La ninfa de l'aigua de Collier
L´any 2005 em trobava totes les tardes a la ràdio treballant. A l´emissora, era responsable de diferents activitats però la meva preferida era sense cap mena de dubte el programa de ràdio que feia un cop a la setmana. Normalment a les tardes, em tocava actualitzar l´enorme arxiu musical de l´emissora, el material que s´emmagatzemava al GDS. Sovint, les cançons més llargues tardaven més temps en gravar-se i m´havia d´esperar entre cançó i cançó. A vegades, en aquest breu espai de temps em passaven coses curioses, com ara que em començaven a venir paraules i missatges a la ment que em parlaven d´històries, sentiments, anhels, estats d´ànim... Sempre amb papers a mà, jo anotava aquests missatges. El procès era curiós, misteriós, fluïd, fàcil fins i tot.
Aquests missatges no tenien res a veure amb cap cançó radiofònica, per estrany que sembli, no hi havia cap influència de tota la música que escoltava a la ràdio i que no m´agradava sempre. Aquelles paraules no trobaven cap inspiració en la música de l´emissora però sí que estaven intimament lligades amb moments clau a la meva vida.
En aquella època havia fugit de fer feines miserables per començar a treballar a la ràdio i d´aquesta manera aconseguir diners per pagar la meva carrera d´Art Dramàtic i satisfer al mateix temps les meves inquietuds radiofòniques. Sentia moltes ànsies per aconseguir el que volia, accedir a uns estudis que en aquells moments no podia pagar, la situació em desesperava però al mateix temps sentia un gran alliberament perque estava aconseguint els mitjans necessaris, m´havia lliurat de les feines espantoses que havia fet anteriorment i estava descobrint un món nou.
Era un moment de transició, de llum i foscor, de canvi, de passat i futur fusionant-se en un present estrany. Era una mescla de tristesa, esperança, de tornar a començar i de desfer-me de problemes de salut, traumes, frustracions, complexes. Es tractava d´un camí terapèutic. Resulta difícil expressar-ho amb més claredat però per això teniu el poema a continuació que ja parla per si mateix.
Com sabeu, no em considero poetessa i a més a més, la mètrica i jo no ens entenem. El text es distribueix en versos però versos lliures, de fet, l´excusa és perfecte, ja que el poema parla de trencament, de rebel.lió, de buscar la llibertat malgrat la foscor del cor.
Gairebé sempre escric en català, la meva llengua materna i com millor m´expresso, però per alguna estranya raó, aquests versos em van sortir en castellà. En qualsevol cas, els considero tan personals com qualsevol altre material que hagi escrit i els dedico a totes aquelles persones que busquen la llibertat i que s´aixequen quan han caigut.
LOCURA EN EVASIÓN
Esta es la noche de los cielos oscuros.
Esta noche salgo a bailar desnuda.
Vestida solo con mi apagada piel,
no me siento triste por la fealdad de mis trapos.
Me libero de la cárcel de mis ropas.
Y todas mis joyas serán las rosas,
cubriré mis pies con pétalos,
de abundantes flores mis cabellos
y llenas de colores libraré mis manos de mil dolores.
Bailo al son y al ritmo atronador de mi roto corazón.
La intensidad me lleva a tal límite que voy a perder la razón.
Aunque la enfermedad y la desesperación se han cebado en mi carne y mis huesos,
yo sigo aquí, y soy hermosa cuando bailo así.
Voy a convertirme aunque sea por un momento
en reina del mar, de la tierra y el cielo.
Con mi alma conquistaré esta noche, mar y desierto,
y solo con pensar en volver me estremezco.
Que bailar es vivir es cierto:
en mi danza no existe tormento.
Desde el oscuro cielo se oye una voz
que en mi cabeza retumba atroz,
y no sé si es mi locura o Dios.
La sangre sin piedad calienta mis sienes
donde la inconciencia es la llave de mis bienes.
En mis ojos se refleja el fuego
y en mi mente florece mi incierto destino.
Mi alma és plata hundida en un gran río
donde mi corazón desea la libertad desde hace siglos.
2005
