dilluns, 17 d’agost del 2009

UN VIATGE BEN APROFITAT

Viatjar és una experiència enriquidora. Per motius econòmics i laborals, sovint, no tinc gaires oportunitats de viatjar, però aquest estiu ha estat diferent. Acabo de passar un any d´estudis i feina esgotador, amb trastorns de son i em sento cansada per viatjar, però el meu inseparable company, David m´ha convençut per fer un petit viatge.
Dos dies i no gaire lluny. Per Catalunya i la frontera francesa, buscant indrets bells i misteriosos, viatjant a aquells llocs que ens agraden i que poden inspirar un nou programa de ràdio Arkanum. En fi, que potser ha estat un viatge de feina i tot. Preparant la quarta temporada d´Arkanum, estic recopilant informació sobre la Catalunya Oculta i aquest viatge m´ha donat material nou.

Vam quedar a les 8 del matí, jo, com és habitual en mi, anava ben adormida. 3 anys dormint entre 4 i 5 hores acumulen cansament i perjudiquen la regularitat del son. A més a més, sóc bastant nocturna, de manera que el meu cos desitja dormir de dia i viure de nit. Em sentia incapaç de fer el viatge tan curt però intens. Vaig fer cas del David i em vaig posar un incomòde antifaç negre. Feia un insuportable sol de justícia, de manera que dormir era bastant difícil. L´antifaç i la son acumulada van aconseguir que dormís a salts però ja va anar bé. De tan en tan notava la calor a l´antifaç, sentia la remor de la carretera i la freda veu del GPS. Quan em vaig treure l´antifaç em vaig quedar parada amb el paisatge. Feia temps que no veia unes terres tan verdes, amb uns arbres tan bonics... les muntanyes semblaven de postal. Estavem a la frontera amb França. David havia fet l´esforç de conduïr durant unes 4 hores mentre jo dormia.

Vam arribar a Prats de Molló ple de senyeres i bonics paisatges, vam veure la seva esglèsia del segle XVII amb el seu curiós os de balena a l´entrada, l´estranya ofrena d´un pescador. En ser el dia 13 d´agost voliem celebrar una antiga festa pagana, la festa d´Hecate i Diana, dues deesses meravelloses. Antigament, el 13 d´agost, Hecate rebia alls com a ofrena i Diana, pomes.

Duiem les ofrenes a sobre, per si veiem alguna manifestació d´aquestes deesses.
Hecate va aparèixer, precisament en una finestra de l´esglèsia. Va ser David qui la va veure. En una finestra tapada amb un vidre i una antiga reixa hi havia 3 antigues imatges de verges col.locades sobre el mateix pedestal, d´estètica romànica i faccions molt primitives. A través del vidre, el seu aspecte era espectral.
David va reconèixer amb molt bon ull, una manifestació de la deessa Hecate. Totes 3 verges semblaven tenir generacions diferents: la primera era més jove i alegre, la segona més adulta i amb el nen Jesús a la falda i la tercera, era una verge més trista i envellida. Com la Triple Deessa Hecate amb les seves 3 cares, les 3 generacions de dones, la noia joveníssima, la dona de mitjana edat maternal i creativa en tots els àmbits i la vella i sàbia consellera.

David va proposar posar l´ofrena al seu "altar" i va assenyalar una torreta amb flors que hi havia sota la finestra. Molt bon ull. Allà vam deixar l´all, fent una petició personal a la deessa.

Després de menjar i passejar-nos, vam anar a Arles sur Tec per visitar la Santa Tomba, que es troba a l´esglèsia de Santa Maria del Vallespir a l´Ab adia benedictina d´Arles. Vam passejar-nos pel claustre, obra de l´abat Ramon Desbac, un lloc tranquil.litzador i bonic amb la seva Creu del Gra, posada a la cruïlla tal i com s´ha fet sempre com a protecció a les cruïlles de camins, on podien aparèixer tot tipus d´esperits. Aquesta creu, construïda per fargaires catalans havia estat antigament, a l´entrada del poble.
L´Esglèsia és espectacular, a l´entrada mateix ens rep una estatua de St. Miquel Arcàngel. L´imatge del Bé triomfant sobre el Mal és agradable i dóna vitalitat, transmet seguretat i ens mostra una imatge èpica i estèticament bella. Darrere nostre, al fons, el que vam veure no ens donava la mateixa sensació de pau i seguretat. Una escena tètrica apareixia davant nostre.
-Crec que és un incorrupte- va dir David assenyalant un sepulcre de vidre amb un cos molt trisat i rígid estirat dins. Al seu costat, una tenebrosa figura vestida de negre, amb la mirada baixa i les mans exteses. Al darrere i en un pla més alt, un Crist angoixat, a punt de ser crucificat. De lluny, veritablement sembla que les dues tristes figures vetllen un difunt, i ben podria ser, ja que en aquesta Esglèsia s´han venerat les reliquies dels sant Abdó i sant Sénen, tot i que per descomptat no esperaven cap incorrupte.

Acostant-nos cap a la tràgica escena, trobem una bellíssima imatge de la verge de Lourdes venerada per una nena, probablement la que va ser sta. Bernadette, que també es troba incorrupte. Quan arribem al sepulcre de vidre veiem que no es tracta d´un incorrupte sinó d´una imatge impressionant de Jesús baixat de la creu. Es tracta d´una escultura fosca i expressiva que fins a cert punt ens fa pensar si és una mena de momia ja que alguns detalls són sorprenents com ara els peus, encongits en un gest de dolor i amb els ossos molt marcats. Veient aquesta imatge, recordo les històries que s´expliquen sobre imatges de Crists miraculosos, obres d´art que semblaven persones reals, amb mecanismes interns que els feien sagnar durant les misses, Crists articulats, fabricats amb pell i que per exaltar la devoció dels fidels arriben a ser increïblement realistes, com ara el Crist que es troba a la Catedral de Burgos. Però en aquest cas, el sant sepulcre que veiem és una escultura impactant. Al seu costat, la figura negre és una imatge de la Verge dels Dolors, d´ella només en són visibles una cara pàl.lida i hieràtica, de mirada baixa i unes mans exteses. Al costat de l´escultura del sepulcre sembla un maniquí, malgrat tot sembla que en qualsevol moment aixecarà la mirada o sospirarà. Darrere del sepulcre trobem un Ecce Homo d´aspecte primitiu, un Jesús assegut, maltractat, vestit amb túnica, amb corona d´espines i a punt de patir la terrible crucifixió. La seva cara és tosca i asimètrica, la boca de fusta està desencaixada però l´estranya i plorosa expressió és prou entenedora. També hi ha a la paret una enorme creu metàl.lica plena de símbols, com ara la mateixa corona d´espines. Es tracta d´objectes utilitzats en processons de Setmana Santa i que la Cofraria de la Sanch ha cuidat.

La resta de les imatges són més suaus i luxoses, en una columna un Crist crucificat d´expressió serena, un retaule de crucifixió menys dur, un altar güarnit i envoltat de senyeres, retaules plens de daurat i expressivitat, vitralls plens de llum i color... Destaquen especialment el vitrall i el retaule de Llàtzer Tremullas representant a sant Abdó i sant Sénen.

L´esglèsia també té un armari de relíquies en un dels seus pilars, allà es conservaven les restes dels sants Abdó i Sénen.

No gaire lluny hi ha una imatge bastant gran que representa al Crist recèn ressucitat. En passar pel seu costat em va semblar veure que la seva mà extesa "feia banyes". Vaig mirar directament l´imatge i després a David que em va tornar una mirada de sorpresa. "Tu també ho has vist, oi?"li vaig preguntar. "Aquella estatua m´ha semblat que feia banyes"va reconèixer. Vam mirar-la bé, ni rastre de banyes, tan sols una mà extesa, amb la ferida dels claus de la crucifixió. Un curiós efcte òptic on juga l´ombra, la imaginació... que tots dos vam veure.
Al nostre voltant hi ha més retaules i capelles: de sant Josep, sant Benet, de sant Antoni... Autèntiques obres mestres.
No puc oblidar l´orgue -els orgues em fascinen-. Aquest instrument magestuós és del s.XVIII, va ser fabricat per mans catalanes. Ha estat restaurat en moltes ocasions, però la seva bella i antiga veu, no ha canviat.

A la contraàbsida trobem una capella dedicada a sant Miquel i als arcàngels, que ens han rebut anteriorment a l´entrada de l´esglèsia.

Però el nostre objectiu encara estava per arribar, fora de l´esglèsia en un petit pati, ens esperava la santa Tomba, un sarcòfag miraculós del s. IV que va protegir les restes dels sants Abdó i Sénen. Desde l´any 1591, espontàniament, aquesta tomba antigament produïa uns 13 litres d´aigua per setmana. Aquesta tomba està separadada del terra i de les parets, així que l´aigua es produeix ben bé desde dins de la tomba sense comunicar amb cap corrent d´aigua ni font. Algunes veus diuen que aquest fenòmen és un miracle dels dos sants, altres opinen que tan sols es tracta de condensació. Es diu que aquesta aigua és miraculosa i curativa. Justament a la paret, dalt del sepulcre veiem el jacent de Guillem Gaucelm, senyor de Tellet (1211), diu la llegenda que l´aigua de la Santa Tomba va curar-li la lepra, precisament apareix representat sense nas, efecte de la seva terrible malaltia.
Últimament la tomba sembla no produïr aigua, això segons diuen és mala senyal ja que en el passat, quan la Santa Tomba deixava de donar aigua, s´interpretava com un avís de tragèdies futures.

Observant la façana de l´esglèsia vam trobar gravat dalt la porta a Jesús voltat de la representació al.legòrica dels elements de la natura i dels apòstols (foc-lleó, aigua-àngel, terra-bou, aire-àguila)... Aquesta imatge ens recorda la carta del Tarot El Món, la carta que ens parla d´èxit total, curació, realització, perfecció, felicitat... El personatge que trobem al centre de la carta, és un ésser perfecte, hermafrodita. En les esglèsies aquest ésser és Jesús, un exemple de perfecció i divinitat.
Carta del Món
















Façana de l´Esglèsia



A més amés, a la mateixa façana podem veure 2 estranyes figures: els simiots. Apareixen com uns monstres a quatre grapes devorant uns nens, es tracta d´una imatge bastant desagradable.
Aquests simiots eren uns animals monstruosos que s´havien vist a l riu Tec, anys enrere i que atacaven a la gent, es diu que les reliquies de sant Abdó i sant Senen, eren la millor protecció contra aquest éssers.

Després d´aquesta visita vam paassejar-nos pel poble i després vam anar cap a Figueres on ens esperava l´hotel Los Àngeles i el Museu Dalí. Vam passejar-nos pels carrers de Figueres tot i que per problemes de temps no vam veure gran cosa. Ens va cridar l´atenció l´esglèsia que hi ha justament al costat del museu amb un sant sepulcre que contrasta fortament amb el que vam veure a Arles. Jesús aquesta vegada apareixia amb una expressió més calmada, gairebé adormit i amb un bon color a la pell, ple de lluminositat i pau malgrat les senyals del seu martiri i la visible marca de les costelles. Per altra banda, la Pietat és espe ctacular, una imatge de dolor atrapada per una gran sensibilitat per la bellesa. Jesús en braços de la Verge, angoixada i tots dos envoltats d´uns curiosos àngels amb una expressió a la cara sorprenent, és com veure nens plorant desconsoladament.

En un carrer, en uns gravats que representaven diferents moments de la història, David va mostrar-me unes dones molt magestuoses que semblaven deesses de l´antiguitat. Una d´elles amb el cabell recollit va ser escollida per representar a Diana, així que per a ella va ser la poma i la petició.
Vam sopar uns kebabs i vam anar a veure el Museu Dalí. Què puc dir d´aquest museu? Què puc dir de Dalí? El museu és un antic teatre convertit en un palau de conte de fades -surrealista, és clar-. L´impressionant cúpula deixa sense paraules, les enjoiades escultures sorprenen, l´estranya i fabulosa deessa damunt el Ca dillac, guarnida amb una serp i una flor és increïble. A l´interiro del brillant vehicle hi ha personatges molt estranys acompanyats d´una planta que es va extenent.

Totes les sales presenten obres extraordinàries, escultures, pintures... desde els seus primers anys de carrera, passant pels seus millors moments fins a obres m és desconegudes. Quadres que de lluny són una cosa i d´aprop en són una altra (un cos nu que és una cara o una dona d´esquenes que amb el fons resulta ser un retrat Abraham Lincoln...). Venus amb calaixos al llarg del seu cos, estranys personatges, la seva musa Gala (no podia faltar), una sala d´estar surrealista que vista desde dalt és el rostre de Mae West... En fi, luxoses sales plenes de màgia, plenes d´obres sorgides d´una rica imaginació. També veiem a l´aire lliure projeccions de com era el teatre abans de ser museu, grav acions de les obres i entrevistes amb Dalí, portant a l´extrem el personatge que va crear, l´home surrealista, l´excèntric.
Endinsar-se en el món de Dalí sempre és tota una experiència, és entrar en un somni amb totes les seves rareses i meravelles, de fet, Dalí s´inspirava en el que sommiava, d´aquí tantes imatges oníriques i sorprenents.

Ja ens esperavem però, sentir comentaris de certs "il.luminats", visitants del museu que asseguraven que la seva mare pinta igual que Dalí, que no entenen perque venen "solo para ver esto" , que no entenen "porque vale tanto dinero"o que davant d´un quadre de pintura fosca i amb molt de negre es queixen de que el museu l´ha il.lum inat malament. En fi, gent ximple i insensible n´hi ha a tot arreu. El que sorpèn és que es dignin a veure una cosa tan "avorrida" com un museu podent mirar un reallity-show al sofà. Una bona obra d´art és aliment per al cervell i per a l´esperit, enriqueix la vida però vivim en una societat que ens està prenent aquest tipus d´experiències i en canvi ens ofereix porqueria. La cultura es menysprea, de fet es menysprea tot el que fa pensar, això explica que hi hagi tant estúpid pel món.
Vam acabar la nit fets pols pel cansament, així que en cop visitat tot l´enorme museu vam anar a Los Àngeles a descansar. Als passadissos de l´hotel ens esperaven més quadres de Dalí, però a aquelles hores de la nit eren els nostres propis somnis els que vam anar a buscar.

L´endemà vam viatjar a Llers, un lloc molt apreciat per les bruixes. Allà vam visitar el castell del comte Estruch, el Dràcula català. Un castell en ruïnes que va pertanyer a un comte que va destacar a la batalla "les naves de Tolosa" i que va lluitar a favor del cristianisme en contra dels musulmans. Aquest comte tan religiós també va condemnar a unes bruixes que segons diu la llegenda, van maleïr-lo. Com a fruit d´aquesta maladicció, després de morir el comte Estruch, va aixecar-se de la tomba covertit en vampir. Els atacs d´aquest no-mort van acabar gràcies als rituals màgics d´un mag cabalista.

Després de Llers vam anar a Vilajuïga a buscar dòlmens i a practicar la radiestesia. David va tenir una bona percepció en aquesta experiència radiestèsica. No és estrany. Antigament, les persones sabien millor que ara quins eren els llocs de poder i allà construïen els seus dolmens.


Després de la visita als dolmens vam aprofitar per anar a Sant Pere de Rodes a dinar i veure el monestir. Desde lluny, en un paisatge fabulós de mar i muntanya veiem com s´alça el monestir, d´orígens pagans. La construcció més antiga que hi ha sota el monestir és del s.VI. Es diu que en els seus orígens va ser un temple dedicat a Afrodita deessa de l´amor, el sexe i la mort, nascuda del mar -no gaire lluny del temple-. Per aquests orígens pagans, considero una bona ofrena a Afrodita, un petó al seu temple.
A finals del s.IX el monestir era disputat per les abadies de sant Esteve de Banyoles i sant Policarp de Rasés. Al s. X el monestir va gaudir de més recursos gràcies als donatius de personatges influïents.
Al llarg de la seva història, aquest monestir ha patit atacs i abandó però avui dia podem visitar-lo i gaudir de la seva bellesa i de les seves precioses vistes.
Es diu que al monestir hi van estar les reliquies de sant Pere i sant Pere exorcista, a més a més d´una ampolla amb la sang de Crist que es van perdre al seu amagatall. Una de les raons perque aquest monestir va prendre importància, és precisament perque en aquella zona deuen estar aquestes reliquies, influïnt a tot visitant i qui sap si esperant a ser trobades.

A la tarda, vam anar fins a Roses i vam trobar una bonica cala con banyar-nos. Era cap al vespre, de manera que hi havia poca gent, tranquil.litat i el sol havia perdut molta força. Sense por de perjudicar la nostra pell, vam gaudir d´un bon bany i de la companyia de les gavines.

A la nit vam dirigir-nos a Besalú per sopar unes pizzes i passejar-nos pels ponts medievals. A la nit es especialment bonic observar els vells edificis, el barri jueu i sobretot els ponts, il.luminats de manera que semblava formar part d´una postal o millor encara... d´una altra època.


Per acabar el viatge, ens esperava un llarg trajecte en cotxe, de nit. Per sort, la tornada es va fer amena gràcies a la ràdio, on vam trobar un parell de programes que no haviem escoltat mai abans. Els seus temes, molt a la línia d´Arkanum, eren un bon repàs de fenòmens paranormals, aparicions espectrals i vidència. És curiós veure la gran quantitat de programes de misteris que es fan a la ràdio avui dia, i resulta agradable saber que cada vegada som més les persones que ens interessem per allò desconegut. Espero que gaudiu escoltant Arkanum, com nosaltres aquella nit de carretera escoltant la ràdio. La ràdio i un bon programa és una bona manera d´acabar un viatge i de passar qualsevol nit misteriosa.

Properament, aquest viatge, serà el centre d´una nova edició d´Arkanum a la quarta temporada que s´acosta.

dijous, 6 d’agost del 2009

HOMENATGE A KLAUS NOMI

Aquesta nit hi ha lluna plena. Miraré el cel com sempre, reflexionant sobre la bellesa i el misteri de la lluna màgica, la lluna dels somnis realitzats, la lluna de la plenitud. Aquesta nit, però observant la deessa platejada no podré estar-me´n de pensar en algú que venia de les estrelles i que a les estrelles va tornar, un artista excepcional del que vull parlar-vos.

Alguns artistes ens sorprenen per la seva autenticitat. Alguns, mai arriben a sortir a la llum, grans talents es perden a l´anonimat, no arriben a ser descoberts. Altres, amb més sort, aconsegueixen la fama i es tornen immortals. També hi ha artistes que no són artistes realment, que són gent mediocre i sense cap talent que arriben a tenir èxit en el món de l´art gràcies a uns bons contactes i a un joc brut que dóna resultats -aquests són una autèntica plaga-. Altres artistes aconsegueixen una fama fugaç i després el públic els oblida...

Avui vull parlar-vos d´un artista que sembla haver estat oblidat. Mort avui fa 26 anys, ningú en parla. Malgrat tot, no ha estat oblidat realment, som moltes les persones que el recordem amb certa melangia i molta fascinació. La seva carrera artística va ser molt curta però intensa. No va passar de moda, va ser la mort qui va aturar la seva carrera i la seva vida quan era molt jove, tan sols tenia 39 anys. Podria haver tingut una carrera impressionant, però la vida no és justa.

Es tracta d´un artista que va estar molt de temps preparant-se, estudiant música, creant, esforçant-se continuament i construïnt la seva obra. Avui dia, sembla que això ja no es valora. Gràcies a la televisió de mala qualitat, hi ha molta gent que creu que un artista es fa participant en un reality-show televisiu durant uns pocs mesos rebent una formació miserable. Els anys d´estudis i de lluita ja no es porten i el resultat el veiem ben clar: artistes de pacotilla, d´èxit express que no estimen l´art sinó la fama, que no creen res nou i que ens castiguen amb la seva música buida i frívola.

Però avui, vull presentar-vos un artista de veritat, que adorava la música, l´escenari, l´interpretació... Klaus Nomi!
Una veu impressionant, extensa i bellíssima, una posta en escena sempre sorprenent, una presència impactant plena de màgia.
Klaus Nomi és d´aquells artistes que creen quelcom diferent que no es troba amb facilitat.
Ara tothom plora la mort de Michael Jackson, un altre geni que no serà oblidat gràcies a la seva música, la seva actuació, la seva brillant i llarguíssima carrera, la seva fama... sense cap mena de dubte, al marge dels seus escàndols i excentricitats.
Klaus Nomi no serà mai tan recordat com Michael Jackson però també tenia "allò", allò màgic que el feia especial i que no va poder brillar durant tants anys.

Permeteu-me que us presenti a Klaus Nomi, un petit tast:



Klaus Nomi, (de nom real Klaus Sperber) va néixer a Immenstadt im Allgäu (Alemanya) un 24 de gener de 1944 i va morir a Nova York el 6 d´agost de 1983, avui fa 26 anys. Habitualment es celebren les morts dels artistes cada 25 anys, no cada 26, però permeteu-me que faci aquest humil homenatge en aquest trist 26è aniversari, ja que l´any passat no existia aquest blog i jo no havia descobert a Klaus Nomi.
Nascut en una família d´artistes, desde petit es va enamorar de l´òpera. Quan la seva àvia li regalava diners, en comptes de comprar dolços estalviava fins poder comprar-se discs d´òpera.

Klaus Sperber havia vist una actuació de Maria Callas i havia quedat tan fascinat que va sentir un gran desig de conèixer-la.
Una nit de cap d´any, seguint una tradició alemanya, va cremar un metall amb una espelma i quan aquest es va tornar líquid va posar-lo en aigua freda per tenir visions profètiques. La forma que va prendre el metall era la de dues persones una davant de l´altra. Klaus va interpretar-ho com una trobada amb Maria Callas.
3 mesos després es va anunciar un concert de Maria Callas a la ciutat on vivia Klaus. Sense cap mena de dubte, ell va anar a veure-la i va saltar a l´escenari per acostar-se-li tan com fos possible. Quan va veure la mirada de Maria Callas, Klaus va sentir "un incendi dins seu" i la impressió va ser tan potent que gairebé va perdre el coneixement.
L´endemà mateix va buscar-se una professora de cant i va decidir professionalitzar-se com a cantant.

Als anys 60 treballava com a ajudant al Teatre de l´opera de Berlín. Quan acabaven les representacions cantava als seus companys cançons d´Elvis Presley i peces operístiques intepretades per Maria Callas. En aquella època, també cantava àries d´òpera en un club nocturn gay, el Kleist Casino. Quan les seves actuacions anaven especialment bé, Klaus cantava alguna peça de Maria Callas com a agraïment.

La seva veu era molt peculiar, era contratenor i abarcava desde el registre de baríton fins al de soprano amb una facilitat sorprenent i una bellesa característica.
Es va canviar el nom, va passar de dir-se Klaus Sperber a anomenar-se Klaus Nomi. Nomi és una anagrama de la paraula "Omni" que és el nom d´una revista sobre OVNIS i extraterrestres que Klaus llegia sovint.
Va fusionar com ningú l´òpera amb el pop i el rock i va protagonitzar psicodèliques postes en escena d´estil futurista on apareixia caracteritzat com un extraterrestre, amb un maquillatge molt teatral, un vestuari estranyíssim i un pentinat que recordava unes antenes extraterrestres. Tan el seu aspecte com la seva veu, veritablement semblaven venir d´un altre planeta.

Als seus inicis, als anys 70, se´l va veure actuant a la companyia de teatre de Charles Ludlam interpretant amb una estètica marciana i efeminada una parodia de L´or del Rin de Richard Wagner.
Una de les seves actuacions més cèlebres va ser l´ària Mon coeur s´ovre a ta voix de l´òpera Samson et Dalila, del compositor Saint-Saëns. Va interpretar aquesta ària a l´espectacle New Wave Vodevil de David McDermott. Va aparèixer a l´escenari amb un estrany vestit d´estètica extraterrestre cantant amb una veu molt femenina i desapareixent entre el fum d´una espècie de nau espacial que venia a buscar-lo.
El seu amic Joey Arias va dir sobre aquesta actuació que era com si Klaus fos d´un altre planeta i els seus pares l´estessin cridant per tornar a casa.

Aquí podeu veure, la famosa actuació.



Klaus Nomi també va actuar com a corista amb David Bowie al programa televisiu Saturday Night Live on van cantar The man who sold the world, l´any 1979.
L´any 1981 i ja bastant reconegut com a artista va poder gravar el seu primer àlbum, Klaus Nomi. L´any 1982 va publicar un altre àlbum Simple Man.

Desgraciadament, el 6 d´agost de 1983, Nomi va deixar-nos, la terrible SIDA havia acabat amb ell. En aquella època es coneixia molt poc l´espantosa malaltia i encara es creia que la SIDA era una mal exclusiu d´homosexuals.
El seu amic, Joey Arias va passar els seus últims dies al seu costat, sommiant que Nomi es recuperava i tornava a cantar, imaginant-lo lleugerament deformat per la malaltia i apareixent als escenaris amagant la seva cara. Arias va parlar dels seus somnis a Nomi, dient-li que el seu proper projecte professional ben podria ser El fantasma de l´òpera de Lloyd Webber.
En un somni es va quedar, perque Klaus va morir mentre dormia, després d´una esgotadora lluita per la vida.

Veient les seves actuacions, em tempta pensar que Klaus Nomi no va morir realment, simplement va tornar al seu planeta. Klaus, desde la Terra, una abraçada.

Us vull presentar una de les seves actuacions en directe que més m´han agradat. Es tracta de Cold song -l´ària freda- d´El Rei Artur de Henry Purcell. En aquest video apareix l´estrany personatge que Klaus Nomi va crear interpretant una peça inoblidable on el suau canvi de registre de la seva veu és sorprenent. Espero que us agradi.