27 DE MARÇ. DIA INTERNACIONAL DEL TEATRE

No hi ha res tan grandiós com el teatre. Res tan potent, tan resistent al pas del temps, als prejudicis, als nous mitjans de comunicació, a la falta de cultura... Què importa! El teatre sempre continua, sempre existirà, la humanitat sempre el necessitarà. El teatre no pot ser substituït ni per la televisió ni pel cinema.

La vida no és un teatre, el Teatre és la vida.

No m' ha agradat mai que diguin que la vida és un teatre. Això és gairebé com insultar el teatre.

Una cosa és la ficció i una altra és la mentida. No puc suportar la gent que va amb màscara per la vida. No m' agrada que m' enganyin ni m' agrada enganyar ningú.

Actuar, s' actúa a l' escenari, això és art. Mentir no és art.

No és just que als actors i que a les actrius sen' s tingui sempre com a mentiders/es. Precisament ja actuem a escena i quan estem a l' escenari no mentim, expliquem allò fictici i ho fem buscant la veritat. La feina de l' actor NO és mentir. L' actor que està mentint dalt de l' escenari no és un gran actor.

De la mateixa manera que mentir no et converteix en actor, la feina d' aquest, no és mentir.

Recordo que fa uns anys em vaig veure obligada a deixar els meus estudis per què tenia problemes econòmics greus. Jo desitjava estudiar Art Dramàtic però en comptes d' això em vaig trobar fent feines horribles. Vaig haver de canviar els llibres per baietes greixoses i fregones. La cuina més bruta i una barra de bar plena de borratxos no eren cap escenari.

Treballava 12 hores diàries en un bar-restaurant de mala mort (amb pretensions de ser un lloc refinat) on cobrava una misèria i rebia un tracte denigrant.

La gent -estúpida- per consolar-me em deia: fes com si estessis fent teatre! Imagina't que interpretes una cambrera!. Oh sí, gràcies, això ho soluciona tot! Què ridícul! La gent no té ni idea ni de què és el teatre, ni de què és actuar.

Si mentir fos actuar, tothom seria actor! I ser actor no és pas fàcil, és molt difícil i molt meravellós.

Allà estava jo, amb una depressió considerable, mirant el meu voltant: aquesta merda no és teatre per què el teatre és or.
Recordo que sovint, sortia trasbalsada de la feina, amb el cos i la ment fatal. Aleshores, anava al teatre i m' hi asseia buscant consol. El teatre sempre ha estat la meva esglèsia. Al sostre del petit teatre on anava hi ha una cúpula de color àmbar que jo em quedava mirant.

Algunes nits, per molt malament que estès, anava a assajar amb un grup de teatre amateur i allò ho era tot per a mi, quan pujava a l' escenari sentia que no hi havia ni explotadors ni borratxos.

Tot es tornava meravellós encara la funció tractès sobre la més gran de les tragèdies.

En aquella època canviava de feina constantment, els contractes eren temporals -això quan em feien contracte-. Estava continuament acumulant experiències desagradables, moobing, precarietat laboral en general... Era el pa de cada dia.

Una vegada va tocar-me fer de dependenta i em deien: però si això és com fer teatre! Oh sí, ben igual! Que absurd! Per favor! Tant costa pensar?

Jo necessitava teatre, ho necessito desde que era petita i al pati deia: anem a jugar a fer teatre.

L' escenari, els focus, el vestuari, el maquillatge, el teló... i sobretot el procès de construïr el personatge ha estat sempre pura catarsi per a mi.

L' actor/actriu busca la veritat.

Conec una anègdota de l' escola d' arts escèniques "El Timbal". Durant un miting polític una professora d' interpretació es va queixar i el polític li va dir que estava fent com en el teatre, falsejar-ho tot. La professora li va respondre: no es pensi, el teatre és una cosa seriosa, sou els polítics els que ho falsejeu tot. Tenia molta raó.

Els polítics no són actors, són mentiders. Als seus discursos es veu com intenten actuar i que malament ho fan.

Vaja favors què ha fet la política al teatre! Subvencions ridícules, no considerar els estudis artístics com a oficials -quan en altres països ho són-, allunyar la gent dels teatres...

Ara, per fi, estic estudiant Art Dramàtic, aquests estudis em pertanyen. Treballo moltes hores per pagar-los, les classes són cansades... però adoro el que estic estudiant. L' esforç val la pena.

Què importa que la gent no tingui ni idea del què és l' Art Dramàtic ni que s' estudia -em trobo molta gent així, amb poca cultura i molta ignorància-, jo sóc feliç estudiant i he lluitat molt per aconseguir-ho.

Què importa que els polítics no considerin l' Art Dramàtic com una carrera oficial? Si ja hem vist que molts d' ells són espantosament incultes i que la cultura no els agrada per què fa pensar a la gent i la gent que pensa és perillosa per als seus interessos.

Per molt lletja i espantosa que sigui la teva vida, el teatre sempre et donarà consol. El teatre és gran i encara pot amb la televisió, el cinema, l´incultura, el temps, la falta de públic, la manca de qualitat, els que el prostitueixen... Ni el Temps té prou poder sobre el teatre.

Cap altra sensació és tan potent i tan intensa com pujar a l' escenari. El gran actor Laurence Olivier va dir: no importa el teu orígen, vinguis d' on vinguis si el teatre et té afecte et durà al costat dels déus i de nit, convertirà els teus esclops en sabates de cristall.

Exactament això és el que jo sentia -i sento- quan actuava. Era una sensació intensa, espectacular que podia amb tot. Actuant, ja no era la noia que havia hagut d' abandonar els estudis per treballar en qualsevol miserable feina, ja no era la que no tenia ni un duro. Era una actriu. No hi havia cadenes. Res em lligava. Podia ser la noia més rica del món, enjoiada de dalt a baix, també podia ser la dona més pobre o una reina o una deessa, també podia ser un home o tenir l' edat que volgués. Tenir aquest poder ho canvia tot.

Jo tinc moltes vides i viatjo en el temps. Quan actues, tot és possible.

Durant cert temps tu i tothom que alça una obra de teatre crea un món paral.lel fascinant que ho canvia tot, un món que després s' endreça però que l' endemà torna a ressorgir. On pots trobar una experiència com aquesta?

El teatre és cultura, coneixement. És una suma d' arts i de ciències. El teatre és pintura, música, escultura.... i també és antropologia, història, psicologia... Jo me' n enric de qui menysprea el teatre i el planyo per què mai coneixerà satisfaccions tan grans i a la seva vida mai hi haurà aquesta riquesa.

El teatre en sí, no és frívol. Va nèixer com a religió. A la prehistòria, els humans primitius feien rituals màgics on escenificaven allò que desitjaven (una bona caça, la pluja...). Així va nèixer el teatre, va néixer de religió i de màgia.

A l' antiga Grècia, el teatre era una cita obligada, un aconteixement social, educatiu i espiritual. La tragèdia grega era una escola per a l' ànima. En aquells temps, els actors eren sacerdots.

No oblidem aquest orígens.

El teatre no és una frivolitat tot i que molta gent l' embruta de frivolitats. Dins del món de l' espectacle hi ha gent molt bruta, gent que odia el teatre: gent que puja a l' escenari només per presumir, falsos gurús que inventen ridícules tècniques i menyspreeen alternatives, explotadors que només volen treure diners, mafiosos, corruptes...

Actualment, es fa molt teatre de pèssima qualitat amb els mateixos actors i les mateixes actrius mediocres que ja hem vist milions de vegades a l' escenari i a la T.V no per què siguin bons sinó per què ho acaparen tot i tenen amics poderosos.

Les portes es tanquen a les cares noves i grans interpretacions es perden a la foscor i a l' anonimat. Per què descobrir grans artistes quan hi ha el/la típica estrella de pacotilla i poc talent que tothom coneix i que ja ho fa tot? Negocis! Res d' art, negocis. És desencoratjador.

Què trist és fullejar una revista de teatre i veure que el repartiment de cada obra és pràcticament sempre el mateix, havent-hi tants actors, tantes actrius sense feina i amb un gran talent. Les portes es tanquen.

Com a actriu ho veig. Poques possibilitats hi ha, però no em dóno per vençuda, no penso deixar d'actuar.

Malgrat el panorama, encara hi ha teatre autèntic, bon teatre que sobreviu i sempre t' obre les portes amb generositat tan si seus a la butaca com si puges a l' escenari.

El teatre no és una propietat dels poderosos. Pertany a qui l' estima.

Vés a veure bon teatre, actúa en bon teatre, l' experiència t' acompanyarà sempre.

Amunt el teló!

A continuació us vull mostrar el curt "Next". Aquí apareix representat un dels grans genis del teatre William Shakespeare.

Aquesta és una petita obra mestra de Bary Purves on veiem a un Shakespeare desconegut presentant-se a un casting on el director al principi no està massa receptiu -aquesta és una de les pegues del món de l' espectacle-.

Observa però, com Shakespeare, un gran poeta de bellíssimes paraules explica les seves grans històries (paradoxalment, sense dir ni un mot).

Que us agradi!