divendres, 9 d’octubre del 2009

FESTIVAL DE SITGES 09: BOLLYWOOD TERRORÍFIC


M´encanta Sitges, el seu ambient tan teatral, marítim i bohemi sembla de conte de fades. El seu mar és una autèntica joia. El seu bonic paisatge, el seu perfil únic amb la seva característica esglèsia, em fa pensar en bons moments...
Sempre m´ha agradat l´Esglèsia de Sitges, amb la Verge Maria observant desde dalt, amb una lluna als peus (com la Sacerdotesa del Tarot i per descomptat com totes les deesses paganes llunars -Diana, Hekate, Selene...-). Justament a mitja tarda, el meu company, David va fer aquesta bonica fotografia on la lluna plena, sense poder esperar-se a que es faci fosc ja apareix al cel, coronant l´Esglèsia i recordant-nos la divinitat femenina que les religions patriarcals han intentat destruïr.
Aquest passat dia 3, vaig entrar per primera vegada a l´esglèsia de Sitges i vaig quedar impressionada per la bellesa de cada detall, de cada imatge i del seu espectacular orgue, güarnit de daurats i recargolaments.

Un lloc tan atractiu com Sitges és obviament un indret on també hi ha una oferta cultural interessant, com ara cafès-teatre, clubs musicals, sales de concerts i cinemes. Sitges, és doncs un lloc perfecte per a un esdeveniment com és el Festival Intenacional de Cinema Fantàstic de Catalunya.
Aquest festival dóna a Sitges encara més encant i més màgia.
He de confessar que m´alimento de cinema. La meva condició d´actriu fa que no pugui viure sense el cinema, sense la ficció, sense actuar. Pujar a l´escenari o posar-se davant la càmara, donar vida a un personatge... són rituals encara més profunds que esperar desde la butaca a que s´aixequi el teló o sentir aquell pessigolleig quan les llums s´apaguen i la immensa pantalla s´encèn davant teu. Però aquesta vegada, al Festival de Sitges em tocava conformar-me amb ser espectadora.

Vivim en una societat que menysprea l´art -això explica moltes coses...- i que demana pel.lícules de mala qualitat. Avui dia el públic només demana tirotejos, persecucions en cotxe, explosions, històries molt simples, personatges plans, sexe morbós i efectes especials. Poques persones volen veure pel.lícules on apareguin bons diàlegs perque aleshores consideren la pel.lícula lenta i avorrida (és clar, han de fer l´esforç d´escoltar i pensar). A la gent cada vegada li interessa menys veure una gran interpretació o un argument complexe i ben muntat. El món del cinema es converteix en un món tancat on només treballen els quatre mediocres de sempre produïnt estupideses per a la massa. Aquesta situació em preocupa ja que temo que el bon cinema estigui en perill d´extinció. Quantes vegades he sortit del cinema pensant en que he gastat els diners veient allò que no valia la pena?
Afortunadament de tan en tan, apareixen encara bones pel.lícules, per exemple, últimament m´ha entusiasmat Inglorious bastards de Quentin Tarantino (que mai ha estat sant de la meva devoció).
El bon cinema és sagrat. La vida sense cinema tindria un enorme buit. Algunes pel.lícules fins i tot marquen les nostres vides com les experiències més importants que vivim.
El torrent d´emocions que ens ofereix el cinema no està tan lluny de la catarsi i l´areté de la que parlaven els grecs quan posaven dalt de l´escenari les seves tragèdies. El cinema és molt més que un entreteniment. Per a entretenir-te ja existeix el parxís. El cinema és un aprenentatge, una vivència.
Quan es va inventar el cinematògraf i els germans Lumiere van projectar en una sala les imatges del tren dirigint-se a la càmara, tots els espectadors van saltar dels seus seients horroritzants, creient que aquell tren sortit del no-res els atropellaria. Havia nascut un invent que per sempre més remouria les emocions del món sencer...
Recordo que quan el cinema va arribar a la India, el públic davant la seva primera pel.lícula, no van entendre que allò era ficció. Totalment absorvits per la història i empatitzant en tot moment, una bona part dels espectadors, no va suportar la mort de la heroïna de la pel.lícula i hi va haver uns quants suicidis entre el públic.
Sense arribar a aquests extrems, el cinema segueix sent aquella màgia que ens remou. Tothom recorda algún diàleg que li va fer riure, alguna escena que li va impactar, algún actor del que es va enamorar, alguna pel.lícula que li va inspirar...
Malgrat la frivolització del cinema, us animo a buscar i rebuscar aquelles pel.lícules que valen la pena per una raó o una altra i el festival de Sitges ens ofereix una bona ocasió.

Són moltes les pel.lícules que ofereix el festival, el ventall és molt ampli, hi ha pel.lícules per a tots els gustos, obres mestres, clàssics, obres infravalorades, films que passen desaparcebuts i algunes porqueries...
Ens vam quedar sense entrada per a veure The imaginarum of dr. Parnassus de Terry Gilliam, una atractiva fantasia que promet i que a més a més, per desgràcia és la pel.lícula que no va poder acabar Heath Ledger, actor que mai podré oblidar després del seu irresistible Joker a The dark knight.
Vam veure a la sala Brigadoon una exposició molt interessant de quadres que consistien en un primer pla d´alguns dels protagonistes de les més famoses pel.lícules de gènere com ara David Bowie, Sigourney Weaver...
Després de fer una interminable cua vam aconseguir entrades per a una nova experiència: Bollywood produïnt cinema de terror (!). Així tal i com sóna.

L´atracció que sento per allò exòtic m´ha fet investigar sobre Bollywood desde fa uns anys. La llum i el color de la India, l´espiritualitat i la vida quotidiana, la música i el ball... La vida índia, les històries plenes de sentiment, la música exòtica, la dansa, aquells bellíssims vestuaris, les joies i els maquillatges, l´estètica... Bollywood crida l´atenció, no cal dir-ho. Davant la pobresa del cinema d´Occident, girar els ulls cap al cinema més exòtic és aire fresc. Com aquí, al cinema hindú hi ha de tot, bons professionals i desastres, bones històries i males històries... I no puc deixar de mencionar un curiós intercanvi cultural. L´afany dels cineastes occidentals per copiar la frescor i la intensitat del cinema hindú i la tendència de Bollywood en adaptar mites occidentals. Algunes estrelles de Bollywood veuen com a cim de la seva carrera treballar a Hollywood i canviant les seves teles de colors per sofisticats vestits occidentals. A Hollywood s´esforcen per copiar la bellíssima estètica hindú i per reclutar belleses que eclipsen sobradament a la típica star rossa amb ulls blaus. Mentre, la indústria cinematogràfica hindú intenta crear nous James Bond i com veurem aviat, nous Freddy Kruegger!

L´oferta de veure cinema de terror made in india era massa forta per a que m´hi resistís. M´agrada el cinema de terror (però que sigui bo) i m´agrada Bollywood.
Veient el programa de mà sospitava que les pel.lícules probablement no serien gaire bones però sentia una enorme curiositat. Com és una pel.lícula de terror filmada a la Índia? La resposta és Mondo Macabro, una secció del festival on es poden veure curiositats com les que citaré a continuació.
Un Freddy Kruegger hindú és una idea esbojarrada però més que curiosa. La versió india de Nightmare in Elm Street de Wes Craven estava a la cartellera.
La següent oferta era Veerana una història de bruixes, màgia negra i noies posseïdes.

Així doncs vam fer cua al cinema per a una única sessió golfa de Bollywood terrorífic. He de reconèixer que una de les coses que més m´atreia de la sessió és una suposada aparició estelar de Michael Jackson que constava en el programa de mà però que no tenia massa credibilitat.
Fent cua, va colar-se un gat gris que va anar a davant de tot i va treure el cap per la sala de cinema. Veient que no hi havia ningú va optar per a seure pacientment davant de tota la cua provocant les rialles de la gent. El gat va mirar-nos a tots acusadorament per enriure-se´n d´ell i finalment va decidir entrar al cinema pel seu compte.
Finalment vam entrar a la Sala Prado per descobrir que era allò del terror indi. La sala està decorada amb dibuixos d´aire neoclàssic de colors càlids que s´escampen al voltant de la pantalla i pel sostre. El gat gris semblava sentir-se còmode ja que s´hi passejava com si fos casa seva i era fotografiat pels presents.

Un públic entusiasmat vam escoltar una breu introducció que ens explicava que a la Índia no hi ha referents de cinema de terror de manera que les pel.lícules que veuriem eren copies del cinema occidental de terror.
Les llums es van apagar i la pantalla es va encendre (quin moment!). El públic vam aplaudir emocionats els efectistes títols de crèdit amb els noms dels reis dels terror indi, els directors Tulsi i Shyam Ramsay sobre un fons macabre, una calavera feta de cadàvers humans.
La sala es va omplir d´exclamacions i riallades -està clar que erem allà per a riure-. Començava Mahakaal (The monster) (1993), Nightmare in Elm street, solament que Freddy Kruegger s´anomenava Chaaa-kaaaaal!, tenia la seva terrorífica cara més morena i deixava la seva immortal samarreta de ratlles i el seu barret per una solemne gabardina feta pols. Això sí, les seves urpes de ferro, ben afilades.
Si la pel.lícula de Wes Craven ja és de per si un curiós deliri amb punts de mal gust, la versió hindú és pura bogeria, calca algunes de les escenes més famoses i aporta novetats a la història que li donen un aire nou.
Es tracta d´una pel.lícula llarga (132 min) i amb escenes que de veritat sobren (alguns dels numerets còmics de l´humorista de torn o les traumàtiques persecucions que patien les protagonistes per part d´enemics bastant més horribles que Chakal i que la pel.lícula tracta de manera absurda).
La pel.lícula resulta tan ridícula que no pot estar feta seriosament. Veritablement sembla una parodia del film original amb algunes aportacions noves i un aire més exòtic.
Chakal és un esperit maligne, un bruixot que fa sacrificis humans i que torna a la vida a través dels malsons de les persones. Un personatge terrorífic que aconsegueix passar la frontera entre el son i la realitat.
Les escenes són previsibles i molt exagerades tot i que alguns detalls sorprenen (les cadenes del malson inicial, l´aparició en malsons del cadàver de l´amiga de la protagonista, primer covert de plastic i després com a espectre espantós que acaba clavat en un ganxo de carnisseria).
Les interpretacions en general són molt afectades i provoquen les riallades del públic massa sovint. Els intèrprets, tan ells com elles, són persones molt atractives que no tenen res a envejar als "guaperes" occidentals, però veritablement, la interpretació que és el que importa deixa molt a desitjar.
La pel.lícula està plena de recursos efectistes que donen a la pel.lícula un aire encara més ridícul i còmic: els filtres de colors estridents, l´espectacularitat musical, els ràpids i repetitius zooms... i sense cap mena de dubte, un monstre que sembla indestructible malgrat la violència que rep al final de la pel.lícula.
Mahakaal té moments que entusiamen al públic, com ara l´aparició en primer pla d´un poster del recentment desaparegut Michael Jackson i la imitació que en fa el pallasso de la pel.lícula. La sala semblava que anés a caure amb les riallades del públic quan el pare i el novio de la protagonista busquen la tomba de Chakal a plena llum del dia i amb llanternes enceses (!). O quan un colom surt volant a la cara d´un dels personatges i segons he sentit a dir, (però no m´hi vaig fixar), es veuen les mans de qui el llença.
Els números musicals (perque sí, també hi ha números musicals) també arrencaven exclamacions i riures per la sala, per la ingenuïtat d´alguns d´ells i el contrast brutal amb les escenes més sanguinàries. No puc deixar d´anomenar el gurú que apareix i al que demanen consell, un hindú de cabells rossos, panxa desproporcionada i estranys caminars. El seu discurs ple de solemnitat i sabiesa està ple de tonteries ridícules i enrevessades sobre la roda de crims, el fenòmen anomenat L´hora de la mort que produïrà Chakaal. Un monòleg que no podia estar pitjor escrit ni mes buit de contingut per moltes voltes que li donés l´home (que n´hi donava moltes). Com a única ajuda, la protagonista i la mare sortien del temple amb un patètics consells i un amulet. Una llàstima tenint en compte que al temple hi havia una imatge de la gran deessa Kali, una deessa benèvola malgrat el seu aspecte terrorífic. Una deessa que per la seva força i per la seva violència derrota qualsevol dimoni i qualsevol mal, sense cap mena de dubte hagués acabat amb Chakaal. Però els enfrontaments entre dimonis i divinitats estaven reservats a la següent pel.lícula Veerana.
En fi, els protagonistes lluiten contra Chakaal. El monstruós Chakaal troba la mort en el seu propi territori, un altar de màgia negre i sacrificis humans. Una pel.lícula dolenta però amb escenes memorables, Freddy Kruegger com no l´haviem vist mai.



La següent pel.lícula va ser Veerana una altra pel.lícula que té més de parodia que de pel.lícula de terror. La pel.lícula em recorda per la seva fosca estètica a les obres de la Hammer, efectistes i de terror clàssic. La pel.lícula desconcerta pel conflicte i els desequilibris que hi ha entre les ingenues cançons i les escenes més terrorífiques. No queda massa clar si el que veiem és una pel.lícula de vampireses, bruixes, possessions o morts vivents... o un musical.
A la pel.lícula trobem alguns errors còmics: a la persecució al cementiri, quan la càmara enfoca a l'actriu, aquesta apareix amb tres parells d'arrecades diferents!
El públic no es podia aguantar el riure en veure el pare de família, era el mateix actor que havia fet de pare a la pel.lícula anterior, aquesta vegada, les seves filles tornaven a ser víctimes de rituals de màgia negre! Quina nit, pobre home, com si no hi hagués prou amb que algú comentès la seva semblança amb l'horrible Sadham Hussein...

En aquest film trobem moltes referències al cinema de terror de Hollywood, per una banda, un personatge que desitja ser director de cinema i es fa anomenar Hitchcok, per altra banda, una altra escena ens recorda a Poltergeist (la noia posseïda mirant una televisió sense emissió) i el cap de la bruixa Nakita gira com el de la nena de L'Exorcista.
Les imatges de la cova on es fan els rituals de màgia negre ens fa recordar els decorats de la Hammer de nou.
Resulta simpàtic com derroten a la bruixa Nakita ja que utilitzen el símbol "Om" posat en una barra com si fos una creu cristiana! A les escenes finals, per acabar definitivament amb la bruixa la porten davant una imatge del déu Shiva. És una escena espectacular i el contrast entre l'expressió desencaixada de Nakita i la bellesa i la serenitat de Shiva és memorable. El muntatge i la banda sonora fan la resta...

En fi, una nit emocionant. Quan es van encendre els llums de la sala, el gat gris que havia entrat al cinema, reposava just davant de la pantalla, com si hagués seguit les pel.lícules a primeríssima fila. Per cert, s'assemblava molt al gat del bruixot que apareixia a la pel.lícula en algunes de les escenes més absurdes.

Aquestes pel.lícules no són obres mestres, està clar, resulten frívoles però agraden. No agraden pel simple fet de fer-nos riure sinó perque transmeten quelcom màgic i especial. "Ens agrada el que estem fent", aquest és un missatge que transmeten totes dues pel.lícules, la impressió fortíssima de que s'han fet amb il.lusió, amb alegría, cosa que no es troba en algunes grans superproduccions fetes amb més recursos i amb persones suposadament més professionals.
Alguns films fets amb una tècnica més professional i seriosa, resulten freds, mecànics.
És cert el que diuen de que si t'ho estàs passant bé, el públic també s'ho passarà bé.



Recordo haver vist per televisió les escenes finals del capítol d'un culebrot venezolà. Era un dramàtic tiroteig ple de traïcions i morts truculentes. La interpretació no era gens creïble, el decorat era de cartró pedra i els efectes especials dolentíssims. Però he de confessar que m'ho vaig quedar mirant sorpresa i entretinguda, no tot era dolent, es transmetia una passió, una il.lusió que il.luminava moltes carències. Això és el mateix que vaig veure a les pel.lícules de Bollywood i que no es veu gaire sovint...

En fi, una bona nit de terror exòtic.

La setmana següent, vam estar a la Zombie Walk. Vam arribar tard per maquillar-nos, així que David va comprar Betadine en una farmàcia per improvisar la sang... Va triomfar utilitzant una mà tallada com a telèfon mòbil i amenaçant al personal amb una serra elèctrica de joguina!
Per altra banda, jo no vaig participar. Em trobava amb el nas envenat per protegir-me una cremada de primer grau al nas... Alguns dels zombies em van confondre amb una dels seus! Més d'un debia pensar que no m'ho vaig "currar" gaire... que una gasa sobre el nas no és la millor caracterització per a una morta vivent... però és que jo, no estava fent de zombi!
La veritat és que la festa resulta molt curiosa i alguns dels zombis són increïbles, com ara una família zombi molt ben caracteritzada, una parella de militars acabada de sortir de la tomba o alguna núvia cadàver de tan en tan...

Una festa esgotadora la Zombie Walk... i l'endemà dia 11, cap a Montserrat a veure O.V.N.Is.

1 comentari:

  1. "Avui dia el públic només demana tirotejos, persecucions en cotxe, explosions, històries molt simples, personatges plans, sexe morbós i efectes especials."

    Quina gràcia, es just el tipus de cinèma que ens agrada al teu germà i a mí.

    Content de trobar-la pels móns bloggers.

    ResponElimina