8 DE MARÇ. PRIMERA PART: FALTA DE SEGURETAT

El dia 8 de març de 1908 a una fàbrica de Nova York, un grup de treballadores van reunir-se per protestar pel seu sou. Demanaven millores als seus drets laborals, com ara un sou digne i igual que el dels seus companys masculins.

L' empresari va tancar la fàbrica amb les dones a dins i va calar-hi foc. Aquelles dones van ser assassinades per demanar el que els hi pertanyia: un sou digne, drets dignes. Encara avui dia passa, demanes el que et pertany i a canvi reps violència.

Les dones de la fàbrica novaiorquesa que van lluitar pels seus drets, van ser cremades vives. Aquest és el terrrible orígen del 8 de març, tot i que hi ha altres versions, totes elles fan referència a la lluita de les dones pels seus drets. El 8 de març és un homenatge a la dona treballadora, i a totes les dones.

Les dones no som dèbils. Una de les moltes injustícies que hem patit i patim, és que se n's a considerat "sexe dèbil" quan la fortalesa ens caracteritza. Patim atrocitats monstruoses, però seguim endavant i així seguirem.

Sé de certs "homes" que el 8 de març estàn indignats i deprimits, troben injust que no hi hagi un "dia de l´home" com si no n´hi hagués prou amb ser protagonistes 364 dies l´any.

La veritat és que el 8 de març no és un dia que m' agradi gaire, em turmenta. Tots els mitjans de comunicació mostren estadístiques espantoses de violència masclista...tan de bo el 8 de març no s' hagués de celebrar, tan de bo no fes falta, tan de bo no passessin tragèdies... però passen i les hem de conèixer perquè sinó no les podrem aturar.

Tot i que em resulti mortalment dolorós, jo també faré una menció a la situació de la dona, crec que és necessari. Aquest és el meu humil homenatge i un mitjà per a conscienciar.

Tota dona pateix injustícies constants i n' explicaré només unes quantes. Per exemple, pel fet de ser dona, costa molt més trobar feina i en cas de trobar-la, aquesta probablement serà especialment precaria i per aconseguir-la s'ha de passar una estúpida entrevista de feina plena de preguntes estúpides, impertinents i discriminatòries, com ara si tens parella. L' empresa no n'ha de fer res, ni tampoc té perquè saber si tens pensat ser mare o no.
Un cop superada l' estúpida entrevista i havent aconseguit la feina, qui sap si en aquesta es patirà assetjament sexual, el tipus de moobing més brutal i fastigós que existeix. Després, també és possible, que el teu company, treballi millor o no, cobri molt més que tu, només per ser home! Compte: també ho tindràs molt més difícil per a pujar de categoria i en el cas de quedar embarassada, potser t' acomiaden, precisament quan més falta et fa la feina i el sou.

Les empreses tenen l´OBLIGACIÓ de donar un tracte digne als seus treballadors i a les seves treballadores, i això inclou donar facilitats a la dona que ha de ser mare, no pas fer-li la vida impossible.

També vull mencionar, un fet molt comú que patim les dones, com ara les constants faltes de respecte, no només a la feina sinó també al carrer. Parlo del típic imbècil fastigós que et diu la gran porcada al mig de carrer (sigui paleta o no). Quin dret tenen aquests tipus a insultar-te, a fer comentaris sobre el teu cos, a dir-te obscenitats...? Cap dret. Cap ni un. És intolerable, no és graciós, no és respectuós, és amenaçador, és fastigosament masclista i no, diguin el que diguin, NO ens agrada. Prou ja de faltes de respecte. No volem l' opinió dels altres sobre el nostre cos.

Anant molt més lluny, és necessari recordar la falta de seguretat que hi ha als carrers. El sol fet de sortir al carrer és un enorme risc, no saps mai si tornaràs i si ho fas, en quin terrible estat arribaràs a casa. No hi ha seguretat. Les dones hauríem de ser lliures per sortir al carrer, soles, a l' hora que volguem, anar per on volguem i sense por. Però resulta que no és així i que tota precaució és poca. Els carrers -i les nostres cases- estàn plenes d´agressors que destrueixen les nostres vides i que després, tampoc paguen prou pel que han fet. Les lleis són injustes i es posen més de part dels culpables que de les víctimes. Ho veiem cada dia. Per exemple, a algunes ciutats no es legalitzen els sprays de defensa només perquè algunes persones en podrien fer un mal ús o perquè en el cas de defensar-te, el teu agressor podria prendre mal. La llei està més preocupada per la seguretat dels agressors que no pas per la teva, si t'ataquen encara sembla que hagis de permetre de tot i tractar delicadament al criminal amb el que tinguis la desgràcia de trobar-te.

També es va dir de posar als maltractadors polseres per a detectar els seus moviments i així poder tenir més control en casos d' ordres d' allunyament... però el projecte no va tenir una bona acollida perquè es considera que és inhumà i cruel tenir a un maltractador controlat amb una polsera. Vaja! Tothom a lluitar pels drets dels maltractadors! Els drets de les víctimes no importen! Ara resulta que ens sembla més cruel que un maltractador dugui una polsera de control, que no pas que aquest mati a a la seva víctima. Així anem. El culpable no només no va de cap a la presó sinó que a sobre no se'l controla per consideració, mentre la seva víctima innocent viu espantada i acaba morint de la manera més vil i dolorosa: assassinada pel maltractador que la societat ha cuidat tan. A veure si ens n'adonem d'una punyetera vegada (per no dir una altra cosa) que per protegir la víctima tot ha de valdre, qualsevol cosa i que no té cap importància si alguna d´aquestes mesures perjudica al maltractador perquè en qualsevol cas, ell és l'únic culpable del que pugui passar.

Un cas on la injustícia de la llei es veu claríssim és el d'una noia que va ser atacada per un criminal que volia abusar d´ella. La noia va defensar-se com va poder i durant el forcejament, ell va acabar morint. El que va passar després és intolerable, ja que ella va acabar a la presó. Si ell s'hagués sortit amb la seva, probablement li hagués caigut a sobre una pena ridícula, en canvi a ella per defensar-se li van caure forces anys de presó quan el que haurien d' haver fet és donar-li una medalla per haver salvat la seva vida i la d' altres dones.

Malgrat que estigui a la presó, ella sap que va fer el que debia, que és una heroïna i que probablement si no hagués matat en defensa propia, ara estaria pitjor que a la presó.

Defensar-se no és un crim. És un dret. Si t' ataquen i pots, defensa't. O és que a sobre que la teva vida està en perill has de patir per si el teu agressor pren mal?

Em fa fastig veure com cada dia passen tragèdies espantoses a tantes dones i aquestes veuen com els seus agressors que han destrossat les seves vides acaben amb unes condemnes ridícules i de seguida tornen a ser al carrer, fent més mal i ben amparats per lleis injustes, mentre les víctimes són culpabilitzades i viuen sota l'amenaça d' una nova agressió.

El carrer és un lloc segur per als criminals i perillossissím per a les persones innocents -a les que no se'ls hi permet ni el dret fonamental de defensar-se-.

Un dia vaig conèixer una noia que em va explicar la seva terrible història. Intentava superar sense èxit un gran trauma: havia estat atacada pel carrer, havien abusat d'ella. Va arribar mig despullada i amb el cos pràcticament negre pels morats a una comissaria de policia demanant ajuda desesperadament -moltes víctimes no arriben a fer aquest gran pas-. Els policies que va trobar es van riure d'ella, dient-li que s'ho debia merèixer, que alguna cosa hauria fet, que hauria provocat... El que faltava! Qui va abusar d´ella és un cabronàs, fill de la grandíssima puta i maleït sigui fins a l'infinit...però aquells policies també! Si veus davant teu una persona destruïda per la desgràcia, com pots a sobre, culpar-la del que li ha passat? Una de les raons per les que no ho has de fer, és perquè en aquests casos ella MAI MAI MAI té la culpa del que li ha passat. La seva desgràcia mai l'ha provocat ella. Mai té res a veure el que li ha passat ni amb el seu aspecte ni amb la seva roba ni amb la seva actitud.

L' únic responsable és el que agredeix, aquest és l'únic culpable i ha de pagar.

El deure dels policies era donar consol a la víctima, assessorar-la, donar-li recolzament i anar corrent a buscar el seu agressor. Confio en que afortunadament també hi ha policies de veritat, que no són com l'escoria que aquesta noia va trobar.

Quan vius una tragèdia com una agressió sexual, tot es complica, no hi ha cap conseqüència que no sigui desproporcionada. No t'has de canviar de roba ni dutxar-te perquè podries destruïr proves, però la víctima té una necessitat enorme de dutxar-se i canviar-se, treure's de sobre tanta immundícia com pugui i el més aviat possible. Això juga en contra, el acabar amb proves i no denunciar.

També cal una revisió ginecològica per aconseguir totes les proves possibles i fer un informe de les possibles lesions i un tractament adeqüat. Però com sabeu, aquest pas tampoc és fàcil fer-lo i no tothom ho aconsegueix. Si aquestes revisions en un context normal ja són desagradables, quan estàs patint tant, pot arribar a ser insuportable i és un altre desastre afegit. Malgrat tot, és molt important que aquesta prova es faci.

Una de les pitjors calamitats de la violència sexual és la impunitat de l´agressor ja que la seva víctima es troba desprotegida abans i després del crim. La majoria de casos no es denuncïen perquè la víctima pateix tan que acaba arrossegant la seva desgràcia en silenci. No es denuncia el cas, la víctima no vol ni pot explicar una vegada i una altra què li ha passat, no confia en la llei, no se sent forta per a les revisions necessàries, pateix pel risc de que se la culpabilitzi...

En alguns països àrabs, fins i tot, és habitual que la dona que pateix abusos sigui lapidada per "adulteri" i que el seu agressor quedi lliure. Imagina't quin gran horror. Assassinar la víctima!

Un altre mal afegit és el tracte dels mitjans de comunicació sobre el tema de la violència sexual. Es tracta el tema frívolament, de manera morbosa i sensacionalista, sense respecte per a la víctima. També es fan comentaris de mal gust i acudits sobre el tema -com si pogués fer gràcia-i hi ha escoria que es "posa a to" escoltant les notícies més espantoses i gaudint del patiment de les víctimes. És fastigós! Per no parlar també de tantes pel.lícules que estàn plenes d'arguments on la violència sexual és l' estrella i es presenta com a entreteniment morbós, no com a denúncia.

També és cert que està molt extesa la creença de que la fantasia sexual preferida de totes les dones és que s' abusi d´elles. Probablement aquesta mentida la va inventar un criminal que volia donar-se-les d' intel.lectual dient que les dones "somien" en que s' abusi d' elles quan no hi pot haver cap pensament més horrorós ni menys eròtic. Qui sap si algún dels "arguments" que s' ha utilitzat per deixar en llibertat a un criminal és dir que per a la víctima no podia ser tan terrible, que fins i tot podia ser un "somni fet realitat" i que si es queixa ho fa per maldat.

La persona que pateix agressions sexuals queda destruïda en tots els aspectes: físic, mental, espiritual, emocional... La gent no és conscient de les espantoses seqüeles de la violència sexual: lesions físiques de diferent gravetat, risc de mort o mort, depressions, trauma, possible infecció i /o malaltia de transmissió sexual de diferent gravetat, suïcidi, marginació, rebuig per part dels altres, possible embaràs no desitjat (un embaràs en mal moment pot destruïr la teva vida i la de la criatura, però si és una conseqüència d' un abús encara és molt pitjor), impossibilitat de tornar a tenir una vida sexual normal, problemes familiars, laborals... La desgràcia, com un càncer, s'extèn en tots els àmbits de la teva vida.

Cal que tothom es sensibilitzi i que es doni suport a les víctimes en tots els aspectes i fins on calgui. És la nostra responsabilitat.

No ens hem de preocupar tan de la seguretat ni dels drets dels agressors sinó de que aquests rebin el càstig que mereixen. El jutge que deixa lliure un agressor és un còmplice.

Avui mateix, el Dia de la Dona precisament, han deixat en llibertat el que anomenen el segon violador de l'Eixample. Aquesta escoria de provadíssima culpa, que ell mateix admet que tornarà a agredir dones, ja és al carrer.

No sé perquè paguem al Govern! Per què si no compleix amb el seu deure de protegir-nos? Ell ho tornarà a fer, potser ara mateix, potser ja ha destruït la vida d'unes quantes persones innocents més. I sabeu qui en té la culpa? Ell per descomptat, però també les lleis, els jutges, certs advocats, certs psicòlegs... són còmplices que ho permeten. Ells també són culpables. Podent impedir que torni a atacar, es queden de braços plegats, el defensen, el deixen lliure, només falta que també el felicitin! Sempre passa el mateix i tothom ho sap. Sempre els deixen al carrer i SEMPRE tornen a fer mal. SEMPRE.

I nosaltres què hem de fer? Patir en silenci, oi? No defensar-nos, oi?

Per què serveixen les lleis? Per què serveix el Govern? Per treure diners? Per donar facilitats als pitjors criminals? Per què el Dia de la Dona ens regalin dotzenes de violacions perfectament evitables? Per riure' s de les víctimes? Què hem de fer?

Després s' estranyen quan el poble es pren la justícia per la seva pròpia mà i encara tenen la barra de castigar al poble. Però si la gent està indefensa i no hi ha lleis que el protegeixin, a la gent no li queda altra remei que aplicar la justícia ell mateix, que en sap més que el Govern, segons sembla.

Recordo que quan la nena Mariluz va ser assassinada per un pederasta reincident en llibertat, els seus pares van posar en marxa una campanya en contra de la pederastia. Una de les seves accions va ser recollir firmes per a que s' imposés la cadena perpetua als pederastes. Jo vaig signar i vaig recollir pel meu compte algunes altres firmes més. Hi ha qui s'escandalitzava i s'ofenia quan em veia recollint firmes per a aquesta causa (en canvi no s' ofenen quan veuen noticies d' infants víctimes d'abusos. De quina part estaran?). Aquests individus ofesos se les donaven de persones tendres i comprensives, preguntant-me acusadorament si realment creia que algú per haver comès un error mereixia estar tota la vida a la presó. Increïble! Error? Quin error? Abusar no és un error, ÉS UN CRIM QUE DESTRUEIX VIDES!

Aquests "àngels" vinguts a la terra per "posar-me a prova" em deien que era molt cruel la cadena perpetua. Més cruel és l´abús. Més dur és sobreviure a un abús sexual que no pas estar a la presó. També em deien que tothom mereix una oportunitat, però a mi m' agradaria saber quina oportunitat mereix un agressor quan la seva víctima no n' ha tingut cap d' oportunitat. Quines injustícies! Altre vegada tothom es desfà en atencions als culpable i arracona la víctima que és la que vertaderament necessita ajuda. Qui sap! Potser és que tu t' assembles més a l' agressor que a la víctima.

Un altre tema a tractar és el de la reintegració social dels criminals sexuals. La reintegració no és possible i en cas de ser-ho, aquests criminals tampoc la mereixen. Portem tota la història de la humanitat veient com per molts cursos que facin i molts psicòlegs que els visitin, aquests criminals tornen a fer mal.

El mal ja està fet, s' ha de pagar. A més a més, no val la pena córrer el risc de deixar aquests agressors en llibertat. No val la pena que hi hagi més víctimes només perquè estavem provant si l'agressor podia reintegrar-se o no.

El mal que fan és de per vida, que el seu càstig també ho sigui. No siguem tan hipòcrites, que tothom parla de segones oportunitats, càstigs tous i perdonar... fins que la desgràcia ens toca d'aprop en comptes de veure-la a la T.V.

O les lleis s' endureixen i ens protegeixen o mai es podrà viure com cal.

La inseguretat que pateixen les dones és tan exagerada, que en alguns països s'han hagut de prendre mesures extremes com ara al Japó on hi ha vagons de metro només per a dones, ja que l' immensa majoria d' elles patia tocaments a l' entrar al metro. Què passa amb el nostre dret a viatjar i viure amb seguretat i integritat? A ciutats com ara Tokio, Moscú o Londres trobem serveis on només treballen dones i que només utilitzen dones. Com ara gimnassos, platges per a dones o els anomenats "taxis roses". La raó per la qual hi ha aquests taxis és perquè moltes dones en agafar un taxi acabaven patint segrestos, abusos, assassinats... Hi ha algún ximple que diu que aquestes mesures discrimen als homes... realment la discriminació en contra de la dona ha provocat aquestes mesures, el fet que no se la deixi estar mai segura enlloc. De totes maneres crec que no és la solució, endurir les lleis és el que s' ha de fer i mantenir l' espai públic segur per a tothom i que es pugui viure sense por.

Un tema que em preocupa és com es culpa a les víctimes de les agressions.

Recordo un pringat que deia que la majoria d' assassinats de violència de gènere es debien a que els "pobres homes", cansats de fer sacrificis i de mantenir una dona que s' està a casa sense fer "res", pobrets, acabaven embogint i és clar, mataven la dona per pura desesperació no perquè siguin uns criminals. Oh sí! Les dolentes són elles és clar! Ara resulta que les víctimes són ells, esclavitzats per dones mandroses i manipuladores que beuen la sang dels seus marits i gasten els diners que guanyen en ximpleries. Vinga i què més?! Quantes barbaritats més queden per sentir? Precisament, la majoria de casos en que un home ( he dit home? perdó, volia dir "home", no vull insultar els homes) diguem-ne, escoria de sexe masculí assassina la dona, és perquè aquesta decideix deixar la relació, no depèn d' ell, està emancipada, té la seva pròpia feina... El maltractador, ple d' estupidesa i crueltat, no suporta que la dona no depengui d'ell i que prengui les seves propies decisions, com ara deixar la relació... per això la mata. No l'assassina perquè ella visqui a costa d' ell -i en aquest cas ell tampoc tindria raó per matar-la, sinó perquè ella no depèn d'ell i pot deixar-lo quan vulgui.

Que la dona tingui la seva pròpia feina, els seus ingressos, que no sigui l' esclava de la seva parella i prengui les seves propies decisions, disgusta enormement al masclista que usarà tota la violència possible per a que la dona estigui subordinada a ell. Però el masclisme s' haurà de fer fotre perquè per molta violència que utilitzi -la intel.ligència mai es posa de part seva- la dona mai abandonarà el seu camí cap a la lliberat.

Durant tota la història de la humanitat hi ha hagut masclistes que volien tenir privilegis a costa de maltractar la dona i esclavitzar-la i així de pas, no quedar com els imbècils que són davant les capacitats i aptituts de moltes dones.

També són víctimes del masclisme els mateixos homes. Si una dona no està bé, no estarà bé ni el seu fill, ni el seu pare, ni el seu marit, ni ningú. La societat seguirà caient en picat i l' home es veurà pressionat en adoptar un un rol espantós que el perjudica i el torna inhumà. El benestar de la dona és imprescindible per a tota la humanitat. Quan hi ha violència contra una dona, tot el món s'ensorra. Amb la violència contra la dona totes i tots perdem.

Els homes de veritat no són masclistes. Són amics de les dones. En conec d' aquells que fan tot el possible per a l' igualtat. Aquests no tenen por, saben que valen, no hi ha competència amb les dones ni por de que aquestes els superin, treballen al seu costat, home i dona aporten junts el millor que poden aportar, sense competicions ni absurdes lluites de sexes. Aquests homes valen, són intel.ligents, no tenen por.

També és cert que no totes les dones lluiten per a la llibertat de la dona. Algunes dones són excessivament masclistes. Algunes creuen que la funció de la dona és estar al servei d' un home i parint fills. Aquestes, veuen com a arpies les dones que tenim altes aspiracions.

El feminisme defensa la igualtat i els drets de tothom, hem d' estar-hi tots a favor!

Recordo un dia, anant en autobús, que vaig sentir la conversa que tenien dos gamarussos sobre dones: volien novies guapes i tontes, que no pensin, que ja pensarien ells per elles. No volen una dona intel.ligent perquè me puede y encima necesita estímulos inteligentes. Que patètic. Amb individus així millor no tenir-hi res.

Busca un home de veritat o queda't sola que també s'esta molt bé. No necessites un home.

Un dia per Internet vaig trobar una carta de suïcidi escrita per un que deia que esse suïcidava per culpa de les feministes! La carta no era res més que una imbecilitat darrere d'una altra (cosa característica del masclisme). El "pobre" deia que les dones feministes lluiten pels drets de la dona però no pels de l' home (el feminisme és la lluita pels drets de tothom sigui quin sigui el seu sexe). És clar, el pobre covard estava espantat de veure com dones molt més intel.ligents que ell, poden quedar-se amb la feina que ell aspiri o que de sobte deixi de tenir una esclava i s' hagi de fer ell mateix el dinar (ja veus quin drama). Una de les moltes "perles" del seu estúpid comiat, un dels seus commoverdors laments era que es queixava de que les dones volem el mateix que els homes però en canvi volem conservar certs privilegis que tenim, com ara, la baixa per maternitat (!). Com es pot ser tan gilipolles -paraula que el defineix perfectament-? La baixa per maternitat no és un privilegi, sinó un dret i una necessitat. És necessari per a la mare i per al nadó. O es pensava que les dones hem de parir al mig de la fàbrica, oficina, botiga o on sigui el nostre lloc de treball? La igualtat no està renyida amb la baixa per maternitat, no té res a veure. La baixa per maternitat és imprescindible i no ha existit sempre -aquesta és una altra calamitat amb que la dona s' ha trobat al llarg del temps- i avui dia encara és excessivament curta. Què volia aquell? Separar mare i nadó ?O que la mare amb la feinada que dóna una criatura a sobre l' hagi de cuidar a la mateixa feina o parir-lo en pèssimes condicions higièniques? Vol què els embarassos es compliquin? Que tornin les morts durant el part? Que els nadons neixin morts?

Aquest individu, a part de ser cruel, ignorant, incult i estúpid fins a la mèdul.la debia ser un mandrós que per no anar a la feina s' hagués volgut quedar embarassat i així tenir "vacances" "només" per estar embarassat... Hi ha qui creu que ser mare és fàcil.

Bé el cas és que aquesta " ànima torturada" pel "brutal sadisme" de les "cruels feministes", aquesta "pobríssima víctima" entre "espantosos dolors" patia tan en veure les dones alliberar-se que no va suportar-ho i va decidir suïcidar-se. El problema era ell, cal ser molt malvat per no suportar l' arribada de canvis bons. L' arribada de bons canvis eren per al suïcida una mena d'amenaça personal. Un covard, sempre és un covard.

Les dones patim sempre terribles atrocitats, grans injustícies per culpa del masclisme (abusos sexuals, discriminació...) que han arrossegat a moltes víctimes al suïcidi. Aquestes sí que patien de veritat i els culpables de tan patiment són els masclistes.

El feminisme no ha portat mai cap mal a l' home, però el masclisme ha estat el calvari d' homes i de dones. Per cert, no confonguem feminisme amb femellisme. El femellisme diu que la dona és superior a l' home (algunes persones creuen això, però no està estructurat en la societat) i el feminisme lluita per a la igualtat reconeixent els desavantages de la dona que hi ha en aquest món. No s' ha de confondre!

També es critica durament a les dones que no volen ser mares.Un embaràs és dur, un part és dur, criar fills/es és molt dur i difícil...La dona, precisament perquè és la que dóna a llum i la que viu totes les conseqüències, és EFECTIVAMENT la que ha de decidir si tenir fills/es o no. Qui no entengui això té un problema gravíssim que ja va més enllà fins i tot de la ignorància, la crueltat i l' imbecil.litat profunda.

Ser mare no és cap obligació sinó una decisió. La funció de la dona no és parir fills, és realitzar-se a si mateixa i per això no és necessari ser mare.

Si la dona decideix tenir fills/es se li ha de posar fàcil, no complicar-li més la vida com fan les empreses, per posar un exemple.

Si una dona decideix no ser mare, la seva decisió és respectable i sagrada. Cada una tindrà les seves raons per a ser mare o no (econòmiques, familiars, espirituals...).

Parlant de tenir fills/es o no, també vull tocar l' espinós tema de l' avortament. Ja n' hi ha prou de criminalitzar la dona que decideix avortar, és la seva decisió. Les seves raons tindrà. Només falta que a sobre se la persegueixi com si fos una assassina. Avortar és una decisió personal. Per arribar a prendre la decisió d'avortar, veritablement és que s'ha arribat a una situació en que és important i necessari. La dona que avorta no ho fa perquè sigui una "assassina" ni perquè sigui el seu "hobbie" ni per "caprici" ni perquè li "agradi".

Hi pot haver moltes raons, com ara no poder mantenir la criatura o haver patit un abús (qui pot ser mare en circumstàncies com aquesta?). Avortar és un dret, ens agradi o no.

És cert que alguns embarassos es produeixen per imprudència i falta de responsabilitat però no es pot generalitzar, un embaràs no desitjat pot venir de moltes situacions diferents (abusos, malformacions, error en l' anticonceptiu...) així, i en qualsevol cas, si hi ha hagut una imprudència, la dona també té dret a decidir no seguir amb l' embaràs. El fetus no té cap culpa de res, és veritat... però tampoc té sistema nerviós, ni consciència ni res que el faci persona. Avortar no és assassinar.
Un/a fill/a sempre ha de ser desitjat/da i venir en bones condicions, que se' n facin càrrec.

Les raons per avortar poden ser moltes i jo estic a favor de totes: malformacions, abusos sexuals, defecte d' anticonceptius i també relació sexual irresponsable perquè la maternitat/paternitat no es pot forçar, això seria terrible per a la mateixa criatura i per a la seva família. L' avortament en tots els casos s' hauria de poder practicar sense inconvenients i sense donar explicacions.

Acaba de saltar als mitjans de comunicació un cas terrible, el d' una nena de 9 anys que s' ha quedat embarassada del seu padrastre, que ha abusat d' ella. Recentment se li ha practicat un avortament i la polèmica s' ha escampat. No puc entendre com hi ha gent que estigui en contra d'aquest avortament. Aquest embaràs no havia de sortir endavant! Com es pot ser tan cruel com per voler que aquesta nena de tan sols 9 anys, tingui un fill (en aquest cas dos, ja que es tractava de bessons) amb el seu violador? Com es pot arribar a un nivell tan alt de crueltat? On està el seny? Com pot una nena completament destrossada, supervivent de la pitjor tortura portar endavant un embaràs provocat per una agressió sexual i a més a més amb la seva curta edat, i a més a més, un embaràs de bessons que és molt més complicat que un embaràs corrent? 3 vides destruïdes per un sol culpable: el seu padrastre. Aquest era un embaràs d' enorme risc per a la mare i per als fills, de gravíssimes seqüeles fins i tot en el remot i estrany cas de sortir endavant, perquè el més probable és que tan ella com els bessons acabessin morint abans o durant el part. El cos d' una nena de 9 anys no pot suportar un embaràs. La nena no hagués pogut tenir aquests fills i aquests no s' haguessin desenvolupat bé o haguessin tingut una vida espantosa, repeteixo, per culpa del seu pare, el padrastre de la seva mare de tan sols 9 anys.

Aquest avortament era totalment necessari, ara que aquest embaràs ja no existeix, aquesta nena podrà almenys intentar refer la seva vida i no arrossegar més cadenes ni més creus que les que ja porta sobre.

Agraeixo als metges que li han practicat aquest avortament, han complert el seu deure. Han salvat la vida de la nena i han evitat una existència terrible que haurien pogut tenir els bessons en cas de seguir endavant l' embaràs.

Per cert, l' Esglèsia catòlica ha excomulgat aquests metges i a la mare de la nena. M' agradaria saber qui és l' Esglèsia (institució tacada de sang) per entrar a la vida dels altres i criticar la feina i el deure dels metges. Aquests han fet bé.

Com és que l' Esglèsia excomulga els metges innocents però no pas a l' únic culpable: el padrastre? Per què no excomulguen a aquest fill de puta que ha submergit una nena a la tragèdia i que és l' únic culpable de tot? Per què? Doncs sé el perquè. Perquè l' Esglèsia mai s' ha caracteritzat per lluitar massa en contra dels abusos sexuals. De tan en tan, a la premsa, apareixen noticies relacionades amb capellans pederastes i no és cap secret que la Inquisició abusava sexualment de moltes de les seves víctimes i moltes de les seves tortures eren de caràcter sexual (amputar pits, trinxar els teixits dels genitals...). Però l' Esglèsia no es mostra especialment afectada per casos tan greus. En moments històrics molt lamentables, l' Esglèsia s'ha posat de part de dictadors espantosos i també ha protegit i/o defensat criminals tan terribles com els pederastes. I ara no donen gaire importància a un pederasta, sinó que acusen vilment a uns professionals de la medicina totalment innocents. Quina vergonya!

Alguns sectors de l' Esglèsia ja han dit que el crim del padrastre és greu, però que és molt més greu el crim de l' avortament. Doncs bé, haurien de saber que aquest avortament no ha estat cap crim, sinó una necessitat a favor de la vida! També haurien de saber que el crim comès pel padrastre és el que els hauria d'esgarrifar i és aquest monstre el que hauria de ser castigat i rebutjat, ell ha provocat una reacció en cadena de desastres.

És sospitós i repugnant que l' Esglèsia prefereixi un pederasta abans que un metge que salva vides.

Vull afegir però, que aquests metges s' han de sentir orgullosos del que han fet i que l'excomulgació no els ha de preocupar, és una mostra de crueltat per part de l' Esglèsia, que ha arribat a donar suport a pederastes i dictadors i més d' un cop ha estat una gran enemiga dels intel.lectuals i dels metges. Després de tot, és un honor que l' Esglèsia et rebutgi, per quina raó hem de formar-ne part? Jo penso apostatar, sóc jo la que rebutjo l' Esglèsia i tots els seus crims i tots els seus dicursos plens de crueltat i d'hipocresia.

Ja n'hi ha prou d' atacar als metges que practiquen avortaments i ja n' hi ha prou d' atacar la dona que avorta! La dona que avorta no és una assassina. Criminalitzar-la és una injustícia. Abans de jutjar, criticar i xerrar tant, hauriem de posar-nos a la situació de cada una, que parlar és molt fàcil.

Una vegada vaig visitar un bloc dedicat als problemes de la dona dins la societat. Un qualsevol va deixar un comentari dient que ja n' hi ha prou d' anar de víctimes. Què deu tenir al cap aquests individu? Per què hem de tolerar això? Les dones no anem de víctimes, o som, com molt bé li va respondre una lectora. Nosaltres no hem inventat la violència de gènere per anar de víctimes ni per molestar els homes. Nosaltres patim molt més que el que es suïcida per "culpa de les feministes" o que el pobre idiota que se sent molest per les justificades queixes de les dones. Patim molt més, perquè a nosaltres no ens molesten, ens massacren. No entenc com encara hi ha imbècils que protesten perquè les dones informen i s' aixequen en contra de terribles situacions verídiques.Gentussa així n' hi ha molta per internet, individus frustrats que tenen por de les dones i van amb un odi i ressentiment enormes.

És sorprenent, els mateixos que ens peguen, insulten i humilien després ens diuen que no anem de víctimes i a més a més encara s' ofenen ells. Això és ser miserable vocacional.

El que li hauria d' ofendre no són ni les víctimes ni les seves queixes sinó els que provoquen aquestes situacions -gentussa com ell-. És clar que el que ens diu que no anem de víctimes no té ni capacitat ni bondat de posar-se de part nostra, perquè forma part del repugnant i maleït grup que ens perjudica.

Tío, si et molesten aquests blocs fes alguna cosa per acabar amb la violència de gènere i ja no hi haurà més queixes!

 Després ens trobem també individus que s' ofenen davant campanyes contra la violència masclista i diuen: "també hi ha homes maltractats per dones", "no tots els homes són maltractadors" però en aquestes publicitats no es nega pas que no hi hagi homes  maltractats ni es diu que tots els homes siguin maltractadors. Alguna cosa va molt malament quan ens ofenen els drets de les dones. És clar que també hi ha violència contra els homes i és terrible però no està estructurat a la societat, canvia molt. També em sorprèn quan algú ve amb la gran estupidesa de les denuncies falses, volen fer creure que la violència masclista no existeix, que està tot inventat per malvades dones que volen deixar als homes sense res, això és mentida i és masclista, les denuncies falses per violència masclista, està clar que existeixen però són minoria (0'018%), el que no podem fer és que quan una dona denuncia ja dir que segur que està mentint per fer-li la vida impossible a un home.
També em crida l' atenció quan alguns estúpids davant campanyes en contra de l' ablació es posen a plorar sobre la circumcisió... sincerament, comparar la circumcició amb l' ablació és com comparar un constipat amb un càncer de pulmó.

Cal que tothom sigui lliure de la injustícia de la violència. Cal que tothom pugui viure amb llibertat i escollir el seu propi camí, sense obeïr ningú.

Recordo que un dia, en un grup d' amics, vaig dir que jo no seria mai l' esclava de cap parella, fent-li de cuinera, criada... Un dels individus es va indignar i va dir: I què més! Què t' has pensat?! Apa! El teu marit arribarà cansat a casa després de treballar i tu no li tindràs el sopar a punt?!Quina barra! Però què s' ha pensat? Jo arribo cada nit a casa rebentada d' estudiar i treballar, és tardíssim, l' endemà matino i no demano a ningú que em faci el sopar! M' espavilo jo sola. Així és, així ha de ser i així serà. Si el marit arriba cansat, que s' espavili com faig jo, que també treballo i molt. No demano que em facin el sopar ni ningú m' ho ha de demanar a mi arribi a casa abans o després!

Les estadístiques indiquen que la gran majoria de dones hem patit, patim i/o patirem directament algun tipus de violència de gènere. La realitat és encara pitjor. No som la majoria sinó totes. La violència masclista té moltes formes i està molt extesa, és la pitjor epidemia. A més a més, aquestes estadístiques es basen sovint en denúncies i casos coneguts, però això no és res més que la punta de l' iceberg, ja que la majoria de casos de violència de gènere no surten a la llum per por, vergonya, falta de recolzament... Les estadístiques són esgarrifoses i tot i així només s' aproximen a l' autèntica realitat.

Moltes dones pateixen en silenci, sobretot en casos d' abusos sexuals perquè la dona plena de por i d' inseguretat es troba poc acompanyada i amb un trauma tan enorme que no arriba moltes vegades a poder parlar de què li a passat i molt menys a denunciar-ho...En els casos d' abusos per part d'un parent, la víctima pateix en silenci perquè no vol desetructurar encara més la família o perquè es troba amenaçada. Tot això dóna impunitat al culpable que no paga els seus crims i en comet molts més. Això ha d' acabar.

Cal que la víctima sigui ajudada, protegida i escoltada i que el seu agressor sigui castigat com mereix i que mai més torni a destruïr la vida de ningú. Això és possible, no ho hem aconseguit perquè vivim en un món injust, però podem aconseguir-ho. Ha de canviar!

Recordo un dia que estava dinant en un restaurant i vaig sentir la conversa de la taula del costat. Una noia explicava a un amic que una dona vivia sota l' autoritat d' un marit que li controlava fins i tot el mòbil i les trucades. L' amic deia que és que a les dones els hi agrada sentir-se protegides. Que entèn per protecció? Un marit amenaçador i gelós? Tenir l' enemic a casa?

Després, la noia li deia la quantitat que hi ha de dones assassinades per la seva parella. L'amic va respondre que es que las mujeres sois " complicaditas". Vaja resposta! Un altre que creu que els assassins són en realitat víctimes i que les dones assassinades s' ho deuen merèixer. Un altre que en comptes de boca té una claveguera per on surten les paraules idiotes. Què vol dir ser "complicadita"? No voler fer-li el sopar al marit? No acceptar una relació sexual si no ens ve de gust? És clar, pobres homes, és normal que ens assassin! Si en el fons els maltractats són ells que veuen com la seva dona no compleix amb la seva "obligació" d' obeïr-lo. Ja n' hi ha prou. L' assassí és un assassí i la víctima és una víctima. El que assassina la seva parella és un fill de puta i no té cap raó per cometre el crim.

Potser aquell individu se sentia molest de veure tantes dones assassinades per homes. Debia sentir que això de ser home comença a estar mal vist... i en comptes d' aixecar-se contra els que són una vergonya pel seu sexe, prefereix aixecar-se en contra les víctimes femenines. Elles tenen la culpa, alguna cosa deuen fer, no les maten, sinó que són elles les que es moren per fer quedar malament als homes... Això deu tenir al cap aquell ximple.

A veure si utilitzem el cap d' una vegada. La violència masclista és una realitat i s' ha d' acabar, no són exageracions ni victimisme.

Quina vergonya que tants desgraciats vulguin justificar el que és injustificable. Que els hi ofenguin les víctimes i no els seus agressors. El problema són ells i no elles.

Homes i dones tenim un gran valor i podem fer molt per a la societat. Tenim drets que hem de respectar i hem de treballar conjuntament i sense prejudicis per fer una societat més justa per a tothom.  Hem de construir una societat en la que ser lliures, en la que viure amb seguretat i igualtat.

Vaig llegir al diari que un centre d' acollida per a dones maltractades rebia cartes anònimes d' un fastigós que deia que la quantitat de dones assassinades per la seva parella, li semblava una xifra miserable tenint en compte que segons ell se n' haurien de matar moltes més. També deia que el dia més feliç de la seva vida va ser quan 4 tipus van assassinar les seves respectives parelles al mateix dia. Aquest odi irracional només surt de la crueltat i l' estupidesa.

El monstre es dedicava a escriure aquestes cartes i enviar-les a cases d' acollida on les víctimes ja estàn patint prou. Després diuen no vayais de victimas o que se'ls discrimina perquè hi ha taxis per a dones conduïts per dones quan són els agresors  masclistes els que han provocat aquestes reaccions.

Quina història hi hauria darrere d' aquestes cartes? De ben segur un pobre idiota ressentit amb alguna noia que no va voler ser la seva esclava o potser és un fill de puta al que van apartar-lo de la dona perquè la maltractava i se sentia "reprimit" i "víctima d'una injustícia" en veure que ja no pot pegar-la més. Algún dia escoria com aquesta es podrirà a la presó mentre les sves víctimes refàn la seva vida a casa seva i no en centres d' acollida.

He de dir una cosa important a èssers menyspreables com aquest, que sí que van de víctimes sense ser-ho. Tinc un missatge per a tots els enemics de les dones! Sigui quin sigui el mitjà que utilitzeu contra nosaltres, escolteu-me : consumiu-vos en la vostra ràbia i en la vostra imbecilitat. Maleeixo intensament fins la vostra última fastigosa molècula que formi el vostre repugnant cos. Us maleeixo fins l' infinit i eternament i podeu estar ben segurs de que la vostra vida serà més miserable del que ja és. Desitjo que passeu per tot el que heu fet, feu i fareu -o somieu fer- a les vostres víctimes. No coneixereu el perdó perquè no el mereixeu. No tindreu cap oportunitat mai més, ella no us la donarà, ni ella ni ningú. Ploreu i crideu tan com volgueu, escriviu les cartes que us doni la gana perquè us agradi o no, la dona seguirà el seu camí fins la llibertat per molta violència que utilitzeu, colla de covards!

Les brutals xifres de la violència contra la dona que ara trobeu tan insignificants quedaran reduïdes a res per molt difícil que ara sembli.

Ningú justificarà els vostres crims. Ara ho teniu tot molt fàcil, però la bicoca s' acaba. Les persones que lluitem per a un món més just no us tenim por, sou vosaltres els que sempre tremoleu plens de covardia.

Per molt difícil que sigui el nostre objectiu nosaltres vencerem, la nostra lluita justa i constant és més forta que la vostra violència nascuda de la por per produïr més por.

Esteu acabats, teniu els dies comptats, no hi ha cop de puny que us salvi.