dijous, 22 de juliol de 2010

MÓN LABORAL: UNA AUTÈNTICA CATÀSTROFE

Segur que molts/es de vosaltres, en aquests moments esteu a l'atur, o coneixeu a algú que ho està, o millor dit, gairebé tota la gent que coneixeu està a l'atur. Parlem-ne. Podriem dir que aquesta entrada és una extensió de l'entrada que vaig fer sobre la crisi.
Sento molt aquesta situació i la conec molt bé ja que desgraciadament jo he passat la major part de la meva vida a l'atur. No pas perque amb la meva professió d'actriu i locutora sigui especialment difícil, ja que quan no puc dedicar-me a la meva professió bé que em dedico a fer tot tipus de feines... Quan he buscat qualsevol feina i m'he apuntat a totes les ofertes hagudes i per haver... també m'ha resultat extremadament difícil.
La crisi no és nova d'ara, no ha sortit espontàniament, anys d'incompetència l'han gestat i durant anys l'hem estat patint, el que passa és que ara se'n parla, sembla que estem arribant al cènit.
Jo porto 10 anys en el món laboral i han estat anys duríssims, desde que vaig començar a treballar fins ara, trobar feina m'ha resultat especialment impossible. Alguns diràn que és normal que em costi trobar feina amb els meus estudis d'Art Dramàtic, com si això tingués res a veure. Que quedi clar: no només he buscat feina d'actriu, no només he treballat com a actriu. No m'he pogut permetre el luxe de treballar només del que m'agrada. Desgraciadament he estat depenent de tot tipus de feines, algunes ben fastigosetes. Han estat anys de rebuig, explotació, injustícia, vexacions, lluita, supervivència... Fa deu anys trobar una feina ja era impossible, ara no pots ni sommiar-ho.
Alguns diuen que som la primera generació que viurà pitjor que els seus pares...Pot ser. Jo envejo el que ha tingut la generació dels meus pares. També han tingut els seus problemes, és clar, però... pot sonar fort el que diré, però jo hagués preferit començar a treballar als 14 anys i que mai m'hagués faltat la feina, que no pas haver començat als 17 i haver-me passat la vida combinant l'atur amb centenars de feines laborals, sense saber mai si demà tindré feina o no, si tindré diners o no, sense saber quina porqueria de feina em veuré obligada a fer per sobreviure...
Et trobes amb gent que ara té 60 anys i es jubila i la conversa és d'aquest tipus:
Sr.60 anys: jo treballava 12 hores diàries!
Jove: Ah mira, com jo ara.
Sr 60 anys: I de dilluns a dissabte!
Jove: Mira igual que jo, bé, alguna vegada he fet de dilluns a diumenge.
Sr 60 anys: Jo no tenia drets laborals...
Jove: Jo tampoc en tinc.
Sr 60 anys: Cobrava poquíssim!
Jove: Com jo. I ara a més a més, un pis costa més diners del que puc arribar a cobrar en un mes.
Sr 60 anys: I ara de jubilació cobro una merda.
Jove: Jo probablement no tindré jubilació mai a la vida. Per cert, quina sort jubilar-se ara que no hi ha feina.
El senyor es queda de pedra i el jove diu:
-Li va costar molt trobar feina?
-Oh, no... i si alguna feina no m'agradava canviava...
Jove: Jo no puc deixar la meva horrible feina, porto un any buscant-ne una altra i no surt. El mes que ve se'm acaba el contracte i estic molt angoixat. I tardava molt vostè a trobar feina? Com jo estic fent ara, vostè havia d'enviar centenars de currículums durant mesos i anys i mai li trucaven com passa ara?
Sr. 60 anys: No, anava a l'empresa que m'interessava i em posava a treballar aquell mateix dia.
Jove: Quina sort, senyor! I quan va independitzar-se?
Sr 60 anys: Jo als 20 anys ja tenia la vida arreglada, casa, cotxe i fills. No com ara, aquest jovent mai surt de casa dels pares, quina barra.
Jove: I com sortiràn sense feina? D'on treuràn cases i cotxes, com mantindràn fills? Vosté va tenir molta sort, senyor...
Sr. 60 anys: Vaig haver de fer molts sacrificis
Jove: jo també en faig, em dessagno de tants sacrificis! El problema és que aquests mai tenen recompensa. Depenc de la meva feina i no sempre en tinc i quan la tinc és per uns mesos com a molt i després no trobo cap altra feina i encara he de sentir gent que diu que qui està a l'atur és perque ho vol!
Sr. 60: Però jo no ho he tingut pas fàcil. Cobrava poc i tot era car.
Jove: Però els diners que cobrava li donaven per viure almenys, ara ja no, ara el sou baixa al mateix temps que els preus pugen, hi ha greus desequilibris. Cobres 800 € al mes però el pis te'n costa 1000 i les feines, per cert, són terribles. Una amiga meva treballava 8 hores diàries per 800 euros i ara treballa 8 hores per 400 euros i l'empresa li ha dit que si no li sembla bé ja sap on és la porta, és clar, s'aprofiten de la situació, els empresaris saben que el treballador acabarà acceptant el tracte injust perquè no hi ha vida després de la porta, no hi ha feina i el treballador no pot deixar la feina que té ara perquè no en trobarà cap més. Ara el treballador no pot fer com vosté d'anar a una altra empresa l'endemà i començar a treballar en un lloc nou el mateix dia sense curriculums ni res...

I que me'n dieu del govern? El preu puja i el sou baixa, així ningú tindrà per menjar, aquesta és la seva mesura anticrisi per no parlar de la reforma laboral: cal crear llocs de feina i l'unic que fa el govern és augmentar més l'atur abaratint acomiadaments. Això sí, els polítics no fan res de bo i cobren grans dinerals i molts sous mentre el país mor de gana.
I ara volen que la gent es jubili molt més tard. Terrible, això és explotar més als treballadors i també augmentar l'atur. S'explota a la gent que té feina malgrat la fatiga de l'edat i als joves no els deixen treballar! Quin gust però jubilar-se i no haver de patir mai més per si se t'acaba el contracte, si no trobes feina, si et fan fora... Tot i que m'he trobat algú que diu que està bé que la gent es jubili més tard, ja que també es comença a treballar més tard i la gent treballa menys perque passa llargues temporades a l'atur. Oh molt bé! Que torni el treball infantil ja de pas! En qualsevol cas és millor treballar a l'adolescència que no pas als 67 anys! I ara resulta que estar a l'atur és com estar de vacances! Ningú parla de l'angoixa que es passa, de que NO és culpa teva i del temps i energia i diners que gastes buscant feina! Ara desitges la jubilació amb més força que mai perque el món laboral és pitjor, doncs ara resulta que a sobre de que passes la vida patint per l'atur i les feines temporals, has de fer-te l'idea de que als 60 i tants anys encara estaràs pencant i/o buscant feina!Parlem arade l'INEM? Cobres quatre peles durant poc temps, mai t'ofereixen una altra feina i gairebé t'obliguen a perdre el temps amb un curset que no té cap sortida laboral. I quines cues que hi ha sempre. No surts mai d'aquella oficina de tanta gent que hi ha a la cua, i a sobre encara perds més temps perquè alguns dels funcionaris de l'INEM de 6 hores que treballen 4 estan al bar esmorzant, davant dels pobres treballadors que necessiten feina i no poden tenir-la. I ara els funcionaris ploren perquè els hi baixen el sou? És clar que no s' haurien de baixar però poc que treballen alguns d'ells, tants privilegis que tenen, tant còmoda que és la seva feina, tant bon horari que fan, tant alts que són els seus sous, tant que falten a la feina, tan segura que es la seva feina...i ara els sindicats protesten a favor dels funcionaris? On eren quan tots els treballadors no funcionaris hem vist rebaixats els nostres sous, ens hem vist al carrer i mai més hem tingut una altra feina? On són els sindicats quan ens treuen el menjar de la boca a nosaltres? On estàn els sindicats quan els autònoms sobreviuen a unes mesures indignants?
Hi ha empreses senceres tancant, altres s'estàn forrant més que mai, exploten com mai als treballadors i estalvien més pasta que mai.

Les condicions per trobar feina són pèssimes. A més a més per accedir-hi has de passar per 50.000 proves i entrevistes ridícules i absurdes que poc tenen a veure amb la feina a realitzar i que ben poc diuen de com és el candidats. Està molt de moda entre els recursos humans més fashions, fer perdre el temps al pobre que necessita una feina.

Hi ha poca feina i de molt mala qualitat. Et demanen allò impossible: que siguis molt jove, que siguis una bellesa, que hagis estudiat moltes carreres, que tinguis molta experiència, que produeixis moltíssim, que cobris molt poc, que no mengis, que permetis que t'insultin i et fotin mà, que mai t'equivoquis, que llepis el cul dels "jefes"... ah! i que visquis justament al costat de la feina. Però que tenen al cap!? Tot això és impossible! De veritat, alguna vegada que he entregat un currículum no m'han preguntat si tenia experiència sinó si vivia aprop! Ostres! Això redueix més les possibilitats de trobar feina! Sobretot ara que hi ha carrers fantasma on no queden negocis, on tot són locals buits amb cartells de se alquila, se vende o almenys se traspasa, liquidación por cierre o me voy por la crisis com vaig veure un dia. A més a més, realment què importa viure aprop o no? Jo durant anys he viscut a uns 65 km de la feina i hi anava tots els dies i sempre era puntual. En canvi he vist gent viure al costat mateix i arribar tard a més a més de treballar poc i malament.
I no us ho perdeu, tenir molta experiència a vegades tampoc importa, sobretot si no has treballat SEMPRE de la feina que intentes aconseguir. Exemple: posem que vas a una entrevista per a ser comptable, si has tingut un "vergonyós" passat com a cambrer i dependent ja no et donen la feina, per vàlid que siguis. Jo personalment, si veiés un currículum tan complert el valoraria positivament a més a més de comprendre que avui dia les feines duren poc, no n'hi ha i un ha de guanyar-se la vida com pugui... Però no hi ha gent massa espavilada per a entrevistar aspirants... Els entrevistadors, en més d'una ocasió són gent inculta i maleducada que fan abús de poder i es creuen amb dret de trepitjar a l'aspirant. Li fan a vegades preguntes espantoses: tens fills? tens parella? i qualsevol gest que fa l'entrevistat es sobrevalora i es prejutja segons estúpids llibres de psicologia (exemple: si et rasques el nas t'etiqueten com a una persona insegura, quan probablement, simplement et pica el nas i ja està).
Després hi ha el problema afegit de que si treballes en un comerç reps una pressió horrorosa perque venguis. A mi almenys m'ha passat, en una de les botigues on he treballat cobrava 3 € a l'hora (no tenia contracte, ni estava assegurada ni se'm donava un tracte digne). La propietària de la botiga em fotia una bronca si no es venien els productes (caríssims) i constantment es queixava de que ja no hi ha bones venedores i que s'hauria de desfer de mi si no li venia. La molt desgraciada hauria de saber que jo la meva feina la vaig fer prou bé, que si el client no té ni un duro o simplement no vol comprar jo no en tenia cap culpa. Molta gent va a les botigues només a mirar i moltíssima gent voldria comprar i no pot...i jo no puc pressionar al client ni posar-li una pistola al cap perque compri!

Cal anomenar les feines temporals. Abans no passava això. La gent entrava a treballar en un lloc i s'hi quedava, no vivia sempre amb la por de quedar-se sense feina. Ara si t'hi estàs un sol any sencer ja és un miracle. Així mai pots desenvolupar-te en cap empresa, ni progressar, ni ordenar la teva vida, ni tenir seguretat en si podràs menjar o no. Ara per a tenir feina fixa sempre has de fer exàmens (oposicions) i tot i així pot ben ser que no ho aconsegueixis (ara hi ha més competència que mai i acaben contractant al conegut del sr. Fulano amic de l'alcalde). El treballador per cert, empresaris del món, no rendeix tan si el contracten de manera temporal, hi ha estúpids centres d'estudis on ensenyen als seus alumnes d'empresarials que un treballador rendeix més si té contracte temporal (o de pas, si el fueteges literalment). Això no és cert, no et treballa igual algú que es nou de fa 3 mesos que algú que ja porta 3 anys! És de sentit comú! A més, el treballador està més motivat si sap que treballarà allà sempre, no només 3 mesos. El treball temporal és un crim per a la persona i per a l'empresa.

Aquest és el món avui dia, plagat d'atur i feines dolentíssimes amb sous i horaris espantosos. Jornades interminables que t'impedeixen viure la vida, tenir experiències positives, pensar, realitzar-te, ser feliç... tot plegat per a idiotitzar més a la societat. I no t'ho perdis, el teu cervell es podrirà de l'angoixa, exprimint-se tot el dia per enginyar-se-les sobre com allargar els quatre xavos de merda que cobres.

Abans no tenies experiència ni estudis però treballaves del que fos, ara el que estudia periodisme mai és periodista, el que estudia medicina mai és metge, el que estudia arquitectura mai és arquitecte, el que estudia enginyeria mai és enginyer... tots a l'atur i amb una mica de "sort" alguna merda de feina temporal de tan en tan. Som una societat que viu en la pena més absoluta, sense futur i veiem com les professions desapareixen i només queden 4 feinetes repugnants per a milions de persones a l'atur (moltes més persones de les que ens diuen).

Trobo molta gent jove buscant la primera feina i mai li donen perque no tenen experiència, així no treballaràn mai. També veig gent jove però considerada vella per tenir tan sols 40 anys als que no els contracten mai més i malgrat la seva gran experiència i ganes de treballar, mai més tornen a treballar i més endavant ni jubilació poden tenir (això deu ser part de l'estrategia política per robar més diners al treballador).

Què tal el panorama? I tu que fas? Segueixes votant els mateixos imbècils (d'un partit o d'un altre)? Enviem-los tots al carrer com fan ells amb nosaltres i muntem un món on tenir una merda de feina no sigui un luxe i on la feina no sigui una merda.

Aquesta vinyeta generacional, és una aproximació al que veig avui dia:



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada