Triple Deessa: les 3 principals fases de la llunacoincideixen amb les edats de la dona, totes elles,
ben valorades a la religió Wicca
Estic bastant preocupada per la gran quantitat de tòpics que hi ha sobre l'edat. La gent s'acomplexa pels seus anys -encara que en tingui pocs-, es jutja a una persona per la seva edat o en plena joventut ja hi ha qui entra en una clínica de cirurgia estètica.
Veig sovint gent que es treu anys -encara que només en tingui 30 i pocs-, gent que diu que en no vol fer-ne més -encara que no en tingui ni vint- i gent que es queixa de ser ja molt gran -i no en tenen ni 40-. Què diantre passa?
Quan jo era petita veia que ser una nena pot ser divertit però volia ser gran i independent. Admirava una sèrie de dones amb talent, atractives i autònomes, la seva edat mai m'importava, i quan la coneixia veia que la majoria d'elles tenien més de 40 anys. Vaig pensar que tenir 40 anys debia ser meravellós, un moment de plenitud. Tenir molts més anys ja no m'atreia tan, no m'agradava imaginar-me vella però llavors veia la gent gran i pensava "quantes coses saben!Ser gran no pot ser tan dolent!" i ja no em preocupava tant arribar a ser vella, de fet sempre he desitjat arribar a ser vella i viure molts anys, per poder fer moltes coses i aprendre molt. Reconec però que viure tots aquests anys malament ja no m'atreu tan.
Jo no admirava adolescents, les estrelles juvenils de la televisió, el cinema o la cançó no m'interessaven. M'agradaven les grans actrius de 40 anys, atractives i amb una gran carrera.
Jo volia ser una dona de 40 anys atractiva i reconeguda professionalment.
Em sentia avorrida de dur sabates planes, colors suaus i faldilla plisada. Volia posar-me talons, roba atrevida i colors foscos. Quan vaig arribar a l'idealitzada (i molt criticada)adolescència les coses van canviar. Ja es podia dir que era gran...o potser no. Segons per què ja era gran i segons per quines altres coses no. Va ser una etapa de transició horrible. Desitjava amagar-me. No em sentia bé amb mi. Però era molt activa, ocupava el meu temps amb moltes activitats i tenia moltes inquietuts. Així com a la vida quotidiana vivia dins meu, sovint actuava a dalt d' un escenari i volia mostrar-me a tothom. Volia reinvindicar que no pel fet de ser jove una és estúpida o un simple bombonet o una Lolita -un altre tòpic que no suporto-.
Sempre volia informar-me de tot, llegir i donar la meva opinió... sovint em feien callar perquè deien que jo era massa jove, que no podia saber res de res i que segur que només estava tot el dia pensant en sexe. Jo estava cansada de que no se´m prengués seriosament i odiava ser tan poc respectada. Abans d'obrir la boca em posaven una etiqueta que deia "compte: 15 anys, estúpida integral, no dirà mai res intel.ligent".
No suportava les sèries juvenils, em sentia profundament insultada quan les veia. Aquestes sèries estaven protagonitzades per adolescents totalment imbècils, que es passaven el dia drogant-se, tenint 300 parelles però cap relació seriosa, trinxant coses, avortant, bevent i apallissant els seus professors. I els productors de la sèrie semblaven estar-me dient: "oi què et sents identificada?" No, NO em sento identificada. M'esteu insultant!Jo no podia ser més diferent a aquells personatges mal construïts de la televisió.
Anava a classe tots els dies, estudiava tot el dia, estava ocupadíssima, m'encantava llegir i escriure, veure cinema clàssic, estudiar teatre i dansa i escoltar bona música que no tenia res a veure amb la porqueria de pop prefabricat dels grups musicals formats per tíos bons.
La meva vida amorosa no era gaire activa perquè jo volia una relació de veritat i no trobava gaire gent que m'agradés. Res d'orgies de discoteca ni avortaments setmanals. Però a mi se'm tenia com una brètola que no tenia ni idea de res, només per l'edat.
L'adolescència era una etapa que jo odiava, no tan pels canvis sinó per que poc seriosament se'm prenia. No podia realitzar-me.
Desitjava tenir 18 anys o més. Que deixessin de criticar-me, poder estudiar el que relament m'agradava i posar-me un vestit escotat sense que ningú em prengués per una calenta-braguetes que s' enrotlla amb tots els tíos de l'"insti".
Els 18 van arribar i en part vaig sentir que em treia un gran pes de sobre però no vaig poder gaudir gaire la meva sortida de l'adolescència perquè va començar una etapa molt difícil de la meva vida en que van coincidir molts problemes personals.
M'irrita que als adolescents se'ls tingui per imbècils. Que n'hi hagi uns quants que siguin un desastre i que se' ls tanqui a tots al mateix sac. Que se' ls consideri uns "histèrics". Amb raó estàn de mal humor si se' ls insulta constantment. Una vegada vaig llegir en una revista el sorprès i "esgarifós" testimoni d´una mare horroritzada per l´"estranyíssima" conducta de la seva filla adolescent: "no vol que la vegin quan es dutxa o quan està en roba interior". Això és el que deia la pobre mare. M´agradaria saber si és que a ella li agradava dutxar-se davant de tothom o si se sentiria còmoda estant en roba interior davant de la gent, per molt de la família que sigui. També recordo un altre article en que els pares es queixaven de que els fills adolescents no els hi expliquen pràcticament res. En aquest articles, per sort hi havia també els punts de vista dels adolescents que demanaven ni més ni menys que intimitat, que és un dret fonamental. Un d´ells es queixava de que si estava sortint amb una noia a la que encara no coneixia prou, els seus pares ja ho estaven dient a tothom.
A més a més, cal dir que els "adults" tenen per costum adoptar conductes vergonyosament infantils davant dels adolescents, fent comentaris ridículs sobre les relacions amoroses dels fills o fent comentaris de molt mal gust sobre els canvis físics d´aquests. Això sí, després, voldràn fer-se les persones madures i autoritàries.
Senyors, senyores: l' edat del pavo és un invent de la societat per descalificar el jovent! La gent jove fa por, té energia, és combativa i és el futur del món. Per tan, què fer amb aquesta gent? "Fer-la callar" diuen alguns. "Què saben ells"diuen uns altres. "Sempre estàn drogats i només pensen en el sexe!"diuen altres individus. Quin greu error. Més val escoltar la gent jove autèntica, respectar-la i aprendre´n. Que no per ser "gran" tens experiència ni ets més espavilat que un noi jove. He conegut molta gent de 50 anys que semblava haver-se llicenciat en "Ciències de l´Immaduresa i l´Estupidesa cròniques".
Oblidem ja l´estúpida i ofensiva expressió "Edat del pavo" i altres ofenses per l´estil. L´edat no és ni una qualitat ni un defecte, és una circumstància. Però ens han vengut una campanya de desacreditació: si ets jove ets idiota però si tens més de 20 anys ets un avi també idiota. Si us plau! Què absurd! Anem a veure la realitat enlloc d´empassar-nos la primera imbecilitat que ens diuen.
Parlem de la nostra adolescència com si durant aquesta edat haguessim estat idiotes. I no és cert. L´idiotesa no té edat. La maduresa tampoc. He conegut adolescents amb una mentalitat privilegiada, amb una maduresa sorprenent i gent de 50 anys totalment estúpida i ridícula. Deixem-nos estar de prejudicis. Prou de jutjar les persones per la seva edat. Que hi hagi adolescents estúpids no significa que tots siguin iguals.
L´adolescent ha d´aprendre a respectar-se sent tal i com és, no copiant un estúpid patró que ha vist en una sèrie televisiva de pèssima qualitat escrita per ignorants. La mala imatge que dóna la televisió és una mentida.
Els/les adolescents que cometen crims espantosos o fan el "botellón" a la plaça criden molt l´atenció però no són la representació de tots els joves del món. Pensem en els/les adolescents que estudien i treballen dur, que tenen ideals, que es comprometen amb causes justes, que són intel.ligents i bondadosos. Mirem les profundes i fosques ulleres que tenen sota els ulls: no són de "botellón" són de treballar.
Els 20, són una bonica edat -com totes-, ets molt jove, però ja no ets adolescent, ja no et diuen tan sovint que ets idiota. Si tens sort, fins i tot és possible que estiguis estudiant allò que t´agrada. Tenir una feina decent, això ja és més inaccessible, no per culpa teva, sinó perquè el món laboral d´avui dia fa fàstig.
Curiosament però, últimament sembla que 20 anys ja són masses. Ja veus a gent avergonyint-se de tenir 20 anys, treient-se anys, mentint sobre l´edat o queixant-se del mal estat que l´edat els hi dóna (!).
Quan vaig començar a estudiar la carrera d´Art Dramàtic, ja tenia més de 20 anys complerts, com la majoria dels meus companys i companyes. Allà gairebé tothom tenia 20 i pocs anys excepte alguns alumnes que en tenien 18 acabats de fer. Jo hagués volgut començar a estudiar als 18, immediatament després d´acabar el Batxillerat, però la meva situació econòmica era molt difícil i em vaig haver de posar a treballar en moltes feines -horribles- per recollir alguns diners per als meus estudis.
Quan vaig començar la carrera acabava de complir 23 anys. M´hagués agradat estar tot aquell temps estudiant el que volia en comptes d´esguerrar-me la salut fent 12 hores diàries en un bar. En fi, tampoc vaig perdre el temps. Vaig estar convinant feines fastigoses amb una intensa activitat teatral formant part de diferents grups de teatre i formant-me amb cursos d´interpretació. Pel meu compte, estudiava i assajava textos teatrals, llegia els clàssics del teatre, tècniques d´interpretació i història del teatre. Als vespres estudiava música. En aquells temps també vaig començar a treballar a la ràdio, cosa que va allunyar-me definitivament dels bars de mala mort on em tenien esclavitzada.
En començar els meus estudis, ja coneixia diferents tècniques d´interpretació i molts dels llibres que ens feien llegir ja els havia llegit abans. Tenia més taules que molts companys meus que no havien pujat mai a un escenari. Vaig veure que malgrat haver-ho tingut més difícil, me´n havia sortit prou bé.
Un cas completament oposat al meu, és el d´una companya que tenia 17 anys. En teoria, no pots iniciar els estudis d´Art Dramàtic a no ser que hagis complert els 18. Però ella, amb 17 anys estava allà, no perque fos una crack sinó tot el contrari. No volia treballar, tenia la E.S.O a mig fer i tampoc volia estudiar, l´única cosa que volia era ser famosa i sortir a la T.V. Els seus pares van pensar que millor que tenir-la a casa de paràsit, podria estudiar Art Dramàtic -que tothom confón amb la carrera "Fama fàcil a qualsevol preu", ben diferent-. Com que la nena ja havia fet algún curs de teatre per a joves en aquell centre d´estudis, ja la coneixien i en conèixer el seu cas, el centre va acceptar-la com a alumna i li va donar l´oportunitat de fer unes proves d´accés ja començat el curs.
Va estar de sort i va entrar a estudiar aquella carrera. Estava molt orgullosa de tenir 17 anys. Sovint, em preguntava la meva edat i quan jo vaig complir els 24, ella estava esgarrifada. Em preguntava (quasi cada dia) quants anys tenia i parava a la gent pels passadissos del centre dient: "Saps quants anys té aquesta? 24!".
Jo li responia: "24 anys no són res". Ella deia: "Uh! Per a mi són molts!" Oh, si, és clar! Era tan nena! i pensar que jo amb 18 anys veia a la gent de 40 (i la veig) com gent joveníssima...
Finalmant, un dia li vaig dir: "Algún dia, tu també tindràs 24 anys". En poc temps, per cert. Ella va posar cara d´horror i va deixar anar un: "Ai, no!" I jo, ben farta vaig afegir: "tu també faràs 24 anys a no ser que et moris abans." I la molt estúpida encara es va ofendre! "Moltes gràcies"va dir amb cara de "ala, tia, com t´has passat".
Potser li vaig dir una mentida? Si no vols fer 24 anys, t´has de morir abans, és a dir: moooolt jove.
Vaig intentar explicar-li que als 24 anys és normal estar estudiant -de fet, estudiar no té edat i he tingut companys de classe de 50 anys-. També li vaig dir que als 24 ets jove, que ni et surten arrugues, ni et jubiles i que fins i tot també surts de festa. Però ella no ho entenia. Seguia pensant que els 24 anys són la 3a edat.
Presumia de ser la més jove que estava estudiant la carrera (bé, això d´estudiar...), donava per entès que ella quan patís la "terrible tragèdia" de tenir més de 20 anys com els altres, ja seria una estrella consagradíssima. La pobre estúpida no sap que això de ser una estrella no ho té assegurat i que tampoc pot saber si ho aconseguirà ella o els altres, perquè haver començat abans no és garantia de res, sobretot si no aprofites l´oportunitat.
A les classes, tenia un comportament infantil insuportable i s´excusava dient-nos que l´haviem de comprendre, que ella era molt més "petita" que nosaltres. Però la veritat és que amb 17 ni amb 18 anys és normal comportar-se com una nena de 3.
Quan va fer els 18, va dir que ja no volia complir més anys (aquesta pobre noia, serà tota la vida una desgraciada, doncs). No sé, si no vols tenir més de 18 anys és que et vols morir... No puc evitar pensar en com serà de desgraciada si amb 19 anys ja se sent vella i va amb bastó pel món... perquè una persona és vella quan se sent vella, i ella serà una vella decrèpita amb 19 anys. Mentre, els altres serem un grup de joves amb esplendorosos 20 anys o més, amb tota una vida per davant -si tot va com ha d´anar-.
Recordo que un dia, aquesta estúpida va anomenar "abuelo" a un alumne de 28 anys, presumint de que ella en tenia 10 menys. No puc comprendre aquesta actitut. L´"abuelo" era un jove de 28 anys acabant la carrera d´Art Dramàtic i que ja havia estudiat una altra carrera i havia treballat com a actor i periodista. Això sí que és una vida ben aprofitada. Jove però amb experiència.
Aquella pobre estúpida de 17 anys no farà mai res ni amb 17 ni amb 20 ni quan sigui una "àvia" de 28 anys. Presumeix de tenir tot el temps del món per poder arribar a fer coses veritablement importants... però de què et serveix ser jove si no tens dos dits de front no has fet res de bo ni ho faràs? L´edat no és una virtut és una circumstància. Ser intel.ligent, tenir talent... això sí que són virtuts i no tenen
res a veure amb l´edat.
El temps m´ha donat la raó, amb un títol sota el braç i amb projectes de pràctiques i plans professionals, veig que el meu esforç ha valgut la pena, mentre que altres companyes que van tenir la sort de començar la carrera molt abans, l´han acabat abandonant al primer curs (una d´elles ho va suspendre tot). De què serveix començar una carrera als 18 si no l´acabes mai?
Jo amb 18 anys ja havia fet moltíssimes coses, ja havia pujat a l´escenari en moltes ocasions i ara amb 26 anys em trobo amb un curriculum professional complert i un mòdul i estudis superiors. Vaig començar la carrera d´Art Dramàtic per la meva profunda i seriosa vocació, per a les nenes estúpides no era res més que un caprici i un mitjà per sortir per la T.V algún dia i ser alguna famosa ridícula de les revistes del cor. Però resulta que l´Art Dramàtic és un art, no una frivolitat i costa molts esforços i sacrificis. Si no estimes l´interpretació, més val que et dediquis a una altra cosa... Recordo que amb 24 anys acabats de fer, em deien que ja hauria d´estar casada i amb fills, quan sóc massa jove per aquests temes familiars i l´idea m´horroritza força.
Recordo una altra anègdota amb una "joveníssima" companya de 18 anys, mimadíssima pels pares i amb excessiu temps lliure. Un dia, jo em queixava de com em cansava i de com m´ho passava malament estudiant i treballant i fent front a tantes responsabilitats i problemes de diners. Ella va dir-me que a la meva edat "ja em tocava". És a dir:
1- em considerava vella per tenir més de 20 anys.
2- em considerava vella per a estar estudiant -quan estudiar no té edat-.
3- considerava que no tinc dret a queixar-me, ja que a la meva edat -senior- tinc l´obligació de tenir moltes responsabilitats i no pas pretendre viure entre luxes i jocs infantils -imbècils- com les nenes fresques com roses de tan sols 18 anyets.
Jo li vaig respondre que quan jo tenia la seva edat, que no fa pas gaire, ja estava treballant moltíssim per portar diners a casa i pagar-me els estudis i que ja tenia moltíssimes responsabilitats. No és que em queixi ara "que ja em toca" sinó és que la situació és dura i l´he visgut gairebé sempre. La vella és ella que amb 18 anys ja, encara viu i pensa com si en tingués 3, viu a costa dels pares i sense fer mai res de profit, creient-se súper especial, només per uns 18 anys que passaràn volant i no hauràn servit de res.
Un altre cas semblant és el d´una noia -per cert, molt poc intel.ligent- que amb 20 anys tenia tot pagat pels pares, anava a l´universitat i només treballava dues tardes a la setmana. Jo li vaig dir que això també m´aniria bé a mi per poder estudiar sense cansar-me excessivament en una feina. Vaig dir-li però que no m´ho podia permetre perquè els estudis me-l´s pago completament jo, porto diners a casa i també em pago els viatges, per tan, tinc masses necessitats econòmiques i les he de cobrir treballant moltes hores amb una feina, al mateix temps que estudio.
La resposta de la il.luminada va ser: "però tu ets més gran!" Oh sí! 2 o 3 anys més, què gran! que vella! Una altra ximpleta que creu que "ja em toca". Li vaig respondre el mateix que a l´altra, que jo amb 18 anys ja feia tots aquests esforços, mentre que ella amb 20 ja comença a ser massa gran per viure com una nena petita en la fase "papa compram´ho".
És escandalós com pot arribar a ser d´estúpida la gent.
Ja ho sabeu, si passeu dels 20 -o fins i tot dels 18- ja us podeu considerar vells.
En quina societat vivim? Quina mena de societat pensa imbecilitats com aquesta i envia missatges tan negatius i tan mentiders?
Avui dia, la crisi dels 30 està en boca de tots i voldria saber per què complir 30 anys és tan terrible. Què passa als 30? Et jubiles? Vas amb bastó? És que no ets jove? Sí, ets molt jove, com als 20 anys però has viscut més i a nivell personal t´has enriquit, mentre que si tot ha anat com ha d´anar vius amb més recursos, millor feina... Quan compleixi els 30 no penso deprimir-me. La pressió social del "ja ets massa vell" quan ets jove comença massa aviat i no té cap sentit. És com una conspiració per a fer el món més infeliç del que ja és.
Recordo el cas d´una alumna de 39 anys que deia no poder fer assignatures d´entrenamnet corporal (pilates, dansa...) per l´edat! Quina bajanada! I recordo el cas d´una altra alumna de 35 anys que estava acomplexadíssima per la seva edat -però que per cert, no havia treballat mai ni pensava fer-ho, a més a més de ser un desastre amb els estudis-.
Em preocupa veure per televisió una dona jove que diu que el secret del seu èxit amb els homes és mentir sobre la seva edat i negar que ja passa dels 30 anys -sinó la considerarien vella-. També m´escandalitza veure una noia plorosa demanant a un cirurgià plàstic que l´operi per què ja té 29 anys! On anem a parar? Ens estem empassant les mentides de la societat com un ramat de béns seguint una corrent equivocada. Estem creient l´estúpida publicitat televisiva que ens insulta dient-nos que som horribles i que ens hem d´operar per canviar i negar el pas dels anys que no és pas res de dolent.
Avui dia, al món laboral et demanen coses impossibles, com ara deixar-se trepitjar, enriquir l´empresa en 2 dies, cobrar un parell d´euros al mes sense queixar-se... també demanen ser increïblemet jove -gairebé adolescent- i al mateix temps tenir molta experiència i haver estudiat moltes carreres. Què ridícul!
També és cert que a la tendre edat de 40 anys i amb un bon curriculum ja hi ha llocs en que no et volen donar feina. És clar que tothom sap que la majoria d´empreses les dirigeix gent imbècil -això explica
moltes coses i és una causa directa de la famosa crisi-.
Tinguis l´edat que tinguis aquesta serà bonica. Tinguis l´edat que tinguis, estima´t. Aprofita aquesta edat al màxim.
M´escandalitza per altra banda com la gent menysprea la gent gran considerant-la una mena de fòssil quan poden fer grans aportacions a les generacions més joves.
Així estem, dient-li a una bellíssima dona amb menopausa que ja no és atractiva, renyant a una persona de 23 anys per què tot just comença la carrera, advertint a un jove de 30 pocs anys que s´allissi unes arrugues inexistents i que "se li passa l´arrós"!
Està clar que no volem viure així, amb totes aquestes mentides i que això ha de canviar. Però el canvi ha de començar per un/a mateix/a. Si ploriqueges perque "ja" tens 30 anys estàs seguint el joc. No escoltis tants prejudicis ignorants i PENSA!
Veig sovint gent que es treu anys -encara que només en tingui 30 i pocs-, gent que diu que en no vol fer-ne més -encara que no en tingui ni vint- i gent que es queixa de ser ja molt gran -i no en tenen ni 40-. Què diantre passa?
Quan jo era petita veia que ser una nena pot ser divertit però volia ser gran i independent. Admirava una sèrie de dones amb talent, atractives i autònomes, la seva edat mai m'importava, i quan la coneixia veia que la majoria d'elles tenien més de 40 anys. Vaig pensar que tenir 40 anys debia ser meravellós, un moment de plenitud. Tenir molts més anys ja no m'atreia tan, no m'agradava imaginar-me vella però llavors veia la gent gran i pensava "quantes coses saben!Ser gran no pot ser tan dolent!" i ja no em preocupava tant arribar a ser vella, de fet sempre he desitjat arribar a ser vella i viure molts anys, per poder fer moltes coses i aprendre molt. Reconec però que viure tots aquests anys malament ja no m'atreu tan.
Jo no admirava adolescents, les estrelles juvenils de la televisió, el cinema o la cançó no m'interessaven. M'agradaven les grans actrius de 40 anys, atractives i amb una gran carrera.
Jo volia ser una dona de 40 anys atractiva i reconeguda professionalment.
Em sentia avorrida de dur sabates planes, colors suaus i faldilla plisada. Volia posar-me talons, roba atrevida i colors foscos. Quan vaig arribar a l'idealitzada (i molt criticada)adolescència les coses van canviar. Ja es podia dir que era gran...o potser no. Segons per què ja era gran i segons per quines altres coses no. Va ser una etapa de transició horrible. Desitjava amagar-me. No em sentia bé amb mi. Però era molt activa, ocupava el meu temps amb moltes activitats i tenia moltes inquietuts. Així com a la vida quotidiana vivia dins meu, sovint actuava a dalt d' un escenari i volia mostrar-me a tothom. Volia reinvindicar que no pel fet de ser jove una és estúpida o un simple bombonet o una Lolita -un altre tòpic que no suporto-.
Sempre volia informar-me de tot, llegir i donar la meva opinió... sovint em feien callar perquè deien que jo era massa jove, que no podia saber res de res i que segur que només estava tot el dia pensant en sexe. Jo estava cansada de que no se´m prengués seriosament i odiava ser tan poc respectada. Abans d'obrir la boca em posaven una etiqueta que deia "compte: 15 anys, estúpida integral, no dirà mai res intel.ligent".
No suportava les sèries juvenils, em sentia profundament insultada quan les veia. Aquestes sèries estaven protagonitzades per adolescents totalment imbècils, que es passaven el dia drogant-se, tenint 300 parelles però cap relació seriosa, trinxant coses, avortant, bevent i apallissant els seus professors. I els productors de la sèrie semblaven estar-me dient: "oi què et sents identificada?" No, NO em sento identificada. M'esteu insultant!Jo no podia ser més diferent a aquells personatges mal construïts de la televisió.
Anava a classe tots els dies, estudiava tot el dia, estava ocupadíssima, m'encantava llegir i escriure, veure cinema clàssic, estudiar teatre i dansa i escoltar bona música que no tenia res a veure amb la porqueria de pop prefabricat dels grups musicals formats per tíos bons.
La meva vida amorosa no era gaire activa perquè jo volia una relació de veritat i no trobava gaire gent que m'agradés. Res d'orgies de discoteca ni avortaments setmanals. Però a mi se'm tenia com una brètola que no tenia ni idea de res, només per l'edat.
L'adolescència era una etapa que jo odiava, no tan pels canvis sinó per que poc seriosament se'm prenia. No podia realitzar-me.
Desitjava tenir 18 anys o més. Que deixessin de criticar-me, poder estudiar el que relament m'agradava i posar-me un vestit escotat sense que ningú em prengués per una calenta-braguetes que s' enrotlla amb tots els tíos de l'"insti".
Els 18 van arribar i en part vaig sentir que em treia un gran pes de sobre però no vaig poder gaudir gaire la meva sortida de l'adolescència perquè va començar una etapa molt difícil de la meva vida en que van coincidir molts problemes personals.
M'irrita que als adolescents se'ls tingui per imbècils. Que n'hi hagi uns quants que siguin un desastre i que se' ls tanqui a tots al mateix sac. Que se' ls consideri uns "histèrics". Amb raó estàn de mal humor si se' ls insulta constantment. Una vegada vaig llegir en una revista el sorprès i "esgarifós" testimoni d´una mare horroritzada per l´"estranyíssima" conducta de la seva filla adolescent: "no vol que la vegin quan es dutxa o quan està en roba interior". Això és el que deia la pobre mare. M´agradaria saber si és que a ella li agradava dutxar-se davant de tothom o si se sentiria còmoda estant en roba interior davant de la gent, per molt de la família que sigui. També recordo un altre article en que els pares es queixaven de que els fills adolescents no els hi expliquen pràcticament res. En aquest articles, per sort hi havia també els punts de vista dels adolescents que demanaven ni més ni menys que intimitat, que és un dret fonamental. Un d´ells es queixava de que si estava sortint amb una noia a la que encara no coneixia prou, els seus pares ja ho estaven dient a tothom.
A més a més, cal dir que els "adults" tenen per costum adoptar conductes vergonyosament infantils davant dels adolescents, fent comentaris ridículs sobre les relacions amoroses dels fills o fent comentaris de molt mal gust sobre els canvis físics d´aquests. Això sí, després, voldràn fer-se les persones madures i autoritàries.
Senyors, senyores: l' edat del pavo és un invent de la societat per descalificar el jovent! La gent jove fa por, té energia, és combativa i és el futur del món. Per tan, què fer amb aquesta gent? "Fer-la callar" diuen alguns. "Què saben ells"diuen uns altres. "Sempre estàn drogats i només pensen en el sexe!"diuen altres individus. Quin greu error. Més val escoltar la gent jove autèntica, respectar-la i aprendre´n. Que no per ser "gran" tens experiència ni ets més espavilat que un noi jove. He conegut molta gent de 50 anys que semblava haver-se llicenciat en "Ciències de l´Immaduresa i l´Estupidesa cròniques".
Oblidem ja l´estúpida i ofensiva expressió "Edat del pavo" i altres ofenses per l´estil. L´edat no és ni una qualitat ni un defecte, és una circumstància. Però ens han vengut una campanya de desacreditació: si ets jove ets idiota però si tens més de 20 anys ets un avi també idiota. Si us plau! Què absurd! Anem a veure la realitat enlloc d´empassar-nos la primera imbecilitat que ens diuen.
Parlem de la nostra adolescència com si durant aquesta edat haguessim estat idiotes. I no és cert. L´idiotesa no té edat. La maduresa tampoc. He conegut adolescents amb una mentalitat privilegiada, amb una maduresa sorprenent i gent de 50 anys totalment estúpida i ridícula. Deixem-nos estar de prejudicis. Prou de jutjar les persones per la seva edat. Que hi hagi adolescents estúpids no significa que tots siguin iguals.
L´adolescent ha d´aprendre a respectar-se sent tal i com és, no copiant un estúpid patró que ha vist en una sèrie televisiva de pèssima qualitat escrita per ignorants. La mala imatge que dóna la televisió és una mentida.
Els/les adolescents que cometen crims espantosos o fan el "botellón" a la plaça criden molt l´atenció però no són la representació de tots els joves del món. Pensem en els/les adolescents que estudien i treballen dur, que tenen ideals, que es comprometen amb causes justes, que són intel.ligents i bondadosos. Mirem les profundes i fosques ulleres que tenen sota els ulls: no són de "botellón" són de treballar.
Els 20, són una bonica edat -com totes-, ets molt jove, però ja no ets adolescent, ja no et diuen tan sovint que ets idiota. Si tens sort, fins i tot és possible que estiguis estudiant allò que t´agrada. Tenir una feina decent, això ja és més inaccessible, no per culpa teva, sinó perquè el món laboral d´avui dia fa fàstig.
Curiosament però, últimament sembla que 20 anys ja són masses. Ja veus a gent avergonyint-se de tenir 20 anys, treient-se anys, mentint sobre l´edat o queixant-se del mal estat que l´edat els hi dóna (!).
Quan vaig començar a estudiar la carrera d´Art Dramàtic, ja tenia més de 20 anys complerts, com la majoria dels meus companys i companyes. Allà gairebé tothom tenia 20 i pocs anys excepte alguns alumnes que en tenien 18 acabats de fer. Jo hagués volgut començar a estudiar als 18, immediatament després d´acabar el Batxillerat, però la meva situació econòmica era molt difícil i em vaig haver de posar a treballar en moltes feines -horribles- per recollir alguns diners per als meus estudis.
Quan vaig començar la carrera acabava de complir 23 anys. M´hagués agradat estar tot aquell temps estudiant el que volia en comptes d´esguerrar-me la salut fent 12 hores diàries en un bar. En fi, tampoc vaig perdre el temps. Vaig estar convinant feines fastigoses amb una intensa activitat teatral formant part de diferents grups de teatre i formant-me amb cursos d´interpretació. Pel meu compte, estudiava i assajava textos teatrals, llegia els clàssics del teatre, tècniques d´interpretació i història del teatre. Als vespres estudiava música. En aquells temps també vaig començar a treballar a la ràdio, cosa que va allunyar-me definitivament dels bars de mala mort on em tenien esclavitzada.
En començar els meus estudis, ja coneixia diferents tècniques d´interpretació i molts dels llibres que ens feien llegir ja els havia llegit abans. Tenia més taules que molts companys meus que no havien pujat mai a un escenari. Vaig veure que malgrat haver-ho tingut més difícil, me´n havia sortit prou bé.
Un cas completament oposat al meu, és el d´una companya que tenia 17 anys. En teoria, no pots iniciar els estudis d´Art Dramàtic a no ser que hagis complert els 18. Però ella, amb 17 anys estava allà, no perque fos una crack sinó tot el contrari. No volia treballar, tenia la E.S.O a mig fer i tampoc volia estudiar, l´única cosa que volia era ser famosa i sortir a la T.V. Els seus pares van pensar que millor que tenir-la a casa de paràsit, podria estudiar Art Dramàtic -que tothom confón amb la carrera "Fama fàcil a qualsevol preu", ben diferent-. Com que la nena ja havia fet algún curs de teatre per a joves en aquell centre d´estudis, ja la coneixien i en conèixer el seu cas, el centre va acceptar-la com a alumna i li va donar l´oportunitat de fer unes proves d´accés ja començat el curs.
Va estar de sort i va entrar a estudiar aquella carrera. Estava molt orgullosa de tenir 17 anys. Sovint, em preguntava la meva edat i quan jo vaig complir els 24, ella estava esgarrifada. Em preguntava (quasi cada dia) quants anys tenia i parava a la gent pels passadissos del centre dient: "Saps quants anys té aquesta? 24!".
Jo li responia: "24 anys no són res". Ella deia: "Uh! Per a mi són molts!" Oh, si, és clar! Era tan nena! i pensar que jo amb 18 anys veia a la gent de 40 (i la veig) com gent joveníssima...
Finalmant, un dia li vaig dir: "Algún dia, tu també tindràs 24 anys". En poc temps, per cert. Ella va posar cara d´horror i va deixar anar un: "Ai, no!" I jo, ben farta vaig afegir: "tu també faràs 24 anys a no ser que et moris abans." I la molt estúpida encara es va ofendre! "Moltes gràcies"va dir amb cara de "ala, tia, com t´has passat".
Potser li vaig dir una mentida? Si no vols fer 24 anys, t´has de morir abans, és a dir: moooolt jove.
Vaig intentar explicar-li que als 24 anys és normal estar estudiant -de fet, estudiar no té edat i he tingut companys de classe de 50 anys-. També li vaig dir que als 24 ets jove, que ni et surten arrugues, ni et jubiles i que fins i tot també surts de festa. Però ella no ho entenia. Seguia pensant que els 24 anys són la 3a edat.
Presumia de ser la més jove que estava estudiant la carrera (bé, això d´estudiar...), donava per entès que ella quan patís la "terrible tragèdia" de tenir més de 20 anys com els altres, ja seria una estrella consagradíssima. La pobre estúpida no sap que això de ser una estrella no ho té assegurat i que tampoc pot saber si ho aconseguirà ella o els altres, perquè haver començat abans no és garantia de res, sobretot si no aprofites l´oportunitat.
A les classes, tenia un comportament infantil insuportable i s´excusava dient-nos que l´haviem de comprendre, que ella era molt més "petita" que nosaltres. Però la veritat és que amb 17 ni amb 18 anys és normal comportar-se com una nena de 3.
Quan va fer els 18, va dir que ja no volia complir més anys (aquesta pobre noia, serà tota la vida una desgraciada, doncs). No sé, si no vols tenir més de 18 anys és que et vols morir... No puc evitar pensar en com serà de desgraciada si amb 19 anys ja se sent vella i va amb bastó pel món... perquè una persona és vella quan se sent vella, i ella serà una vella decrèpita amb 19 anys. Mentre, els altres serem un grup de joves amb esplendorosos 20 anys o més, amb tota una vida per davant -si tot va com ha d´anar-.
Recordo que un dia, aquesta estúpida va anomenar "abuelo" a un alumne de 28 anys, presumint de que ella en tenia 10 menys. No puc comprendre aquesta actitut. L´"abuelo" era un jove de 28 anys acabant la carrera d´Art Dramàtic i que ja havia estudiat una altra carrera i havia treballat com a actor i periodista. Això sí que és una vida ben aprofitada. Jove però amb experiència.
Aquella pobre estúpida de 17 anys no farà mai res ni amb 17 ni amb 20 ni quan sigui una "àvia" de 28 anys. Presumeix de tenir tot el temps del món per poder arribar a fer coses veritablement importants... però de què et serveix ser jove si no tens dos dits de front no has fet res de bo ni ho faràs? L´edat no és una virtut és una circumstància. Ser intel.ligent, tenir talent... això sí que són virtuts i no tenen
res a veure amb l´edat.El temps m´ha donat la raó, amb un títol sota el braç i amb projectes de pràctiques i plans professionals, veig que el meu esforç ha valgut la pena, mentre que altres companyes que van tenir la sort de començar la carrera molt abans, l´han acabat abandonant al primer curs (una d´elles ho va suspendre tot). De què serveix començar una carrera als 18 si no l´acabes mai?
Jo amb 18 anys ja havia fet moltíssimes coses, ja havia pujat a l´escenari en moltes ocasions i ara amb 26 anys em trobo amb un curriculum professional complert i un mòdul i estudis superiors. Vaig començar la carrera d´Art Dramàtic per la meva profunda i seriosa vocació, per a les nenes estúpides no era res més que un caprici i un mitjà per sortir per la T.V algún dia i ser alguna famosa ridícula de les revistes del cor. Però resulta que l´Art Dramàtic és un art, no una frivolitat i costa molts esforços i sacrificis. Si no estimes l´interpretació, més val que et dediquis a una altra cosa... Recordo que amb 24 anys acabats de fer, em deien que ja hauria d´estar casada i amb fills, quan sóc massa jove per aquests temes familiars i l´idea m´horroritza força.
Recordo una altra anègdota amb una "joveníssima" companya de 18 anys, mimadíssima pels pares i amb excessiu temps lliure. Un dia, jo em queixava de com em cansava i de com m´ho passava malament estudiant i treballant i fent front a tantes responsabilitats i problemes de diners. Ella va dir-me que a la meva edat "ja em tocava". És a dir:
1- em considerava vella per tenir més de 20 anys.
2- em considerava vella per a estar estudiant -quan estudiar no té edat-.
3- considerava que no tinc dret a queixar-me, ja que a la meva edat -senior- tinc l´obligació de tenir moltes responsabilitats i no pas pretendre viure entre luxes i jocs infantils -imbècils- com les nenes fresques com roses de tan sols 18 anyets.
Jo li vaig respondre que quan jo tenia la seva edat, que no fa pas gaire, ja estava treballant moltíssim per portar diners a casa i pagar-me els estudis i que ja tenia moltíssimes responsabilitats. No és que em queixi ara "que ja em toca" sinó és que la situació és dura i l´he visgut gairebé sempre. La vella és ella que amb 18 anys ja, encara viu i pensa com si en tingués 3, viu a costa dels pares i sense fer mai res de profit, creient-se súper especial, només per uns 18 anys que passaràn volant i no hauràn servit de res.
Un altre cas semblant és el d´una noia -per cert, molt poc intel.ligent- que amb 20 anys tenia tot pagat pels pares, anava a l´universitat i només treballava dues tardes a la setmana. Jo li vaig dir que això també m´aniria bé a mi per poder estudiar sense cansar-me excessivament en una feina. Vaig dir-li però que no m´ho podia permetre perquè els estudis me-l´s pago completament jo, porto diners a casa i també em pago els viatges, per tan, tinc masses necessitats econòmiques i les he de cobrir treballant moltes hores amb una feina, al mateix temps que estudio.
La resposta de la il.luminada va ser: "però tu ets més gran!" Oh sí! 2 o 3 anys més, què gran! que vella! Una altra ximpleta que creu que "ja em toca". Li vaig respondre el mateix que a l´altra, que jo amb 18 anys ja feia tots aquests esforços, mentre que ella amb 20 ja comença a ser massa gran per viure com una nena petita en la fase "papa compram´ho".
És escandalós com pot arribar a ser d´estúpida la gent.
Ja ho sabeu, si passeu dels 20 -o fins i tot dels 18- ja us podeu considerar vells.
En quina societat vivim? Quina mena de societat pensa imbecilitats com aquesta i envia missatges tan negatius i tan mentiders?
Avui dia, la crisi dels 30 està en boca de tots i voldria saber per què complir 30 anys és tan terrible. Què passa als 30? Et jubiles? Vas amb bastó? És que no ets jove? Sí, ets molt jove, com als 20 anys però has viscut més i a nivell personal t´has enriquit, mentre que si tot ha anat com ha d´anar vius amb més recursos, millor feina... Quan compleixi els 30 no penso deprimir-me. La pressió social del "ja ets massa vell" quan ets jove comença massa aviat i no té cap sentit. És com una conspiració per a fer el món més infeliç del que ja és.
Recordo el cas d´una alumna de 39 anys que deia no poder fer assignatures d´entrenamnet corporal (pilates, dansa...) per l´edat! Quina bajanada! I recordo el cas d´una altra alumna de 35 anys que estava acomplexadíssima per la seva edat -però que per cert, no havia treballat mai ni pensava fer-ho, a més a més de ser un desastre amb els estudis-.
Em preocupa veure per televisió una dona jove que diu que el secret del seu èxit amb els homes és mentir sobre la seva edat i negar que ja passa dels 30 anys -sinó la considerarien vella-. També m´escandalitza veure una noia plorosa demanant a un cirurgià plàstic que l´operi per què ja té 29 anys! On anem a parar? Ens estem empassant les mentides de la societat com un ramat de béns seguint una corrent equivocada. Estem creient l´estúpida publicitat televisiva que ens insulta dient-nos que som horribles i que ens hem d´operar per canviar i negar el pas dels anys que no és pas res de dolent.
Avui dia, al món laboral et demanen coses impossibles, com ara deixar-se trepitjar, enriquir l´empresa en 2 dies, cobrar un parell d´euros al mes sense queixar-se... també demanen ser increïblemet jove -gairebé adolescent- i al mateix temps tenir molta experiència i haver estudiat moltes carreres. Què ridícul!
També és cert que a la tendre edat de 40 anys i amb un bon curriculum ja hi ha llocs en que no et volen donar feina. És clar que tothom sap que la majoria d´empreses les dirigeix gent imbècil -això explica
moltes coses i és una causa directa de la famosa crisi-.Tinguis l´edat que tinguis aquesta serà bonica. Tinguis l´edat que tinguis, estima´t. Aprofita aquesta edat al màxim.
M´escandalitza per altra banda com la gent menysprea la gent gran considerant-la una mena de fòssil quan poden fer grans aportacions a les generacions més joves.
Així estem, dient-li a una bellíssima dona amb menopausa que ja no és atractiva, renyant a una persona de 23 anys per què tot just comença la carrera, advertint a un jove de 30 pocs anys que s´allissi unes arrugues inexistents i que "se li passa l´arrós"!
Està clar que no volem viure així, amb totes aquestes mentides i que això ha de canviar. Però el canvi ha de començar per un/a mateix/a. Si ploriqueges perque "ja" tens 30 anys estàs seguint el joc. No escoltis tants prejudicis ignorants i PENSA!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada