divendres, 1 d’octubre del 2010

BELCHITE


Arkanum, aquesta vegada ha estat a Belchite. És una visita obligada per a tots els amants del misteri i com a tal, una experiència inoblidable. Belchite té una història veritablement tràgica. La Guerra Civil va ser, com totes les guerres, una font inesgotable de catàstrofes, el que va passar a Belchite és una d'elles.L'any 1937 aquest poble va ser bombardejat. L´exercit republicà volia recuperar Belchite a través d´ofensives i les represàlies de Franco van ser terribles: el bombardeig de Belchite, l´execució i l´esclavitud de presos republicans per a la construcció del nou Belchite...
Les bombes van destruïr moltíssimes vides, de manera completament indiscriminada. Una massacre, un crim espantós ple de covardia, perque només en nom de la covardia es pot bombardejar a un grup de gent indefensa. Però és que la covardia i la injusticia són ingredients imprescindibles en qualsevol dictador. En aquest cas, Franco, el Caudillo va voler fer gala de
la seva personalitat assassina.
Belchite és el testimoni. No calen paraules. Les imatges parlen per si soles. Aquest poble completament destruït en un bany de sang, mai més es va reconstruïr i va quedar com un monument, un record dels espantosos fets.

Es va aixecar un altre poble, un altre Belchite just al costat. El Belchite vell és una ombra de la Mort, l'escenari del crim, però al seu voltant tot és ple de vida. La gent continuament visita les cases destruïdes.Les ruïnes són de per si, molt interessants, però molt més interessant és el seu significat, la seva història. Qui eren les persones que havien viscut allà? A què es dedicaven, com era la seva vida?... i desgraciadament com debien viure aquella destrucció, aquella agonia inconcedible....? Quina culpa tenien? Per què els hi va passar tot allò?


Al llarg dels anys, molts investigadors han anat a Belchite, en moltes ocasions han gravat espectaculars psicofonies. Sembla ser que en molts casos, en llocs on s'hi ha desenvolupat un crim terrible, on hi ha hagut molt patiment es queda concentrada molta energia. Hi ha qui diu que queda com una gravació, un fet que es reprodueix en més ocasions (es reviuen els fets). Hi ha qui ho veu com l'expressió dels difunts que expressen el seu dolor, la seva experiència amb veus i sons: les psicofonies. Els difunts expliquen la seva història o es reprodueix en el temps com una gravació que repeteix una vivència ja passada?
Algunes de les psicofonies mostren veus que són molt clares en el seu context: Cerdos fascistas. També se senten sons com ara avions de l'època o bombes.
Hem comprovat que gravar psicofonies a Belchite és molt difícil: sempre hi ha molt vent i això produeix molta contaminació sonora, ja sigui el mateix soroll del vent, com sons llunyans que no tenen cap orígen paranormal però que el vent arrosssega. En el cas de les psicofonies on ha quedat el so d'avions enregistrat, es diu que poden ser avions que en aquell moment volaven per la zona, seria probable si no fos perque veritablement es tracta d'un so que no em
eten els avions d'avui dia i sí els dels anys 30.Resulta fascinant que veritablement avui dia es puguin gravar sons del passat. I en el món de les paraciències sembla que els morts es poden comunicar a través d'aquestes psicofonies. Sembla que expliquen la seva història a través d'aquests sons i de fet, tenen molt a explicar a Belchite.
Una de les psicofonies que a donat més de si és la que diu Pueblo español, que segons diuen es una veu que podria ser de Franco pel seu timbre i perque ell es dirigia al país en aquests termes.



La meva experiència a Belchite ha estat molt intensa i especial. No puc dir que hagi fet cap gran descobriment ni he vingut carregada de veus del més enllà a la meva petita gravadora. Tampoc he vist cap esperit ni he trobat cap figura fantasmal
en les desenes de fotografies que he aconseguit. Sempre que visito algún lloc per l'estil hi vaig amb peus de plom. Crec que és la millor actitud que pots tenir quan t'agraden aquests temes. Tens moltes ganes de veure coses... i et pots equivocar. Sovint visitem aquests indrets amb massa suggestió. Està clar que hi ha activitat paranormal a Belchite però no hem d'esperar que de sobte comenci a tenir tot una explicació sobrenatural.A la carretera ja es veu desde lluny la torre destruïda de l'esglèsia de sant Martí. La campana ja no hi és i la pedra és plena de cops i forats de les explosions. El paisatge desolador del poble en ruïnes contrasta amb els cartells publicitaris i les granges properes, plenes d'activitat i vida.
Ja d'entrada hi feia molt fred i hi havia un fort vent. Gravar psicofonies seria molt complicat.El meu company David i jo vam començar a caminar per sobre la runa de tantes cases ensorrades per la catàstrofe i també pel pas del temps. Sembla mentida que aquells munts de pedra hagin estat cases, que hi hagi viscut gent. Es distingia perfectament la forma dels carrers. És impressionant veure un poble sencer en ruïnes. Algunes cases conserven les seves façanes,
amb els seus balcons amb decorades baranes de ferro.
Es veuen alguns interiors, molt d'ells pintats de blau cel, un color que en aquells temps seria molt corrent. Podiem veure pisos sencers ensorrats amb les parets encara dretes on es distingeixen les habitacions, algunes enrajolades, que ben podien ser la cuina o la cambra de bany. També podiem veure les restes de les escales, fetes pols.La torre del rellotge encara té bastant bon aspecte i fins i tot manté les seves escales, malgrat que la foscor fa molt difícil poder-hi pujar. Un dels edificis conservava les persianes metàl.liques, una d'elles s'havia desenganxat i penjava produïnt un inquietant soroll cada vegada que la movia el vent.
Sense cap mena de dubte, el més interessants eren les esglèsies. La façana de l'esglèsia de sant Martí és de pel.lícula, molt deteriorada, però amb la seva solemnitat religiosa intacta. Les portes de ferro, estàn obertes a qualsevol persona i presenten un escrit ple d'enyor cap al que havia estat el poble.

Es respira un aire diferent en entrar a aquella esglèsia. És fàcil accedir-hi però dóna molta impressió... és la sensació contradictòria d'estar en un lloc obert a tothom però especialment sagrat no per ser una esglèsia sinó per ser un lloc on va morir gent i on s'hi respira un gran misteri. Les esglèsies, creguis o no en la religió, tenen quelcom especial ja de per si. Quan està en ruïnes imposa també un gran respecte. La nau principal mostra alguns relleus a les parets que formaven part de columnes i arcades. Algún mural es conserva, alguna creu... També es veuen a les parets marques d'on debien estar suports on estarien algunes imatges de sants. Les finestres tenen alguns relleus al seu interior. Les parets estàn esquerdades.

A la dreta es pot veure una petita cúpula que encara es manté. Els frecos són molt difícils de distingir, només es pot veure un agnus dei, dos querubins i algunes flors. Les arcades també estàn pintades amb interessants cenefes i a les cantonades trobem representats a evangelistes i àngels, molt deteriorats per la guerra i el temps.
És complicat descriure aquestes imatges per tant misterioses i belles que són, per la inquietud que provoca el seu estat, per la seva història... és millor que ho pogueu veure amb els vostres propis ulls.


És fascinant de veure i intentar imaginar com seria aquest edifici abans. És increïble sommiar en viatjar en el temps i poder veure a aquella esglèsia destr
uïda i sense sostre, en la seva foscor i cobertura originàries. Imaginar els bancs, l'eco, la gent xiuxiuejant, sentir les pregàries, la música d´orgue, veure els ciris encessos, contemplar els rostres dels sants, sentir l'olor de cera i encens. Reconstruïr mentalment aquells frescos, aquell blau, aquella inscripció, aquell àngel... recuperar aquell altar desaparegut totalment... Com havia estat abans? Un fort so et treu dels pensaments. Sóna a cop de porta, a cop de porta metàl.lica i allà no hi ha res ni ningú que pugui fer aquell soroll... tret d'una planxa metàl.lica amb unes quantes pedres al damunt que el vent va aixecant i llençant de nou contra el terra... per uns moments et sorprèn.
Desgraciadament, el paisatge està "completat" amb graffittis, escombraries... la gent també deteriora més el que ja està destruït.
A través d'alguna arcada completament buida i destruïda es veu l'edifici del costat, també amb aspecte de temple amb columnes d'inspiració grega molt ben conservades. Es tracta de l'esglèsia de sant Rafael, arcàngel de la salut, patró dels malalts i mutilats per la guerra, que horroritzat debia quedar davant la tragèdia. La façana es veu molt clarament i la porta està apuntalada per llistons de fusta que protegeixen l'edifici.
El seu interior és tot ple de runa tret d´alguna columna.
El cementiri és una fossa comú amb un epitafi esperançador: hi ha al cel un tron de llum per cada nit negra a la terra. Una fe en un més enllà que consoli de tant patiment.Les cases van repartint-se per tot arreu, algunes encara conserven les façanes, algunes d´elles a punt de caure.
Desde lluny es veu una altra esglèsia, la de sant Agustí d´aspecte més sofisticat i que de lluny sembla millor conservada.
Entrar val la pena. És imponent. Al terra hi ha les restes de la pica baptismal, és l´únic que queda tret de les parets escolpides.
No hi ha sostre, tan sols arcades. La cúpula ha desaparegut i en el seu lloc es veu el cel blau. A cada cantonada de la cúpula trobem a un Papa escolpit, tots ells emmarcant un cel extraordinàriament blau que es veu a través de les restes de la destrucció. No prometen el cel? No és aquella la casa de Déu? Tot pren un sentit molt literal en aquesta esglèsia on el cel es veu clarament i la Natura (autèntica manifestació divina) està ocupant la casa de Déu amb les seves plantes creixent a l´interior de l´obra de l´home i amb el cel blau i infinit com a única cúpula.
Aquesta meravella però, no deixa de ser el resultat d´un mal, d´una injustícia terrible.
Aquesta esglèsia és més temple que mai per haver estat l´escenari de tant dolor, es respira solemnitat. A la pedra encara trobem restes d´àngels escolpits, pintura... seria un lloc bonic i com diu en David ara com està, també ho és. És extraordinària la immensitat del lloc, la seva bellesa, la seva història... que petita i miserable se sent una en un lloc així.n En un moment, es va començar a sentir lluny però molt alt un cant coral, una melodia alegre i potent.
David i jo ens vam mirar sorpresos i vaig posar la gravadora en marxa, gairebé al final del breu cant.
Clarament no es tractaria d´una psicofonia (torno a dir, no pots esperar a que tot sigui paranormal per molt que estiguis a Belchite), se sentia massa bé, amb massa claredat i durava més del que solen durar normalment les psicofonies (habitualment breus tret d´algunes excepcions). David va dir que estant tan a prop del poble nou i amb l´hora que era, probablement es tractaria d´una Missa que s´estaria celebrant a l´esglèsia de Belchite nou. Així doncs, vam sortir per anar a l´esglèsia nova vigilada per uns estilitzats àngels de pedra. El que vam veure ens va sorprendre: a l´esglèsia només hi havia quatre gats, no pas la gentada que haviem sentit cantar. El que vam veure no ens va agradar gens: el capellà va pronunciar unes fastigoses paraules durant el poc sermó que vam sentir: ...porque Franco era un hombre inteligente, un caballero que se preocupaba por la nación... Prop de l´altar un tipus d´aire militar aguantava una enorme bandera espanyola.
-Això no penso tolerar-ho- vaig dir al David i vam marxar esgarrifats. De què estava parlant aquell tío? Franco no mereix cap el.logi, ni intel.ligent, ni caballero ni preocupado por la nación. Justament allà havien de sentir-se aquestes barbaritats? Allà mateix on els crims del Caudillo estàn més presents que mai gràcies al monument en que s´ha convertit el poble? Pobre nación!


Vam fer una parada per anar a dinar. Vam anar fins a Fuendetodos, a un hostal molt rústic. Després del dinar vam passar pel museu del gravat i la casa on va néixer Goya. Es tracta d´una casa molt senzilla on es conserven bé alguns objectes de l´època. Contemplar els seus gravats és tot un luxe per la categoria de l´artista i l´expressivitat que tenen. Allà hi ha plasmades diferents situacions, són especialment horribles les que mostren els horrors de la guerra amb tot el drama de la injustícia reproduït en els traços. Com hagués r
epresentat Goya la tragèdia de Belchite? Amb una cruesa extraordinària, sense cap mena de dubte.
Em va fer una especial il.lusió veure davant meu el famós "el sueño de la razón produce monstruos".
A la tarda vam tornar a Belchite per a fer més fotografies. Realment anava arribant cada vegada més gent que es passejava per les restes del poble. Desde dalt una muntanya de runa, al costat de l´esglèsia de sant Martí, un gat mimat ens observava curiós. Què sentiria un animal tan especial i sensible en un lloc com aquell?

Va ser un dia ben aprofitat en que vam recollir moltes fotografies, algunes d´elles espectaculars. De psicofonia cap, perque no crec que aquella coral fos una psicofonia, d´algún lloc proper vindria.
En qualsevol cas, Belchite és tota una experiència, un re
cord del passat terrible de la Guerra Civil que per molt que ens agradaria ni podem ni hem d´oblidar.