DESOBEDIÈNCIA I LLIBERTAT

Normalment genero polèmica. No ho busco jo. Simplement no seguir la corrent està mal vist i ja sabeu què passa quan algú és diferent: intenten destruïr-te.

Faig ràbia per que faig el que vull, però això no és dolent, estic en el meu dret de fer el que jo vull. Proutes coses que no volem fem per que no hi ha més remei! Quan pots fer el que vols per què no fer-ho?

Ja sabeu la fama d' excèntrica antisistema que m' he guanyat, pel meu aspecte diferent i la meva personal forma de pensar m' he guanyat uns quants enemics, però almenys puc dir que els amics que tinc són de veritat (no tothom pot dir el mateix).
Tan en imatge com en forma de pensar sóc el centre de les crítiques.

Per exemple: Començo a estar cansada de la campanya que s' ha organitzat en contra del meu cabell llarg. És que no ho entenc. Estic cansada de que tothom em digui que me' l talli. Només jo decideixo si el tallo o no.

És clar, el meu cabell és molt llarg i la majoria de gent no l' hi té així i jo he de fer com tots els altres, per que ja se sap, hem de ser tots iguals. Doncs no em dóna la gana.
Que pesat és sentir tan sovint: talla' t el cabell! i per què no te' l talles per aquí? t' hauries de tallar el cabell, talla't les puntes... Que no me' l vull tallar! Me' l tallaré quan jo vulgui. Quan jo vulgui el deixaré créixer fins arrossegar-lo per terra, quan jo vulgui me' l tallaré, quan jo vulgui em raparé el cap i quan jo vulgui em tenyiré els cabells verds! Però ho faré quan a mi em dóni la gana i no quan em diguin els altres.

Només falta que m' enganxi una mica el cabell amb la cremallera de l' anorak que ja està tothom dient: ho veus? això et passa per portar el cabell tan llarg!" No diuen: t' has fet mal?" No, que va, diuen: ho veus? això et passa per portar-lo tan llarg. I ja m' intenten convéncer una altra vegada de que me' l talli. Sempre buscant qualsevol situació, qualsevol excusa i qualsevol oportunitat per dir-me (una altra vegada!) que em talli els cabells.
És ben clar: ho veus? això et passa per portar el cabell tan llarg significa vull que et tallis aquest cabell i ho faràs per que ho dic jo.

Una vegada, fa una anys vaig anar a la perruqueria amb la meva mare per fer-me un tractament i ja de pas la meva mare va demanar a la perruquera que em tallés el cabell dient: així la poso en un compromís.
Ah, sí? Quina bajanada! Vaig dir que no, que jo no volia que em tallessin el cabell i per molt que van insistir totes dues jo vaig seguir dient que no i vaig sortir d' allà amb el cabell tan llarg com sempre. No sé amb quin dret es creuen els altres per decidir com he de portar el MEU cabell. I a sobre s' enfaden per la meva insubmissió. Això també és enveja per que probablement elles haguessin seguit la corrent con animalets domesticats i fot molta ràbia que algú del teu voltant, en canvi, decideixi per si mateixa.

Recordo una vegada que em vaig veure obligada a treballar en una porqueria de perfumeria on la majoria de les meves companyes eren gent estúpida, frívola i creguda. Allà havies de ser com elles, no ser gaire alta, callar i obeïr, fer la pilota, tenir el cabell tallat en una mitja melena tenyida de ros, portar silicona als pits, estar a dieta, consumir tele-escombraria... i unes quantes estupideses més. Si no complies amb aquest requisits et maltractaven (fins i tot hi va haver un judici per violència física contra una companya que tenia personalitat pròpia). Obviament jo no complia amb cap d' aquests requisits i em van amargar la vida. Una de les putades que em feien era estar sempre fotent-se amb el meu cabell dient que me' l tallés i que me' l tallés i que me' l tallés. Està clar que la meva melena fosca fins a la cintura no tenia res a veure amb les seves cabelleres bastant més curtes i oxigenades. A mi no em donava la gana de tallar-me el cabell i no ho vaig fer, per molt que insistissin. Una vegada em vaig tallar les puntes però per que les vaig veure molt deteriorades i jo vaig decidir-ho. Al meu voltant es va organitzar un assetjament fastigós perque consideraven que m' havia tallat el cabell molt poc i tot van ser comentaris despectius i cares de fàstic.

Ja només entrar a treballar allà, l' encarregada (de mala llet per les dietes, ja que són dures, tenia molt cul i volia tenir cos de top-model) no parava de comentar que prima estava jo i que per què estava tan prima (aquesta no és una pregunta gaire normal que diguem, però és que li cremava per dins l' enveja de que jo estés com estic sense haver de passar gana). També va dir, primer que li agradava el meu cabell llarg però després es va contradir dient: no sé si m' agrada gaire per que jo abans el tenia així de llarg. Osigui: puta enveja.
Ah! I van advertir-me de que no aconseguiria cap altre feina a no ser que em tallés el cabell. Resultat: mai em vaig tallar el cabell i vaig treballar a altres llocs. No em van convéncer de que m' havia de tallar el cabell, ni de que era lleig, ni de que era necessari tallar-lo.
Mentre elles sacrificaven la seva vida als tòpics, jo era lliure i més feliç.

Tot el que facis que es surti d' allò "normal" provocarà al teu voltant un allau de crítiques. Fins i tot una cosa tan poc important com deixar-se el cabell llarg... o no voler-lo tenir ros. Francament no he entés mai la imperiosa necessitat que senten algunes dones per tenyir-se el cabell de ros, a més a més, a moltes els hi queda fatal. A mi podria quedar-me bé el tint ros, pel meu color de pell i ulls però no vull ser rossa, m' agrada el color fosc de cabell que m' ha tocat, i ja se sap, estar bé amb un mateix també està mal vist per que els altres se senten desgraciats amb el seu aspecte i no suporten que tu siguis feliç i tinguis personalitat.

I si algún dia parlo de canviar una mica o de fer-me les puntes ja es fa al meu voltant un grupet de curiosos plens d' interés, gent que semblava morta, de sobte torna a la vida. No puc creure que el meu cabell sigui tan important, o més ben dit, que les vides d' aquesta gent siguin tan miserables i tan buides, que només es desperten quan parlo de tallar el cabell. Quanta frivolitat!
M' estic començant a cansar i a contestar malament (contestar bé, després de tot, per que estic en el meu dret). Si començo jo a parlar dels estilismes dels altres no acabo, entre panxes cerveseres i roba lletja... però sempre he pensat que no era cosa meva, que cadascú ha d' anar com pot i vol i que per tan, fóra de molt mal gust mencionar coses d' aquestes, però ja que veig que el meu cabell és assumpte dels altres, les panxes i la roba del personal hauràn de passar a ser també de la meva incumbència, a veure què els hi sembla.
Estic cansada de preocupar-me de no molestar els altres però que en canvi als altres els hi importi tan poc si em molesten o no.

Sempre he pensat que cada persona era lliure per a fer el que vulgui i ser com vulgui i per això no he estat dient el que han de fer els altres, però dec ser la única que pensa així.
Veig gent amb uns jerseys espantosos però no dic res per que crec que la persona en qüestió està en tot el dret de portar aquell jersey m' agradi a mi o no, però per què llavors el meu cabell ha de ser tema de polèmica? A més a més, per què insistir tant? Es pensen que per dir-m' ho una vegada o 1000, per cansament jo em tallaré el cabell? No! Potser ells sí que fan el que els altres diuen (per això són tan poc interessants i tan desgraciats) però jo no.

Jo faig el que em dóna la punyetera gana. Quantes vegades m' han dit: no estudiïs això però jo ho he fet, no agafis aquesta feina, però jo ho he fet, no surtis amb aquesta persona, però jo ho he fet, no et posis aquesta roba, però jo ho he fet. He fet i faig el que sento i el que vull.
Estic cansada del: per què no et talles el cabell? Doncs mira per que si me' l volgués tallar ho faria però resulta que no vull. Deixa' t créixer el teu i llavors talla-te' l tu.
En totes aquestes crítiques sempre s' amaga una bona part d' enveja, enveja per que voldrien tenir el cabell com jo, enveja per que la gent està frustrada, voldria alliberar-se de ser com els altres, però no té collons i s' irriten molt quan veuen que jo sí que m' atreveixo a desmarcar-me... i no en el cabell, sinó en tot.

Tinc dret a fer el que vulgui amb la meva vida, a triar què faig amb el meu temps, amb qui surto, a què dedicaré la meva vida i quin aspecte tenir...
Estic cansada de veure gent amargada que han llençat la seva vida a les escombraries, que volien fer una cosa (estudiar Humanitats per exemple) però no ho van fer perque algú els hi va dir que no, i tota la puta vida viuràn amb aquesta pena. No haver fet el que volien per l' estúpida opinió d' algú que hauria d' haver callat.
I em sembla molt fort per exemple que algú entri a estudiar una carrera només per que els seus pares li han dit que ho faci: quina mena de professional serà aquesta persona? Quina porqueria de vida plena de frustració tindrà? Per a estudiar el que sigui cal tenir vocació.
No pot ser que algú que podria ser feliç i bon professional en una cosa acabi sent mediocre i infeliç en una altra només perque els seus pares ho van voler així (que aquests pares es plantegin sí de veritat volen el millor per al seu fill, jo diria que no).

Jo de petita vaig decidir ser artista. Ho sóc. Ho he tingut tot en contra, problemes de diners, gent intentant desanimar-me, mala salut... però ho he fet igual. I la gent s' enfada amb mi: per què ets tan tossuda!- diuen furiosos. I jo sento pena per ells per que veig que mai tindrien valor per lluitar com jo ho he fet, veig tot el que s' han perdut per fer cas dels altres. "Per què sou tan covards? dic jo.
Si jo hagués fet cas de tots els que "pel meu bé" em deien que no estudiés Art Dramàtic, m' hagués mort de pena i la meva vida seria ara una desgràcia absoluta.
Els altres no tenen cap dret a dir el què has de fer amb la teva vida. Jo no li dic als altres com han de viure i no penso tolerar que els altres sí que m' ho diguin a mi.

Critiqueu el que volgueu frustrats del món, que jo seguiré fent el que vulgui mentre vosaltres porteu una vida d' esclavitut que no val res.


Els cànons de bellesa són una altra imbecilitat, una altra dictadura. Has de ser d' una manera concreta sinó no vals res. Doncs jo dóno un altre missatge: sigues com ets i reinvindica-ho!

Mireu els averracions que s' han fet i es fa la gent per la bellesa: a la Xina lligar-se els peus, a l' època victoriana provocar-se greus lesions amb corsés, ara injectar-se de tot i incinerar-se al sol... La salut a la merda per una frivolitat, però és que a més a més tampoc són bonics uns peus deformats, ni una cintura atrofiada, ni una cara inflada i cremada... ni la gent sense personalitat.
No m' agrada gaire la cirurgia plàstica, és una decisió respectable però en moltes persones s' ha convertit en un seguir la corrent i una obsessió amb terribles resultats. Tothom s' acaba assemblant massa i és horrible. La diversitat és meravellosa. I tanta cirurgia plàstica només vol dir una cosa: "aborregament". La gent s' ha cregut que de veritat no val res i necessita canviar-s' ho tot. Això és obediència i ser una víctima del sistema. Sistema on només val la pela i interessa tenir a la gent ben tonta, ben infeliç, ben submissa i ben distreta amb frivolitats... no fos cas que s' aixequessin contra la injustícia o pensessin per si mateixos.

Deixeu-vos estar de ximpleries! La vida no s' acaba als 30, als 30 ets molt jove. Es pot tenir un bon cos si passes de la talla 38. Un pit pot ser bonic de qualsevol talla més gran o més petita. Els ulls no tenen per que ser blaus, hi ha ulls castanys que són mil vegades més bonics. El cabell no té per que ser ros. No cal medir 1.80...

Cadascú que faci amb el seu cos el que vulgui, però a la gent que passa per quiròfan li pregunto una cosa: realment estàn fent amb el seu cos el que ells volen o el que volen els altres?

Fas una dieta per què ho desitges realment o per què algú t' ha criticat perquè segons ell tens massa pes?Et fas un lifting perque t' acomplexen les arrugues o per què algú t' ha convençut de que ho facis?
Potser mai abans t' havien molestat les arrugues fins que algú te' n va parlar. Aquesta no és raó per operar-se. I qui sap, potser no n' hi ha per tan, la persona en qüestió només volia molestar-te i va dir la primera ximpleria que va passar pel seu buit cap. Vigila!
Les decisions importants de la teva vida no es poden deixar en mans dels altres.

Tota aquesta història dels cànons de bellesa és una estrategia més de manipulació: el sistema ens vol dèbils, acomplexats, sense personalitat, amb l' autoestima pel terra, ben obedients i dominats. Una dona amb talla gran satisfeta del seu cos és un perill per al sistema, per que aquella dona no serà tan fàcil de dominar com una que realment ha dedicat la seva vida a quedar-se com un pal i sempre se sent com una merda.
Els cànons de bellesa són especialment cruels amb les dones: és el patriarcat. Quan una dona no s' estima a ella mateixa, és fàcil de dominar, es torna dèbil i insegura.

Però recorda que cap cànon de bellesa pot superar el que ja ets, que tu única ets una meravella i les teves meravelles es poden perdre amb el bisturí.
A més a més, no agradaràs a tothom ni falta que fa... Em sembla ridícula la gent que va remenant la cua com un gosset a darrere de qui els menysprea, aquesta necessitat de caure bé a tothom i de quedar bé amb tothom... Si algú et tracta malament no vagis al darrere fent la pilota, a veure si et guanyes el seus apreci: el seu apreci no val res. Si no t' aprecia, per què l' has d' apreciar tu?
És patètic estar buscant sempre l' aprovació dels altres i a més a més, és un mal costum que t' impedeix progressar.

Que el sistema no m' accepta? Doncs mira, a fer punyetes el sistema.
No encaixo a la societat, no encaixo al sistema. Millor així, si encaixés la gent m' acceptaria però jo seria una merda.
No em preocupa gens ser una marginada. Estic orgullosament inadaptada.
Si fas joc amb allò equivocat és que t' equivoques tu també.
No et preocupis tan d' agradar als altres, agrada' t tu, que és el que importa. Et perdràs el plaer de posar-te aquell vestit que tan t' agrada perquè algú t' ha dit que no li fa el pes? No, per favor. Sigues feliç.
Si a mi m' agrada dur el cabell llarg fins a la cintura no me' l tallaré per caure millor als altres. Als altres que els bombin!

A mi m' agrada la gent autèntica, no la que s' esforça per agradar-me sinó la que es mostra tal i com és. La que porta un pentinat estrambòtic independentment de que els altres els hi sembli bé o no, la persona que diu una gran veritat quan els altres estàn omplint-se la boca amb estúpids eufemismes, la persona que és valenta i pren decisions costi el que costi. La persona valenta és la que a mi m' agrada. No m' agrada la gent prefabricada, ja sigui per dins o per fora. La gent que està acabada a mà per a ser acceptada i per a agradar als altres em sembla horrible.

Una vegada un noi estava criticant a una punki dient-li que per què no era com les altres, li va dir barbaritats com: por qué no te operas el pecho? por qué no te depilas las axilas? por qué no te vistes bien? Ella va contestar que a ella ja li agradava com estava. Tota la raó del món. No té cap necessitat de posar-se silicona, les seves aixelles són cosa seva i desde el meu punt de vista es vesteix perfectament perquè va com ella vol independentment del que diguin els altres. És diferent, això sí que es vestir-se bé!

Acabem ja amb la dictadura de la dona estereotipada. Que vingui la dona autèntica, que és lliure, que se sap bona tal i com és, que se sap millor que les imatges falses (operacions, maquillatges, postissos, anorexia, photoshop) que apareixen als mitjans. La dona que té personalitat, que  no li importa el què diràn i que no viu pensant en agradar als altres. Aquest model de dona -i d' home- és més necessari.
Són els altres els que estàn malament i no tu, per tan, són els altres els que han de canviar, tu estàs bé com ets.

Recordo un fastigós anunci d' una clínica de cirurgia estètica: una dona (no precisament grassa per cert) anava a una botiga de roba i no trobava la seva talla. La dependenta (bastant estúpida per cert) li deia de molt males maneres que no podria trobar res de la seva talla allà. Osigui li estava dient: gordaaaaaaa! Finalment la clienta anava a operar-se a la clínica, a fer-se una liposucció o no sé quina porqueria que no li feia cap falta i posteriorment tornava a la botiga i ben satisfeta es posava un d' aquells vestits i es mirava contenta al mirall. Quin horror!
Quin missatge tan dolent! Com juguen amb les nostres inseguretats!
Hi ha gent que a partir de certa talla ja sembla que no puguin vestir-se per que es fabriquen talles minúscules, però no és la persona la que ha de canviar! Han de canviar els fabricants, fabricant talles per tothom! Prou de generar complexes en la gent! La dona no necessita aprimar-se! La roba s' ha de fer de diferents talles com persones hi ha! L' anunci pretèn dir: o t' aprimes o no podràs vestir-te i la gent et rebutjarà.
És cert que es maltracta a les persones grasses però elles no s' han d' aprimar, és la gent que ha d' aprendre a ser persona i a comportar-se! Però és que a sobre ni tan sols es tracta de persones grasses sinó de gent que passa no gaire més de la talla 38... On anirem a parar?
Prou obsessionar-se amb estar prim! La salut i la bellesa no depenen tant de les talles!

Ara ha sortit el gran il.luminat: Dukan. La dieta miraculosa que té detractors i amics gairebé per igual. No en sé gaire del tema, però tinc entès que és proteïna en grans quantitats i pràcticament res de fruita. És desequilibrat!
A sobre el sr. Dukan ara diu que s' ha de fomentar l' estar prim (com si no és fomentés prou ja, bé de fet, no es fomenta, s' imposa). Diu que hi ha molta obessitat infantil (cosa certa) però per combatre-la proposa una cosa espantosa: que a les escoles posin millor nota als alumnes prims. No és horrible? És discriminatori! I a sobre és de les pitjors coses que li poden passar a l' ensenyament (que prou malament està ja). Les notes depenen de com sigui de bona estudiant una persona i no del que pesi. Per favor! No barregem coses! Per cert, una cosa que hauria de saber el Dukan és que la cultura és més important que la cintura, em sembla que no ho sap.
El que s' ha de fomentar és la salut i proposar una bona alimentació... i el tema de les notes deixar-lo apart, la gent necessita cultura, estudiar com cal i no tenir els seus resultats acadèmics manipulats segons el seu pes. Joder!

Una cosa més: el tema de les dietes és absurd, estàn massificades i haurien de ser personalitzades. Cada persona té necessitats diferents, no pot fer tothom la mateixa dieta!

Prou de ser obedient. Prou ja. Desobeeix, sigues com ets, salvatge, autèntic/a. No et deixis domesticar per aquest sistema que et menysprea.
Prou de fer el que els altres ens diuen, tu tries com vols viure, què vols estudiar, què vols ser i quin aspecte tenir. Per què has de seguir el cànon que imposa la publicitat, per què has de seguir el que et diu la família, el que surt a la tele, el que surt a la pornografia, el que vol la parella, el que diuen els amics, el que veus a les pasarel.les? Tu pots ser molt millor que tot això, de fet, si et treus la màscara, veuràs que ja ho ets.