dijous, 24 de maig de 2012

SÓC ACTRIU


Vaig pujar per primera vegada a l' escenari quan tenía 12 anys. Feia espectacles de dansa cada final de curs, així durant 4 anys i m' encantava, però jo preferia el teatre. Als 15 vaig aconseguir debutar com a actriu en un final de curs de l' una escola de teatre municipal. Desde llavors no he parat d' actuar.
Necessitava aprendre molt i millorar, de manera que em gastava els pocs diners que tenía comprant llibres sobre Art Dramàtic i anant al teatre.
Sempre he tingut moltes altres inquietuds: la música, la literatura... però està clar que tot es podia unir en el teatre. Jo era actriu i aquesta sería la meva feina.
Quan vaig acabar el Batxillerat, no tenia diners per pagar-me la carrera i vaig estar molt de temps fent feines de merda per poder reunir els diners però mentre, feia castings, alguns cursos i també actuava en alguns teatres a les nits. Llegia molt teatre i pel meu compte interpretava els appers que desitjava.
Van ser anys molt durs perquè necessitava créixer a tots els nivells i amb el teatre podia fer-ho però no pas amb feines de merda que el que fan en realitat és atrofiar. Necessitava dedicar-me tot el dia a l' art i no només unes hores després de fer feines fastigoses.
Vaig plorar molt: "Jo no sóc una aspirant qualsevol que si no aconsegueix ser actriu pot ser feliç fent una altra cosa!".
La gent no comprenia com és d' important i necessari per a mi, ho veien com un caprici... quan era la meva raó per viure.
Constantment em trobava molts prejudicis de la gent, el típic imbècil que em deia que no ho aconseguiria i que no valia la pena esforçar-se, qui es reia de mi, qui em tenia pena, qui s' enfadava per considerar que el teatre era simplement un "hobby" (això em reventa especialment, és un insult considerar que la meva raó de viure sigui un hobby)... un dia un director de teatre que no en sabia res de teatre em va preguntar que com era jo per saber quins papers havia de fer. A mi això me va sorprendre perque una no es fa actriu per ser ella mateixa i a més a més una persona és molt complexa no és només "trista" o "alegre". és trista, alegre, lluitadora, valenta, covarda... Em va sorprendre tant aquesta mostra d' ignorància i tenia tantes ganes d' evitar el conflicte que vaig limitar-me a respondre un: no ho sé. La meva resposat va generar més estúpidesa: a aquestes alçades ja hauries de saber com ets". El meu objectiu és ser rica com a persona i rica com  a actriu i que cap paper se' m resisteixi. És absurd encasellar-se o allò que es feia antigament en que a les companyies hi havia un actor que només feia sempre de galàn, una actriu que només feia sempre de mare sacrificada, una actriu que només feia de joveneta guapa... ecs! LES PERSONES SOM INFINITES I ELS PERSONATGES TAMBÉ HAN DE SER-HO!
Un altre prejudici sorprenent sobre el món de la interpretació és la imatge que es té dels actors/actrius. Hi ha qui es pensa que els actors som tots uns drogodependents i/o alcohòlics, però d' aquesta manera poca cosa es pot fer, un actor necessita estar en plenes facultats i portar una vida tan sana i equilibrada com sigui possible. Per altra banda, el tema de la bogeria en els actors, dir-vos que un actor ha de tenir la ment ben clara per treballar i fer-ho bé, el desequilibri es produeix en tot cas pel dolor d' estimar tant el teu Art i que tanta gent (i gentussa) te' n separi. Molts actors acabem amb depressions perquè portem una vida angoixant fent proves constants i amb dificultats per obtenir feina (però ara això passa en totes les professions). Això últim no significa que viure del teu Art sigui impossible, molta gent que no té ni punyetera idea del món de l' espectacle i només "sap" les bajanades que sent per allà, intenta convèncer als aspirants a actor de que oblidin la seva vocació. A mi m' ha passat molt però no ha servit per a res, diguin el que em diguin sempre he tingut clar el que volia fer i la dificultat, la incomprensió i el menyspreu són preus que estic disposada a pagar. "No et guanyaràs la vida fent el que t' agrada" això també els hi van dir als més grans actors i també als que més diners han guanyat interpretant. A mi aquestes burrades me les deia gent que no sabia res del món de l' espectacle, però jo en canvi estava constantment en contacte amb actors i directors que vivien perfectament del teatre, per tant... Jo sabia bastant millor que els altres on m' estava ficant i el que podia passar de bo i de dolent, ho sabia bastant més que la gent que xerrava i criticava tant la meva decisió. A més a més, cadascú escull el que vol fer amb la seva vida. Jo no seré d' aquells estúpids que de grans ploriquegen perquè no va tenir collons de fer el que volien ni tan sols provar-ho per la pressió dels altres. Malgrat les dificultats amb les que em trobo estic convençuda del que faig, crec en el que faig i no m' importa el que em diguin els amargats. La meva vida seria molt pitjor si fes cas dels que "pel meu bé" intenten allunyar-me del meu camí.
Sobre la imatge dels actors parlar-vos també de gent que quan em coneix se sorprèn de que sigui tan discreta. Tot i que genero certa polèmica no sóc una persona massa sociable, no conec massa gent, no em resulta fàcil començar converses ni implicar-m' hi... I la gent creu que això és estrany en una actriu. Es pensen que pel fet de ser actriu hauria d' estar pujant damunt les taules, cantant i ballant i volent ser sempre el centre d' atenció... quina estupidesa, jo no vull ser el centre d' atenció. A més a més els espectacles a la vida real no m' agraden gens (acostumen a ser de bastant poc encant), m' agrada la ficció, pujar a l' escenari crear... en comptes de mentir. Conec molta gent que va d' esbojarrada per la vida, gent xerraire i cridanera... que són incapaços de pujar a un escenari... i es que una cosa no té a veure amb l' altra. I ara l' altra cara de la moneda: també he sentit a dir que els millors actors són les persones tímides... també em sembla una estupidesa. Pot ser que una persona pel fet de ser tímida a l' escenari s' alliberi i pugui comunicar-se i expressar-se de manera que a la vida real li resulta difícil, pot ser que aquella persona tingui un món interior molt ric i el teatre sigui el seu mitjà per mostrar-lo (de la mateixa manera que sovint penso que la gent molt extrovertida i molt xerrarire que només diu imbecilitats, estàn tan a fora perquè no tenen res a dins)... pot ser però no té perquè ser així. Ni tots els actors són tímids ni tots els tímids són actors.

En qualsevol cas, el que és segur és que s' ha de fer un gran esforç i aprendre. Estudiar, llegir, veure molt teatre... Jo no he parat de lluitar. Quan vaig entrar per fi a estudiar la carrera d' Art Dramàtic va ser com arribar a la terra promesa.
Segueixo fent castings i a vegades treballo, a vegades no. Al llarg de la meva carrera artísitca també m' he vist obligada a fer feines no artístiques que gairebé m' han matat i altres activitats meravelloses, com ara la ràdio... però per damunt de tot sóc actriu i segueixo lluitnat per guanyar-me la vida amb l'a rt..
Ara mateix vull compartir amb vosaltres el meu últim videobook i un videoclip que vaig rodar l' any passat amb Mundo Hormigón.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada