dimarts, 16 de novembre del 2010

CINQUENA TEMPORADA D´ARKANUM: FOTOS POST MORTEM



Sense acabar-m´ho de creure ja fa gairebé dos mesos que ha començat la cinquena temporada d´Arkanum. Qui m´ho hagués dit quan vaig començar i amb la meva vida complicada i caòtica! És que he fet tot el possible per seguir amb aquest programa que em dóna una hora setmanal per compartir tot allò que m´inquieta i que afortunadament veig que els oients segueixen. Gràcies a tots/es.

Aquesta temporada que pràcticament acaba de començar, destacaria el tema de les fotografies post mortem. És un tema que ens resulta estrany avui dia i que ens provoca curiositat però també rebuig.
La ràdio com a mitjà de comunicació és esplèndid i té moltes possibilitats, però resulta trist parlar de fotografies i no mostrar-les, haver de conformar-se amb una ràpida descripció. Aquesta entrada servirà per complementar una mica més el programa i exposar algunes fotografies.


La fotografia post mortem va néixer per recordar a la persona difunta (ja que no es feien masses fotos a les persones al llarg de la seva vida i després de la mort, apareixia la última oportunitat).
També és cert que en alguns casos la intenció de la foto era molt més que un record, també eren un experiment per "atrapar" l´ànima del difunt.
Aquestes fotografies post morten van anar evolucionant al llarg del temps. Al principi era corrent que la fotografia fos lúgubre, amb el difunt dins el taüt o al seu llit, estirat i amb els ulls tancats, envoltat de flors i estampes i a vegades en companyia de familiars...

Més endavant la fotografia podia incloure alguns ingredients artístics: unes flors seques o al revés o tallades com a metàfora de la mort i la brevetat de la vida. Per donar a la foto un aire més amable, es va començar a fotografiar als difunts com si estessin dormint tranquil.lament en comptes de morts. Les flors i les estampes s'apartaven i el difunt apareixia com si estés descansant, dormint la migdiada. Podem veure aquests difunts amb una expressió serena a la cara, al sofà de casa en comptes del taüt o als braços de la seva mare si es tractava d´infants.

La fotografia no mostrava una realitat tan crua com la de les màscares mortuories, era perfecte per amagar els signes de la mort gràcies a la il.luminació adeqüada, al maquillatge i altres recursos.
Més endavant, les fotografies post morten van voler reproduïr la normalitat i la quötidianitat de la vida del difunt. Per aquesta raó, el protagonista apareixia envoltat per les seves joguines, posant amb la família com si res hagués passat, dret, assegut a taula o al silló preferit... Els fotografs que es dedicaven a la fotografia post mortem van poder desenvolupar la seva habilitat per a crear aquestes escenes. S´intentava modificar l´expressió del difunt (cosa difícil pel rigor mortis) i es manipulaven els ulls dels difunts, obrint-los amb culleres de cafè i posant els globus oculars en la posició desitjada
(o en el pitjor dels casos pintant els ulls a sobre de les parpelles tancades, el resultat és estranyíssim). Algunes d´aquestes fotos resulten sorprenents per la serenitat i la naturalitat del moment. En altres ocasions i segons la causa de la mort, el resultat no era tan bo. Trobem casos en que l´expressió a la cara del difunt ens resulta molt desagradable, els ulls han quedat malament (qui sap per si per la causa de la mort, un problema físic o un error del fotògraf al manipular els ulls) i en algunes comptades ocasions es pot veure algún cos amb els primers signes de descomposició (qui sap si també és per la causa de la mort o una mala gestió que va retrassar el moment de la fotografia). També trobem fotografies especialment curioses com la d´un nadó amb dos caps, fotos on hi ha estranyes llums que semblen indicar la sortida de l' ànima, un nen que veiem a través d´una finestra, és a dir que va ser fotografiat desde fora de la casa (la causa de mort era una malaltia infecciosa i el cos estava en quarentena) i fins i tot fotos post mortem d´ànimals de companyia.


Afortunadament però, hi ha moltes d´aquestes fotografies que tenien un bon resultat i on es veia la bona intenció i el afecte de la família cap al difunt i per voler recordar-lo de la millor manera possible. Algunes fotografies resulten fins i tot belles i poètiques. Altres ens confonen ja que no sabem del cert qui dels presents és el mort ja que alguns dels difunts apareixen drets i agafats als seus familiars. Algunes fotos ens inquieten també, però pel cas contrari, sabem del cert qui és el difunt perque la seva rigidesa o els seus ulls massa oberts o entretancats el delaten. Les fotos ens produeixen una sensació de tristessa, enyor però també molestia pe
l fet de saber que es tracta de difunts i de familiars que es fotografien al seu costat amb una naturalitat ben curiosa.
Alguns d´aquests difunts no han estat "arreglats" amb suficient naturalitat i ens dóna la sensació d´estar veient maniquís.
En altres fotografies apareixen alguns retocs desafortunats i absurds, com ara posar un color rosat a les galtes del difunt, cosa que queda poc natural i gairebé resulta cínic sobretot en alguns casos en que l´emprempta de la mort és evident en algunes cares.
Un altre retoc desafortunat és pintar les pupiles dels ulls als ulls en blanc del difunt o sobre les parpelles tancades, cosa que donava un efecte estranyíssim com podem veure a la fotografia del bebé que tenim més avall.
Aquestes fotografies
circulaven de mà amb mà i sobretot aquelles on apareixien nens es portaven a sobre com a amulet protector, com si es tractés d´una estampa de sant. Era fàcil aconseguir aquestes fotografies ja que la gent les compartia i per desgràcia hi havia una alta mortalitat sobretot infantil.
La fotografia post mortem va anar perdent importància, ja no es feien tants esforços per simular que el cadàver tenia vida i les fotografies mostraven els cossos en els seus taüts sense gaire ornamentació.
A mida que la fotografia progressava i era més accessible, les famílies van fotografiar els seus membres en vida (que és millor record). Per altra banda, els avenços mèdics van reduïr la mortalitat. La mort es va anar allunyant de la vida quotidiana, les vetlles van passar a fer-se en tanatoris, les fotos post
morten es van anar oblidant...

S´ha parlat sobre la bellesa i la lletjor de la mort. Hi ha qui considera que la mort embelleix els cossos, asserena l´expressió i dóna sensació de pau, veient algunes de les
fotografies post mortem sembla possible gràcies a la bona obra dels fotografs i a algunes causes de la mort no especialment agressives. Aquesta bellesa de la mort també apareix reflectida en alguns quadres de Botticelli on una model malalta de tuberculosi Simonetta, ha quedat immortalitzada en rostres tan meravellosos com la famosa Venus o la Madonna del Magnificat. La malaltia li va donar una pal.lidesa, una fragilitat i una suavitat a les faccions que coincidia amb e
l cànon de bellesa de l' època. Aquesta suposada bellesa mortal també apareixia reflectida en una exposició de nines de porcellana anomenada Darrere les parpelles on l´artista representava en les seves malaltisses nines, nenes o noies mortes o agonitzant, sempre amb aire morbós però romàntic. Conec el cas d´una dona vidua que després d´haver vist durant molt de temps el seu marit malalt amb la pell grogosa i l´expressió de patiment a la cara, va rebre consol en veure´l ja difunt, la seva cara abans arrugada pel dolor estava serena i juvenil, la seva pell grogosa per la malaltia havia adquirit una pal.lidesa més agradable. En altres casos, però, passa just al contrari, les malalties i en casos extrems la mort, deformen el cos, fan que apareixin tot tipus de signes que no afavoreixen en absolut.
Tenint en compte la dimensió de la mort, sembla una frivolitat parlar sobre si un difunt és bonic o no, el cas és que aquest dilema sempre ens preocupa perque al darrere hi ha un interés més profund:l´afecte i el respecte cap a aquella persona, voler veure
-la bé. Tot i que el cad
àver és una closca buida, és objecte de respecte. En les fotos post mortem era important la bellesa del difunt i avui dia en els tanatoris, segueix sent important i més que justificable. Com hem dit, depenent de la causa de la mort, el difunt pot aparèixer més o menys afavorit. Els professionals que treballen als tanatoris fan tot el que és possible per donar un bon aspecte als cossos.

Avui dia les fotos post mortem estàn en el cinema, com podem veure a la pel.lícula Los otros d´Amenábar. El que costa de creure però és que la tendència està tornant lleugerament, com
veiem a l´obra The travellers d´Elizabeth Heyer on apareixen fotografiats els difunts d´un tanatori o l´associació Now I lay me down to sleep on un grup de fotografs voluntaris fotografien a nadons difunts per que els pares en tinguin un record, es tracta de fotos artístiques i commovedores, son de bon gust i en absolut lúgubres.
Un tema totalment oposat és l´obra de Joel Peter Witkin que crea estranyes composicions amb trossos de cadàvers.

A l´actualitat són molts els fotògrafs que s´han sentit atrets per aquest gènere fotogràfic i han creat falses fotos post mortem. És el cas del fotògraf Felipe Juan
que ha fotografiat persones que fingien estar mortes en fotos en blanc i negre d´aspecte una mica extravagant i fins i tot còmic, com veiem en un matrimoni al costat d´aquest text. També Ana Darder ha volgut recrear una fotografia post mortem amb la difunta al llit coverta per pètals de rosa i vetllada per dues germanes. La fotografia té una rèplica, un making off on veiem als 3 personatges rient en la mateixa situació.

També cal destacar a Eugenio Recuenco, creador excel.lent d´ambients fantasiosos i expressius: entre les seves obres hi ha una curiosa visió dels contes de fades, com ara una Bella Dorment envellida per tants anys esperant el petó que l´alliberi, una Blancaneus vigilada per un nan i una altra Bella Dorment amb un home modern disposat a tornar-li la vida amb les pinzes de la bateria del cotxe... De fet, aquests mites no tenen tots un aire post mortem? No està la bella Blancaneus morta al taüt de vidre i la Bella Dorment no té un son similar a la mort? Sí, es tracta de la mort exposada i convenientment "arreglada". Aquest sorprenent fotògraf ha recreat les antigues fotos post mortem, amb pàl.lides models fingint estar mortes en llits o assegudes com es feia antigament.

D´una manera o d´una altra, la mort ens espanta i ens agafem a la vida per molt que ens cridi l´atenció el tema de les fotos post mortem o volguem fer-les tornar o imitar-les com hem vist amb els anteriors fotografs o com van fer algunes estrelles de la faràndula com Sarah Bernhardt una gòtica de l´època que es va fotografiar en vida dins d´un taüt o James Dean que va fer-se unes fotos similars sense saber que poc temps després acabaria la seva vida de veritat.

En fi, aquesta és l´entrada d´avui, estranyíssima, una entrada on els morts fingeixen estar vius i els vius fingeixen estar morts...
La Blancaneus d´Eugenio Recuenco, autor també de la falsa foto post mortem
en color que hi ha a dalt a la dreta.


En aquests vídeos trobem una col.lecció molt curiosa de fotografies post mortem.






I ara una cançó. A aquestes fotografies també se les anomena Memento mori (recorda que moriràs) com un gènere poètic que reflexiona sobre la mort. La lletra d´aquest rap experimental de Sadistik és un memento mori.