MÚSICA PER COMPARTIR

Representació moderna d'Euterpe, musa de la música

Està ben clar que una vida sense música seria una vida trista i buida. La música ens cura, ens emociona, ens tranforma. Cada nota té un efecte sobre nosaltres. La música és una constant a la meva vida i de cap manera podia faltar en aquest blog.

El passat estiu vaig posar al blog algunes cançons que m'agraden, alguns descobriments musicals que havia fet i que volia compartir. Aquesta vegada tornaré a fer el mateix, ja que aquestes cançons formen part de la banda sonora de la meva vida i potser a algú més li agradarà escoltar aquesta música. Peces molt diverses, algunes noves per a mi, altres, velles conegudes.

Començarem per Enya, tot un clàssic a la meva discoteca particular. És una cantant i compositora nascuda a Irlanda, membre del grup coral Clannad, uns genis del folk cèltic. Enya s'ha convertit en la reina indiscutible de la música new age.
Són moltes les cançons d'Enya que valen la pena, de fet, la meva preferida ha estat sempre Caribbean Blue, cançó plena de referències mitològiques i un senzill conte sobre la investigació i la força de voluntat. Aquesta cançó ve acompanyada d'un videoclip ple de fantasia.
La segona peça que us mostraré es Aniron, un tema cantat en èlfic que forma part de la famosa banda sonora d'El senyor dels anells de Howard Shore. De fer, vull aclarir que no es tracta de la peça original de la banda sonora sinó d'una nova versió expressament gravada per a l'últim recopilatori d'Enya. Comprovareu que és una peça màgica, que remou moltes emocions i ens transporta a un món mític i brillant.

La meva segona suggerència musical és el ja conegut Mortiis, ex membre d'Emperor i que ha estat una sorpresa en diferents estils musicals: metal, rock, experimental, ambiental... Tot en ell és especial, fins i tot la seva imatge, la seva màscara que tan ens recorda als follets i als gnoms. Però Mortiis és molt més que una imatge, veient el seu impactant aspecte, no oblides que per damunt de tot, és músic. La peça que trobem a continuació és Parasite God, Déu paràsit, una crítica al fanatisme religiós.

Recordeu la famosa cançó The Riddle? Se n'han fet tantes versions de discoteca que ja haviem oblidat de que es tracta d'una cançó de Nik Kershaw, estrella dels anys 80. Una melodia enganxosa i un món surrealista on fins i tot apareixen personatges de la recuperada Alicia al país de les meravelles o Enigma, un dels més inquietants enemics de Batman. Aquí res és el que sembla però tot sóna molt bé.

Acabem de veure un original, ara escoltarem una versió. El més que reconegut Mike Oldfield va compondre entre altres peces inoblidables, To France. La cançó té una melodia agradable i sommiadora que ha trobat en el grup metal Blind Guardian una versió sorprenent. Blind Guardian destaquen per l'aire grandiloqüent que caracteritza cada una de les seves peces, però també mostren sovint un curiós sentit de l'humor. Aquesta vegada fan sonar un clàssic de Mike Oldfield amb una gran potencia, però sense traïr la seva essència.

Rammstein són un grup alemany inclassificable i versàtil. Tan bons en la cançó més dura com en la balada més intensa, sempre mostren un so inconfundible, fosc, potent, apoteòsic i fins i tot sòrdid. Tenen tot tipus de públic ja que a la seva música es barregen tot tipus de gèneres: metal industrial, goth, música electrònica... Tràgics, amenaçadors i perversos al mateix temps que còmics, imitats sense èxit, Rammstein són un grup únic i molt polèmic.

Lletres confuses i metafòriques, estètica sado i constants referències sexuals, els han posat sempre al punt de mira. El seu últim escàndol ha estat Pussy una crítica cançó de temàtica obertament sexual acompanyada pel primer videoclip pornogràfic.
Els videoclips cuidats, cinematogràfics i plens de curiosos detalls, també caracteritzen a Rammstein. El que veurem i escoltarem és Sonne, sol. Una cançó potent i èpica amb un videoclip que li fa justícia, pura poesia en cada fotograma, una versió molt personal del conte de Blancaneus. Digne de veure i escoltar.

Si us agrada el metal gòtic, coneixereu de sobres el seu màxim exponent: Theatre of Tragedy. Amb aquest nom tan ben escollit, van crear un gènere del que es van valdre tot tipus de grups posteriors, amb molt d'èxit. El contrast de veus els caracteritza, l'angelical i lírica Liv Kristine i el diabòlic i heavy Raymond Istvan. Música lúgubre, lletres poètiques i depriments... Res va tornar a ser igual després de Theatre of Tragedy. El grup segueix en actiu encara que no ho sembli. Theatre of tragedy van canviar de gènere i van començar a fer música electrònica sense tant d'èxit i expulsant a la seva cantant Liv Kristine, canviant-la per Nell Sigland, que mai ha agradat tan. El públic va allunyar-se del grup i les seves cançons antigues són les que segueixen agradant, com aquesta estranya: A Hamlet for a slothful vassal , plena de referències shakespeareanes.

Podriem dir que també Nightwish són fills de Theatre of Tragedy (T.O.T), tot i que la seva impressionant carrera plena de cançons inoblidables, els ha allunyat de T.O.T i sel's ha considerat una formació amb valor propi. Melodies irrepetibles, sentiment, lletres intenses i un aire mític són els ingredients perfectes. Com en Theatre of Tragedy, el canvi de cantant no va ser gaire afortunat. Van expulsar a la lírica i admirada Tarja Turunen i en el seu lloc van posar a Annette amb una veu molt bonica però amb un estil completament diferent que no ha agradat als fans més radicals. Nightwish segueix sent un bon grup amb bona música però han perdut part de la seva màgia. Anette ha rebut atacs injustos i Tarja ha començat una curiosa carrera en solitari.

La primera peça de Nightwish és la cançó Walking in the air, una cançó emocionant i poètica. Després, escoltarem Bless the child, amb el seu corresponent videoclip. Bless the child és una cançó encantadora, plena de nostalgia i tristesa sobre la infància que queda lluny i s'emporta els somnis. Va ser la cançó amb que els vaig descobrir i em porta precisament molts records personals de l'època en que vaig escoltar aquesta cançó i no me la podia treure del cap, juntament amb moltes preocupacions i somnis.

La cantant i compositora canadenca Loreena Mckennitt ha brodat cançons que convinen a la perfecció la música celta amb els ritmes més exòtics. Qualsevol de les seves cançons és aconsellable. La seva música és plena de lirisme, profundes reflexions, llegendes i històries inoblidables. Fascinada per viatjar i conèixer altres cultures, ella mateixa considera els seus àlbums com a llibres de viatges, realment. La seva música transporta a les autèntiques civilitzacions cèltiques però també a terres llunyanes i orientals. La instrumentació és impecable i la veu de Loreena és encantadora.

El seu gran èxit és la cançó The mummers' dance que ens parla d'un grup d'artistes ambulants. Vaig escoltar uns pocs segons d'aquesta cançó per televisió en un anunci publicitari i me'n vaig enamorar. Vaig buscar la cançó desesperadament i vaig poder tornar-la a escoltar a la ràdio. Sense saber el nom de l'artista, per instint vaig comprar l'àlbum Book of secrets i allà vaig trobar la cançó tant buscada que ara vull compartir amb vosaltres. En aquest videoclip però, la cançó no és l'original sinó un remix que sóna més suau i "sommiat". Música, tradició, teatre, celtes... tot es reuneix en aquesta partitura fascinant.

Ritchie Blackmore ja tenia una consolidada carrera com a guitarrista en el rock abans de posar-se al costat de la cantant Candice Night per a tocar música celta. El resultat és Blackmore's Night, un grup folk més que admirat. Aquest grup s'ha dedicat a recuperar temes clàssics i fer-ne noves versions (Greensleves, Stella splendens -looked within a crystal ball-...), també a estat component cançons que acaben convertint-se en clàssics. Alegres, líriques i amb un inconfundible aire cèltic, les cançons de Blackmore's Night barregen allò clàssic amb allò modern. Les seves melodies són aconsellables per a qualsevol bon oient de música celta. Escoltarem dues peces: per una banda, Shadow of the moon, una trista i màgica cançó de mal d'amors que ens transporta a altres temps. La segona suggerència és Worlds of stone, solemne i que convida a la reflexió.

Canviem radicalment de registre per conèixer a la gran Diamanda Galas: poetessa, compositora i sobretot cantant. Polifacètica com ningú i amb una veu inimitable, Diamanda és l'el.lecció perfecte per als melòmans més exigents. Maltractada per la indústria discogràfica, tot i així, Diamanda ha aconseguit tirar endavant una carrera sorprenent i meravellosa. Concertista de piano desde la seva adolescència, la seva carrera ha anat desenvolupant-se com a cantant. Les 4 octaves que la seva veu abarca estàn increïblement ben aprofitades. La seva veu és plena d'infinits registres. Desde el so més agut i líric fins les notes més cavernoses i aspres, Diamanda desplega tot el seu talent que no és poc. Diamanda ha estat cantant d'òpera, de rock, de blues... però ha estat en la música experimental on Diamanda ha pogut treure sense límits els seu potencial. Compromesa amb moltes causes (SIDA, pobresa, genocidis, situació de la dona...), els seus èpics àlbums inclouen sentides denúncies i terrorífiques peces plenes d'expressivitat i dramatisme.
Escoltarem Saint of a pit, una demostració de teatralitat i veu i també escoltarem My world is empty without you amb una franquesa i una expressivitat sorprenents.

Hi ha cançons increïblement encertades, que realment expressen emocions intenses. Suicide comando és responsable d'aquesta cançó fabulosa Love brings suicide, l'amor et porta al suicidi. Es tracta d'una cançó que té diferents versions, algunes molt heavies i sorolloses, no és el que escoltarem ara. Aquesta és una versió d'Anthony J, una gran balada plena de tristesa i amb una melodia que es queda dins del cervell, ruptures amoroses, desesperació, dependència... un conjunt depressiu però expressat amb una tendresa molt curiosa i nostàlgica. Un piano hipnòtic, una veu suau i una lletra plena de doloroses reflexions.

Un dels meus instruments preferits és l'orgue sense cap mena de dubte. Si tingués temps i diners, aprendria a tocar tots els instruments haguts i per haver. De moment però, després d'anys d'emocionar-me especialment escoltant gravacions per a orgue i anant a concerts d'orgue, vaig prendre una decisió molt atrevida (normal en mi): decidir-me a aprendre a tocar aquest instrument. He hagut de posar-me al dia tornant a repassar les lliçons de solfeig que feia una quants anys que ja no tocava. He aconseguit el privilegi de començar a tocar aquest instrument sense tenir un nivell alt de llenguatge musical i sense haver estudiat piano abans. Ara, val la pena, és una experiència increïble, tants registres, uns sons tan magestuosos i tanta diversitat, tanta solemnitat... L'Esglèsia ha escollit l'orgue per a il.lustrar els seus sermons per mediocres o grandiosos que siguin, per alguna raó la veu de l'orgue és divina. Però cal alliberar l'orgue de l'Esglèsia, és un instrument per al qual s'ha anat component tot tipus de música, no només peces religioses. La gent vincula excessivament l'orgue a l'Esglèsia.
Segurament resultarà desconcertant per a alguns que un grup de música rock tingui entre els seus instruments l'orgue. Doncs bé, la peça que escoltareu a continuació, precisament no és cap obra mestra de Bach... És d'un grup de rock experimental: Jacula. Deuen el seu nom a una història eròtica protagonitzada per la vampiresa Jacula.
La música d'aquest grup sóna molt misteriosa i esotèrica, en Absolution, sí que podem veure que el tema religiós hi és molt present, il.lustrat amb l'orgue i cants gregorians (!) i de tan en tan la guitarra elèctrica que li dóna el toc de rock satànic dels anys 70.
Una atmosfera més que inquietant.

Ara escoltarem una altra peça on l'orgue és protagonista. Tampoc és una peça convencional. El compositor Arvo Part (que precisament m'ha descobert el meu professor d'orgue) ha creat Annum per annum, una peça atrevida, bellíssima. Arvo Part sap molt bé com compondre música clàssica però donar-li també un toc vanguardista únic. Il.lustrar el pas del temps amb música i commoure cada fibra ha estat l'objectiu d'aquesta peça. Escoltant aquest tipus de música hem de donar-li la raó a Mozart i comprenem perque ell considerava l'orgue com a el rei dels instruments.