MANTRES: EL SO DE LA CREACIÓ. LA VEU DE L' ETERNITAT

OM és per als hindús és el so de la creació i per tant, el seu mantra principal. En realitat està format per les lletres A-U-M.

De la vibració d' aquest so va sorgir tot l' univers i per aquesta raó és un so sagrat.

Els mantres són paraules que es van repetint, concentrant la ment en aquesta repetició i aquest so i d' aquesta manera aconseguint un estat relaxat i meditatiu.

Els mantres tenen un sentit espiritual en el seu significat i en moltes ocasions representa una reflexió o una petita oració a una divinitat, com veurem més endavant en alguns exemples.

El so causa grans efectes en el cos i la ment, està comprovat que certa música ens fa més feliços, ens calma, que la veu de la persona estimada ens reconforta, que algunes vibracions sonores ens ajuden...i que la contaminació acústica ens genera molts trastorns.

Tots els sentits són un gran do però centrem-nos ara en l' oïda. En el gran plaer d' escoltar, en la sanació que es pot produïr amb un so/invocació.

Com a mostra del gran poder dels mantres vull dedicar-vos aquesta entrada. Escolteu-la!

Comproveu el gran poder del mantra AUM que tan poc entenem a Occident (on l' espiritualitat no és tal sinó una absurda moda). Fem callar per un moment el desagradable soroll del món que ens castiga, relaxem-nos, respirem fons i escoltem aquestes mostres del mantra AUM. Veritablement, escoltant aquests exemples, puc creure que es tracta del so de la creació.

Penso molt en el déu Ganesh, em desperta una gran simpatia i fins i tot m' ha visitat en somnis.

És el fill dels déus Shiva i Parvati. En una llarga absència de Shiva, Parvati va crear a Ganesh perque la servís fidelment. En una ocasió Parvati va demanar a Ganesh que no deixés que ningú entrés a la seva casa mentre ella es banyava. Justament en aquell moment, va arribar Shiva i Ganesh va impedir-li a la casa. Shiva, que no va reconèixer el seu fill va decapitar a Ganesh, enfurismat perque aquest li impedia entrar a casa seva. Parvati en veure el seu fill decapitat va desesperar-se i va fer-li saber a Shiva que havia assassinat al seu propi fill. Shiva, per solucionar-ho va decidir substituïr el cap del seu fill per el del primer ésser vivent que trobés i d' aquesta manera tornar-lo a la vida. El primer ésser que va trobar va ser un elefant i sense dubtar-ho va posar el seu cap a les espatlles del seu fill, que va recuperar la vida.

Desde llavors, Ganesh es va convertir en el déu dels principis i la bona fortuna. Sovint se' l representa amb 4 braços: en un hi porta una destral amb la que trenca els obstacles, en un altre hi porta un platet de dolços per agraïr la veneració i representar els premis que concedeix per la devoció i en els altres dos braços, sovint saluda i/o porta flors de lotus (símbol de l' espiritualitat).

Malgrat ser gras, balla molt bé i els seus moviments són elegants, Ganesh és la unió de la força i la delicadesa. També és una divinitat tàntrica (com els seus pares), la seva trompa representa el lingam (joia, el penis) i la seva boca representa el yoni (lotus, la vagina).

Un dels seus ullals sovint apareix partit perque ell l' utilitza a vegades com una arma i altres vegades per a escriure, com bé va fer-ho durant l' escriptura de la gran obra èpica Mahabharatta.

Si us trobeu en dificultats i/o toca tornar a començar (a mi em passa moltes vegades), invoqueu a Ganesh.

Om gam Ganapataye namaha és un dels seus principals mantres i ja ha aparegut al blog en una anterior ocasió. Aquí tenim a continuació un mantra més complexe però també molt bonic.

Ganesha, que comenci una nova vida molt millor amb els meus objectius complint-se.

Jai Ganesh!

Shiva és una de les principals divinitats masculines hindús. Forma part d' una trinitat: Brahma (el creador), Vishnú (el conservador) i Shiva (el destructor-transformador).

Representa el principi masculí de l´univers i la seva dona Parvati representa el principi femení de l' univers. Tots dos són els pares de Ganesh, el déu elefant, senyor dels principis, de la bona fortuna i de l' èxit, és també el destructor dels obstacles entre moltes altres virtuts.

Om namah Shivaya (veneració/salutació al nom de Shiva) és un mantra dedicat a Shiva, atreu el poder sense desvincular-lo de l' humiltat.

Sovint se' l representa ballant ja que és el senyor de la dansa i el teatre. És un gran defensor de la gent de la faràndula i va guanyar un important concurs de dansa especial per als déus.

Com a ofrenes li agraden especialment el bon encens i els collarets de flors.

Si busques ajuda, a la Índia es considera a Shiva com un gran benefactor.

Shiva, ajuda'm en l' objectiu que em plantejo ara! Om namah Shivaya!

Una de les versions més belles del mantra de Shiva és la que ha interpretat Krishna Das. Sentiment, ritme, una veu profunda i autèntica...difícil d' oblidar!

Una altra versió del mantra Om namah Shivaya és el que apareix en la segona part d' aquesta mostra de dansa hindú. És també de Krishna Das però com podeu veure, és una versió diferent molt més relaxant, més espiritual i allunyada del ritme més mogut i podem dir que menys comercial que la versió anterior.

Tinc un fort vincle amb la deessa Kali.

No se la comprèn gaire, sobretot a Occident. Kali no és una divinitat cruel ni és un dimoni ni res semblant. Kali és una deessa benefactora que protegeix als innocents i lluita contra la injustícia. És l' exterminadora dels dimonis i de tota força maligna. És la mare de la deessa Durga, deessa de la justícia.

Kali representa la feminitat en tot el seu esplendor (és a dir, entre molts altres aspectes, valentía, fortalesa...), allò indestructible, el poder, la capacitat d' enfrontar-se a la foscor, la sensualitat, la llibertat, el plaer...

Aquest mantra serveix per a invocar a Kali demanar a aquesta deessa protectora que ens ajudi a vèncer les nostres pors i inseguretats. Jai Kali!

Sempre m' ha agradat Nina Hagen, tan atrevida, original, divertida, atípica, rockera...el que no sabia és que també tenia interés per l' hinduïsme i els mantres. En aquest vídeo interpreta un meravellós mantra dedicat a Kali. Om kreem kalikayai namah.

Sarasvati és la deessa de les arts, sobretot la música i la poesia. També ajuda en els descobriments científics i dóna un cop de mà a l' hora d' estudiar i adquirir nous coneixements. Tothom necessita coneixement, tothom necessita alimentar el seu esperit amb art. Amb el bonic mantra que tenim a continuació, demanem a Sarasvati que ens ajudi a aprendre més i millor.

Om shrrem hreen saraswatyai namaha!

KOITZUKIHIME: FOSCOR DE PORCELLANA

Sempre m' han agradat les nines de porcellana: tan delicades i misterioses. Algunes persones els hi tenen por, aquest fet s' anomena pediofobia i li he dedicat més d' un programa a la ràdio. Alguns artistes han anat més enllà i han creat unes obres d' art extraordinàries i que poden generar encara més por a les persones pediofòbiques (i més fascinacó a les persones diguem-ne, frikis, com jo).
M' agradaria presentar-vos una artista japonesa més que curiosa: Koitzukihime. La seva obra consisteix en nines de porcellana podriem dir que "gòtiques" ja que tenen un aire llòbrec i romàntic més que notable. La bellesa d' aquestes nines és sorprenent, es tracta d' obres d' art.

Moltes d' aquestes nines tenen un aire malaltís o ja podriem dir que en alguns casos o dormen o estàn mortes. Veient les imatges me'n recordo de la tradició de les fotografies post mortem que Koitzukihime sembla recrear.

En alguns casos les nines presenten curiositats a destacar: germanes bessones o siameses, una verge-màrtir-papessa, taüts, llàgrimes de sang, claus a les mans...

Cal fixar-se en l' expressió d' aquestes nines, el seu aire fràgil (en tots els sentits), el gust exquisit de la seva roba d' època tan ben confeccionada i els detalls de les mans amb les ungles tan perfectes.

La majoria de les seves nines representen nenes o adolescents entre lavida i la mort o que com hem dit, directament es troben ja en un altre món. Podria tractar-se de les heroïnes malaltisses dels relats d' Edgar Allan Poe.

Tràgedia, tristesa, mort, son, romanticisme, sensualitat, malaltia, màgia, nostalgia... es troben en les obres inquietants de Koitzukihime.

Em va impressionar molt veure per primera vegada algunes d' aquestes imatges en un vídeo del Youtube quan em trobava recopilant material per un programa de ràdio dedicat a les nines maleïdes. Aquest vídeo va desaparèixer del Youtube i em va saber greu perque les imatges estaven molt ben escollides i estaven acompanyades per una estranya versió chill

out d' El Cant dels ocells.

En fi, per no tornar-me boja recopilant fotografies del Google imatges (m' agraden totes), he decidit compartir amb vosaltres un altre video del Youtube amb una cançó molt bonica i misteriosa Canticle.

Aquesta entrada en tot cas, és una petita exposició de l' art de Koitzukihime, visiteu la seva web, la trobareu anunciada al vídeo.

MÉS ENLLÀ DE LA INDIGNACIÓ. SÓC ANTISISTEMA.

El moviment dels indignats és necessari i just. Desgraciadament ha arribat tard i en forma massa lleu. El moviment ha de ser més actiu, més potent. El moviment, amb les seves acampades ha fet una demostració de resistència malgrat tots els inconvenients que ha trobat: la violència policial, els polítics imbècils que s' han acollonit però han seguit amb la mateixa imbecilitat de sempre, intrusisme (estic parlant dels mandrosos sense compromís, els aprofitats, els que es fan dir antisistema però que no són res més un producte del sistema realment, aquells que en realitat han boicotejat el projecte i han donat mala imatge (-la gent confón als compromesos amb els que no ho són-)...

Jo em considero antisistema, però antisistema de veritat, no de cartró pedra. Vaig contracorrent, treballo dur per tirar endavant, fomento el pensament propi lluny de les masses, m' ho qüestiono tot, utilitzo els mitjans de comunicació per fomentar idees noves, sobrevisc, em rebel.lo, m' esforço per aprendre tots els dies i compartir el que aprenc, poso en dubte els dogmes, quan trobo una injustícia lluito, defenso els meus drets, el meu vot és nul (per què votar als que ens arruïnen que són tots els partits?). Vull agafar el món i sacsejar-lo, replantejar els valors de la societat, dins de la mesura que puc i en la humilíssima posició en que estic. Sóc antisistema, vaig contra el sistema i faig el possible per canviar-lo.

El que NO és antisistema i jo no faig és cremar contenidors, robar, trencar aparadors, apallissar la gent pels carrers... Quina mena de canvi pot aportar una actitud així? Res de bo. No fa gaire Londres es trobava en una situació de violència als carrers brutal. Jo entenc que la gent protesti i cridi però res justifica les seves bretolades, robar-se entre ells, destruïr els negocis dels que lluiten per tirar endavant, matar, cremar edificis... Aquests van de víctimes i d' herois per la vida però són delinqüents.

Jo he patit tota la meva vida PRECARIETAT, així en majúscula i no robo ni mato ni trinxo res.

També em fa molta gràcia el típic "antisistema" que s'omple la boca parlant dels drets de la classe obrera quan ell és un pijo que no ha treballat mai a la vida (no perque no hi hagi feina sinó perque no li ha donat la puta gana) i es dedica a destruïr el negoci dels obrers i causant més problemes a la classe obrera a la que diu defensar tan.

Utilitzar la crisi com a excusa per sortir al carrer a matar gent no et converteix precisament en un heroi.

La rebel.lió no ha de ser entre nosaltres sinó contra els que han creat la nostra desgràcia: polítics, bancs, grans empreses... Lluitar contra la injustícia que està establerta per aquests grups és ser antisistema.

Anar contra el sistema està mal vist perque ens han ensenyat a ser submissos. Ens han dit què està bé i què està malament sense permetre que ens ho plantegessim i ho decidissim. Un dia algú va dir: "diuen que el que és antisistema està malalt, però com que el sistema és malaltís el que està malalt realment és qui segueix el sistema." Trobareu aquest missatge més ben expressat en una cita de Krishnamurt al documental Zeitgeist.

Sovint se' m té per la boja del poble, però sé bé el que em faig. Pensar no està ben acceptat socialment. S' ha muntat la societat perque la gent pensi el mínim possible i col.labori amb els més poderosos del planeta que sovint són també els més cruels  i menyspreables.

Les interminables jornades laborals (partides a més a més) condemnen (a la minoria que té feina) al treballador a dedicar tota la seva vida a feinetes miserables sense poder viure la seva vida, pensar, estudiar... La qualitat del sistema educatiu és pèssim i cada vegada pitjor per culpa de tanta retallada. La medicina no avança per güarir malalties sinó per cronificar-les i crear-ne de noves. Els mitjans de comunicació podreixen el cervell dels ciutadans i les ciutadanes amb manipulació i tot tipus de tele-escombraria. L' art i la cultura es menyspreen. Es trepitja a aquell que té inquietuds i vol aprendre. Es fa creure a les persones que no valen res i que han de canviar per dins i per fora segons uns cànons equivocats. Cada dia els països s' empobreixen més, la gent no té accés a uns estudis ni a una feina (sobretot feina digna) a la sanitat, a l' habitatge... als drets més bàsics! I a sobre sembla que el polític és intocable, que no se' l pot criticar.

Doncs mireu, jo sí que els critico. No importa de quin partit siguin. Tots els partits són una porqueria i estàn formats majoritàriament per imbècils capaços de trepitjar el cap dels més pobres per quedar-se amb els seus diners. Robin Hood a l' inversa, roben als pobres per donar-ho als rics.

Ells diuen que no es pot acampar en una plaça i que no se' ls pot criticar, però en canvi si que es pot deixar a la gent sense casa, sense feina, sense cap dret?

Necessito una operació quirúrgica per un problema de salut que em fa patir però els polítics consideren que són més importants els seus cotxes oficials i la seva roba... que jo em foti i que el meu problema arribi a les pitjors conseqüències si cal. Però jo dic que no.

Tinc estudis i una professió que estimo però sovint he de fer feines espantoses per sobreviure i suportant tractes vexatoris per part d' unes empreses malignes i una societat sense educació, bondat ni sentit comú.

I jo critico tot això i més i la gent em mira escandalitzada i considerant que estic malament del cap. Reverencien els polítics considerant que si estàn on estàn és que deuen estar molt preparats (però la majoria no tenen ni cultura ni sentit comú i deixar tanta responsabilitat a les seves mans té conseqüències nefastes per a tothom com estem veient). Em diuen que s' ha de votar els polítics encara que no valguin una merda perque està fet així i no s' hi pot fer res. Em diuen que els polítics si estàn on estàn és perquè s' ho hauràn currat i ja deuen saber què fan. Quines ximpleries! Mireu els polítics: són cultes? són bones persones? són honrats? són intel.ligents? No, oi que no? I llavors? No veieu que són un perill? Han d' estar al nostre servei i no nosaltres al seu, però fan reformes i guerres sense la nostra aprovació, llencen els nostres diners i després diuen que la culpa de tot és nostra.

Més temes per qüestionar-se: Què és hisenda i per què li hem de donar els diners que tan suem, sagnem i plorem? Hisenda no som tots, ens roba a tots. Per què els pobres paguem més que els rics? Per què pagar impostos si t' apunyalen al carrer, no pots accedir a la sanitat pública, els contenidors peten perque ningú els buida, el transport públic és una porqueria i cada vegada és més car, no pots tenir uns estudis...? Per què la vida barata ens ha de costar tants diners?

Per què hisenda persegueix a algú que cobra 400 € de l' atur i en cobra 300 € més treballant en negre per sobreviure quan els polítics tenen 3 ó 4 sous, tots ells desorbitats i per no fer res més que perjudicar la societat? I no oblidem els seus sous vitalicis i les seves enormes jubilacions per haver treballat molt poc. No has pensat mai això lector@ meu/va que segueixes obedient els dictats del sistema i a sobre te' n sents orgullós? Ja has pensat que potser quan siguis gran no tindràs jubilació gràcies al sistema amb el que tan col.labores?

Aquesta societat perd tots els valors.

Et ridiculitzen quan penses per tu mateix. Diuen que estàs boig i et recepten un munt d' antidepresius tòxics que et maten el cervell i tot el cos a poc a poc i enriqueixen les fortunes de la indústria farmacèutica (en la que tu, ingenu/a també deus confiar). T' ensenyen que has de canviar només per adaptar-te als gustos absurds de la gent. Et diuen que has de fer tot el possible per que la societat t'accepti, però encaixar en una societat espantosa significa ser un espant... pensa-t' ho. S' ha de canviar el que està malament i no el que està bé.

Et fan creure que la vida s' acaba als 30, que les dones estiguin en l' edat que estiguin són un problema, que el que està per damunt teu és que deu ser millor que tu... en definitiva, seguir la corrent. Si veus una fila de gent tirant-se per un pont, posa-t' hi al darrere, no fos cas que et miressin malament.

L' èsser humà és un desastre, el seu pitjor enemic i el pitjor enemic de la Terra. Podia ser la millor especie i podriem considerar que és la pitjor. Som la pitjor especie. I el pitjor de tot és que ens creiem molt importants, molt evolucionats i anem amb una superbia insuportable. Però realment què hem fet? Com hem avançat? Ens sentim orgullosos de la tecnologia, això és tot el que hem fet? Crear unes màquines que per cert, funcionen fatal i ens impedeixen treballar a gust i amb la rapidesa que voldriem (penseu en la punyetera informàtica). La nostra tecnologia no és tan meravellosa com ens pensem i de què serveix aquest avenç mentre hi ha tanta fam i tanta violència? Evolucionar tecnològicament està molt bé però humanament no hem evolucionat gens. No em fascina tant dissenyar super-hiper-mega naus amb super-hiper-mega ordinadors com acabar amb la violència i la gana.

Mireu aquest desastre de món: és per sentir-se orgullós? Jo diria que no.

Fixeu-vos en algunes malalties: càncer, artritis, diferents tipus de demència senil... són algunes de les malalties més velles del món i amb prou feines les coneixem i en molts casos no les podem solucionar. En comptes de dir que en sabem tant, més valdria esforçar-nos per aprendre més i no negar el dret de la salut a la població.

Que avui dia estiguem tan malament, en una societat tan suposadament avançada i moderna és una vergonya. No hi ha drets!

No m' estranya que la gent s' entusiasmi amb les pel.lícules de zombies: de manera inconscient veiem la nostra societat apocalíptica reflectida: pobresa, miseria, cap lloc on anar, una societat morta en vida, que es mou infeliç, sense valors, sense esperança ni emocions ni res a fer o una rutina absurda, els laboratoris creant malalties, cada vegada més diferències socials...

Després parlem de la Fi del món. Però si el món ja està acabat! L' Apocalipsi ja és aquí, però ben mirat, alguna vegada hem deixat d' estar-hi?

Però de moment, mirem com és el drama actual: Cada vegada hi ha més gent barallant-se per les restes de menjar dels contenidors d' escombraries. Cada dia hi ha menys feina i en pitjors condicions. Hi ha poquíssima cultura, poquíssima ètica, poquíssim sentit comú. La indigència creix de manera alarmant. Tu cada dia pateixes més pels diners i les ONGS (suposo que n' hi ha de bones) pretenen fer-te sentir culpable com si tu haguessis creat aquesta situació quan ets una víctima més de la miseria, en una mesura més gran o més petita. Aquesta NO és una societat avançada.

Però deixa de pensar que no pots fer res. Pots fer molt. D' acord, sempre has volgut aportar molt al món i per això vas estudiar Medicina tot i que treballes en una cadena de fast food. No et deixen fer la teva gran aportació desde la greixosa cuina de la teva feina de merda. Penses que no hi ha sortida i segurament demà se' t acaba el contracte.

És igual, company. Independentment del teu sou miserable, la teva edat, la teva situació... has de lluitar. T' imagines que la majoria, a les eleccions votés nul? Els polítics estarien acabats i per força n' haurien de venir de millors. Si estàs en contra de qui et fa mal estàs en contra dels polítics. I si estàs en contra dels polítics per què seguir votant la mateixa merda de sempre quan ja has vist que és una desgràcia pel poble? (estic parlant de tots els grans partits, que són una porqueria).

T' imagines ser més ecologista? Boicotejar les grans empreses? Difondre idees revolucionàries? Pots lluitar. Has de lluitar. Prou submissió! La submissió és per als que no pensen!

A continuació us presento un gran documental en dues parts: Zeitgeist. Està subtitulat per si no sabeu anglès (amb algunes faltes d' ortografia, però). Aquí trobareu les mentides i les injustícies del sistema: les religions, la política, l' economia, els mitjans de comunicació, els espantosos atemptats de l' 11 de setembre (que ara tornaràn a ser el centre mediàtic)... A més a més de trobar alternatives molt interessants. Molt aconsellable.
Que comenci la revolució!

SUGGERÈNCIES MUSICALS

La música és un gran consol. Sempre.

Hi ha qui em critica per gastar tan temps i diners en aprendre i escoltar música. Ja sabem què passa, la gent inculta considera l' art com una cosa frívola i més valdria que abans de criticar s' injectessin la música en vena, per veure si d' aquesta manera es tornen més persones. Perque l' art és el que ens dóna humanitat, el que ens fa millors i dóna sentit a la nostra vida.
Per què serveix la vida si no pots crear? Què vols que sigui la teva vida? Una merda de feina a canvi d' una merda de sou i res més? I menysprearàs als que tenen inquietuds?
Vivim en una societat plena d' ignorància, incultura i totalment cruel. I el pitjor de tot és que hi ha qui se sent orgullós de ser imbècil i no fa res per millorar...i resulta que després els imbècils som els que volem aprendre? Apa!

Afortunadament, encara pots trobar algú que val la pena entre tanta gentussa.
Dedico aquesta entrada a les persones amb intel.ligència i sensibilitat que valoren l' art, en aquest cas la música.

Curiosament, en aquesta entrada han coincidit principalment veus femenines, la gran majoria d' elles ben poc convencionals. També trobareu però, algún instrumental.

Començarem amb un compositor que crea una música meravellosa i molt inspiradora, sempre amb un toc gòtic, es tracta d' Adrian Von Ziegler. La peça que us ofereixo és Fatal Lullaby, Cançó de bressol fatal.

Tinc una història d' amor-odi amb les cançons de bressol ja que normalment m' entristeixen però també m' atreu el seu aire misteriós que en aquest cas és més que notable.
Sabeu que les cançons de bressol tenen sentit ritual? La paraula Lullaby significa "veste' n Lilith" i és perque es creia que Lilith, la primera dona d' Adàn -considerada maligna per la seva independència- era una diablessa que assassinava als nens al seu bressol. Quan els pares cantaven cançons de bressol als seus nadons, es creia que se'ls protegia de Lilith.
Escolteu atentament aquesta peça, és una barreja sorprenent de dolçor, melangia, màgia i cert aire maligne.

To France és una de les millors cançons de Mike Oldfield. Plena de força i d' il.lusió. En un anterior article de música d' aquest mateix blog podeu trobar una versió d' aquest tema interpretada per Blind Guardian. Aquí tenim una altra versió, també curiosa de sentir, interpretada pel grup Leaves eyes que compta amb la veu de Liv Kristine tan reverenciada per la seva època daurada a Theater of Tragedy. Una versió amb aires medievals i un videoclip teatral.

Només fa un parell de dies que vaig descobrir al grup Ataraxia, que barregen de manera magistral música gòtica amb música antiga. La seva cantant. Francesca Nicoli té una veu soprenent plena de registres, que en algunes cançons recorda a la gran Diamanda Galas (sorprenent similitud en la peça Medusa).
Les cançons d' Ataraxia són molt agosarades, expressives i teatrals. En aquesta que trobeu a continuació, Histrionia, trobem una reflexió sobre el pas del temps i la mort. La seva lletra ens parla de viure el moment i del final inevitable, ens recorda que absurd és a vegades tot plegat, les pèrdues que patim a la vida, els canvis que trobem, les emocions... Una de les línies de la cançó ens dóna un missatge senzill i revel.lador: riu que demà ploraràs...

També em resulta molt interessant el grup Narsilion. Us l' aconsello en aquests moments dolorosos que tots passem. Tant estrés, tantes situacions desagradables, tanta violència, tantes penúries, tanta incomprensió.
Feu callar aquest món podrit i sorollós, poseu una llum ben suau, atureu-vos i escolteu aquesta música meravellosa que us transportarà a móns màgics plens de dolçor. Hi ha vida més enllà del dolor.
Les melodies preciosistes de Narsilion ens conviden a sommiar i resulta difícil escollir entre tantes cançons belles.
Les seves cançons habitualment tracten temes molt màgics i poètics, resulten molt aconsellables ja que et fan sentir bé i et mostren una altra realitat, meravellosa i alegre.

Us ofereixo dos peces, una d' elles és en català Montserrat, nom de per si, màgic i la següent peça és A night in Fairyland, una nit al país de les fades. Bon viatge.

Entre les meves preferències musicals es troba el següent grup: Die Verbantten kinder evas, format per Richard Lederer i Christina Kroustali (Lady of Carnage). És difícil descriure la seva música, tan sorprenent i especial, però es pot considerar molt emocional, expressiva, fosca i ambiental. Les melodies impressionen per la seva sensibilitat, les lletres són poètiques i té un so encisador. De seguida t' arriba el seu missatge. El seu so és tan especial que sembla un somni. Aquí trobem dues peces Mistrust i In darkness let me dwell. Mereixen tota l' atenció. Deixeu-vos portar per aquest somni.

Dins de la música gòtica es repeteixen fòrmules i tòpics però segueix havent-hi una gran varietat: inclinacions més metal, més medieval, més sinfònic... Mephisto Walz queden molt lluny ara que es porta l' espectacularitat. Sense masses artificis acaben teixint un so sofisticat, hipnòtic i fosc. Aquesta cançó porta el mateix nom del grup: Mephisto Walz, el vals de Mephisto. Un elegant ball de saló, perfecte per a un dimoni i que és una curiosa barreja de rock i vals.

Una cançó fabulosa i sommiadora, a mitges entre el pop-rock més fresc i els tocs gòtics més subtils -molt subtils- és Leaves (fulles). Una melodia encantadora, una veu potent i expressiva i un so ple d' entusiasme. El grup holandès The Gathering són responsables d' aquesta peça nostàlgica i plena de força. La lletra ens parla d' una trobada casual, imprevisible entre dos desconeguts entre els quals es desplega una gran química, molta atracció... però que acaba en un record. Mai més es tornen a veure, l' esperança perd força però queda una gran il.lusió i el somni de tornar-se a veure. Us ha passat mai?

Vull mostrar una meravella: Qu' es de ti desconsolado, inoblidable obra del poeta i músic Juan del Enzina (1468-1529). Per als que us agrada la música antiga, aquí teniu aquesta peça plena d' emoció i inspirada en fets històrics. Us volia mostrar una versió meravellosa i molt intensa, interpretada per una coral mixta però que mai més he trobat al Youtube (aquestes coses que passen, que treuen els vídeos), arribava directe al cor. Però aquí tenim una altra versió, també meravellosa i a més a més, és molt coneguda, és la d' Hesperion XXI, format per Jordi Savall, Montserrat Figueres, Lorenzo Alpert i Hopkinson Smith. Creieu-me, val la pena.

A continuació, una suggerència d' un lector del blog. El grup Dead can dance, que compta amb una veu molt especial, exòtica i colpidora, Lisa Gerrard. Em van impactar molt la primera vegada que els vaig escoltar com a banda sonora de la pel.lícula The mist basada en una novel.la de Stephen King. No tenia ni idea de qui eren els responsables d' un so tan potent i dramàtic. Doncs es tractava d' aquest grup, Dead can dance. La cançó és The host of seraphim i és tota una experiència. Al cinema s' ha utilitzat per il.lustrar situacions apocalíptiques, com si es tractés d' un gran Requiem, aquí la trobem acompanyada d' imatges molt poètiques.

Una proposta d' una lectora del blog és Hagalaz' Runedance. Andrea Nebel Haugen és la cantant d' aquesta formació que posa música a les tradicions paganes. Les seves cançons ens parlen de tradicions i cultures del passat, divinitats paganes, màgia, natura... La seva música sóna a folk en moltes ocasions però també trobem càntics de gran solemnitat com a la peça que trobem a continuació, Mother of times. Amb aquesta música reviuen aquelles religions que van intentar destruïr per la força però que de mica en mica van ressorgint amb un bon nombre de seguidors. Els valors pagans han de tornar: espiritualitat, el poder de la dona, el respecte cap a la Natura, el poder interior de cadascú... Mother of times ens mostra una de les moltes cares de la Deessa.

Amb aquesta cançó deixem aquest recopilatori musical, agraïnt als lectors del blog les vostres suggerències i atenció.
Us desitjo una existència plena de molta música!

EXPERIÈNCIES ARQUETÍPIQUES

Estic en un mal moment. No m´agrada parlar de temes gaire personals al blog però he de reconèixer que estic en un mal moment.
La salut em falla. La rinitis alèrgica que pateixo desde fa anys se m´ha complicat horrorosament i ha degenerat en pòlips nasals, sinusitis, bronquitis... Estic en llista d´espera per a que m´operin i pugui portar una vida més normal, però la trucada no arriba. En la meva professió, el nas obstruït no és bona cosa. A la ràdio se´m ha notat una congestió nasal horrorosa que m´ha disfressat la veu i m´ha impedit expressar-me com voldria, en el món de la interpretació, encara és més delicat el problema. També pateixo migranyes i respiro incorrectament -massa per la boca, ja que el nas està tapat- provocant ronquera, sequetat, falta d´oxígen i una fatiga que en una vida agitada com la meva és un escàndol.

Però jo no em conformo amb el que em dóna la vida. No he deixat de fer res. Estic acabant la cinquena temporada d´Arkanum i gràcies a algunes tècniques que he après i a alguns remeis provisionals m´he pogut destapar lleugerament el nas o dissimular en certa mesura la veu nasal.Sé que em curaré.

Per altra banda hi ha més reptes complicats a la meva vida. Ara s´ajunten d´una manera terrible. Sense cap mena de dubte, són els compromissos professionals i la meva relació amb els altres el que m´acaba de desestabilitzar. A la vida m´he trobat gent que m´ha trinxat i m´he convertit en una persona desconfiada. De tan en tan conec a algú diferent però em costa relacionar-m´hi per tanta mala experiència acumulada.

En el tema professinal he d´estar al 100% però a vegades em sento dèbil, les oportunitats són poques i difícils i una es pregunta per què diantre és tot tan complicat. Ja sabem com és la faràndula...

Però cal dir que tot això també m´està despertant. Entre tanta angoixa surt fortalesa també. A vegades vols tirar la tovallola, altres vegades vols sobreviure i lluitar més que mai.

Tinc molts malsons, dormo poc i malament. A vegades els malsons tampoc són tan mala experiència. És com passar la nit al cine veient pel.lícules de terror... no està malament. Però quan els malsons ja et toquen massa el tema personal la cosa canvia... Parlem però dels somnis més interessants: Curiosament en els meus malsons apareixen paisatges meravellosos i extraordinaris, recordo haver sommiat unes muntanyes sorprenents, amb una platja paradisíaca al costat i al mig de tot una catedral bellíssima i més que imponent. Ben estranya la combinació però meravellosa, m´encanta la creativitat que es troba en el subconscient. Llàstima que en aquell lloc meravellós van passar coses horribles (intentaven matar-me a trets, a cops de destral i estampant contra una paret el cotxe on viatjava). Per no parlar de les criatures deformes i cremades i el cadàver que trobava dins la taquilla d´una escola...En una altra ocasió em trobava en una sala decorada com en un palau i allà trobava a la meva doble, que per cert era sorprenentment malvada i perillosa, com si no n´hi hagués prou en veure el teu doble, cosa que en algunes cultures es considera un mal presagi... Quan em vaig aixecar del llit i vaig anar al lavabo, me ´n guardava prou de mirar-me al mirall...

Recentment vaig sommiar que estava en un lloc ple de gent, algunes persones les coneixia, altres no. En qualsevol cas m´hi sentia molt malament i veia que la gent que més m´agradava en realitat era bastant poc de fiar (una fobia que tinc, no poder confiar en els altres). El somni següent era completament diferent i meravellós. Estava en una sala luxosa, plena de mobles antics i daurats. Em sentia tranquil.la i feliç.

En el somni apareixia Ganesh, el déu elefant de la bona fortuna i el que elimina els obstacles (quina falta em fa ara que començo una nova etapa i que el tema es presenta difícil!). Ens posavem a jugar a cuc-i-amagar entre aquells mobles luxosos, ens sorpreníem un de l´altra i ens feiem farts de riure corrent i amagant-nos entre tantes coses meravelloses. Jo em sentia alegre i feliç. Hi havia una atmòsfera agradable i es respirava tendresa i alegria. Entre aquells mobles es trobava un àngel, també daurat, amb aspecte infantil que semblava reflexionar arrepenjat entre els armaris i les calaixeres. Jo m´amagava entre sofàs i cadires, amb una càmara fotogràfica a les mans, per fer-li una foto ben graciosa.

Quan em vaig despertar m´esperava un dia molt dur, però el somni m´havia deixat molt bon cos i la desesperació semblava haver disminuït. Era com si Ganesh realment hagués estat jugant amb mi, per fer-me riure i donar-me forces... i a més a més, hi havia un àngel a prop meu. He estat interpretant el somni de mil maneres diferents, em pregunto si no serà que la fortuna fuig sempre de mi ja que el déu de la fortuna s´amagava de mi... Però em dóna la sensació de que no és així, crec i vull creure que les coses aniràn bé. Ganesh no s´amaga, juga.

Les divinitats hindús sempre m´han cridat l´atenció. Ganesh em convé i veig en Shiva (pare de Ganesh) la fortalesa que cal perque tot es modifiqui (per cert, com si es tractés d´una altra senyal, veig la seva imatge per tot arreu, en un dels llocs més curiosos va ser en un estrany collaret hippie que duia una noia que vaig veure al carrer, el dia després del somni).

Però sense cap mena de dubte, una de les meves divinitats hindús preferides és la meravellosa Kali, tan fosca, tan poderosa... Convida a lluitar, a conèixer la pròpia força, a gaudir del plaer, a viure intensament, a no tenir por, a endinsar-se en allò desconegut i arribar al coneixement. No veig cap altre arquetip tan relacionat amb la feminitat com ella. Ens han vengut que la dona és fràgil i delicada però en realitat es tota fortalesa i energia infinita. Totes les dones som Kali. Jai Kali!

Us presento una cançó que és un himne metal a Kali. Val la pena. Que us agradi!

Aquí tenim una versió d´un mantra dedicat a Ganesh.

Com no, també vull dedicar un mantra a Shiva.

CINQUENA TEMPORADA D´ARKANUM: UN DOL POC CONVENCIONAL

Aquesta cinquena temporada d´Arkanum està marcada per la presència de la Mort, una presència insistent i amenaçadora.

L´any passat, per uns temes personals relacionats amb la salut, aquesta presència era més intensa encara, però a Arkanum no es veia reflectida del tot... L´idea de la Mort m´obsessionava però em tenia tan angoixada que no podia ni parlar-ne, era un tabú.

M´atreuen els cementirirs. Sempre he estat molt lúgubre. Però l´any passat en el rodatge d´un curtmetratge, en una escena que es gravava en un cementiri, em sentia plena de por i pena. Aquell lloc em desesperava.
La vida va canviar per a millor i aquell pes al cor va anar difuminant-se, la Mort ja no era un tema tan personal i podia parlar-ne amb llibertat. Alguna vegada, aquesta figura amenaçadora havia tornat a desesperar-me però ara ja no sento el mateix, en puc parlar. Ella sempre està a prop. No entèn ni d´edats, ni de salut ni de res de res...

Cada temporada d´Arkanum, Ella protagonitza uns quants programes, regnant sobre tragèdies i fenòmens parapsicològics on la vida i la mort s´enllacen dramàticament.

Cada temporada de ràdio, els temes tractats són variats, però com que coincideixen en cada any de la meva inestable vida, s´hi reflecteixen més experiències personals de les que sembla.
No és cap casualitat que a la tercera temporada parlés de la importància de les petites coses i de les pors infantils per damunt d´altres temes... estava en un moment de la meva vida en que els records m´omplien i gaudia de detalls molt especials,. Qualsevol petit estímul podia aportar-me molta inventiva. La por i la il.lusió es fonien en el meu cor.

La passada i quarta temporada vaig viatjar al món de les religions, parlant de divinitats, àngels, dimonis... Va ser un passeig per la fe i els seus arquetips. La necessitat de creure. Va ser adonar-se de que petita és una en un Univers tan immens. Va ser veure com la teva fragilitat et porta a voler agafar-te a quelcom més gran que tu, a allò que pot salvar-te i que en alguns casos no és res més que el fruit d´una ment desesperada que inventa allò en que necessita creure.
Aquesta cinquena temporada -i gairebé sense adonar-me´n, de manera involuntària- la Mort apareix molt sovint. Fotos post-mortem, més cementiris, momies, reliquies... Aviat s´acosta Setmana Santa i molt em temo que la Santa Muerte ocuparà un lloc especial a Arkanum.
La Mort és el misteri més gran de tots i com a tal, ens espanta. Només la fe en la vida després de la mort ens tranquil.litza.
Intento mantenir una distància amb els temes que tracto i la meva vida personal, però està clar que no sempre és possible. Tanta pena m´encongeix el cor.
Alguns creuen que jo no tinc por. Que per a mi parlar d´aquests temes no és res. No és cert. A les nits, a casa meva, preparant els guions, qualsevol petit soroll m´espanta. Estic receptiva als fenòmens, però sempre tinc aquell punt racional que troba una explicació més convencional a tot. No sóc només una antisocial vestida de negre i depriment que viu envoltada d´espelmes, fotos paranormals i llibres de parapsicologia...


Al programa d´aquest divendres les momies seràn les protagonistes. Parlarem de tècniques de momificació, de les més antigues fins les més modernes i d´històries curioses on les momies han estat el centre d´anecdòtes sorprenents: recordarem el cas de Chonita, un maniquí que segons diuen és un cadàver embalsamat, parlarem dels viatges clandestins que va fer el cos embalsamat d´Evita, de les obres dels petrificadors de cadàvers, de la momia que el dr. Velasco amagava a casa seva, entre moltes altres històries.
Voler conservar un cadàver en perfecte estat forma part de no acceptar la Mort. Els egipcis creien essencial mantenir bé el cadàver per viatjar al més enllà...
Entre les hiustòries que tractarem, recordarem el cas del dr. Carl Tanzler que va desenterrar la dona dels seus somnis per a momificar-la i viure amb ella. Amor, necrofilia, bogeria...
Un tenebrós relat a mitges entre el romanticisme i el terror que em recorda a aquesta cançó sorprenent de Rammstein: Heiratte mich (casa´t amb mi), on un amant destrossat per la mort de la seva estimada, decideix desenterrar-la... Permeteu-me que us regali aquesta sòrdida joia.

Aquí teniu un petit avanç musical del programa d´aquesta setmana.

SOBRE LA VOCACIÓ

Com sabeu els que hem coneixeu, sóc una persona amb les idees clares, sobretot quan es tracta de la meva pròpia vida. Si vull alguna cosa la vaig a buscar i els altres que diguin el que vulguin.
Trobo que en aquests aspecte sóc una especie en perill d´extinció. No paro de veure gent que parla del que els hi agradaria fer o el que els hi hagués agradat fer i no entenc per què no ho fan. No he tingut l´oportunitat diuen alguns. És cert que no sempre és té l´oportunitat, però l´oportunitat es busca. Vivim en uns temps en que l´oportunitat és cosa difícil per no dir impossible. Hi ha cada vegada menys gent que no té l´oportunitat de menjar, de tenir accès a una feina, a uns estudis, a una vivenda digna... Tot i així sempre cal lluitar.

Fa una anys jo no tenia l´oportunitat d´estudiar. No tenia ni un duro, ningú m ajudava i era impossible poder trobar una feina -i si la trobava era una porqueria mal pagada, temporal amb moobing afegit-. Estava destinada a la miseria. M´han programat per a estar a la miseria, per no tenir cultura, per a fer que els rics m´explotin i així ells ser rics a costa meva i de la gent com jo... No m´ha donat la gana. Per espantosa que hagi estat la meva situació he sobreviscut a feines fastigoses, amb l´aigua al coll, espavilant-me amb poquíssima pasta, renunciant a moltes coses... però sempre convençuda. He passat la mà per la cara bruta dels rics que em volien pobre i inculta. En les pitjors condicions he aconseguit accedir a uns estudis, estudiar una carrera en un centre privat, ser una estudiant pobre al costat dels rics i fent-ho millor que molts d´ells. El sacrifici m´ha deixat feta pols però m´ha servit per demostrar-me moltes coses a mi mateixa (i als altres).

La meva situació era bastant pitjor considerant que els estudis que jo he fet són artístics, ja que la gent considera llençar els diners a les escombraries això d´estudiar una carrera artística, tenint en compte com costa guanyar-se la vida dalt dels escenaris -o considerant fins i tot que per pujar a un escenari no cal estudiar res-. En fi, no tenia l´oportunitat ni el recolzament. Però és que quan a mi no em deixen fer una cosa la faig igual.

Imagineu, jo i tothom que hagi fet el sacrifici de treu-re´s uns estudis en tan males condicions, a sobre hem de veure com se´n´s considera uns ximples per estudiar una carrera artística. Vivim en un país on la cultura no agrada, ni interessa (fa pensar, això és perillós). Hi ha poquíssimes beques i ajudes perque es considera que aquests tipus d´estudis no són estudis realment sinó passa-temps o "pèrdues de temps" o capricis, directament.
Després és clar, tampoc es considera aquesta carrera, com a una carrera universitària, com a molt es considera "equivalent" o "superior".
En canvi, en un país civilitzat ningú es sorprèn de que estudïs dansa, teatre, música... ni ningú posa en dubte que això sigui una carrera.
Li vaig explicar això a un imbècil que em va fer una entrevista de feina -que no tenia res a veure amb els mes estudis- i es va escandalitzar. Vaig equivocar-me de persona. Aquell idiota també és dels que es pensa que l´art és una tonteria per a gent infantil i poc pràctica i que jo encara tenia la barra de voler considerar-ho uns estudis universitaris, quan segons el seu inexistent cervell no són res més que tonteries... i jo a sobre volia passar per una persona amb estudis. Francament, sé que he estudiat bastant més que ell...


Vaig haver d´estar temps treballant i estalviant, temps estudiant i treballant, saltant-me àpats, hores de son... però he aconseguit el que volia.
No podia entendre a aquells que no estudiaven el que volien perque els pares "no els hi deixaven". Em pregunto qui són els pares per decidir el futur dels seus fills, els fills no son una propietat. I alguns fills, com que tampoc els hi apassiona especialment la carrera que han triat si els pares no els hi deixen fer, doncs es conformen, i acaben perdent el temps amb un estudis que no els hi agraden però que els pares paguen, i només per això s´escaquegen d´haver de posar-se a treballar en qualsevol porqueria.

El meu cas és diferent. No he comptat amb el permís de ningú i amb sacrifici he estudiat el que he volgut, malgrat no tenir l´"oportunitat". Jo vaig donar-me l´oportunitat i vaig aixecar-me per damunt de tota l´adversitat (que no és poca).

Ara tinc la meva carrera d´Art Dramàtic acabada i tornaria a passar per la mateixa odissea de fer-la si fos necessari.
Avui dia, segueixo estudiant. La carrera la vaig acabar però hi ha altres coses que vull aprendre: cant líric, tocar l´orgue, dansa... i ho faig. Els meus recursos econòmics son limitats i estic amb la salut delicada, però jo faig aquestes classes i gaudeixo molt.
Hi ha qui no ho entèn i em critica. Si tant malament estic de diners que deixi aquestes activitats- diuen. Valents gilipolles els que pensen així! Primer de tot, el que faig jo amb la meva vida només es cosa meva. La pasta que suo, sagno i ploro com que em pertany faig amb ella el que vull. I totes aquestes activitats que he anomenta no son capricis (ni hobbies) sinó necessitats i lluito per elles perque tinc vocació. No són entreteniments. Són els meus amors. Només un inculte considera l´art com una cosa superflua. L´art és TOT.
Tinc diferents inquietuts artístiques i les cultivo totes. Són la meva raó per viure i estic cansada de que els altres ho considerein només "hobbies" però imagino que com la majoria de gent porta una vida miserable i buida, no poden entendre el que és ni l' amor, ni la passió ni la dedicació per a res.Mira a la gent, si es que davant d' una música meravellosa es queda igual, davant d' un poema sublim ni s' inmuten, davant d' una injustícia no s' indignen, viuen més pobrament que les amebes. Mai coneixen grans amors, no viuen grans passions, no coneixen l' entusiasme, tampoc es queden plegats de dolor davant d' un fet dramàtic (i creieu-me, jo prefereixo tenir el cor destruït abans que ser un zombi i no sentir res).

Vaig pel carrer i em sento en una apocalipsi zombie. La gent, quan és intel.ligent té una llumeta als ulls que brilla. Cada vegada veig menys aquesta llumeta, cada vegada veig més gent inexpressiva, més ulls mats, mirades mortes... no hi ha una intel.ligència brillant al darrere.

Però és que hi ha molta gent sense vida, ni aspiracions ni interessos. No volen aprendre res, no els hi interessa res, no volen saber res, no lluiten per a res, no senten res... Quina llàstima. Com es pot viure així? No puc entendre la vida sense passió. Alguna cosa hauràs de fer a la vida, a més a més de mirar "tele-escombraria", tenir una feina de merda i guanyar un sou miserable!
No entenen perque faig tantes coses i m´esforço tant mentre ells no fan res. Jo tampoc entenc perquè no fan res i com es pot viure sense fer res.

La gent s´avorreix. No sap què fer amb el seu temps lliure. No els hi agrada la seva feina, però tampoc no tenen res a fer quan en surten... que patètic.
L´avorriment és per a estúpids.

Però és que ens han programat així. Als polítics els hi va molt bé tenir una societat inculta, sense estudis de cap mena, robotitzats, que no es plantegin res, que tan els hi faci tot, que no tinguin interessos, ni objectius... aquesta és una societat d´esclaus. Gent estúpida que no vol lluitar per a res, que no es preocupa si no té drets, que accepta qualsevol injustícia amb total submissió -o normalitat-, que no volen aprendre res... Als polítics els encanta veure que estúpida és la gent -ells mateixos ho són molt, pobrets...-, així és fàcil robar al poble i manipular. Els hi va bé programar a la gent perque no es qüestioni res, perque no puguin accedir a uns bons estudis ni els hi interessi accedir-hi.

Llegir un llibre està mal vist. No mirar la T.V es considera un error. Jo mateixa per no participar en debats sobre realities i estrelles ridícules de la T.V, m´he vist envoltada de mirades de desaprovació. De quin planeta ve aquesta? Qui s´ha pensat què és per considerar que la santa televisió no està al seu nivell?

I tothom es pregunta que diantre faig tocant el piano o llegint un llibre quan podria estar veient Gran Hermano. Però a mi m´agradaria saber quin interés pot tenir un munt de gent escandalosa mandrejant i discutint en una casa, davant les càmares de televisió -ho definiré d´aquesta manera per no ofendre sensibilitats-.
La xafarderia no em va. No m´importa la vida dels altres i no vull que ningú es foti a la meva. Sí, els que no som famosos també tenim dret a la intimitat, que per cert, no venem.

Quin mal fa la tele! Els herois d´avui dia no son grans artistes, ni científics, ni grans personalitats. No s´admira als que fan grans coses. S´admira a gent estúpida i ridícula que no aporten res de res i que tenen fama simplement per fer l´imbècil a la tele.
Diga´m a qui admires i et diré qui ets.

Salvar vides no importa, només cridar-se i insultar-se en algún llardós plató de televisió.

I mentres, jo, tonta de mi, m´ho perdo, estudiant alguna cosa "inútil". Si total, ser artista és fàcil. Això creu la gent avui dia, gràcies a programes com Operación Triunfo. Ara resulta que cantar és fàcil. No cal estudiar res. Vas a un programa de la tele, fas quatre classes sense substància durant 3 mesos en una "academia" i ja ets artista... La gent no valora l´esforç. Creuen que O.T és real. No saben res de les academies de música de veritat, no saben que per a ser un bon músic no has d´estar 3 mesos a la tele, sinó dècades en conservatoris de veritat.
Ser artista no és fàcil. Ara, ser mediocre, sí que és fàcil, a més a més, avui dia surt molt rentable.

A qui li importa aquell gran artista ple de talent que porta anys al conservatori lluitant? Conformem-nos amb algún imbècil que només sàpiga cridar-li a un micro, portar modelets i remenar el cul en algún plató.
Alguns creuen que només el músic de veritat surt perdent. Però no és així. Sortim perdent tots.

I l´Art es segueix prostituïnt i menyspreant.
Es tracta com a un idiota aquell que es prepara, es considera l´Art com una cosa superflua i absurda, per no dir vergonyosa. Jo me´n he fet farts de veure al meu centre d´estudis, pares avergonyits dels seus fills. Sommiaven amb metges i advocats, no pas amb actors, cantants o ballarins... I dic jo: senyors pares, per què no heu estudiat vosaltres Dret o Medicina? Diuen ells: no vam tenir "l´oportunitat". Dic jo: És que no és fàcil, per tan, a moure el cul, mandrosos! Què còmode és no tenir oportunitats, collons. És l´excusa perfecte per a tot. Tothom seria un crack, però és clar com que no té oportunitats... Les oportunitats les hem de fer entre tots.
I senyors pares: admireu als vostres fills que sí tenen collons de fer el que ells volen.

Sense Art, sense esforç, sense passió, sense cultura, amics i amigues, no hi ha pensament. Sense pensament no hi ha res de bo.

Callem mentre els fastigosos polítics ens diuen que ens han de baixar els sous i les pensions i retallar allò necessari com la cultura, l´educació i la sanitat. Escoltem com ens diuen que sinó el país se´n va a la merda i que haurem de treballar fins que l´edat ens pesi en excés, mentre ells de ben joves es retiren amb abundats sous vitalicis -després de no haver treballat gaire-... Mentre, ells no es baixaràn el seu sou deorbitat, no pararàn de gastar en cotxes oficials, dietes i tot tipus de despeses inútils mentre nosaltres no tenim ni per menjar i ens retallen allò necessari que ens pertany. Apa! Busca´t la vida pel carrer, a les putes ETT´s o a "Infrajobs"...
Per cert, estimat/da lector/a: si encara creus que les retallades s' han d' anar suportant per que "tot sigui per sortir de la crisi", permet que et digui una cosa: cap crisi es soluciona generant més pobresa. La crisi és l' excusa per prendre més drets al poble. Hi ha molt empresari que amb l' excusa de la crisi paga menys sou als treballadors i el que s' estalvia s' ho queda a la seva butxaca. No sigueu ingenus pensant que les retallades són per sortir de la crisi!

La crisi no l´hem fet nosaltres, per tan no l´hem de pagar pas. Que els grassos porcs que es troben a la política robant-nos i pretenent fer-nos sentir culpables de la crisi, CALLIN!

Déu meu! He viscut sempre amb la pasta ben justeta i passant penúries i ara em treuen més drets encara i he d' aguantar que em diguin que la crisi és perque hem estirat més el braç que la màniga? Per favor! I que ho diguin els 4 lladres fills de puta que ho han provocat tot? Vinga home!
Per cert, estic cansada de que em fotin a la merda i encara pretenguin que jo no havent provocat el problema i sent-ne víctima encara l' hagi de resoldre jo! S' han equivocat de persona.

Encara hi ha gent que pensa. Això els horroritza. Què passaria si la gent tingués objectius, cultura i lluités? Els polítics no tindrien futur! No existirien!

Amics i amigues, culturitzeu-vos, estudieu tan com pogueu, no importa el que els altres diguin. Utilitzeu el cervell, tot això us donarà recursos per a enfrontar-vos a la injustícia actual i per no ajustar-vos al futur de merda que han escollit per a nosaltres.
Feu moltes coses, moltíssimes, apreneu sense parar, interesseu-vos per molts estudis, lluiteu contra la ignorància i gaudiu d´estar vius/vives perque els que viuen sense passió, són morts en vida i observen passivament com la seva vida i els seus drets són trepitjats.

FELIÇ YULE I FELIÇ ANY NOU 2011

Tanquem una etapa i en comencem una altra. Així és el cap d´any, una època de canvis.

Després d´estar uns dies enfeinada i una mica apartada d´aquest blog, torno per posar-me una mica el dia i felicitar-vos aquestes festes de nou, com ja vaig fer amb l´últim Arkanum de l´any 2010. Vull començar l´any amb una breu reflexió i una mica de música.

Ara els dies seràn més llargs, aquest és el Solstici d´Hivern que celebraven els antics pagans (Yule). Després de la foscor i el fred que cobria la terra, reneixia la llum, les grans deesses parien a déus solars i el dia començava a ser més llarg i la nit més curta. Aquest solstici d´hivern es celebrava entre el 21 i el 23 de desembre. Amb l´arribada del cristianisme/catolicisme es va voler transformar aquesta festa i la gran deessa antiga va passar a ser substituïda per la Verge Maria i la divinitat solar va passar a ser Jesús.

A Arkanum, però celebrem la Yule i per aquesta raó, els nostres programes de Nadal són pagans i inclouen tot tipus de rituals. Aquest any, si escolteu el programa de Nadal d´aquesta temporada trobareu rituals per la Yule i cap d´any. Si aquesta passada nit de cap d´any no heu pogut fer algún d´aquests rituals, avui en aquest recent estrenat any 2011, en aquest 1 de gener, podeu fer aquests rituals i entrar en un any màgic. Com sempre, podeu trobar el programa al podcast http://arkanum.podomatic.com.

Arkanum felicita aquestes festes amb dues cançons que no van poder entrar al programa però que aquí us ofereixo en aquest grimori.

La primera cançó és una potent peça del grup de metal pagà rus Fferyllt amb la seva cançó Yule. Espero que us agradi i us faci vibrar. Aquesta cançó no té res a veure amb les empalagoses nadales d´avui dia i ens retorna la força dels nostres orígens pagans, orígens on la llum i la foscor prenien una gran importància.

La segona cançó és suau i agradable. Es tracta de la cançó del solstici d´hivern de Lisa Thiel, per als que preferiu un moment de calma i tendresa.

Després d´aquest any 2010 tan difícil, us desitjo un bellíssim any 2011 ple de màgia i felicitat. Que el poc que queda d´aquestes festes pogueu descansar i passar-ho bé, però sobretot que el 2011 us porti el millor en quan a amor, feina, diners, salut i màgia.