dilluns, 11 de setembre de 2017

MÚSICA DE L' ESTIU 2017

Foto de Maren Klemp
Aquest ha estat un estiu molt especial i també molt musical. Aprofitaré per posar no només les cançons d' aquest estiu sinó també les de tot l' any i algún record de fa temps.
Aquestes vacances les ha marcat l' acabar una nova novel.la i més endavant anar de viatge a Coventry, Londres, Gales... Aquesta és la música d' aquest any en que durant una setmana vaig anar a un concert cada dia i després tot va ser visitar llocs plens de màgia i misteri.


Qntal: Verdes amigo. Aquesta és la cançó del meu estiu. El fabulós grup Qntal ja m' ha fascinat altres vegades amb la seva música experimental amb aires medievals... Aquesta vegada jo em trobava en un estat d' èxtasi després de sortir del concert de James Rhodes al festival de Peralada. En el llarg viatge en cotxe i va haver més música i em va deixar fascinada la peça que ve a continuació amb el seu aire místic. Vaig veure l' emissora i l' hora que era i vaig preguntar per mail a Ràdio 90 quin tema era el que havia sonat aquell dia en aquella determinada hora. Van ser molt amables al respondre'm que el tema era aquest: Vedes amigo. La cançó marcava un abans i un després en les vacances, la setmana de concerts i la ràpida anada a Anglaterra després.



Sempre he dit que l' art m' ha salvat la vida (i me la segueix salvant). Molta gent amb ben poca sensibilitat és incapaç d' entendre això. Sense passió ni enteniment cap a les arts molts no comprenen que l' art m' ha donat raons per seguir endavant en els pitjors moments de la meva vida. Estic en aquest món per escriure, fer música, actuar... L' art ho és tot per a mi. Fa pocs mesos vaig trobar una autobiografia terrible de James Rhodes "Instrumental", en la que el pianista relata que la música li ha salvat la vida. Aquest és un cas molt més clar i molt més extrem que el meu ja que la vida de violència que ha patit Rhodes és insuportable. El llibre està escrit de manera que no pots deixar-lo  i comença cada capítol amb una peça musical i una petita biografia del seu corresponent compositor. És un llibre que malgrat tot el patiment que hi ha concentrat és esperançador, el seu protagonista que semblava perdut per sempre surt endavant i fa realitat el seu somni i demostra com tantes altres vegades que l' art salva vides.

Rhodes toca un repertori meravellós i anar al seu concert ha estat una molt bona experiència. Bach i Chopin van ser el luxe de la nit, amb les seves peces plenes de matissos, passió, delicadesa...
Aquí la Chaconne de Bach, una de les peces clau en el repertori de Rhodes.



Gales és una terra de conte de fades. He estat en els seus paisatges de somni i en els seus poblets plens de llibreries. Durant dos dies vaig estar allà allotjada al castell Craig Y Nos que va ser la llar de la gran soprano Adelina Patti. És un castell embruixat, meravellós i amb un petit teatre. En aquest lloc fabulós se sent la presència constant de la cantant. La gent conviu amb els seus animals i la gata del castell, Fifí, blanca i negra  és encantadora. No oblidem però que el castell està encantat i algunes experiències de fantasmes es van explicant. Jo puc dir que algún fenòmen he viscut allà, alarmes de rellotge que es paren soles, bateries que en no res s' esgoten i una estranya silueta a l' habitació durant la nit... Però escoltem la veu d' Adelina Patti cantant Ah non credea mirarti de l' òpera La sonnambula de Bellini. La gravació és molt vella i ella ja no estava en el seu millor moment vocal però podem imaginar-nos que gran va ser la Patti, que segons sembla segueix vivint en el seu castell encantat.



En el peregrinatge per les llibreries de Gales vaig emportar-me un llibre de partitures de Grieg... i entre elles hi ha aquesta peça que tan aprecio: In the hall of de mountain king.


I seguim amb més orgue, una adaptació de la peça de Mussorgsky "A night on the bare mountain". Un ambient terrorífic i molt intens.



I seguim amb més orgue, la "Fanfare for the common man" d' Aaron Copland. Descoberta per casualitat aquest estiu m' ha anat acompanyant en alguns moments.




Ha sonat molt per la ràdio clàssica durant els viatges en cotxe d' aquest estiu entre pobles, ciutats i boscos l' Adagio de Barber amb veus (Agnus Dei). La profunda tristor d' aquesta peça ha servit sempre per il.lustrar les pitjors desgràcies als mitjans de comunicació. Jo la recordo especialment per un moment molt emocionant de "La lletra escarlata" durant un apassionat sermó a l' esglèsia molt ben interpretat per Gary Oldman com a Arthur Dimmesdale.



Al setembre ha estat Queen el grup que més he escoltat. Les seves cançons de lletres interessants, melodies potents i la característica veu del llegendari Freddie Mercury han estat molt presents. Destaco la misteriosa "Bohemian Rapsody" i dos més dels meus temes preferits, "White queen"i "Show must go on," s' ha de seguir endavant a l' escenari i a la vida. Recentment Mercury hagués complert 71 anys si no fos per l' espantosa malaltia que va acabar amb la seva vida. Tot i que molts consideren que forma part de la llegenda, i que va estar bé no veure'l gran i gras (quina frivolitat tenen alguns!), jo en canvi no romantitzo la mort a la joventut. Hi ha qui critica que alguns rockers apareixin grans i amb kilos de més i es parla de decadència... però per a mi la decadència és la d' aquells que no surten mai de l' alcohol i les drogues i no els que ho han superat i han seguit vida i carrera. Jo hagués preferit veure a Mercury de gran, gras o no seguint endavant i regalant més música al públic, tenia molt més per donar. Sense cap dubte, jo preferiria això abans que veure com una maleïda malaltia va consumir-lo. Que qui sap, amb la vida que portava d' excessos i vicis potser tampoc hagués pogut de cap manera viure gaire temps ni arribar a gran però crec que ell no necessitava morir aviat per ser una llegenda. L' art i la vida importen més que la sobrevalorada joventut i la imatge.



I ara la música que ha estat amb mi durant tot l' any i no tan sols a l' estiu. Comencem per Corson. La seva cançó "We'll come again" s' ha fet molt coneguda per un anunci de Lancôme amb Julia Roberts. És una cançó que va pujant d' intensitat i mostra interessants canvis en la veu. Una curiositat.




Aquí tenim la música ambiental d' Almófar que et fa viure un somni d' enigmàtic misticisme. L' àlbum "Aut concilio, aut sense" (2013) m' ha generat moments d' inspiració i a vegades pau. He estat amb aquesta música en boscos emboirats, en palaus encantats... Abans d' estiu ja havia descobert aquesta música.
Ara mateix no surt la referència al youtube però poso un altre àlbum que també és molt bo: in illo tempore.



Inmundus ha estat un bon descobriment d' aquest any, sobretot les peces "Poemia" i "The method learned II." És música ambiental misteriosa, un altre món. Un so a vegades molt relaxant i enigmàtic que m' ha calmat en alguns moments i m' ha fet somiar. Amb aquestes peces sentia que m' apartava de tot i tenia cert consol. Altres àlbums del grup que m' han encantat han estat el terrorífic "Haunted memories" i l' hipnòtic "Insomnia" que m' han estat molt útils de música de fons al meu programa Arkanum.




Vindkaldr també els he descobert aquest any, he escoltat moltíssimes vegades el seu àlbum "Enchantments of old lore". Ambientals amb tocs medievals, tocs còsmics... M' han generat també calma i inspiració sobre llocs abandonats, regnes de contes de fades i temps llunyans. 

                                     r


Canvi d' estil. Em va cridar molt l' atenció aquesta cançó cantada per la potent veu de la India. Es "Mi mayor venganza."  Es tracta d' una ruptura que no provoca infelicitat, tot el contrari. Hi ha qui és millor que estigui lluny, la seva distància és alliberadora i és el millor que ens pot passar. Ho he experimentat. I vosaltres?



Eurielle és una artista que omple la seva música de màgia i sempre amb un aire de llegenda. "Carry me" és un bon exemple.



"The gael" és de la banda sonora "Last of mohicans". Aquesta música de Dougie McLean és molt coneguda. La conec des de fa temps, no és una novetat per a mi però aquest any l' he escoltada molt i no perquè hagin repetit mil vegades la pel.lícula per TV ni perquè estigui en mil recopilatoris. Simplement em venia de gust escoltar-la i vertaderament és normal que agradi tan. És èpica, intensa...




No sóc una fidel seguidora de Moby però alguns dels seus temes m' interessen molt. "Are you lost in the world like me" m' ha agradat molt. Una cançó amb força que indica el món podrit que tenim en que la gent no pensa en els altres i viu enganxada al telèfon i a les xarxes socials, res és de veritat, no hi ha sensibilitat, es trepitja als altres... Sí, jo també estic perduda en aquest món.



I ara un altre canvi d' aquests tan marcats. Los punsetes m' han fet riure amb el seu tema "Opinión de mierda". Sovint recordo aquesta cançó amb la quantitat d' imbecilitats que diu la gent a tot arreu, sense informar-se, sense pensar... fent veure que saben quan no tenen ni idea i tot són prejudicis i arrogància. Està bé opinar i tothom pot encertar o equivocar-se però parlar sense pensar és un tema que cal evitar.


I ara temes molt diferents, música que ja conec des de fa molt temps però que sempre m' ha cridat l' atenció i aprofito ara per posar també aquí.
Als anys 90 estava enganxada a la ràdio buscant un so allunyat de la típica música comercial. Vaig descobrir "Yo la tengo", la seva suau cançó "Demons" em va encisar en un moment, la vaig gravar en casset i la vaig escoltar moltíssimes vegades, moltes d' elles a la nit abans d' anar a dormir i per tancar dies que eren molt estressants.


A la mateixa etapa vaig descobrir també a la ràdio la calmada "Restless waters" de Tortoise i crec qe va anar en el mateix casset que anava omplint de descobriments radiofònics. Realment sents que estàs a l' aigua blava, en un mòn aquàtic molt delicat, amb la llum del sol passant a través de la superfície.


Als anys 90 sobretot estava molt atenta a la música celta i Enya però buscava a la ràdio artistes nous de qualsevol gènere i en trobava. Emissores alternatives que buscava sintonitzar a l' atzar em van donar unes quantes satisfaccions i en els millors casos podia gravar-les. La cançó que ve ara però, no la puc situar en els 90 com l' època en que la vaig descobrir, simplement és una cançó antiga que sempre ha sonat a tot arreu i com que m' agrada i aquest any ha sonat en publicitat la posarem també a la llista.
Otis Reading i "(Sittin' on) The Dock of the Bay. Tothom la coneix probablement, és agradable i amb bon ritme, aquí la tenim, sempre ve de gust escoltar-la.


La música és una part imprescindible de la meva vida. No n' hi ha prou en escoltar-la constantment i acabar sent una banda sonora a la meva existència, també he acabat per estudiar-la i l' experiència és molt satisfactòria. La música t' ensenya el valor d' allò que et fa feliç, el poder de la constància...
Espero sempre poder desenvolupar-me amb la música.

Bouguereau




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada