dimarts, 28 d’abril del 2009

TERAPIA O TORTURA?

Males noticies: la T.V-escombraria ens envaeix de manera grotesca, no n' hi ha prou amb la xafarderia, la fama barata, els paràsits de la premsa rosa, convertir en herois els personatges més negats i estúpids... la mala qualitat encara es va superant.

La T.V és un invent esplèndid, una eina fabulosa, un poderós mitjà de comunicació molt accessible, ben utilitzada seria una meravella, però un mal ús de la televisió és un horror. La T.V no s' està usant amb bons fins: la informació es manipula, les pel.lícules són pèssimes, la publicitat absurda i grollera i els programes televisius són insultants per al públic.

Documentals interessants? Molt pocs, la T.V està massa ocupada amb la premsa rosa.
Bons informatius? No gaires, la majoria són un festival de sang i fetge, sense denúncia ni compromís, informació manipulada, insuficient i certes inclinacions polítiques.

Pel.lícules de qualitat? Cada vegada menys, millor posar la típica tonteria comercial plena de violència com a espectacle, històries sense substància, missatges horribles i els mateixos actors i actrius de sempre, tan mals intèrprets que resulta sospitós el camí que han seguit per arribar a aconseguir un paper...
Programes culturals? Especie en perill d' extinció! Millor posar xafarderies morboses, reallities on la gent expliqui les seves desgracies -no per a rebre ajuda, sinó per alimentar el morbo de la gent-. O sinó concursos on la gent faci gala de la seva incultura, on apareguin artistes amb data de caducitat.
Benvinguts i benvingudes als platós on la gent s' escridassa i s´insulta i on el més idiota es fa famós!

Séries bones? Poquíssimes. La majoria tenen guions estúpids, plenes de tòpics, histories copiades unes de les altres i els mateixos actors de pacotilla de sempre, els que ja hem vist milions de vegades, els únics que treballen, els que ho fan tot i tan malament com poden.

Però això no és tot, ara la gran porqueria televisiva torna a superar-se. Tenim un altre reallity que val la pena mencionar: arriba amb el nom de La Caja. Aquest programa es podria anomenar La caja de Pandora (vaja, si algún guionista dels de sempre llegeix aquest blog m´ho copia segur)
llàstima que el mite de Pandora em sembla horrible... També podriem anomenar a aquest programa La caja tonta (com a homenatge a la mala televisió) o La caja de los horrores (ostres, potser hauria de patentar-ho tenint en compte que a la T.V molts guionistes plagien qualsevol cosa que veuen per Internet).

Però que és La Caja? Segons el meu humil punt de vista, La Caja és tortura, sadisme, morbo i molta hipocresia. Tortura per als concursants disfressada d´ajuda!

El programa consisteix en agafar un concursant amb algún tipus de fobia o trauma i tancar-lo en una habitació claustrofòbica. Dins d´aquest "acollidor ambient", es projecten a les 4 parets de l´habitació imatges enormes relacionades amb el problema del concursant. Objectiu: traumatitzar al traumatitzat, recrear-se en el seu dolor i mostrar-ho a l´audiència.
Ficar el dit a la llaga i remoure bé la ferida, a poder ser, infectar-la. Arrencar crits i plors als concursants i tenir la barra de dir que és per ajudar-los. D´això en diuen "teràpia de shock".

Posaré 3 exemples: un concursant patia terriblement la pèrdua de la seva família més propera. Els seus èssers estimats van perdre la vida tràgicament al desgraciat accident d´Spanair aquest estiu passat. Una tragèdia d´aquesta dimensió destrueix a qualsevol.
En aquest cas, la "meravellosa i revolucionària terapia" consistia en posar-li una vegada i una altra fotos de la família, dels moments més memorables, dels records més intensos, veure una vegada i una altra aquells èssers tan estimats que no van tornar a casa i que van deixar un buit impossible d´omplir.

Però no n´hi havia prou amb això. A continuació van projectar a les parets, el logotip d´Spanair, imatges de l´accident, el moment en que recollien els cadàvers... Un espantós i insistent bombardeig de dolorosa informació.

Això és indignant i fa fàstig. És d´un grau de perversitat espantós, és d´una crueltat difícil de descriure. Com s´atreveixen a fer una monstruositat com aquesta? Com s´atreveixen a recrear-se en el dolor i fer-ho públicament? Creuen que és divertit el patiment aliè? Han pensat alguna remota vegada en posar-se al lloc d´aquella persona? No entenen que significa perdre algú estimat? No entenen que significa perdre els éssers estimats i perdre-l 's en aquestes circumstàncies? Han pensat alguna vegada a la seva punyetera vida?!

Fora hipocresia! L´objectiu d´aquest programa no crec que sigui ajudar a ningú. No crec que s´ajudi a cap persona fent-li reviure la seva tragèdia i mostrant a tothom com pateix i "fer veure" que és amb bona intenció.

Ens volen vendre que aquesta persona superarà la tragèdia submergint-la de ple en un passat insuportable... Això sí, davant de les càmares de televisió, no oblidem aquest "detall".

Un altre cas repugnant és el d´una noia víctima de maltractaments.

Durant la seva infància va ser maltractada pel seu pare, que li ha deixat traumes de per vida a més a més d´una cicatriu al llavi que ara és objecte de complexes i d´inseguretat.

En aquest cas, la "teràpia" consistia en recorda-li els detalls més horribles de la seva infància, per exemple, quan el seu pare li va posar una corda al coll per penjar-la. També van recrear-se en aquella vegada en que ella i el seu germà, en un fort moment de crisi, van cremar un cotxe amb gasolina...

També calia posar fotografies del seu casament, del seu ex-marit, aquell miserable fill de puta que l´endemà mateix de casar-se amb ella, la va apallissar i que ella va haver de recuperar-se en un hospital. Fantàstic! Donar voltes a les seves espantoses experiències, fer-la viatjar pel festival dels horrors, pels malsons fets realitat... Mentre els seus dos maltractadors segueixen en llibertat, destruïnt l´existència d´altres persones innocents, com ara la mare de la concursant, molt malalta i convivint amb un criminal perillós.

Després d´aquest viatge al seu infern personal, també van posar-li a la concursant, imatges de la sèrie "Yo soy Bea"(ja de pas fent publicitat de la programació). La sèrie de la que ja s´han fet una barbaritat de versions (els bons guionistes amb idees són a l´atur, m´imagino...). Posar aquestes imatges era una part més de la "teràpia"(potser creieu que era una estratègia comercial?) ja que a la concursant li agrada molt la sèrie i és l´excusa perfecte perquè ella expliqui els seus complexes i que lletja que s´arriba a sentir. Aquesta és la terapia? Exposar el seu dolor davant de tothom i recrear-s´hi?

Aquesta noia, dubto que es recuperi d´aquesta manera, deixant-se un dineral, sortint per T.V i sent torturada públicament amb tota l´hipocresia del món.

No és millor, coneixent el seu cas, castigar els seus maltractadors com mereixen, ja que ells són el problema? No és millor donar-li a la noia una teràpia de veritat sense càmares ni tonteries, sense ensorrar-la més ni refregar-li per la cara les seves desgràcies? No és millor en comptes d´encadenar-la al seu passat, mostrar-li que malgrat tot, hi ha futur? No és millor fer que s´acomiadi de tots els desastres? No és millor mostrar que la seva inseguretat, que els seus complexes i pors no són reals sinó residus i seqüeles dels constants maltractaments? No és millor mostrar-li que el que li van fer no és just, no ho mereixia, que ella és un tresor i els seus maltractadors són una pila d´escoria? No és millor fer que reconstrueixi la seva vida en tota la seva plenitut?
Segons la T.V (aquella sabia psicòloga) NO. L´objectiu NO és ajudar, és VENDRE.

Un altre cas és el d´una dona amb fobia als escarabats. L´orígen de la fobia ve de la seva infància quan va veure per televisió una pel.lícula on apareixia un cadàver ple d´escarabats.

A partir d´aquí, Santa Televisió oferia les seves miraculoses curacions tancant a la concursant en una sala on a les 4 parets es projectaven imatges ampliadíssimes d´escarabats gegants. I no us ho perdeu: un revival de quan era petita! Reviure aquell moment en aquella habitació on va veure per televisió aquella imatge horrible.

Una de les reaccions d´aquella dona davant els escarabats és
treure´s la roba... però no ho va fer. Imagino que alguns dels responsables del programa es van sentir decepcionats. Que una concursant amb atac de pànic comenci a despullar-se, pot ser un bon ganxo per a l´audiència.

Altres moments inoblidables de la "teràpia" van ser veure-la esforçar-se per poder dir la paraula "cucaracha" cosa que li era impossible però que va aconseguir entre plors i grans esforços. Un altre moment, va ser recordar que de petita, el seu pare tenia moltes amants i li van dir que ella de manera subconscient relacionava els escarabats amb aquestes amants (d´això en diuen psicologia? Per cert, no haviem quedat en que va ser una pel.lícula la causa de la fòbia?).

Aquest és el programa. De la crueltat en diuen teràpia.

Recentment he vist alguns concursants per televisió dient que la teràpia els ha funcionat. Si és així, callo i me ´n alegro enormement però com que a la T.V mai se sap, no tinc clar si algú ha posat diners perquè la gent digui aquestes coses. No puc evitar dubtar. De tota manera, estic convençuda de que en el cas de que aquesta teràpia funcioni, hi haurà opcions millors per aconseguir que aquestes persones, que aquests concursants-pacients superin el seu problema. Segurament hi ha terapies no agressives que donen un bon resultat. Jo no crec en el fet de recrear-se en el dolor, en reviure el trauma ni tampoc crec que la càmara de la televisió funcioni tot i que alguns concursants ho han escollit lliurement com a repte, per compartir la seva suposada superació ... i molt possiblement perquè quan es viu amb desesperació, es busquen solucions desesperades...

Davant d´aquesta "teràpia", en qualsevol cas, al concursant-pacient se li revoluciona l´adrenalina i això li dóna la sensació que ha treballat molt, que s´ha desfogat i que ha tractat el seu problema adeqüadament. Però no és tan fàcil. En un dia no soluciones un trauma que marca tota una vida, ni tampoc ho soluciones banyan-te de ple en el teu dolor.

Jo no aprovo que a una persona que ha perdut la seva família en un accident, se li hagi de mostrar imatges de la catàstrofe. És cruel.
Aquest és el programa. D´aquesta crueltat en diuen teràpia? Què vindrà després? Simular una explosió a un supervivent d´un atemptat? Tallar alguna part del cos a una persona ja mutilada per un accident de cotxe? Mostrar-li a un nen víctima d' abusos, imatges de violència sexual i reunir-lo amb un actor caracteritzat com el pederasta? I després farem veure que és per al seu bé i somriurem complaguts?

El patiment dels altres també és el nostre. El patiment aliè NO és un entreteniment.
Amb "La Caja" ningú torna de la mort i els maltractadors continuen maltractant. On està la solució miraculosa?

Ja sabem que aquesta solució no la dóna "La Caja", ho sabem però passem olímpicament, no fem res al respecte, només volem que ens ho expliquin i així passar l´estona.
Al concursant li ha donat una pujada d´adrenalina considerable, ha plorat molt, ha cridat... i després potser té la sensació d´estar millor, però el problema segueix allà i es ven com si fos un objecte.
Es fa negoci amb el dolor dels altres. Es tortura als concursants davant la càmara, dient que és per ajudar-los.
La teràpia, però, no es fa en un programa de televisió sinó a l´intimitat en un ambient serè, sense agressivitat. La teràpia es fa amb tacte, respecte, ètica, privacitat, suavitat, respectuosament i seriosament. La teràpia es fa amb empatia! Has de comprendre a l´altre!

És repulsiu aprofitar-se de les persones que es troben debilitades pel dolor i desesperades per solucionar la seva existència. No ajudem mai a ningú quan ho fem a través del morbo. S´ajuda amb empatia i ètica. Però "La Caja" no ho entèn. A "La Caja", les desgràcies estàn en venta.

Aquesta és la T.V que ens donen, sadisme i morbo. La bona qualitat, les bones idees, les bones aportacions, s´han perdut a l´ombra, anònimes, sense veure la llum.

Em sento insultada quan engego la T.V, estic cansada de que es dirigeixin a mi com si fos un monstre imbècil. Mereixem una T.V millor! Mereixem qualitat!
Engegar la T.V és com obrir la porta a algú que et buida 200 cubells de merda a casa teva. Que no et tractin així, que tu no ets idiota, que tu no t´ho mereixes. Tu ets intel.ligent, vols cultura, estímuls, informació... no vols porqueria. Però és porqueria el que t´està donant la "caixa tonta".

Així és la T.V, ara que ja ho has vist, ara que ja ho saps, apaga-la i agafa un llibre.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada