dissabte, 5 d’octubre del 2013

MÚSICA DE L'ESTIU 2013

Al cementiri de Staglieno, foto de Dave
Els estius marquen moments clau en la meva vida. Un abans i un després. Aquest estiu m' ha marcat començaments i finals... de fet m' ha recordat que cada fi és un nou començament. És  meravellós adonar-se'n d' això. A la meva vida s' han reforçat temes que l' any passat tot just començaven, per exemple el fet de treballar en el món de la fotografia artística, fet que he desenvolupat d' una manera intensa i ràpida, una experiència satisfactòria. Per altra banda, algunes persones del meu entorn han estat més al meu costat que mai, gent amb la que desitjava estar i amb qui per fi he pogut compartir moments meravellosos que abans només es donaven en somnis. Altres persones importants a la meva vida, han deixat de tenir contacte amb mi però això ha servit per adonar-me'n de que aquestes persones potser no eren tan valuoses, algunes d' elles potser tornen, altres no, jo acceptaré de bon grat el que hagi de passar: tornar-les a veure o acomiadar-me'n, quedant-me amb els moments més màgics i donant les gràcies.
Aquest estiu també he viatjat, cosa que per temes econòmics no puc fer gaire sovint. He estat a Madrid i molt més lluny: a Italia, sempre ben acompanyada he conegut Gènova i Torino. He visitat per fi el meravellós cementiri de Staglieno on he volgut improvisar alguna foto, sempre buscant el mitjà per expressar-me. He vist el Palazzo Madama, el museu egipci, el del cinema... he estat a moltes esglèsies, he vist molts monuments, he menjat deliciosos gelattos... M' he envoltat de meravelles, he estat a la ciutat màgica de Torino veient una espectacular escultura de Llucifer damunt ànimes condemnades i caigudes com ell, he escoltat històries sorprenents sobre una pretesa entrada a l' infern en aquest mateix lloc. Un túnel que passa per sota de l' escultura i la conecta amb una curiosa botiga esotèrica-druídica que menciona al mag Merlí en el seu nom. He tocat importants punts tel.lúrics i he estat vivint en un pis encantat per la presència d' un quadre misteriós, un home desconegut amb bigoti que sembla moure les coses de lloc i a qui li canvia l' expressió de la cara.
Són temps molt difícils i de molts reptes però em sento amb força per enfrontar-me al que vingui, tinc moltes idees i les meves ganes d' expressar-me són inmenses i no callaré... aquesta ha estat la música d' aquest any i sobretot d' aquest estiu, música plena de contrastos i varietat, com les meves pròpies experiències.

La familia Clannad ha donat música meravellosa a aquest món. Aquí tenim un clàssic de la música celta: planxty burke.

Ambiental tètric i dramàtic, un descobriment d' un amic músic, Carlos Cuevas que posaria aquesta música a alguns dels meus textos. "Dismantling devotion" de Daylight dies.


La mateixa persona va recomanar-me aquesta potent cançó "I was never there" de Dawn of solace, cançó que he escoltat molt últimament i que a més a més ve acompanyada d' algunes imatges plenes de força.


Una nova proposta, que fa pensar en canvis, en transformacions...en superació també. Midnattsol interpreta "The metamorphosis melody", un so brillant i enèrgic.


I ara, la música de Killus, recentment han tingut un impressionant directe a la sala Salamandra a L' Hospitalet. Una experiència plena de força per conèixer el teu cantó més fosc... Una peça que també m' ha servit de banda sonora ja que així és com m' he sentit moltes vegades, sentint el monstre, envoltada d' angoixa i amb sensació de no poder-me escapar veient la pitjor part de mi. Killus, un descobriment recent ben interessant. Escoltem "Feel the monster", sent el monstre.


Un altre grup que ha actuat recentment al Salamandra és Romanthica. No els havia escoltat mai abans i resulta que tenen temes molt bons, grans directes també i una trajectòria interessant, entre les seves gestes està cantar amb Liv Kristine ex vocalista del gran grup Theatre of tragedy. Aquí amb "Mercurio", tenim una intensa cançó d' enyor.


En un dels meus moments més tristos i amb alguns problemes de relacions vaig descobrir aquesta oportuna cançó, un noi demana perdó pels seus errors i pregunta a la seva estimada si el podrà tornar a estimar. A vegades ens equivoquem i altres vegades patim pels errors dels altres però sempre volem tenir l' afecte de la persona estimada. Un aire retro ben interessant en una cançó enèrgica ben il.lustrada per a un videoclip no tan previsible com sembla. John Newman i el seu "Love me again".


Aghast i la seva música ambiental profundament tenebrosa no són un descobriment, han sonat algunes vegades a Arkanum i m' agraden  molt. Aquesta vegada els he escoltat pensant en alguns llocs abandonats que he anat coneixent i en els que he creat sessions fotogràfiques teatrals i ben fosques que m' han conectat amb algunes de les meves emocions més intenses i angoixants. Un so per a la desesperació... "Das inlicht dark ambient ritual.

I més música tètrica i dramàtica, no conec els autors d' aquesta peça utilitzada per mostrar algunes de les peces més impressionants del Mutter museum. Si algú coneix de qui és aquesta música fascinant li agrairïa molt que m' ho fes saber... És molt potent, és una caiguda al buit..



"Les sirènes" de Triste Sire és una cançó que va arribar en un moment cofús i trist. Es tracta d' una música tensa i potent que quedava molt bé amb el meu estat d' ànim, recordant relacions conflictives i per altra banda i com sempre, buscant consol en la creativitat.


La màgia d' Adrian von Ziegler sempre em sedueix. La seva música plena d' il.lusió i emocions em commou. Aquesta vegada el seu rock pagà ben brodat de motius cèltics. Autèntic.


I ara una peça exòtica i ben hipnòtica: "Erotokritos" de Ross daly, un aire místic que sempre ens mou internament. Una cançó per a sentir i reflexionar bé. És ben orgànica i donen moltes ganes de seguir-la amb el cos, amb els passos sensuals i místics de la dansa del ventre...


I seguim amb sons exòtics molt interessants, aquí amb detalls electrònics i influències pop, new age... La cançó Martas' song de Deep Forest, fa molts anys que la conec però l' he redescobert amb el seu encantador videoclip. Música per a sentir-se bé.


Sense cap mena de dubte, l' instrument que més m' atreu de tots és la veu. Ara, una mostra de veus d' altres terres: òpera xinesa. En aquest cas de l' òpera de Beijing, ben diferent de l' òpera occidental per molt que aquesta ha volgut sonar exòtica com veiem en casos d' òperes meravelloses, com Madama Butterfly, de la que parlarem més endavant i que veritablement té una bella influència de la música japonesa.


Més veus exòtiques? Al Tibet hi ha bona música i un tipus de cant meravellós. Veiem una mostra Tsongpo Yartoe, amb una pasarel.la de moda tradicional...


The cure no necessiten presentació. "Burn" al costat de "Lullaby" és de les meves cançons preferides d' aquest grup. Sempre que escolto aquesta intensa cançó recordo la història del rodatge maleït de "The crow". Aquesta vegada la cançó també em porta nous records: sonava en una de les meves sessions fotogràfiques i també és cert que aquest grup em recorda a algunes de les persones més encantadores i especials que he conegut mai.


"Isobella", una cançó amorosa de la sempre fabulosa Enya. Un aire trist i místic per a una fosca cançó d' amor. En un moment de dolor vaig sentir aquesta cançó i ha passat a ser un referent per a mi. Un estrany consol ple de bellesa.

I ara una canço del grup M83. "Midnight city", és una cançó que forma part de la banda sonora de la pel.lícula "Warm bodies", una comèdia zombi que ha tingut molt èxit recentment. La vitalitat d' aquesta cançó m' ha donat ànims sobretot a principis d' aquest any quan em trobava atrapada en situacions ben desagradables. Sembla que dóna una mica de força i ganes de somiar.


Una persona molt estimada per a mi em va enviar la següent cançó, "Devotion" de Lisa Gerrard. Una peça suau i de so profund i espiritual cantat per una veu incomparable, la contralt Lisa Gerrard genial per a expressar grans emocions. Una tendresa que fa venir llàgrimes als ulls... una llum a la foscor.


La mateixa persona que he mencionat abans, en un moment de molts nervis em va passar també l' encantadora següent cançó: "Send me an angel" de Real Life. Veritablement és una peça molt adient a la situació que estava passant, jo em trobava coordinant diferents projectes, tots ells venien molt junts i eren de molta pressió. Ho feia tot en un estat de fatiga física i mental considerables. "Send me an angel" significa "envia' m un àngel" era just el que necessitava. Curiosament uns pocs dies abans jo m' havia autoregalat unes arrecades en forma d' àngel (m' encanten els àngels). Veritablement necessitava ajuda angèlica, els projectes finalment van sortir molt bé i sospito que la pregària va ser escoltada... l' àngel va ser enviat.


I ara canviem de registre totalment en aquesta entrada que com sempre és plena de contrastos. Ligetti és un compositor que m' encanta per la seva gran capacitat per a transmetre i mostrar quelcom que resulta inquietant. En "l´escalier du diable", veiem tota la força expressiva del piano a través de totes les seves octaves que il.lustren una persecució brutal i terrorífica. 



Wojciech Kilar és un dels meus compositors preferits. Ja ha demostrat al cinema el que és capaç de fer, brodant bandes sonores esplèndides i eternes: "Dracula", "The ninth gate" "Portrait of a lady"... La seva música és intensa i meravellosa, plena de llum i foscor, sentiments i registres variats que arriben al cor. En aquest koncerto fortepiano ens torna a impressionar de manera increïble. Durant 26 minuts, només existeix la seva música.


Recentment, vaig rebre un regal d' aniversari únic i meravellós: una entrada per anar al Liceu! L' òpera que vaig gaudir era Madama Butterfly del gran Puccini. Una geisha deixa tota la seva vida per amor però acaba sent enganyada. La famosa ària que comparteixo amb vosaltres és molt característica d' aquesta òpera i en ella està l' esperança de la protagonista, la il.lusió que es fa pensant que el seu amor tornarà, quan més hagués valgut estimar-se més a ella mateixa: "Un bel di vedremo".


Tornem a canviar de registre. Ara escolten els nostàlgics i sensibles Mortal coil, amb una canço tendra i màgica: "Song to the siren". Una cançó d' amor ben vibrant i 'd una suavitat impressionant. Un clàssic que sempre conmou...

A vegades no queda altra que estirar-se a les fosques, reflexionar, descansar... amb aquesta cançó de Moby "Lie down in darkness".

I ara una altra de Moby, que no conec gaire però he conegut bones peces seves, la propera és "Lift me up". Em porta record d' una època en que treballava a jornada completa a la ràdio, sempre hi havia un moment a última hora de la tarda que em posava les cançons que més m' agradaven d' una discografia massa comercial per al meu gust però de la que també sortien joies de tant en tant. Amb aquesta cançó sempre pensava en tot el que havia aconseguit, amb les dificultats i també amb totes les il.lusions i objectius que tenia per davant.


Una altra que vaig conèixer a la ràdio, "Never let me down again" de Depeche mode, en fa pensar en la resistència que hem de tenir tantes vegades, precisament per no caure.


Les grans balades de The scorpions sempre valdràn la pena. Així doncs, anem amb un altre gran clàssic. "I still loving you", aquí un cor destruït demana a la seva estimada que torni. La seva pena és tan gran que sembla que no podrà seguir amb la seva vida, intentarà canviar... i esperarà. Té aquell aire patètic i humiliat dels cors trencats i per aquesta raó agrada, per la seva potència i sensibilitat, un cor trencat es torna dèbil i qualsevol diu i fa bogeries quan pateix per un amor que qui sap? tampoc val tant la pena... Molts cors s' identifiquen amb aquesta cançó de dolorós amor, una ruptura és terrible i el desig de tornar a estar com abans moltes vegades és inevitable... però s' ha de seguir.


La temporada passada d' Arkanum vaig parlar d' algunes de les històries més sorprenents i grotesques del metal. Entre els grups dels que parlava destacava "Mayhem", el seu so sòrdid i totalment fosc ha il.lustrat també alguns moments especialment negatius d' aquest any: confusió, por, pena... El so perfecte per al meu estat d' ànim. Els membres d' aquest grup no mereixen admiració, eren personatges terribles que van acabar tots molt malament. Entre ells es troba Varg Vikerness que va assassinar al seu company de grup Euronymous. Després d' uns anys a la presó Varg semblava refer la seva vida amb la seva música i la seva familia però veritablement no és una persona nova, segueix sent un criminal. Les seves monstruoses idees neonazis han anat creixent i recentment va ser detingut per ser sospitós de formar part dels plans de massacre d' Anders Breivik. Varg ha seguit desenvolupant el seu projecte musical Burzum que ja havia començat abans de començar a tocar amb Mayhem. Varg em desperta un gran rebuig però he de reconèixer que com sóna "Jeg faller" m' agrada, em fa pensar en la caiguda, en no poder més...


Seguim amb sons profunds, foscos i asfixiants. Prison of mirrors amb "Sanctity in chain" m' han sorprès. És un altre descobriment d' aquest any. No conec més cançons d'a quest grup, penso investigar...


Continuem amb música dura, "Suicide" de Coldworld, un altre so potent que he descobert recentment i en el que les emocions més fortes i fosques es mostren de manera espectacular.


I ara The fields of Nephilim amb "Laura", vient el nom de la cançó i la seva lletra, em sento molt identificada. Laura és una inadaptada a punt de trencar amb tot...


Canvi de registre!
Per consolar-me en un moment molt trist, un amic em va passar aquesta peça ambiental i em va sorprendre el seu so agradable i relaxant, perfecte per a moments onírics. "Insomnia" de Peter BjÄrgo.


Més ambient, una música suau i plena de misteri... "Darkest child" de Kevin McLeod.


I en la mateixa línia... extreta de Soundcloud "Come out and play", surt a jugar...



I ara una cançó divertida i plena de força. Paquita La del Barrio amb "Rata de dos patas". He conegut massa gent que es mereix que li dediquin aquesta cançó.


Escoltem ara una cançó que conec des de fa temps però que he volgut posar en aquesta entrada ja que fins ara no coneixia ni el nom... És del grup Era i s' anomena "Enae volare mezzo". El so èpic es barreja amb un to chill out i pop que no m' acaba de convèncer, però sóna bé, especialment la part coral.



Sarah Brightman ha estat sempre una reconeguda soprano que ha estat especialment reconeguda en el teatre musical, sobretot gràcies a l' obra del seu ex, Andrew Lloyd Webber. El paper estrella de Sarah va ser Christine de l' inoblidable "The phantom of the opera". La seva carrera ha anat creixent amb els seus CD on barreja diferents estils musicals com aquesta curiosa i mística "Eden", una cançó ben bona. Seguidament poso una versió que també m' ha agradat molt, interpretada per Hooverphonic.



Him, la intensitat de l' amor turmentat. Aquesta és una cançó trista que ens parla del costat més trist i dolorós de l' amor... en el cas de no ser correspost pot ser un malson difícil de sortir-ne. "When love and death embrace".


Escoltem ara el grup Globus, la següent cançó "Preliator" ha estat per a mi un himne personal. Per casualitat ha sonat a la meva vida en moments de lluita i grans reptes, ja fos sonant en un bar en el que havia anat o veient un vídeo en el que ni sabia que estava aquesta cançó de fons. Allà estava "Preliator" sonant en els moments difícils i decisius, moments per resistir i triomfar i precisament d' això parla la cançó. Estic preparada per a la batalla i m' enfrontaré al que calgui.


De Globus escoltem una altra peça del seu àlbum Epicon, en aquest cas "Diem ex dei" també amb un so ben aconsellable.

La música m' acompanya constantment i moltes vegades s' enllaça de manera increïble a cada moment que visc. Les cançons il.lustren com em sento i em recorden èpoques concretes de la meva vida. No puc separar el que sento i visc de la música que sóna...


dilluns, 1 de juliol del 2013

Tancant la setena temporada amb avistaments OVNI


Aquest passat divendres 28 de juny del 2013 es va acabar la setena temporada d' Arkanum. Ha estat amb la llegenda urbana de "Paul is dead", el Paul és mort, llegenda que ens diu que Paul McCartney va morir en un accident de cotxe i va ser substituït per un impostor. La llegenda va trobar força en missatges subliminals a les cançons i a les portades dels àlbums dels Beatles. Aquest ha estat només un dels temes que hem tocat i compartit aquesta temporada tant especial. Hem parlat també del suïcidi que ara és una autèntica epidèmia en aquests temps tant duríssims en els que els nostres drets s' aixafen cada dia més. Hem parlat de pediofobia veient històries sorprenents sobre els dummies (els ninos usats en ventriloquia), també hem parlat de l' arquetip de la monja i aprofitant aquest arquetip hem conegut la vida de monges extraordinàries. Hem tractat molts temes.

Aquest passat divendres Arkanum s' ha acomiadat amb una experiència més que sorprenent. Unes hores després de l' últim programa de temporada jo em trobava amb una amics realitzant fotos en una casa abandonada. L' objectiu era crear amb una tècnica especial de foto nocturna, una història d' una noia maltractada per la seva madrastra. La casa era una bellesa, conservant encara molts mobles i objectes antics: figuretes, làmpades, llibres, quadres... Aquesta localització va generar en nosaltres una inspiració tètrica i dolorosa i amb aires sobrenaturals ja que també vam jugar amb la possibilitat d' introduïr espectres i exorcismes en la història.
Jo sempre temo per la meva seguretat i sempre em preocupava que pogués entrar algú més a la casa, em semblava veure llums de llanterna per les finestres trencades o sentir algú taral.lejant amenaçadorament fora de la casa... però no va passar res, a més a més, sent un grup teníem més seguretat.
A les 23.30 em va sobresaltar rebre un sms. Una persona molt propera a mi em va anunciar que acabava de veure un OVNI al Masnou. He rebut la foto i la comparteixo amb vosaltres.
L' avistament es va produïr davant 4 testimonis. L' OVNI volava baix, en horitzontal sense el so de cap motor, al cap d' una estona es va enlairar verticalment fins desaparèixer de la vista. Ampliant la foto es pot veure el que sembla una font energètica de propulsió sota l' OVNI. En fi, va ser una nit de moltes emocions per tancar aquesta setena temporada. Gràcies per haver estat aquí i espero que coincidim en una vuitena temporada.


dilluns, 3 de juny del 2013

Companyia


Et sento molt a prop meu. Vull agafar la teva mà. La teva veu em tranquil.litza. Sento el teu crit d' ajuda... i penso que tu has sentit el meu. Saps? Els teus ulls es claven en mi i ho noto amb força. No em cal mirar-te, puc llegir la teva mirada sense mirar-te als ulls. És un moment especial, irrepetible. També és un moment fràgil i tots dos tenim por de perjudicar-lo, de fer un pas en fals.
Identifico la teva por, conec les teves preocupacions. Crec que puc il.luminar el teu cor, com tu il.lumines el meu. Tinc esperança. El camí és difícil però ja hi som. Hi ha alguna cosa en tu que em resulta familiar. Et sento com la presència etèria d' un follet al que fer-li ofrenes al bosc, potent i subtil al mateix temps.
La teva cançó es va introduïnt dins meu, canviant cada fibra i despertant-me cada vegada més. Em resulta difícil aquesta situació, l' ansietat m' impedeix actuar amb claredat però el llenguatge universal de l' emoció, juga al meu favor. Mous en el meu cor l' esperança que havia perdut.
Les flames de les espelmes dansen, projecten ombres al nostre voltant, són com ànimes que volen ajudar (nosaltres també som ombres). 
Una bona companyia sempre és un regal difícil de trobar i amb tu, la vida me' l concedeix. Fins i tot estant lluny, et sento com si fossis al meu costat. Hi ha màgia entre nosaltres.
La teva presència magnètica m' envolta. Jo ja sabia des del primer moment que quelcom especial passaria entre nosaltres dos per molt estrany que fos el contacte inicial. Recordo que tu també vas arribar a aquesta conclusió, m' ho vas comentar.
Per molt angoixat que tingui el cor, quan et veig em sento com si em tregués un gran pes del damunt i tornés a mi l' esperança.
Conservo amb alegria cada record de la nostra última trobada. Desitjo tornar-te a veure, repetir l' experiència. Saber que estàs aquí em tranquil.litza.


diumenge, 14 d’abril del 2013

Noves experiències



Com vaig comentar en entrades anteriors aquest passat any 2012 ha estat espectacular i en part semblava indicar que s' acostaven fets bastant especials. Aquest 2013 està venint carregat d' oportunitats i noves experiències.

Com a actriu segueixo amb els meus monòlegs que escric jo mateixa i que interpreto en cafès teatre i festes privades i després també tinc les meves actuacions davant la càmara. Recentment he actuat en el videoclip de la cançó "Actitud" per al grup Gritando en silencio. Després d' esperar ansiosa el resultat, unes setmanes després del rodatge s' ha estrenat aquest projecte de Lopetegui productions. Recordo amb molta il.lusió el rodatge. Vam gravar al bosc i a la ciutat per mostrar dos móns en oposició. El meu personatge és un esperit de la natura que a través d' un portal màgic arriba a la ciutat, un món agressiu i sense esperança. Per altra banda, un altre personatge, un arquitecte amargat i destruït per la seva vida estressant també troba el portal màgic i coneix el contacte amb la natura. Va ser un rodatge de moltes hores i per caracterització jo portava un maquillatge molt vistós que s' havia d' anar retocant i també anava descalça per tot arreu, arrossegant-me, corrent... per bosc i carretera. Feia fred i era cansat però creieu-me que no importa, sóc una privilegiada per formar part d' un projecte així. En el rodatge també hi havia una àguila entrenada que dóna molta vida al videoclip i que entre toma i toma em van ensenyar a portar-la al braç amb menjar i paciència. Les nostres mirades es van trobar intensament. Vaig jugar amb les fulles, acariciar els arbres... em va encantar deixar lliure la meva part més incivilitzada! Quan ja estava tot rodat vaig tornar a casa agraïda per totes les experiències que em permet viure la interpretació, experiències que en altres professions no es viuen.


Per altra banda, aquesta setmana he actuat en un curt en el que dóno vida a una actriu que interpreta la reina Gertrud en una accidentada representació de "Hamlet". Malgrat ser un curt de molt poca durada, com no, necessitava molt treball i en el meu cas també una caracterització ben definida ja que es tractava d' un personatge que no és de la meva edat i a més a més necessita el característic maquillatge teatral. Així doncs, interiorització, assaig, laca, maquillatge, vestuari... llums, càmara, ACCIÓ! 
Una vegada més m' he vist envoltada de focus, càmares, travellings, cables... sentint bé el món del cinema en oposició al món del teatre que es trobava allà representat per un teló i un camerino. Contrastos. Em feia pensar una vegada més en la dualitat, com en el videoclip, natura-ciutat, teatre-cinema.

Això no és tot, m' estic movent ara en un altre món: la fotografia. Incòmoda al principi, la meva única experiència eren els meus photobooks promocionals com a actriu que em semblaven un mal necessari. Tot i així sempre m' ha encantat anar a exposicions, experimentar amb la meva càmara, veure llibres de fotografia... i decidint al final llençar-me a una nova aventura. Sempre havia pensat que la fotografia era una sortida més per a l' actor/actriu. Segons la meva opinió, un intèrpret sempre pot donar més que un/a model, sobretot quan es tracta de fotografia artística. Quan et poses davant l' objectiu has de transmetre, estàs creant, la fotografia no és solament obra del fotògraf. Així doncs, vaig començar oficialment i seriosament aquest passat estiu, gairebé com una celebració per un agost molt especial que havia viscut recentment i que per a mi era un abans i un després a la meva vida. Havia absorvit l' experiència de sessions anteriors, m' apassiona aprendre i millorar... i malgrat tot sentia (sabia) que començava des de zero. Ara és un no parar. Sessions totes les setmanes. Ho veig com una extensió de la meva experiència com a actriu, un gènere més, una nova oportunitat. Un dia sóc una nimfa del bosc, un altre una guerrera, un altre dia una escultura grega... Em veig amb túnica blanca i amb corona de flors, vels, armadura, llenceria... o res. Què seré avui? El que calgui i serà meravellós. 
Entre algunes de les sessions fotogràfiques preferides està una del mes passat. Vaig treballar en una sessió a la platja per al fotògraf Pietro Zuco i per fred que fes vaig entrar al mar, encantada de l' aigua, de la sorra... sempre desitjant el mar. Va ser una experiència alliberadora. A més a més va ser meravellós conèixer a dues persones tan especials com Zuco, tot un artista i la seva companya, la tarotista i dissenyadora de tarots Pepi Valderrama. Van sortir moltes idees i molta il.lusió d' aquesta trobada. Un altre regal de la professió: algunes persones que vas coneixent i et fan crèixer com comentaré més endavant.


Busco referències i visc intensament cada un dels assajos, rodatges, representacions... sé que em regalaràn experiències incalculables.
Penso en els sacrificis fets per poder estudiar, els castings, el fet de buscar oportunitats cada dia, les condicions dures d' alguns dels projectes i veig que el preu sempre val la pena pagar-lo. Hi ha qui no està decidit a esforçar-se i no descobrirà mai el món que he conegut  jo. Quan ens endinsem en el món de l'art, sovint ens hem d' esforçar molt més que en moltes altres professions. Mai en sabem prou, constantment aprenem i s' ha d' estimar intensament el que fem. 
Admiro Stanislavsky, el seu compromís amb l' art i com va millorar les tècniques de la interpretació quan alguns actors només eren titelles. Recordo la seva frase: "estima l' art en tu mateix/a i no a tu mateix/a en l' art". Al llarg del temps vaig veient farsants. Gent que es considera artista però que no ho és. Es fan dir artistes per presumir i per justificar la seva absoluta falta d' acció quan precisament l' artista és un ésser inquiet que no para. Els farsants busquen tot tipus d' excuses per a no treballar, ja sigui que no surten projectes que li interessin o que no compensen econòmicament etc. quan el que passa és simplement que tenen mandra. Mandra i supèrbia, enemigues mortals de qualsevol art, no permeten avançar. Les arts al contrari del que alguns creuen, no són per presumir i lluïr-se, les arts no estàn al nostre servei, nosaltres estem al seu i la creativitat i l' experiència sempre ens compensaràn. A vegades ho fem millor, altres vegades pitjor... però és que el camí no és fàcil i l' esforç ha de ser constant, cada pas que fem ens desenvolupa i cada pas que no fem ens va atrofiant. El món de la faràndula no és per a gent mandrosa i superficial.
Al llarg del temps em trobo persones que m' ajuden a crèixer, artistes dels que puc aprendre molt... i també envejosos, presumptuosos... però com que el meu camí el tinc clar, per moltes dificultats que tingui, sempre agafaré forces del meu objectiu i de qui em dóna suport i seguiré avançant cap endavant, passant els obstacles que calgui. Quan vaig decidir el meu camí, ja sabia que no era fàcil i com he dit abans, és un preu que puc pagar.