MONÒLEG

Us presento un petit monòleg que he escrit sobre una actriu que lluita per guanyar-se la vida amb la seva professió. En algunes ocasions és autobiogràfic, en altres no...

Ja n’ hi ha prou de castings! Hem de passar per un casting per poder treballar? I de veritat creuen que en 5 minuts podran valorar la feina d’ un actor? 5 minuts que a més a més estan condicionats pels nervis i l’ angoixa?

I de veritat, els actors aprenem a fer castings però qui els organitza també n’ hauria d’ aprendre! Què és això de convocar un casting un dia abans fent anar a tothom de cul, no saber ni què demanar-te i posar-te proves que més que per veure les teves capacitats et desorienten i només serveixen per alimentar la pedanteria dels altres?

No em sembla normal entrar en un casting, que facis el teu monòleg que has assajat apassionadament, amb tota la profunditat del món: Ser o no ser, aquesta és la qüestió….” I que et surti el ximple de torn que no en té ni idea i que per fer veure que en sap molt et digui: bé, ara fes-ho com si fossis una galeta de xocolata

I tu: “una galeta de xocolata? He d’ interpretar una… GALETA DE XOCOLATA?” En fi, penses en Hamlet …o Antígona o Electra … com si fos una galeta  de xocolata.

Però, exactament, què deu voler dir aquell tío quan et demana que ho facis com una galeta de xocolata? Bé, tu obedientment, perquè t’ hi va la vida i no és broma, et concentres i penses que ets una galeta, ja sents la crema de xocolata al teu interior… ah, anem bé… els braços es posen en rodó al teu voltant, ets una galeta rodoneta, farcida de crema de xocolata… ah, ja ho tens! I llavors, mentre Shakespeare es remou a la seva tomba dius: Ser o no ser, aquesta és la qüetió…” i et surt una veu empalagosa i gairebé sensual, perquè la xocolata és molt sexi… i et sembla que després del gran esforç ja ho tens i segueixes el teu monòleg, però… llavors el sentit d´aquest ja s’ ha perdut i no queda ni rastre de Hamlet… Ser una galeta de xocolata o no ser-ho…quant % de cacao i quant % de llet?

Fas el monòleg, acabes, però… Collons! El director de casting no sembla content. Tu almenys penses que ja s’ haurà acabat però no, el director et surt amb una nova ximpleria: “bé, ara ho podries fer com si fossis un arbre?”

I tu: “un…un arbre?” Merda! I després de què hauré de fer? De gos? I bordar “ser o no ser”? Ostres! Com una experiència propera a la mort, a la teva ment passes per un túnel on veus totes les teves penes i alegries en el món del teatre.. uff, serà que és el fi? Recordes quan feies “Els pastorets” al cole i entraves en conflicte amb els companys de classe, perquè per a tu, allò era molt important, eres ja una professional! Recordes quan veies Bette Davis al Cineclassics i deies: jo vull ser com ella i l’ imitaves devant el mirall de la teva habitació… ara eres Bette Davis a “ La carta” ara a “Jezabel”… També recordes com d’ amagat a casa teva, disfressada amb la roba de la teva mare, jugaves a ser Scarlett O’ Hara i en un caos emocional, amb els ulls plens de llàgrimes i el puny alçat al cel juraves: Déu és testimoni de que mai més passaré gana! I recordes també quan vas dir que estudiaries teatre i la gent et deia: però això s’ estudia?” i els teus pares et dien: primer la carrera i tu ben dit responies: és que Art Dramàtic és una carrera, què us heu pensat? Quina merda! Tothom es pensava que el teu amor pel teatre era un amor infantil i passatger o tan sols una afició però en realitat era la teva raó per viure i encara ho és i sempre ho serà i recordes també i quan vas fer les proves d’ accés i pensaves que et mories i quan les vas passar i pensaves… QUE ET MORIES TAMBÉ! Recordes quan vas començar els estudis i deies que et dedicaries al món del teatre i la gent se’ n enfotia de tu, dient que allò no era una professió i no series mai ningú, recordes quan et deien entre casting i casting que et dediquessis a alguna altra cosa, com si tu poguessis ser feliç fer alguna altra cosa! I allà estàs… fent Hamlet com si fos un arbre! És veritat, tu sent una dona has volgut fer un personatge masculí però d’ aquí a ser un arbre hi ha un bon tros! A més a més, Hamlet no va ser interpretat també per Sarah Bernhardt i Margarida Xirgu? Què tenien elles que no puguis tenir tu?

Però un arbre, Déu meu… què collons deu voler aquest home? A què es refereix quan parla de fer Hamlet com si fos un arbre? Analitzes com ho faria Stanislavski… no hi ha papers petits, sinó actors petits… però tu ets molt gran… i seràs un gran Hamlet i arbre molt creïble… i comences a sentir que ets un arbre… sí, els braços de manera gairebé inconscient s’ alcen al cel i notes com en una profunda meditació com els teus peus s’ allarguen i arrelen a terra, com Hamlet es sentia unit al seu pare, a la seva estabilitat… FUNCIONA! oh! Però van tallar el tronc, li van tallar el tronc a Hamlet! El van separar de la seva vida anterior! I comences: Ser o no ser, aquesta és la qüestió” et surt una veu subtil però que és plena de saviesa i dramatisme com seria la veu de Hamlet si fos un arbre… aviat el director t’ interromp. I tu penses: com em demani ara fer de bombolla el mato!” però el director et diu que no creu que un arbre parlés així i tu vas pensant: com collons parla un arbre, eh? L’ has sentit alguna vegada? Has vist algun arbre interpretar Hamlet alguna vegada? I tu què saps com ho faria un arbre o una galeta o… la torradora!” però no dius res perque tens por de que l’ oportunitat se’ n vagi a la merda i tu amb ella.

Et desesperes, el casting és per a una companyia teatral de les últimes que queden, de les poques que treballen, de les poques oportunitats que tindràs de sortir de l’ atur i/o de l’ infern de ser teleoperadora i cansar la teva veu que ha nascut per dir meravellosos versos en vendre productes fraudulents mentre la gent indiscrimanadament t’ insulta sense pietat.

El casting acaba (per fi!) i uns dies després reps un mail… creus que serà un no com sempre, però tens una petita esperança inevitable. Obres el mail i et diuen el que sempre et diu tothom: que gràcies, que no tens el perfil però que es guarden el teu curriculum per futurs projectes… i una merda! I al principi penses: bé almenys han tingut el detall de dir-te que no quan alguns no et diuen mai més res… però al final se’ t cauen les llàgrimes i penses: tant fer el gilipolles perquè et diguin que no… així reventi! Que reventi com una galeta, com un arbre, com un toll, com un secador, però que reventi!

I al cap d’ uns dies intentes oblidar-ho… necesites que no et condicioni aquesta mala experiència perquè t’ has de preparar molt bé el casting per a un curt no remunerat d’ una escola de cinema en el que interpretes a una drogodependent infanticida però que en el fons és bona persona i que un dia té una revelació espiritual i després de ser il.luminada està pensant fer-se monja i lluitar per a que les drogues puguin arribar a tothom sigui quina sigui la seva posició social… El guió és una merda… la història absurda i com gairebé tot el que vas fent NO REMUNERAT… però tot sigui per actuar una vegada més.