SOBRE LA CRISI.

Per què tothom parla de la crisi, ara? Fa tants anys que estem en crisi! Me´n vaig adonar fa més de 5 anys, abans de que totes les notícies dels diaris i de la televisió en parlessin. Amb prou feines tenia 18 anys i necessitava feina de manera urgent. No havia treballat mai, havia estat estudiant fins aquell moment, però sabia que no podria anar mai a la universitat a no ser que trobés una feina per pagar-me els estudis. Jo necessitava estudiar Art Dramàtic.

A l´estiu, entre curs i curs vaig buscar feina, però no en vaig trobar. A molts pocs llocs buscaven personal i a més a més volien algú "amb experiència". A les poques entrevistes a les que anava em deien el mateix que buscaven algú "amb experiència". Jo em pregunto quina mena d´experiència laboral esperen que tinguis quan encara no has fet ni els 18, has estat estudiant, no hi ha feina enlloc i només et donen un lloc de treball quan tens experiència.
Jo estava desesperada per que si no et donen mai la primera oportunitat, mai tindràs experiència i aleshores, MAI et donaràn feina.

Als últims anys d´E.S.O i de Batxillerat, no podia treballar per que els horaris de classe eren totalment incompatibles amb qualsevol feina. A l´estiu tampoc em donava ningú cap oportunitat.
Quan vaig acabar Batxillerat em feia una gran il.lusió començar estudis superiors, però no vaig poder, tot i que el meu expedient acadèmic era força bo. No tenia diners.
Mentre veia gent estúpida sense ganes d´estudiar a les aules universitàries, faltant a classe constantment i suspenent, jo buscava feina. Però no trobava feina.

La primera feina que vaig tenir va ser penjar cartells pels carrers. 21 ptes. per cartell penjat. Eren cartells bonics, de l´obra de teatre Fedra. Caminava llargues distàncies amb un enorme feix de cartells i els repartia per on podia -i on em deixaven-. En cada cartell que penjava, em consolava pensant que ja tenia 21 ptes. més. Mirava els actors que apareixien al cartell i pensava que algún dia seria jo la que estaria en aquells cartells, interpretant papers tant meravellosos com Fedra. Llavors recordaria quan penjava cartells per que no podia pagar-me els estudis... i somriuria per que ja hauria complert el meu somni. Però en aquells moments, l´únic escenari que tenia -a part del carrer i les brutes parets- era d´algún petit teatre alternatiu on podia actuar com a amateur.

Almenys estic treballant- em deia- i no hi ha ningú darrere meu escridassant-me tot el dia, ni tampoc tinc horari. Qui sap, potser és la feina que puc convinar amb els estudis, quan estigui estudiant és clar...
Vaig penjar tots els cartells i vaig anar a veure la funció, pagant l´entrada amb el poc que tenia al moneder -que havia guanyat amb els cartells-.

Desde la butaca del teatre, mirava l´escenari i em deixava emportar pel tràgic argument, els intensos personatges i els bellíssims versos de Racine. Quan va baixar el teló tornava a estar al carrer, mai millor dit. No hi va haver més cartells. No hi va haver més feina. No hi va haver ni tan sols entrevistes, només centenars de curriculums repartits.

Ja ho diuen, que avui dia, si vols treballar no et serveix per a res tenir estudis, ni servir per a res, ni tenir experiència, ni tenir un bon curriculum, ni ser una persona com cal... només serveix conèixer gent. Per sort, una amiga meva va decidir obrir una cafeteria i en veure la meva situació va tenir l´immens detall de donar-me un lloc de treball. Jo estava contenta per que ja tenia feina i ja s´havia acabat passar-se el dia buscant i amoïnada per no poder cobrir les meves necessitats bàsiques. Tenia feina!
La cafeteria era preciosa i malgrat odiar l´hosteleria, anava a treballar amb ganes per que la meva amiga em tractava molt bé i per que estava pensant en que per fi, podia pagar-me els estudis. A les poques setmanes la meva amiga va dir-me que no podia pagar-me per falta de clients i de beneficis. Em va pagar els dies que havia treballat i em vaig trobar de nou al carrer, desesperada. La cafeteria va acabar tancant.

Jo entregava curriculums a tot arreu, fàbriques, supermercats, botigues, oficines, bars... però no hi havia feina. Les fàbriques estaven fotent al carrer moltíssima gent -per tan, no agafaven a més personal-, les botigues tancaven a les poques setmanes d´obrir, els bars reduïen plantilla, les oficines no podien donar més llocs de treball, els supermercats estaven a la ruïna... Anava també a apuntar-me a les ETT´s però em deien que no tenien cap oferta laboral. També vaig apuntar-me als Clubs de Feina però em deien que no tenien notícies de cap feina i que millor seria que busqués per una altra via... però jo ja havia recorregut a fons totes les vies i encara havia de sentir comentaris ofensius de gent que em deia "si et mous trobaràs feina" quan jo no feia altra cosa que moure´m sense parar, desesperada i necessitada de diners.

Veia totes les empreses caure, una per una i totes les meves amistats perdre les seves feines. La crisi estava allà, molt present i ningú deia res. Jo tenia la mala sort d´haver començat a treballar en l´època en que és pràcticament impossible treballar. A més a més havia de sentir frasses horribles com ara "qui està a l´atur és perque vol", és clar que això sempre ho deia gent estúpida ja col.locada o mantinguda pels seus pares.

Molt de temps després van contractar-me en un bar-restaurant de mala mort amb pretensions de ser un lloc fi i glamourós. Treballava dotze hores diàries, al principi no vaig fer de cambrera sinó que vaig fer de "paleta" en les obres d´obertura del local. Quan es va obrir aquell negoci fastigós les 12 hores van continuar i vaig aguantar un tracte denigrant mentre feia de cambrera. Acabava molt tard, a la matinada i em feien venir l´endemà a les 8 del matí. Jo estava molt deprimida, però aguantava per que sabia que si perdia la feina, no en trobaria cap altra. Em sentia molt desgraciada i estava convençuda de que no tenia futur.
En aquest repugnant local, els meus companys fumadors podien sortir de tan en tan a fumar-se un cigarret però com que jo no fumava, no sortia mai d´aquella gabia, ni parava ni un moment. Amb les mans tremoloses, mirava de reüll les finestres, esperant que arribés la foscor perque s´acostés el moment de plegar. Sempre tenia ganes de plorar i ho feia de tan en tan, quan anava al brut magatzem a buscar les pesadíssimes caixes de cervesa. De la mateixa manera que els meus companys sempre tenien un moment per sortir a fumar, jo necessitava un moment per sortir a plorar.

El menjar d´aquell lloc era fastigós, la cuina antihigiènica... però els propietaris anaven de refinats i perfeccionistes i no perdonaven mai cap error dels cambrers, per ridícul que aquest fos.
Al principi hi havia molta clientela, atreta per la novetat del local. A les poques setmanes de l´obertura, ja no hi anava pràcticament ningú i ens van fer fora a molts treballadors, entre ells jo, que em vaig enfonsar. El meu esforç no havia servit per a res, havia aguantat aquell tracte injust per a res.
Durant dies no podia passar pel carrer on hi havia aquell restaurant, quan vaig començar a passar per allà de nou, desitjava veure´l tancat per sempre, com estava passant amb tots els negocis.

No vaig tardar en sentir moltíssimes queixes del restaurant. Molta gent es queixava de que el menjar era dolentíssim i que sempre feia una pudor sospitosa -i pagaven aquell menjar caríssim-. Llavors jo recordava aquella gent irresponsable i aquella cuina tan deixada, veritablement, aquell restaurant tan "fi", sempre havia estat una porqueria... La gent va deixar d´anar-hi i el negoci es va tancar. Jo vaig alegrar-me´n profundament. Veure la persiana abaixada, el cartell trencat i ple de teranyines m´omplia de satisfacció. Em va encantar veure com un temps després, uns obrers es dedicaven a destruïr tot el que mans esclavitzades com les meves havien aixecat temps enrere.
Es va obrir un altre local. Mentre, tenia notícies de que se´n havia fet dels propietaris, d´un en sentia a parlar molt malament, era una persona menyspreada per tothom, sobretot per abandonar vilment la seva dona. L´altre, estava treballant com a cambrer en un bar de mala fama que queia a trossos.

Van venir més feines horribles i temporals. De tan en tan tenia una feina espantosa (moobing, sense contracte, explotació...) i de tan en tan em trobava al carrer. Com les mosques, havia de volar de merda en merda. Era desesperant.
Hi havia gent que em deia que vigilés amb el meu curriculum per que constava que havia fet moltes feines, totes de curta durada i que les empreses podien pensar que sóc conflictiva per no durar en cap lloc. Jo m´indignava. És que no sabien que avui dia tot va així? Que totes les feines avui dia són temporals? Que el conflictiu no és el treballador sinó l´empresa? Ja m´hagués agradat estar en un lloc més de 3 mesos tot i que "el lloc" sempre era una porqueria.

Vaig aguantar molt joc brut. Hi havia llocs on em feien treballar gratis o a la meitat del sou per "estar de prova". Jo em matava a treballar i després d´unes setmanes em feien fora, però és que després de mi, venia un altre, després un altre i després un altre... Ningú superava mai la "prova", no perque ningú servís sinó perque aquella empresa s´estalviava molts sous i molts contractes. La gent es trobava al carrer destrossada per l´esforç, sense feina i havent guanyat unes ridícules monedes mentre els empresaris s´estaven forrant.

En una altra ocasió, el mateix dia d´una entrevista van dur-me a treballar en una botiga de roba que anava a tancar i de la que l'anterior dependenta n´havia "fugit" inesperadament. Van parlar-me molt malament d´aquella noia que els havia deixat "tirats". Després vaig saber que ella va marxar amb una enorme depressió perque es matava a treballar i no li pagaven. També van intentar no pagar-me a mi, em van convèncer de que després de tancar aquella botiga se´n obriria una altra on em donarien un lloc de feina segur, però van intentar tancar sense pagar-me res i sense tenir cap contracte. A més a més, aquells negociants, marxarien de la ciutat per anar-ne a una altra, perdent tot el contacte amb mi. Van intentar marxar sense pagar-me res, però jo els hi vaig fer la vida impossible, sabia que no hi hauria una altra botiga ni cap feina i no parava d´anar a darrere seu demanant el que em debien, trucant-los per telèfon i presentant-me al local fins i tot quan ja no hi treballava i ja havien enganyat a una altra noia perque s´hi estés. L´últim dia en que aquella botiga va existir i ho estaven recollint tot, vaig presentar-me i vaig insistir. Van pagar-me, sí, una miseria per cert.

Molt de temps després es va obrir allà una altra botiga i cap de les que haviem fet la "prova" vam treballar-hi mai. He preguntat pel propietari de la botiga a gent que l´havia conegut, "gangster" és el títol que s´havia guanyat entre els que l´havien tractat. Doncs molt bé, espero que al gangster li vagi tot ben malament (i NO, no em sento gens culpable per desitjar-ho).

Després de moltes feines fastigoses va arribar la meva oportunitat de fer una bona feina: la ràdio. Una emissora de ràdio meravellosa on sempre m´han tractat bé. Va ser la meva salvació i els estudis van arribar.

Ara, després de tant de temps, tothom parla de crisi, però es que jo no he conegut res més. Potser ho farà que com he dit abans m´ha tocat treballar quan no hi ha feina.
Les empreses envien al carrer centenars de persones d´un dia per l´altre, els negocis tanquen, hi ha més aturats que llocs de feina. Després diuen que "qui està a l´atur és perque vol" però no és cap casualitat que això ja ho diguin precisament aquells que creuen que ja estàn col.locats -i que a més a més són imbecils i no saben res ni del món ni de la vida-, si tu ets un d´ells, sàpigues que t´estic insultant obertament.

Com he dit abans, durant molt de temps he presentat un curriculum ple de feines de curta durada i hi ha hagut gent que m´ha advertit de la "mala impressió" que pot donar això ja que haver tingut tantes feines en tan poc temps fa pensar que sóc una persona conflictiva... Doncs bé, això és ignorància, per que avui dia les feines són així, et contracten per uns pocs mesos -això si et contracten- i després al carrer hagis treballat bé o no. Fins i tot he sentit a parlar d´empreses que et contracten per un parell d´hores i una persona de confiança m´ha explicat que la van contractar per 1 sol dia (ara bé, fent un curset de preparació que no van pagar)!

Avui dia estàs 3 mesos en una empresa fent una cosa i t´envien a l´atur després, et contracten 4 mesos en un altre lloc a fer una altra feina i tornes a trobar-te al carrer, després d´uns mesos d´atur, si estàs de sort entres uns 6 mesos en un altre lloc fins que acabes al carrer de nou i després tornes a treballar en una altra feineta miserable amb data de caducitat... Així no es pot viure.
Prou de contractes temporals! Prou de ser "el nou"i "l´aturat"! Ja està bé! Així no es pot ser mai ningú, ni cap empresa pot arribar a tenir treballadors preparats que portin -i tinguin- prosperitat! Una persona no menja només 3 mesos l´any!

De veritat que us estranya la crisi? No enteneu per què la miseria s´està extenent com un càncer?
Està ben clar, perque hi ha crisi:

1- Mal repartiment de la riquesa: que uns guanyin tant i altres tant poc: per exemple, que un obrer en una fàbrica guanyi tant poc i en canvi un polític tingui un sou desproporcionat. Un altre exemple, que una dona per fer la mateixa feina que fa un home cobri menys -aquí hi ha molt més a dir-.

2- Despeses injustificades: per exemple, ajuntaments que blanquegen diners en obres que no serveixen per a res o la monarquia -si algú sap la seva utilitat o si val la pena pagar-la tan car que m´ho expliqui si us plau-.

3- Empresaris INÚTILS: qualsevol imbècil pot posar una empresa i arruïnar-la, gestionar malament un negoci o pujar de càrrec trepitjant als que realment valen. Per un bon empresari que hi ha, te´n trobes 1000 que són idiotes.

3.1- Precarietat laboral: la feina ho és tot. Les persones depenem de la nostra feina, un país depen dels seus ciutadans i ciutadanes. Si no hi ha feina, no hi ha diners, si no hi ha diners no es consumeix, si no es consumeix no es produeix, si no es produeix no hi ha feina, si no hi ha feina, no hi ha diners... És el peix que es menja la cua. La societat s´està empobrint ràpidament i de manera escandalosa, cal crear llocs de treball com cal i donar seguretat a la població respecte la seva feina. Per desgràcia, amb la gentussa que hi ha al capdavant de moltes empreses, un treball digne no és possible en la majoria de casos.

4- Polítics INCOMPETENTS: qualsevol imècil es dedica a la política. El poder en mans dels imbècils és un bon títol per a un llibre o pel.lícula que parli de la història del món. Gent que té grans responsabilitats no hauria de ser tan estúpida com la generació de polítics que tenim en aquests moments -siguin de partit que siguin-. No saben resoldre problemes, fan gala d´una incultura sorprenent, són gent frívola i absurda, no es fan càrrec de les injustícies que podrien resoldre -i provoquen més injustícies i conflictes...-.

Permeteu-me que us parli dels individus que es dediquen a la política. Un polític com cal ha de ser aquell que té vocació per dedicar-se als altres, que està disposat a posar-se al servei del poble perque aquesta és la SEVA OBLIGACIÓ. Però és clar, qui es dedica ala política no ho fa per aquestes raons. Qui es dedica a la política sol fer-ho perque vol fama, diners, tenir molts cotxes i sortir per la T.V i als cartells electorals. Colla de fastigosos!

Doncs mireu bé, aquí tenim una bona solució a la crisi: renovar la política. Que s´apartin del mig els polítics que hi ha ara i que en vinguin de bons.
La proposta és la següent : qui es vulgui dedicar a la política ha d´oferir la seva proposta, si és bona, s´acceptarà al polític i es dedicarà a treballar per al poble de dilluns a dissabte 8 hores diàries per 800 € al mes. Això sí, cada benefici que el polític aportés a la societat se li compensaria amb un augment de sou proporcional a la seva feina. Ajudes a la dependència, invertir en cultura i educació, prendre mesures contra la violència, crear llocs de treball dignes... tot això implicaria substanciosos augments de sou.
Amb aquesta proposta només es dedicaria a la política la gent més vàlida, tota la societat se´n beneficiaria i el polític que cobrés un gran sou seria perque se l´ha ben guanyat.
També tinc paraules per al polític que donés problemes, aquell que no aporta cap benefici per als altres, que és corrupte, injust i perjudica a la societat seria sancionat i fins i tot expulsat (a George Bush se l´hauria d´haver fet fora a patades de la Casa Blanca i s´haurien evitat moltes desgràcies).

Us agrada la meva proposta? Segur que sí, per què és menyspreable veure els polítics cobrant enormes sous sent uns autèntics inútils mandrosos, que només saben criticar, sortir a la foto, mentir i empobrir la societat, mentre tantíssima gent treballa durament, guanya sous tan ridículs i es troba sovint al carrer de manera injustificada.
Com algú que cobra 8.000 € per no fer res pot entendre els problemes de la societat? Els polítics han de viure humilment i si s´ho mereixen potser arribar a tenir un bon sou.

Ara, els mileuristes es passen el dia plorant però són uns privilegiats tenint en compte que la majoria de persones a Espanya i Catalunya cobrem bastant menys que 1000 € (que sí, són una miseria).

L'atur va augmentant i si ho dius et posen l'etiqueta de "pessimista" quan el que estàs dient és totalment objectiu i ben cert. Son força estúpids els que no ho veuen, no creieu?
Avui dia, sembla impossible trobar una feina i els treballadors es veuen obligats a no trobar un lloc a la societat. Què podem esperar de la vida? Atur i de tan en tan fer una feineta miserable? Una vida buida fent de tan en tan una feina desagradable i mal pagada que no deixa temps per tenir vida pròpia.
Mireu que està passant a France Telecom: els/les treballadors/les s´estàn suïcidant sovint per les seves pèssimes condicions laborals i per perdre constantment la feina. D´empreses fastigoses i indecents com France Telecom, el món n´està ple.

A les entrevistes de feina t'exigeixen el que no tens -ni tu ni ningú-: experiència, joventut, estudis, producció inesgotable, docilitat, obediència cega, deixar-se putejar... i qualsevol gest que facis fins el més insignificant és prejutjat i estudiat -qui sap, rascar-te el nas a l'entrevista o posar-te un rínxol de cabell darrere l'orella potser t'impedeix accedir a la feina, perque l'entrevistador haurà llegit a algún estúpid llibre de psicologia que aquests gestos són mostres d'inseguretat, crueltat o vés a saber tu quina tonteria...-.

Estem condemnats a no ser mai res a la vida? No tenim accès a una feina digna, a un habitatge, a menjar, a estudiar...? Hem d'assumir que ens hem de passar la vida al carrer o en una feina sense alicient incompatible amb una vida interessant i satisfactòria? Hem de treballar en règim d'esclavitut, amb uns horaris abusius i cobrant quatre xavos? Hem d'acceptar que el nostre esforç obté com a resposta un acomiadament improcedent en qualsevol moment? Hem de treballar sota la pressió d'empresaris imbècils en empreses sense seguretat? Pagar, hem de pagar de tot sempre, però cobrar, només hem de cobrar de tan en tan?

Jo he treballat en empreses on hi ha rates, on les sortides d'emergència estàn bloquejades de trastos inútils, on hi ha goteres que mai s'arreglen i que els ordinadors s'han de tapar amb bosses d'escombraries quan plou, a més a més de posar paperes sobre la taula per recollir l'aigua. He suportat a persones amb càrrecs més alts que el meu que amb prou feines sabien organitzar un grup de treball i ni tenien una petita idea de la feina dels altres -després t'expliquen els jocs bruts que han seguit per estar on estàn-. He arribat a empreses on no hi havia butaques on seure i les que hi havia estaven trencades i t'obligaven a mantenir una mala postura durant hores, he treballat amb ordinadors que semblaven recollits d'un abocador -i que funcionaven com si realment sortissin de l'abocador-. No se'm ha tolerat cap error però he vist el meu nom mal escrit i cap intenció de corregir-lo, se m'ha enganyat amb el sou que havia de cobrar, se m'ha reclamat una sèrie d'obligacions que corresponien a altres persones, se m'ha tractat de manera inhumana, se m'ha trucat a casa quan tenia vacances i més d'una vegada m'han fet fora sense motiu aparent. M'han fet tantes injustícies i se'n fan tantes més que no m'estranya que hi hagi crisi.

Després, ara hi ha la tendència estúpido-pseudo-hippie-psico-mística que en dic jo dels alternatius. La gent que diu que si et passa quelcom dolent és perque ho has atret amb el teu pessimisme -hi ha uns quants ridículs manuals d'autoajuda que ho afirmen-. També diuen que visualitzis allò bo i ho tindràs. S'ha interpretat molt malament el missatge. Vull aclarir unes quantes coses.

1- La crisi no l'has creada tu, per tan, si pateixes per una situació precària, a sobre no et sentis culpable tu d'allò que suportes sense haver-ho creat.

2-Visualitzar sí que atreu allò que desitges, però NO és suficient. Has d'actuar. De ben poc serveix visualitzar una feina si no la busques.

3-Queixar-te d'allò dolent és un DRET, no atreu res de dolent. Aquesta societat tan castrada i plena de prejudicis té mal vistes les emocions negatives quan aquestes són perfectament sanes i naturals. Si tens tota la raó del món emprenyan-te per allò injust, per què no fer-ho? Per què reprimir-te? Per què actuar amb hipocresia? A sobre de patir, encara t'has de sentir culpable d'estar enfadat/da quan tens raons de pes per estar-ho?

4- Tu no has atret amb pensaments negatius el que t'ha passat. Aquesta tonteria d'influències orientals em recorda el catolicisme més ranci segons el qual tot el que et passa de dolent és perque Déu t'ha castigat. Ara surten els místics recollint la mateixa idea estúpida i canviant a Déu pel karma o pel que vas fer en "una altra vida". Culpar a una persona que pateix una injustícia, ÉS INTOLERABLE.

5- Les coses ESTÀN malament, no és que tu les vegis molt negres.

6- Tu amb la teva voluntat pots fer miracles amb la teva vida però hi ha molts altres factors que influeixen (per exemple, tu pots buscar molta feina però no haver-n'hi per molt que busquis). Un altre exemple, tu per molt optimista que siguis i molta llum blanca que imaginis, no poses els preus de les hipoteques.
Hi ha moltes causes externes a tu sobre les que no tens control, perque no estem sols/es, la societat i els seus grans drames les creem conjuntament, en grup i allò dolent és culpa dels que ho creen i no dels que ho pateixen.

7- Amb raó sents impotència perque veus que facis el que facis, per molt que t'esforcis i lluitis, per molta honradesa que tinguis en una feina, et poden fotre al carrer igual. TU ja fas el que has de fer, però les empreses NO compleixen amb el seu deure. Quin paper juga aquí tanta visualització i tanta culpabilitat? Què més pots fer ja si els altres no posen de part seva?

8- Una altra nota sobre que allò que et passa de dolent és perque t'ho mereixes. Hi ha persones boníssimes que pateixen molt i persones d'una gran crueltat que tot els hi surt bé a la vida. Com explicar això? NO tenim la culpa d'allò dolent que NO hem creat nosaltres. Hi ha injustícia, aquesta és la única explicació (tant karma, tanta polla...!).

9- Els que parlen tant sobre visualitzar, que creem tot allò que ens passa i que hem de pensar de manera positiva, ja sabràn el que és la realitat i ja canviaràn d'idea quan es trobin al carrer -que també els arribarà-. Aleshores es deixaràn de tonteries místiques i prejudicis per saber per fi alguna cosa del món i de la vida.

No ens volen deixar viure. Els preus pugen, els sous baixen. No hi ha feina i la que hi ha sol ser una porqueria on s'aprofiten de la teva situació. Es privatitzen els estudis. Els mitjans de comunicació ens ofereixen entreteniments horribles i les notícies ens manipulen. Ara tothom té a la boca la punyetera grip A. Estic cansada d'engegar la T.V cada dia i que aquesta ens digui: Gilipolles!

La grip A no és res més que un negoci, juguen amb la nostra salut. Per què tothom parla de la grip A? Per què és tant important i hem de vigilar tan?
Perque és l'últim gran negoci de la indústria farmacèutica on la teva salut no importa gens!
Cada dia arreu del món mor més gent de grip comú que no pas de grip A. Ningú parla de la grip comú ni està ningú histèric per la grip comú, però aquesta, que ens sembla una tonteria, mata a més persones que la temuda grip A. Però sabeu què? Interessa que la gent tingui por de la grip A. Interessa que la gent gasti autèntiques fortunes en fàrmacs i vacunes que inventa la indústria farmacèutica. La grip A és un negoci GRIPE A S.A.
No et diuen mai la quantitat de gent que es mor d'una grip comú, tampoc et diuen que els que moren de grip A ja tenien algún altre problema de salut i de defenses que s'ha complicat.
Compte amb les notícies que veus cada dia a la T.V o que llegeixes als diaris, manipulen, hi ha molts interessos amagats. Posa en dubte tot, informa't bé, pensa... i CUIDA'T, cosa que els laboratoris farmacèutics no pensen fer.

He sentit a dir que la terrible diabetis ja té cura però que no interessa que es sàpiga ni que es comercialitzi. Per què? Doncs perque cada malalt de diabetis amb els seus tractaments diaris, dóna molts diners als laboratoris.

Estem en un procès d'idiotització. Empobrir les masses, treure-les de les aules, condemnar-les a feines absurdes i insegures, desinformar, donar morbo en comptes de cultura, tot plegat és una conspiració.
Els que estàn al poder volen un ramat de béns per poble que no protestin davant les injustícies, que no posin en evidència la incompetència dels poderosos, que no es rebel.lin, que visquin amb por.
Ens diuen desde petits que la música clàssica és avorrida, que el teatre és un rotllo, que la cultura no mola, que has d'anar a la moda -com tothom-, que les dones no poden fer el mateix que els homes, que estudiar és cosa de gent poc enrotllada, que per divertir-te has de beure... Fora! Derrotem aquests missatges!

Amb intel.ligència no hi ha crisi. Amb gent apta a la política, a les empreses, als mitjans de comunicació... no hi ha crisi possible. Que vingui aquesta gent!
S'està creant una societat pobre i estúpida, surte'n! Abraça la cultura, rebutja prejudicis i mentides, nega el poder dels tirans i reclama els teus drets.

A continuació us ofereixo una bona cançó, es tracta de Common people del grup Pulp. Aquesta peça parla de les minories adinerades que trobem de tan en tan, d´aquella gent que quan et queixes de que cansada estàs de treballar fins tard et diuen: ai, jo sí que estic cansada! Vaig passar tota la tarda de compres!. Aquella gent que quan tu tens remordiments per haver comprat un bolso de 6 € al metro (perque el de 3 € que tenies se li ha trencat la cremallera i et costaria més d´arreglar que no pas el bolso) t´ensenyen el que s´han comprat per 100 € avui i el que costava 150€ que van comprar ahir.
Aquesta cançó parla d´aquells que es sorprenen de que hi hagi gent que no arriba a fi de mes o que no pot pagar-se uns estudis... també parla dels pseudo-hippie-comunistes-antisistema-alternatius-super-mega-"espirituals" de tanta rasta i tant porro que s´omplen tant la boca amb els drets de la classe obrera quan ells no han treballat mai i embruten descampats i carrers i trenquen aparadors que després han d´arreglar precisament la classe obrera de la que tan parlen. Gent que tenen autèntiques diarees de bitllets però van de senzills per la vida perque creuen que és cool ser pobre. Que fàcil és anar de hippie quan els pares paguen!
Una cançó que parla del que es viure sense tenir res mentre altres viuen increïblement bé (com ara empresaris i polítics i responsables directes de la crisi).
Endavant amb la cançó.