Com sabeu els que hem coneixeu, sóc una persona amb les idees clares, sobretot quan es tracta de la meva pròpia vida. Si vull alguna cosa la vaig a buscar i els altres que diguin el que vulguin.
Trobo que en aquests aspecte sóc una especie en perill d´extinció. No paro de veure gent que parla del que els hi agradaria fer o el que els hi hagués agradat fer i no entenc per què no ho fan. No he tingut l´oportunitat diuen alguns. És cert que no sempre és té l´oportunitat, però l´oportunitat es busca. Vivim en uns temps en que l´oportunitat és cosa difícil per no dir impossible. Hi ha cada vegada menys gent que no té l´oportunitat de menjar, de tenir accès a una feina, a uns estudis, a una vivenda digna... Tot i així sempre cal lluitar.
Trobo que en aquests aspecte sóc una especie en perill d´extinció. No paro de veure gent que parla del que els hi agradaria fer o el que els hi hagués agradat fer i no entenc per què no ho fan. No he tingut l´oportunitat diuen alguns. És cert que no sempre és té l´oportunitat, però l´oportunitat es busca. Vivim en uns temps en que l´oportunitat és cosa difícil per no dir impossible. Hi ha cada vegada menys gent que no té l´oportunitat de menjar, de tenir accès a una feina, a uns estudis, a una vivenda digna... Tot i així sempre cal lluitar.
Fa una anys jo no tenia l´oportunitat d´estudiar. No tenia ni un duro, ningú m ajudava i era impossible poder trobar una feina -i si la trobava era una porqueria mal pagada, temporal amb moobing afegit-. Estava destinada a la miseria. M´han programat per a estar a la miseria, per no tenir cultura, per a fer que els rics m´explotin i així ells ser rics a costa meva i de la gent com jo... No m´ha donat la gana. Per espantosa que hagi estat la meva situació he sobreviscut a feines fastigoses, amb l´aigua al coll, espavilant-me amb poquíssima pasta, renunciant a moltes coses... però sempre convençuda. He passat la mà per la cara bruta dels rics que em volien pobre i inculta. En les pitjors condicions he aconseguit accedir a uns estudis, estudiar una carrera en un centre privat, ser una estudiant pobre al costat dels rics i fent-ho millor que molts d´ells. El sacrifici m´ha deixat feta pols però m´ha servit per demostrar-me moltes coses a mi mateixa (i als altres).
La meva situació era bastant pitjor considerant que els estudis que jo he fet són artístics, ja que la gent considera llençar els diners a les escombraries això d´estudiar una carrera artística, tenint en compte com costa guanyar-se la vida dalt dels escenaris -o considerant fins i tot que per pujar a un escenari no cal estudiar res-. En fi, no tenia l´oportunitat ni el recolzament. Però és que quan a mi no em deixen fer una cosa la faig igual.
Imagineu, jo i tothom que hagi fet el sacrifici de treu-re´s uns estudis en tan males condicions, a sobre hem de veure com se´n´s considera uns ximples per estudiar una carrera artística. Vivim en un país on la cultura no agrada, ni interessa (fa pensar, això és perillós). Hi ha poquíssimes beques i ajudes perque es considera que aquests tipus d´estudis no són estudis realment sinó passa-temps o "pèrdues de temps" o capricis, directament.
Després és clar, tampoc es considera aquesta carrera, com a una carrera universitària, com a molt es considera "equivalent" o "superior".
En canvi, en un país civilitzat ningú es sorprèn de que estudïs dansa, teatre, música... ni ningú posa en dubte que això sigui una carrera.
Li vaig explicar això a un imbècil que em va fer una entrevista de feina -que no tenia res a veure amb els mes estudis- i es va escandalitzar. Vaig equivocar-me de persona. Aquell idiota també és dels que es pensa que l´art és una tonteria per a gent infantil i poc pràctica i que jo encara tenia la barra de voler considerar-ho uns estudis universitaris, quan segons el seu inexistent cervell no són res més que tonteries... i jo a sobre volia passar per una persona amb estudis. Francament, sé que he estudiat bastant més que ell...
Vaig haver d´estar temps treballant i estalviant, temps estudiant i treballant, saltant-me àpats, hores de son... però he aconseguit el que volia.
No podia entendre a aquells que no estudiaven el que volien perque els pares "no els hi deixaven". Em pregunto qui són els pares per decidir el futur dels seus fills, els fills no son una propietat. I alguns fills, com que tampoc els hi apassiona especialment la carrera que han triat si els pares no els hi deixen fer, doncs es conformen, i acaben perdent el temps amb un estudis que no els hi agraden però que els pares paguen, i només per això s´escaquegen d´haver de posar-se a treballar en qualsevol porqueria.
El meu cas és diferent. No he comptat amb el permís de ningú i amb sacrifici he estudiat el que he volgut, malgrat no tenir l´"oportunitat". Jo vaig donar-me l´oportunitat i vaig aixecar-me per damunt de tota l´adversitat (que no és poca).
Després és clar, tampoc es considera aquesta carrera, com a una carrera universitària, com a molt es considera "equivalent" o "superior".
En canvi, en un país civilitzat ningú es sorprèn de que estudïs dansa, teatre, música... ni ningú posa en dubte que això sigui una carrera.
Li vaig explicar això a un imbècil que em va fer una entrevista de feina -que no tenia res a veure amb els mes estudis- i es va escandalitzar. Vaig equivocar-me de persona. Aquell idiota també és dels que es pensa que l´art és una tonteria per a gent infantil i poc pràctica i que jo encara tenia la barra de voler considerar-ho uns estudis universitaris, quan segons el seu inexistent cervell no són res més que tonteries... i jo a sobre volia passar per una persona amb estudis. Francament, sé que he estudiat bastant més que ell...
Vaig haver d´estar temps treballant i estalviant, temps estudiant i treballant, saltant-me àpats, hores de son... però he aconseguit el que volia.
No podia entendre a aquells que no estudiaven el que volien perque els pares "no els hi deixaven". Em pregunto qui són els pares per decidir el futur dels seus fills, els fills no son una propietat. I alguns fills, com que tampoc els hi apassiona especialment la carrera que han triat si els pares no els hi deixen fer, doncs es conformen, i acaben perdent el temps amb un estudis que no els hi agraden però que els pares paguen, i només per això s´escaquegen d´haver de posar-se a treballar en qualsevol porqueria.
El meu cas és diferent. No he comptat amb el permís de ningú i amb sacrifici he estudiat el que he volgut, malgrat no tenir l´"oportunitat". Jo vaig donar-me l´oportunitat i vaig aixecar-me per damunt de tota l´adversitat (que no és poca).
Ara tinc la meva carrera d´Art Dramàtic acabada i tornaria a passar per la mateixa odissea de fer-la si fos necessari.
Avui dia, segueixo estudiant. La carrera la vaig acabar però hi ha altres coses que vull aprendre: cant líric, tocar l´orgue, dansa... i ho faig. Els meus recursos econòmics son limitats i estic amb la salut delicada, però jo faig aquestes classes i gaudeixo molt.
Hi ha qui no ho entèn i em critica. Si tant malament estic de diners que deixi aquestes activitats- diuen. Valents gilipolles els que pensen així! Primer de tot, el que faig jo amb la meva vida només es cosa meva. La pasta que suo, sagno i ploro com que em pertany faig amb ella el que vull. I totes aquestes activitats que he anomenta no son capricis (ni hobbies) sinó necessitats i lluito per elles perque tinc vocació. No són entreteniments. Són els meus amors. Només un inculte considera l´art com una cosa superflua. L´art és TOT.
Tinc diferents inquietuts artístiques i les cultivo totes. Són la meva raó per viure i estic cansada de que els altres ho considerein només "hobbies" però imagino que com la majoria de gent porta una vida miserable i buida, no poden entendre el que és ni l' amor, ni la passió ni la dedicació per a res.
Mira a la gent, si es que davant d' una música meravellosa es queda igual, davant d' un poema sublim ni s' inmuten, davant d' una injustícia no s' indignen, viuen més pobrament que les amebes. Mai coneixen grans amors, no viuen grans passions, no coneixen l' entusiasme, tampoc es queden plegats de dolor davant d' un fet dramàtic (i creieu-me, jo prefereixo tenir el cor destruït abans que ser un zombi i no sentir res).
Vaig pel carrer i em sento en una apocalipsi zombie. La gent, quan és intel.ligent té una llumeta als ulls que brilla. Cada vegada veig menys aquesta llumeta, cada vegada veig més gent inexpressiva, més ulls mats, mirades mortes... no hi ha una intel.ligència brillant al darrere.
Però és que hi ha molta gent sense vida, ni aspiracions ni interessos. No volen aprendre res, no els hi interessa res, no volen saber res, no lluiten per a res, no senten res... Quina llàstima. Com es pot viure així? No puc entendre la vida sense passió. Alguna cosa hauràs de fer a la vida, a més a més de mirar "tele-escombraria", tenir una feina de merda i guanyar un sou miserable!
No entenen perque faig tantes coses i m´esforço tant mentre ells no fan res. Jo tampoc entenc perquè no fan res i com es pot viure sense fer res.
La gent s´avorreix. No sap què fer amb el seu temps lliure. No els hi agrada la seva feina, però tampoc no tenen res a fer quan en surten... que patètic.
L´avorriment és per a estúpids.
Però és que ens han programat així. Als polítics els hi va molt bé tenir una societat inculta, sense estudis de cap mena, robotitzats, que no es plantegin res, que tan els hi faci tot, que no tinguin interessos, ni objectius... aquesta és una societat d´esclaus. Gent estúpida que no vol lluitar per a res, que no es preocupa si no té drets, que accepta qualsevol injustícia amb total submissió -o normalitat-, que no volen aprendre res... Als polítics els encanta veure que estúpida és la gent -ells mateixos ho són molt, pobrets...-, així és fàcil robar al poble i manipular. Els hi va bé programar a la gent perque no es qüestioni res, perque no puguin accedir a uns bons estudis ni els hi interessi accedir-hi.
Avui dia, segueixo estudiant. La carrera la vaig acabar però hi ha altres coses que vull aprendre: cant líric, tocar l´orgue, dansa... i ho faig. Els meus recursos econòmics son limitats i estic amb la salut delicada, però jo faig aquestes classes i gaudeixo molt.
Hi ha qui no ho entèn i em critica. Si tant malament estic de diners que deixi aquestes activitats- diuen. Valents gilipolles els que pensen així! Primer de tot, el que faig jo amb la meva vida només es cosa meva. La pasta que suo, sagno i ploro com que em pertany faig amb ella el que vull. I totes aquestes activitats que he anomenta no son capricis (ni hobbies) sinó necessitats i lluito per elles perque tinc vocació. No són entreteniments. Són els meus amors. Només un inculte considera l´art com una cosa superflua. L´art és TOT.
Tinc diferents inquietuts artístiques i les cultivo totes. Són la meva raó per viure i estic cansada de que els altres ho considerein només "hobbies" però imagino que com la majoria de gent porta una vida miserable i buida, no poden entendre el que és ni l' amor, ni la passió ni la dedicació per a res.
Mira a la gent, si es que davant d' una música meravellosa es queda igual, davant d' un poema sublim ni s' inmuten, davant d' una injustícia no s' indignen, viuen més pobrament que les amebes. Mai coneixen grans amors, no viuen grans passions, no coneixen l' entusiasme, tampoc es queden plegats de dolor davant d' un fet dramàtic (i creieu-me, jo prefereixo tenir el cor destruït abans que ser un zombi i no sentir res).Vaig pel carrer i em sento en una apocalipsi zombie. La gent, quan és intel.ligent té una llumeta als ulls que brilla. Cada vegada veig menys aquesta llumeta, cada vegada veig més gent inexpressiva, més ulls mats, mirades mortes... no hi ha una intel.ligència brillant al darrere.
Però és que hi ha molta gent sense vida, ni aspiracions ni interessos. No volen aprendre res, no els hi interessa res, no volen saber res, no lluiten per a res, no senten res... Quina llàstima. Com es pot viure així? No puc entendre la vida sense passió. Alguna cosa hauràs de fer a la vida, a més a més de mirar "tele-escombraria", tenir una feina de merda i guanyar un sou miserable!
No entenen perque faig tantes coses i m´esforço tant mentre ells no fan res. Jo tampoc entenc perquè no fan res i com es pot viure sense fer res.
La gent s´avorreix. No sap què fer amb el seu temps lliure. No els hi agrada la seva feina, però tampoc no tenen res a fer quan en surten... que patètic.
L´avorriment és per a estúpids.
Però és que ens han programat així. Als polítics els hi va molt bé tenir una societat inculta, sense estudis de cap mena, robotitzats, que no es plantegin res, que tan els hi faci tot, que no tinguin interessos, ni objectius... aquesta és una societat d´esclaus. Gent estúpida que no vol lluitar per a res, que no es preocupa si no té drets, que accepta qualsevol injustícia amb total submissió -o normalitat-, que no volen aprendre res... Als polítics els encanta veure que estúpida és la gent -ells mateixos ho són molt, pobrets...-, així és fàcil robar al poble i manipular. Els hi va bé programar a la gent perque no es qüestioni res, perque no puguin accedir a uns bons estudis ni els hi interessi accedir-hi.
Llegir un llibre està mal vist. No mirar la T.V es considera un error. Jo mateixa per no participar en debats sobre realities i estrelles ridícules de la T.V, m´he vist envoltada de mirades de desaprovació. De quin planeta ve aquesta? Qui s´ha pensat què és per considerar que la santa televisió no està al seu nivell?
I tothom es pregunta que diantre faig tocant el piano o llegint un llibre quan podria estar veient Gran Hermano. Però a mi m´agradaria saber quin interés pot tenir un munt de gent escandalosa mandrejant i discutint en una casa, davant les càmares de televisió -ho definiré d´aquesta manera per no ofendre sensibilitats-.
La xafarderia no em va. No m´importa la vida dels altres i no vull que ningú es foti a la meva. Sí, els que no som famosos també tenim dret a la intimitat, que per cert, no venem.
Quin mal fa la tele! Els herois d´avui dia no son grans artistes, ni científics, ni grans personalitats. No s´admira als que fan grans coses. S´admira a gent estúpida i ridícula que no aporten res de res i que tenen fama simplement per fer l´imbècil a la tele.
Diga´m a qui admires i et diré qui ets.
Salvar vides no importa, només cridar-se i insultar-se en algún llardós plató de televisió.
I mentres, jo, tonta de mi, m´ho perdo, estudiant alguna cosa "inútil". Si total, ser artista és fàcil. Això creu la gent avui dia, gràcies a programes com Operación Triunfo. Ara resulta que cantar és fàcil. No cal estudiar res. Vas a un programa de la tele, fas quatre classes sense substància durant 3 mesos en una "academia" i ja ets artista... La gent no valora l´esforç. Creuen que O.T és real. No saben res de les academies de música de veritat, no saben que per a ser un bon músic no has d´estar 3 mesos a la tele, sinó dècades en conservatoris de veritat.
Ser artista no és fàcil. Ara, ser mediocre, sí que és fàcil, a més a més, avui dia surt molt rentable.
A qui li importa aquell gran artista ple de talent que porta anys al conservatori lluitant? Conformem-nos amb algún imbècil que només sàpiga cridar-li a un micro, portar modelets i remenar el cul en algún plató.
Alguns creuen que només el músic de veritat surt perdent. Però no és així. Sortim perdent tots.
I l´Art es segueix prostituïnt i menyspreant.
Es tracta com a un idiota aquell que es prepara, es considera l´Art com una cosa superflua i absurda, per no dir vergonyosa. Jo me´n he fet farts de veure al meu centre d´estudis, pares avergonyits dels seus fills. Sommiaven amb metges i advocats, no pas amb actors, cantants o ballarins... I dic jo: senyors pares, per què no heu estudiat vosaltres Dret o Medicina? Diuen ells: no vam tenir "l´oportunitat". Dic jo: És que no és fàcil, per tan, a moure el cul, mandrosos! Què còmode és no tenir oportunitats, collons. És l´excusa perfecte per a tot. Tothom seria un crack, però és clar com que no té oportunitats... Les oportunitats les hem de fer entre tots.
I senyors pares: admireu als vostres fills que sí tenen collons de fer el que ells volen.
Sense Art, sense esforç, sense passió, sense cultura, amics i amigues, no hi ha pensament. Sense pensament no hi ha res de bo.
Callem mentre els fastigosos polítics ens diuen que ens han de baixar els sous i les pensions i retallar allò necessari com la cultura, l´educació i la sanitat. Escoltem com ens diuen que sinó el país se´n va a la merda i que haurem de treballar fins que l´edat ens pesi en excés, mentre ells de ben joves es retiren amb abundats sous vitalicis -després de no haver treballat gaire-... Mentre, ells no es baixaràn el seu sou deorbitat, no pararàn de gastar en cotxes oficials, dietes i tot tipus de despeses inútils mentre nosaltres no tenim ni per menjar i ens retallen allò necessari que ens pertany. Apa! Busca´t la vida pel carrer, a les putes ETT´s o a "Infrajobs"...
Per cert, estimat/da lector/a: si encara creus que les retallades s' han d' anar suportant per que "tot sigui per sortir de la crisi", permet que et digui una cosa: cap crisi es soluciona generant més pobresa. La crisi és l' excusa per prendre més drets al poble. Hi ha molt empresari que amb l' excusa de la crisi paga menys sou als treballadors i el que s' estalvia s' ho queda a la seva butxaca. No sigueu ingenus pensant que les retallades són per sortir de la crisi!
La crisi no l´hem fet nosaltres, per tan no l´hem de pagar pas. Que els grassos porcs que es troben a la política robant-nos i pretenent fer-nos sentir culpables de la crisi, CALLIN!
Déu meu! He viscut sempre amb la pasta ben justeta i passant penúries i ara em treuen més drets encara i he d' aguantar que em diguin que la crisi és perque hem estirat més el braç que la màniga? Per favor! I que ho diguin els 4 lladres fills de puta que ho han provocat tot? Vinga home!
Per cert, estic cansada de que em fotin a la merda i encara pretenguin que jo no havent provocat el problema i sent-ne víctima encara l' hagi de resoldre jo! S' han equivocat de persona.
Encara hi ha gent que pensa. Això els horroritza. Què passaria si la gent tingués objectius, cultura i lluités? Els polítics no tindrien futur! No existirien!
Amics i amigues, culturitzeu-vos, estudieu tan com pogueu, no importa el que els altres diguin. Utilitzeu el cervell, tot això us donarà recursos per a enfrontar-vos a la injustícia actual i per no ajustar-vos al futur de merda que han escollit per a nosaltres.
Feu moltes coses, moltíssimes, apreneu sense parar, interesseu-vos per molts estudis, lluiteu contra la ignorància i gaudiu d´estar vius/vives perque els que viuen sense passió, són morts en vida i observen passivament com la seva vida i els seus drets són trepitjats.
I tothom es pregunta que diantre faig tocant el piano o llegint un llibre quan podria estar veient Gran Hermano. Però a mi m´agradaria saber quin interés pot tenir un munt de gent escandalosa mandrejant i discutint en una casa, davant les càmares de televisió -ho definiré d´aquesta manera per no ofendre sensibilitats-.
La xafarderia no em va. No m´importa la vida dels altres i no vull que ningú es foti a la meva. Sí, els que no som famosos també tenim dret a la intimitat, que per cert, no venem.
Quin mal fa la tele! Els herois d´avui dia no son grans artistes, ni científics, ni grans personalitats. No s´admira als que fan grans coses. S´admira a gent estúpida i ridícula que no aporten res de res i que tenen fama simplement per fer l´imbècil a la tele.
Diga´m a qui admires i et diré qui ets.
Salvar vides no importa, només cridar-se i insultar-se en algún llardós plató de televisió.
I mentres, jo, tonta de mi, m´ho perdo, estudiant alguna cosa "inútil". Si total, ser artista és fàcil. Això creu la gent avui dia, gràcies a programes com Operación Triunfo. Ara resulta que cantar és fàcil. No cal estudiar res. Vas a un programa de la tele, fas quatre classes sense substància durant 3 mesos en una "academia" i ja ets artista... La gent no valora l´esforç. Creuen que O.T és real. No saben res de les academies de música de veritat, no saben que per a ser un bon músic no has d´estar 3 mesos a la tele, sinó dècades en conservatoris de veritat.
Ser artista no és fàcil. Ara, ser mediocre, sí que és fàcil, a més a més, avui dia surt molt rentable.
A qui li importa aquell gran artista ple de talent que porta anys al conservatori lluitant? Conformem-nos amb algún imbècil que només sàpiga cridar-li a un micro, portar modelets i remenar el cul en algún plató.
Alguns creuen que només el músic de veritat surt perdent. Però no és així. Sortim perdent tots.
I l´Art es segueix prostituïnt i menyspreant.
Es tracta com a un idiota aquell que es prepara, es considera l´Art com una cosa superflua i absurda, per no dir vergonyosa. Jo me´n he fet farts de veure al meu centre d´estudis, pares avergonyits dels seus fills. Sommiaven amb metges i advocats, no pas amb actors, cantants o ballarins... I dic jo: senyors pares, per què no heu estudiat vosaltres Dret o Medicina? Diuen ells: no vam tenir "l´oportunitat". Dic jo: És que no és fàcil, per tan, a moure el cul, mandrosos! Què còmode és no tenir oportunitats, collons. És l´excusa perfecte per a tot. Tothom seria un crack, però és clar com que no té oportunitats... Les oportunitats les hem de fer entre tots.
I senyors pares: admireu als vostres fills que sí tenen collons de fer el que ells volen.
Sense Art, sense esforç, sense passió, sense cultura, amics i amigues, no hi ha pensament. Sense pensament no hi ha res de bo.
Callem mentre els fastigosos polítics ens diuen que ens han de baixar els sous i les pensions i retallar allò necessari com la cultura, l´educació i la sanitat. Escoltem com ens diuen que sinó el país se´n va a la merda i que haurem de treballar fins que l´edat ens pesi en excés, mentre ells de ben joves es retiren amb abundats sous vitalicis -després de no haver treballat gaire-... Mentre, ells no es baixaràn el seu sou deorbitat, no pararàn de gastar en cotxes oficials, dietes i tot tipus de despeses inútils mentre nosaltres no tenim ni per menjar i ens retallen allò necessari que ens pertany. Apa! Busca´t la vida pel carrer, a les putes ETT´s o a "Infrajobs"...
Per cert, estimat/da lector/a: si encara creus que les retallades s' han d' anar suportant per que "tot sigui per sortir de la crisi", permet que et digui una cosa: cap crisi es soluciona generant més pobresa. La crisi és l' excusa per prendre més drets al poble. Hi ha molt empresari que amb l' excusa de la crisi paga menys sou als treballadors i el que s' estalvia s' ho queda a la seva butxaca. No sigueu ingenus pensant que les retallades són per sortir de la crisi!
La crisi no l´hem fet nosaltres, per tan no l´hem de pagar pas. Que els grassos porcs que es troben a la política robant-nos i pretenent fer-nos sentir culpables de la crisi, CALLIN!
Déu meu! He viscut sempre amb la pasta ben justeta i passant penúries i ara em treuen més drets encara i he d' aguantar que em diguin que la crisi és perque hem estirat més el braç que la màniga? Per favor! I que ho diguin els 4 lladres fills de puta que ho han provocat tot? Vinga home!
Per cert, estic cansada de que em fotin a la merda i encara pretenguin que jo no havent provocat el problema i sent-ne víctima encara l' hagi de resoldre jo! S' han equivocat de persona.
Encara hi ha gent que pensa. Això els horroritza. Què passaria si la gent tingués objectius, cultura i lluités? Els polítics no tindrien futur! No existirien!
Amics i amigues, culturitzeu-vos, estudieu tan com pogueu, no importa el que els altres diguin. Utilitzeu el cervell, tot això us donarà recursos per a enfrontar-vos a la injustícia actual i per no ajustar-vos al futur de merda que han escollit per a nosaltres.
Feu moltes coses, moltíssimes, apreneu sense parar, interesseu-vos per molts estudis, lluiteu contra la ignorància i gaudiu d´estar vius/vives perque els que viuen sense passió, són morts en vida i observen passivament com la seva vida i els seus drets són trepitjats.
