MÚSICA D´ESTIU

Mai m´ha agradat acomiadar-me de l´estiu. És la meva estació preferida, l´estació que em porta descans i inspiració. M´agraden les caluroses nits d´estiu, anar-me´n al llit tard i llevar-me l´endemà tard també. M´encanta banyar-me a la mar, quan el sol deixa de cremar i la gent comença a abandonar la platja. M´agrada la roba d´estiu, amb els seus tirants, escots i vestits lleugers, m´encanta calçar sandalies i lluïr complements que amb un jersey passarien desaparcebuts. M'agrada tenir temps per llegir més llibres i veure més pel.lícules. Adoro les festivitats paganes plenes de misteri...
Ja enyoro l´estiu.

Ara comença un altre any esgotador i ple de complicacions, estudis, feina...
Però vull compartir amb els lectors i les lectores d´aquest blog la banda sonora que m´ha acompanyat aquest estiu. Seria impossible posar totes les cançons i artistes que han posat música a aquests calurosos mesos, però en faré una breu presentació d´unes quantes cançons.
La música és una de les meves passions i sempre em fa costat en els pitjors i millors moments de la meva vida. Veureu que els meus gustos són molt diversos i que el fenòmen anomenat "canción del verano" no hi te res a veure -de fet odio les anomenades "cançons de l'estiu"-.

Lady of Shallot de Waterhouse

La primera cançó que vull presentar-vos és Shallot. No és una cançó que hagi descobert pròpiament a l´estiu sinó que l´he anat escoltant molts mesos abans, els caps de setmana sobretot i que aquest estiu ha sonat a casa meva amb més freqüència. Es tracta d´una cançó misteriosa, tendre, trista però amb un punt alegre a la seva melodia -una alegria que només es troba en acomiadar-se de la vida insatisfeta i de l'amor no correspost-.

La bonica lletra de la cançó és una adaptació del popular poema de Tennyson The lady of Shallot, la dama de Shallot, tot un mite. El poema ens parla d'una noia que està presonera en una torre i que si mira en direcció a Camelot caurà una maladicció a sobre seu. La noia només pot veure el món a través d´un mirall que li mostra la finestra al seu reflexe. Un dia veu reflectit a sir Lancelot del que se´n enamora. Ella pateix per un amor que li resulta inaccessible (estic malalta de les ombres, aquest home serà la meva mort per que ell és tot el que he volgut a la meva vida...). Un dia mira per la finestra cap a Camelot i el mirall es trenca. La dama surt a l´exterior, per morir. Veient que mai serà feliç i que sempre ha sentit que moriria jove, la dama se'n va cantant en una petita embarcació cap a la Mort -literalment-.
La tristíssima història ha inspirat a molts artistes, músics i pintors que han vist les seves penes reflectides en la dama (qui no s'ha sentit mai "malalt de les ombres?"). La cançó que us presento està cantada per la interessant Emile Autumn una veu molt curiosa i una artista molt creativa. El tema de la dama de Shallot pren una nova dimensió en aquesta cançó màgica que fusiona allò clàssic amb allò modern, comproveu-ho vosaltres mateixos/es.

Ara permeteu-me canviar de registre i d'artista. Fa molts anys vaig veure en una revista de música rock un estrany personatge, una mena de gnom malhumorat de presència enigmàtica, era Mortiis. Va cridar-me l'atenció immediatament pel fet de sentir que estava veient un ésser feeric que anava més enllà d'allò humà i que ens ofereix la seva música. Segons l'article, Mortiis havia començat com a baixista a la banda de black metal Emperor per començar després una carrera en solitari component gèneres tan diferents com ara ambiental medieval o metal electrònic. Uns anys després -aquest estiu- vaig poder localitzar el músic emmascarat a Youtube, vaig veure que Mortiis no és tan sols una imatge (per molt que ell l'hagi explotat com a un altre recurs creatiu) sinó que també era música i de la bona. Tan a les seves obres ambientals (The stargate, Fata Morgana...) com els seus èxits metal (The smell of rain) són molt aconsellables.

Com a mostra del que fa Mortiis us ofereixo la cançó Mental Maelstorm, i el seu videoclip on veieu a l'enigmàtic Mortiis assetjat per una dona perversa i obsessiva. Aquesta és una peça plena de rencor (et vull veure caure, vull ser la fi de tot el que has construït, tots els boscos que he fet crèixer, totes les ciutats que he construït ara les vull destruïr per que fan la mateixa olor que tu). La seva personal i amenaçadora veu té registres interessants i la música està plena de recursos efectistes propis del metal i de la música electrònica. Vaig llegir un comentari al Youtube sobre el videoclip: un gnom entra en una discoteca, aquesta és una bona definició de la música de Mortiis. Estic molt d'acord. Aquí ho teniu.

A finals de curs, havent acabat exàmens finals i nerviosa per les notes, el meu inseparable company David, va enviar-me un link de la següent cançó Change my world de Moya (o Maire) Brennan. Era un dia en que jo estava molt preocupada i en arribar la nit, escoltar aquesta cançó tan bonica i relaxant va ajudar-me. El link no era el que us poso a continuació sinó que era un videoclip molt ben muntat amb escenes de la pel.lícula televisiva Joan of Arc protagonitzada per Leelee Sobieski. De fet el so cèltic i angelical de la cançó és ideal per acompanyar l'espiritualitat que va guiar les heroiques proeses de Joana d'Arc, la santa guerrera que sentia les veus de les santes i dels àngels. Les veus que sentia Joana d'Arc van canviar el seu món i el de França.

Change my world és una petició "canvia el meu món", una autèntica necessitat en moments en que cal una profunda transformació i mutar la nostra existència a vegades tan trista i buida en una experiència plena de màgia.

Moya Brennan va començar molt jove la seva carrera musical. Es va iniciar amb els seus pares i germans a la coral familiar Clannad que durant anys ha interpretat meravellosament música irlandesa i new age. Moya és la germana de la reina de la música new age, Enya, reconegudíssima per la seva encantadora veu i les seves màgiques melodies -i que com no, també va iniciar-se a la coral familiar Clannad-.

Moya, sense tenir l'èxit internacional d'Enya es va obrint camí molt dignament i demostrant que ella també sap teixir molt bé melodies entranyables i angelicals.

Aquest estiu, per casualitat vaig descobrir una veu difícil d'oblidar, Klaus Nomi. Aquest contratenor alemany tenia una gran extensió vocal de manera que podia cantar repertori operístic tan de baríton com de soprano. Es va fer famós fusionant òpera, pop i rock i també gràcies a les seves psicodèliques postes en escena on apareixia caracteritzat com una mena d'extraterrestre glamourós.
Per desgràcia només va viure fins als 39 anys i per tan, la seva carrera va ser curta. Va deixar inacabat un curiós musical que barrejaria el gènere de western amb el de ciència ficció: Zabakdaz, aquí us deixo una de les peces d'aquest musical Valentine's day. Avui no és Sant Valentí, però sempre està bé escoltar aquesta cançó tan sommiadora i nostàlgica.

Un altre descobriment musical d'aquest estiu ha estat el grup de rock Inkubus sukkubbus. Aquesta formació va començar a finals dels anys 80 a tocar temes pagans inspirats en la religió Wicca. Deuen els seu nom a uns perillosos visitants nocturns que assetgen a les seves víctimes quan es troben al llit.
La següent cançó, Witches és una potent oda a la bruixeria i a les antigues creences i divinitats. Les religions patriarcals no van acabar mai amb el paganisme i ara ressorgeix amb força. Les cançons d'Inkubus Sukkubus sempre denuncien els crims comesos en contra del paganisme i fan apologia de les seves creences tan conectades amb la força de la natura i l'essència divina que es troba en totes les coses. Witches, bruixes, és un bonic somni ancestral que ens connecta amb el nostre jo autèntic i la natura, amb els ritus màgics, la lluna, l'amor i les festivitats més antigues. La cançó acaba amb una invocació màgica a les deesses: Isis-Astarté-Diana-Hekate-Demeter-Kali-Inanna, elles viuràn per sempre.

Al panorama musical gòtic estàn sorgint sempre grups molt interessants. La música gòtica amb la seva sensualitat, misteri i foscor ens inspira i remou les nostres emocions més íntimes. Dark Sanctuary és una formació clau en la suggerent música gòtica, les seves melodies preciosistes i depriments tenen una gran intensitat.
La cançó que us presento és una de les meves preferides, la tristíssima i solemne Funeral Cry, que com diu el seu nom tota ella és un hipnòtic lament, un plor.
Funeral Cry està acompanyada d'imatges tètriques i romàntiques que semblen extretes de la més boja fantasia de Bécquer o Poe.
Entra al fosc santuari, t'han convidat al funeral...

No podria deixar de parlar d´un (o potser hauria de dir una?) artista sorprenent: Anna Varney. Us parlo del grup Sopor aeternus, amb la presència estranyíssima i magnètica d´Anna Varney al capdavant. A vegades home, a vegades dona, Anna Varney canta i plora melodies gòtiques sorprenents i aclaparadores. Les lletres de les seves cançons ens parlen de drames personals, sentiments asfixiants, experiències sobrenaturals i moments plens de misteri i referències esotèriques. De tan en tan, Anna Varney ens regala melodies inspirades en les grandioses poesies del gran Baudelaire, que com ningú posava paraules als malsons i als sentiments més foscos a la seva obra Les fleurs du mal.
Tot un personatge ple de dramatisme i contradiccions, Anna Varney apareix en fotografies promocionals submergit en un món de Mort i foscor, en escenaris terrorífics que MAI poden eclipsar el so de la seva música, gens convencional i autènticament gòtica.
Carregat/da de misteri, amb prou feines sabem res de qui és Anna Varney tot i que ha declarat haver passat molts anys de la seva vida submergit en depressions i moments de solitud. Amb un passat tan desconegut i suposadament dramàtic, només coneixem a Anna Varney per les seves cançons, relats terrorífics i commovedors.
La cançó que us presento és In der Palastra, una balada enganyosament alegre plena de sentiment i nostàlgia. Anna Varney es mostra com un personatge d´una altra època amb molt a dir i amb moltes experiències viscudes. Espero que us agradi.

Un asfixiant i calurós migdia d'estiu, al cotxe, vaig escoltar a la ràdio la següent peça Nuper rosarum flores del compositor renaixentista Guillaume Dufay (1397-1474) del que es recorda especialment la seva obra L´homme armé.
Nuper rossarum flores, aquesta bellíssima composició coral, la va compondre per a la inauguració de la cúpula creada per l'artista Brunelleschi l'any 1436 a Florència.
Escoltant aquesta preciosa obra per un moment vaig deixar els meus problemes, la calor i tot el que m'envoltava. Aquesta música és pura bellesa i digna d'acompanyar amb la visió de les obres d'art més meravelloses.
Dufay ens transporta a la llum daurada del Renaixement, època on la humanitat estava aprenent a ser humana a través de l'art i la ciència, començant a deixar enrere els foscos prejudicis religiosos dels temps medievals.
Escoltant aquesta preciositat recorda totes les meravelles de Florència, lloc on va nèixer la síndrome Stendhal, un estat d'ansietat provocat per veure un excès de bellesa i que deu el seu nom a l'autor de El roig i el negre.