El Grimori de la Gata Negra

DESOBEDIÈNCIA I LLIBERTAT

2012-01-28T22:44:00.015+01:00

Normalment genero polèmica. No ho busco jo. Simplement no seguir la corrent està mal vist i ja sabeu què passa quan algú és diferent: intenten destruïr-te.

Faig ràbia per que faig el que vull, però això no és dolent, estic en el meu dret de fer el que jo vull. Proutes coses que no volem fem per que no hi ha més remei! Quan pots fer el que vols per què no fer-ho?

Ja sabeu la fama d' excèntrica antisistema que m' he guanyat, pel meu aspecte diferent i la meva personal forma de pensar m' he guanyat uns quants enemics, però almenys puc dir que els amics que tinc són de veritat (no tothom pot dir el mateix).
Tan en imatge com en forma de pensar sóc el centre de les crítiques.

Per exemple: Començo a estar cansada de la campanya que s' ha organitzat en contra del meu cabell llarg. És que no ho entenc. Estic cansada de que tothom em digui que me' l talli. Només jo decideixo si el tallo o no.

És clar, el meu cabell és molt llarg i la majoria de gent no l' hi té així i jo he de fer com tots els altres, per que ja se sap, hem de ser tots iguals. Doncs no em dóna la gana.
Que pesat és sentir tan sovint: talla' t el cabell! i per què no te' l talles per aquí? t' hauries de tallar el cabell, talla't les puntes... Que no me' l vull tallar! Me' l tallaré quan jo vulgui. Quan jo vulgui el deixaré créixer fins arrossegar-lo per terra, quan jo vulgui me' l tallaré, quan jo vulgui em raparé el cap i quan jo vulgui em tenyiré els cabells verds! Però ho faré quan a mi em dóni la gana i no quan em diguin els altres.

Només falta que m' enganxi una mica el cabell amb la cremallera de l' anorak que ja està tothom dient: ho veus? això et passa per portar el cabell tan llarg!" No diuen: t' has fet mal?" No, que va, diuen: ho veus? això et passa per portar-lo tan llarg. I ja m' intenten convéncer una altra vegada de que me' l talli. Sempre buscant qualsevol situació, qualsevol excusa i qualsevol oportunitat per dir-me (una altra vegada!) que em talli els cabells.
És ben clar: ho veus? això et passa per portar el cabell tan llarg significa vull que et tallis aquest cabell i ho faràs per que ho dic jo.

Una vegada, fa una anys vaig anar a la perruqueria amb la meva mare per fer-me un tractament i ja de pas la meva mare va demanar a la perruquera que em tallés el cabell dient: així la poso en un compromís.
Que compromís ni que merda! Vaig dir que no, que jo no volia que em tallessin el cabell i per molt que van insistir totes dues jo vaig seguir dient que no i vaig sortir d' allà amb el cabell tan llarg com sempre. No sé amb quin dret es creuen els altres per decidir com he de portar el MEU cabell. I a sobre s' enfaden per la meva insubmissió. Això també és enveja per que probablement elles haguessin seguit la corrent con animalets domesticats i fot molta ràbia que algú del teu voltant, en canvi, decideixi per si mateixa.

Recordo una vegada que em vaig veure obligada a treballar en una porqueria de perfumeria on la majoria de les meves companyes eren gent imbècil, frívola i creguda. Allà havies de ser com elles, no ser gaire alta, callar i obeïr, llepar culs, tenir el cabell tallat en una mitja melena tenyida de ros, portar silicona als pits, estar a dieta, consumir tele-escombraria... i unes quantes estupideses més. Si no complies amb aquest requisits et maltractaven (fins i tot hi va haver un judici per violència física contra una companya que tenia personalitat pròpia). Obviament jo no complia amb cap d' aquests requisits i em van amargar la vida. Una de les putades que em feien era estar sempre fotent-se amb el meu cabell dient que me' l tallés i que me' l tallés i que me' l tallés. Està clar que la meva melena fosca fins a la cintura no tenia res a veure amb les seves cabelleres bastant més curtes i oxigenades. A mi no em donava la gana de tallar-me el cabell i no ho vaig fer, per molt que insistissin. Una vegada em vaig tallar les puntes però per que les vaig veure molt deteriorades i jo vaig decidir-ho. Al meu voltant es va organitzar un assetjament fastigós perque consideraven que m' havia tallat el cabell molt poc i tot van ser comentaris despectius i cares de fàstic.

Ja només entrar a treballar allà, l' encarregada (de mala llet per les dietes, ja que són dures, tenia un cul enorme i volia tenir cos de top-model, com tota pija com ella) no parava de comentar que prima estava jo i que per què estava tan prima (aquesta no és una pregunta gaire normal que diguem, però és que li cremava per dins l' enveja de que jo estés com estic sense haver de passar gana). També va dir, primer que li agradava el meu cabell llarg però després es va contradir dient: no sé si m' agrada gaire per que jo abans el tenia així de llarg. Osigui: puta enveja.
Ah! I van advertir-me de que no aconseguiria cap altre feina a no ser que em tallés el cabell. Resultat: mai em vaig tallar el cabell i vaig treballar a altres llocs. No em van convéncer de que m' havia de tallar el cabell, ni de que era lleig, ni de que era necessari tallar-lo.
Mentre elles sacrificaven la seva vida als tòpics, jo era lliure i més feliç.

Tot el que facis que es surti d' allò "normal" provocarà al teu voltant un allau de crítiques. Fins i tot una cosa tan poc important com deixar-se el cabell llarg... o no voler-lo tenir ros. Francament no he entés mai la imperiosa necessitat que senten algunes dones per tenyir-se el cabell de ros, a més a més, a moltes els hi queda fatal. A mi podria quedar-me bé el tint ros, pel meu color de pell i ulls però no vull ser rossa, m' agrada el color fosc de cabell que m' ha tocat, i ja se sap, estar bé amb un mateix també està mal vist per que els altres se senten desgraciats amb el seu aspecte i no suporten que tu siguis feliç i tinguis personalitat.

I si algún dia parlo de canviar una mica o de fer-me les puntes ja es fa al meu voltant un grupet de curiosos plens d' interés, gent que semblava morta, de sobte torna a la vida. No puc creure que el meu cabell sigui tan important, o més ben dit, que les vides d' aquesta gent siguin tan miserables i tan buides, que només es desperten quan parlo de tallar el cabell. Quanta frivolitat!
M' estic començant a cansar i a contestar malament (contestar bé, després de tot, per que estic en el meu dret). Si començo jo a parlar dels estilismes dels altres no acabo, entre panxes cerveseres, tetes planes, culs grossos i roba lletja... però sempre he pensat que no era cosa meva i que per tan, fóra de molt mal gust mencionar coses d' aquestes, però ja que veig que el meu cabell és assumpte dels altres, els culs grossos del personal hauràn de passar a ser també de la meva incumbència.
Estic cansada de preocupar-me de no molestar els altres però que en canvi als altres els hi importi una merda si em molesten o no.

Sempre he pensat que cada persona era lliure per a fer el que vulgui i ser com vulgui i per això no he estat dient el que han de fer els altres, però dec ser la única que pensa així.
Veig gent amb uns jerseys espantosos però no dic res per que crec que la persona en qüestió està en tot el dret de portar aquell jersey m' agradi a mi o no, però collons, per què llavors el meu cabell ha de ser tema de polèmica? A més a més, per què insistir tant? Es pensen que per dir-m' ho una vegada o 1000, per cansament jo em tallaré el cabell? No! Potser ells sí que fan el que els altres diuen (per això són tan poc interessants i tan desgraciats) però jo no.

Jo faig el que em dóna la punyetera gana. Quantes vegades m' han dit: no estudiïs això però jo ho he fet, no agafis aquesta feina, però jo ho he fet, no surtis amb aquesta persona, però jo ho he fet, no et posis aquesta roba, però jo ho he fet. He fet i faig el que sento i el que vull.
Estic cansada del: per què no et talles el cabell? Doncs mira per que si me' l volgués tallar ho faria però resulta que no vull. Deixa' t créixer el teu i llavors talla-te' l tu.
En totes aquestes crítiques sempre s' amaga una bona part d' enveja, enveja per que voldrien tenir el cabell com jo, enveja per que la gent està frustrada, voldria alliberar-se de ser com els altres, però no té collons i s' irriten molt quan veuen que jo sí que m' atreveixo a desmarcar-me... i no en el cabell, sinó en tot.

Tinc dret a fer el que vulgui amb la meva vida, a triar què faig amb el meu temps, amb qui surto, a què dedicaré la meva vida i quin aspecte tenir...
Estic cansada de veure gent amargada que han llençat la seva vida a les escombraries, que volien fer una cosa (estudiar Humanitats per exemple) però no ho van fer perque algú els hi va dir que no, i tota la puta vida viuràn amb aquesta pena. No haver fet el que volien per l' estúpida opinió d' algú que hauria d' haver callat.
I em sembla molt fort per exemple que algú entri a estudiar una carrera només per que els seus pares li han dit que ho faci: quina mena de professional serà aquesta persona? Quina porqueria de vida plena de frustració tindrà? Per a estudiar el que sigui cal tenir vocació.
No pot ser que algú que podria ser feliç i bon professional en una cosa acabi sent mediocre i infeliç en una altra només perque els seus pares ho van voler així (que aquests pares es plantegin sí de veritat volen el millor per al seu fill, per que jo diria que no).

Jo de petita vaig decidir ser artista. Ho sóc. Ho he tingut tot en contra, problemes de diners, gent intentant desanimar-me, mala salut... però ho he fet igual. I la gent s' enfada amb mi: per què ets tan tossuda!- diuen furiosos. I jo sento pena per ells per que veig que mai tindrien valor per lluitar com jo ho he fet, veig tot el que s' han perdut per fer cas dels altres. "Per què sou tan covards? dic jo.
Si jo hagués fet cas de tots els que "pel meu bé" em deien que no estudiés Art Dramàtic, m' hagués mort de pena i la meva vida seria ara una desgràcia absoluta.
Els altres no tenen cap dret a dir el què has de fer amb la teva vida. Jo no li dic als altres com han de viure i no penso tolerar que els altres sí que m' ho diguin a mi.

Critiqueu el que volgueu frustrats del món, que jo seguiré fent el que vulgui mentre vosaltres porteu una vida d' esclavitut que no val res.

Els cànons de bellesa són una altra imbecilitat, una altra dictadura. Has de ser d' una manera concreta sinó no vals res. Doncs jo dóno un altre missatge: sigues com ets i reinvindica-ho!

Mireu els averracions que s' han fet i es fa la gent per la bellesa: a la Xina lligar-se els peus, a l' època victoriana provocar-se greus lesions amb corsés, ara injectar-se de tot i incinerar-se al sol... La salut a la merda per una frivolitat, però és que a més a més tampoc són bonics uns peus deformats, ni una cintura atrofiada, ni una cara inflada i cremada... ni la gent sense personalitat.
No m' agrada la cirurgia plàstica, tothom s' acaba assemblant massa i és horrible. La diversitat és meravellosa. I tanta cirurgia plàstica només vol dir una cosa: "aborregament". La gent s' ha cregut que de veritat no val res i necessita canviar-s' ho tot. Això és obediència i ser una víctima del sistema. Sistema on només val la pela i interessa tenir a la gent ben tonta, ben infeliç, ben submissa i ben distreta amb frivolitats... no fos cas que s' aixequessin contra la injustícia o pensessin per si mateixos.

Deixeu-vos estar de gilipollades! La vida no s' acaba als 30, als 30 ets molt jove. Es pot tenir un bon cos si passes de la talla 38. Un pit pot ser bonic de qualsevol talla més gran o més petita. Els ulls no tenen per que ser blaus, hi ha ulls castanys que són mil vegades més bonics. El cabell no té per que ser ros. No cal medir 1.80...

Cadascú que faci amb el seu cos el que vulgui, però a la gent que passa per quiròfan li pregunto una cosa: realment estàn fent amb el seu cos el que ells volen o el que volen els altres?

Fas una dieta per què ho desitges realment o per què algú t' ha criticat perque segons ell tens massa pes?Et fas un lifting perque t' acomplexen les arrugues o per què algú t' ha convençut de que ho facis?
Potser mai abans t' havien molestat les arrugues fins que algú te' n va parlar. Aquesta no és raó per operar-se. I qui sap, potser no n' hi ha per tan, la persona en qüestió només volia molestar-te i va dir la primera tonteria que va passar pel seu buit cap. Vigila!
Les decisions importants de la teva vida no es poden deixar en mans dels altres.

Tota aquesta història dels cànons de bellesa és una estrategia més de manipulació: el sistema ens vol dèbils, acomplexats, sense personalitat, amb l' autoestima pel terra, ben obedients i dominats. Una dona amb talla gran satisfeta del seu cos és un perill per al sistema, per que aquella dona no serà tan fàcil de dominar com una que realment ha dedicat la seva vida a quedar-se com un pal i sempre se sent com una merda.
Els cànons de bellesa són especialment cruels amb les dones: és el patriarcat. Quan una dona no s' estima a ella mateixa, és fàcil de dominar, es torna dèbil i insegura.

Però recorda que cap cànon de bellesa pot superar el que ja ets, que tu única ets una meravella i les teves meravelles es poden perdre amb el bisturí.
A més a més, no agradaràs a tothom ni falta que fa... Em sembla ridícula la gent que va remenant la cua com un gosset a darrere de qui els menysprea, aquesta necessitat de caure bé a tothom i de quedar bé amb tothom... Si algú et tracta malament no vagis al darrere llepant-li el cul, a veure si et guanyes el seus apreci: el seu apreci no val res. Si no t' aprecia, per què l' has d' apreciar tu?
És patètic estar buscant sempre l' aprovació dels altres i a més a més, és un mal costum que t' impedeix progressar.

Que el sistema no m' accepta? Doncs mira, una merda per al sistema.
No encaixo a la societat, no encaixo al sistema. Millor així, si encaixés la gent m' acceptaria però jo seria una merda.
No em preocupa gens ser una marginada. Estic orgullosament inadaptada.
Si fas joc amb allò equivocat és que t' equivoques tu també.
No et preocupis tan d' agradar als altres, agrada' t tu, que és el que importa. Et perdràs el plaer de posar-te aquell vestit que tan t' agrada perque algú t' ha dit que no li fa el pes? No, per favor. Sigues feliç.
Si a mi m' agrada dur el cabell llarg fins a la cintura no me' l tallaré per caure millor als altres. Als altres que els bombin!

A mi m' agrada la gent autèntica, no la que s' esforça per agradar-me sinó la que es mostra tal i com és. La que porta un pentinat estrambòtic independentment de que els altres els hi sembli bé o no, la persona que diu una gran veritat quan els altres estàn omplint-se la boca amb estúpids eufemismes, la persona que és valenta i pren decisions costi el que costi. La persona valenta és la que a mi m' agrada. No m' agrada la gent prefabricada, ja sigui per dins o per fora. La gent que està acabada a mà per a ser acceptada i per a agradar als altres em sembla horrible.

Una vegada un noi estava criticant a una punki dient-li que per què no era com les altres, li va dir barbaritats com: por qué no te operas el pecho? por qué no te depilas las axilas? por qué no te vistes bien? Ella va contestar que a ella ja li agradava com estava. Tota la raó del món. No té cap necessitat de posar-se silicona, les seves aixelles són cosa seva i desde el meu punt de vista es vesteix de conya per què va com ella vol independentment del que diguin els altres. És diferent, això sí que es vestir-se bé!

Acabem ja amb la dona estereotipada. Que vingui la dona autèntica, que és lliure, que se sap bona tal i com és, que se sap millor que les imatges falses (operacions, maquillatges, postissos, anorexia, photoshop) que apareixen als mitjans. La dona que s' agrada a ella mateixa i no li importa el què diràn i que no viu pensant en agradar als homes (als homes de veritat també els hi agrada la dona autèntica).
Són els altres els que estàn malament i no tu, per tan, són els altres els que han de canviar, tu estàs bé com ets.

Recordo un fastigós anunci d' una clínica de cirurgia estètica: una dona (no precisament grassa per cert) anava a una botiga de roba i no trobava la seva talla. La dependenta (bastant estúpida per cert) li deia de molt males maneres que no podria trobar res de la seva talla allà. Osigui li estava dient: gordaaaaaaa! Finalment la clienta anava a operar-se a la clínica, a fer-se una liposucció o no sé quina porqueria que no li feia cap falta i posteriorment tornava a la botiga i ben satisfeta es posava un d' aquells vestits i es mirava contenta al mirall. Quina merda!
Quin missatge tan dolent! Com juguen amb les nostres inseguretats!
Hi ha gent que a partir de certa talla ja sembla que no puguin vestir-se per que es fabriquen talles minúscules, però no és la persona la que ha de canviar! Han de canviar els fabricants, fabricant talles per tothom! Prou de generar complexes en la gent! La dona no necessita aprimar-se! La roba s' ha de fer de diferents talles com persones hi ha! L' anunci pretèn dir: o t' aprimes o no podràs vestir-te i la gent et rebutjarà.
És cert que es maltracta a les persones grasses però elles no s' han d' aprimar, és la gent que ha d' aprendre a ser persona i a comportar-se! Però és que a sobre ni tan sols es tracta de persones grasses sinó de gent que passa no gaire més de la talla 38... On anirem a parar?
Prou obsessionar-se amb estar prim! La salut i la bellesa no depenen tant de les talles!

Ara ha sortit el gran il.luminat: Dukan. La dieta miraculosa que té detractors i amics gairebé per igual. No en sé gaire del tema, però tinc entès que és proteïna en grans quantitats i pràcticament res de fruita. És desequilibrat!
A sobre el sr. Dukan ara diu que s' ha de fomentar l' estar prim (com si no és fomentés prou ja, bé de fet, no es fomenta, s' imposa). Diu que hi ha molta obessitat infantil (cosa certa) però per combatre-la proposa una cosa espantosa: que a les escoles posin millor nota als alumnes prims. No és horrible? És discriminatori! I a sobre és de les pitjors coses que li poden passar a l' ensenyament (que prou malament està ja). Les notes depenen de com sigui de bona estudiant una persona i no del que pesi. Per favor! No barregem coses! Per cert, una cosa que hauria de saber el Dukan és que la cultura és més important que la cintura, em sembla que no ho sap.
El que s' ha de fomentar és la salut i proposar una bona alimentació... i el tema de les notes deixar-lo apart, la gent necessita cultura, estudiar com cal i no tenir els seus resultats acadèmics manipulats segons el seu pes. Joder!

Una cosa més: el tema de les dietes és absurd, estàn massificades i haurien de ser personalitzades. Cada persona té necessitats diferents, no pot fer tothom la mateixa dieta!

Prou de ser obedient. Prou ja. Desobeeix, sigues com ets, salvatge, autèntic/a. No et deixis domesticar per aquest sistema que et menysprea.
Prou de fer el que els altres ens diuen, tu tries com vols viure, què vols estudiar, què vols ser i quin aspecte tenir. Per què has de seguir el cànon que imposa la publicitat, per què has de seguir el que et diu la família, el que surt a la tele, el que surt a la pornografia, el que vol la parella, el que diuen els amics, el que veus a les pasarel.les? Tu pots ser molt millor que tot això, de fet, si et treus la màscara, veuràs que ja ho ets.

MANTRES: EL SO DE LA CREACIÓ. LA VEU DE L' ETERNITAT

2011-09-14T18:28:00.019+02:00

OM és per als hindús és el so de la creació i per tant, el seu mantra principal. En realitat està format per les lletres A-U-M.

De la vibració d' aquest so va sorgir tot l' univers i per aquesta raó és un so sagrat.

Els mantres són paraules que es van repetint, concentrant la ment en aquesta repetició i aquest so i d' aquesta manera aconseguint un estat relaxat i meditatiu.

Els mantres tenen un sentit espiritual en el seu significat i en moltes ocasions representa una reflexió o una petita oració a una divinitat, com veurem més endavant en alguns exemples.

El so causa grans efectes en el cos i la ment, està comprovat que certa música ens fa més feliços, ens calma, que la veu de la persona estimada ens reconforta, que algunes vibracions sonores ens ajuden...i que la contaminació acústica ens genera molts trastorns.

Tots els sentits són un gran do però centrem-nos ara en l' oïda. En el gran plaer d' escoltar, en la sanació que es pot produïr amb un so/invocació.

Com a mostra del gran poder dels mantres vull dedicar-vos aquesta entrada. Escolteu-la!

Comproveu el gran poder del mantra AUM que tan poc entenem a Occident (on l' espiritualitat no és tal sinó una absurda moda). Fem callar per un moment el desagradable soroll del món que ens castiga, relaxem-nos, respirem fons i escoltem aquestes mostres del mantra AUM. Veritablement, escoltant aquests exemples, puc creure que es tracta del so de la creació.

Penso molt en el déu Ganesh, em desperta una gran simpatia i fins i tot m' ha visitat en somnis.

És el fill dels déus Shiva i Parvati. En una llarga absència de Shiva, Parvati va crear a Ganesh perque la servís fidelment. En una ocasió Parvati va demanar a Ganesh que no deixés que ningú entrés a la seva casa mentre ella es banyava. Justament en aquell moment, va arribar Shiva i Ganesh va impedir-li a la casa. Shiva, que no va reconèixer el seu fill va decapitar a Ganesh, enfurismat perque aquest li impedia entrar a casa seva. Parvati en veure el seu fill decapitat va desesperar-se i va fer-li saber a Shiva que havia assassinat al seu propi fill. Shiva, per solucionar-ho va decidir substituïr el cap del seu fill per el del primer ésser vivent que trobés i d' aquesta manera tornar-lo a la vida. El primer ésser que va trobar va ser un elefant i sense dubtar-ho va posar el seu cap a les espatlles del seu fill, que va recuperar la vida.

Desde llavors, Ganesh es va convertir en el déu dels principis i la bona fortuna. Sovint se' l representa amb 4 braços: en un hi porta una destral amb la que trenca els obstacles, en un altre hi porta un platet de dolços per agraïr la veneració i representar els premis que concedeix per la devoció i en els altres dos braços, sovint saluda i/o porta flors de lotus (símbol de l' espiritualitat).

Malgrat ser gras, balla molt bé i els seus moviments són elegants, Ganesh és la unió de la força i la delicadesa. També és una divinitat tàntrica (com els seus pares), la seva trompa representa el lingam (joia, el penis) i la seva boca representa el yoni (lotus, la vagina).

Un dels seus ullals sovint apareix partit perque ell l' utilitza a vegades com una arma i altres vegades per a escriure, com bé va fer-ho durant l' escriptura de la gran obra èpica Mahabharatta.

Si us trobeu en dificultats i/o toca tornar a començar (a mi em passa moltes vegades), invoqueu a Ganesh.

Om gam Ganapataye namaha és un dels seus principals mantres i ja ha aparegut al blog en una anterior ocasió. Aquí tenim a continuació un mantra més complexe però també molt bonic.

Ganesha, que comenci una nova vida molt millor amb els meus objectius complint-se.

Jai Ganesh!

Shiva és una de les principals divinitats masculines hindús. Forma part d' una trinitat: Brahma (el creador), Vishnú (el conservador) i Shiva (el destructor-transformador).

Representa el principi masculí de l´univers i la seva dona Parvati representa el principi femení de l' univers. Tots dos són els pares de Ganesh, el déu elefant, senyor dels principis, de la bona fortuna i de l' èxit, és també el destructor dels obstacles entre moltes altres virtuts.

Om namah Shivaya (veneració/salutació al nom de Shiva) és un mantra dedicat a Shiva, atreu el poder sense desvincular-lo de l' humiltat.

Sovint se' l representa ballant ja que és el senyor de la dansa i el teatre. És un gran defensor de la gent de la faràndula i va guanyar un important concurs de dansa especial per als déus.

Com a ofrenes li agraden especialment el bon encens i els collarets de flors.

Si busques ajuda, a la Índia es considera a Shiva com un gran benefactor.

Shiva, ajuda'm en l' objectiu que em plantejo ara! Om namah Shivaya!

Una de les versions més belles del mantra de Shiva és la que ha interpretat Krishna Das. Sentiment, ritme, una veu profunda i autèntica...difícil d' oblidar!

Una altra versió del mantra Om namah Shivaya és el que apareix en la segona part d' aquesta mostra de dansa hindú. És també de Krishna Das però com podeu veure, és una versió diferent molt més relaxant, més espiritual i allunyada del ritme més mogut i podem dir que menys comercial que la versió anterior.

Tinc un fort vincle amb la deessa Kali.

No se la comprèn gaire, sobretot a Occident. Kali no és una divinitat cruel ni és un dimoni ni res semblant. Kali és una deessa benefactora que protegeix als innocents i lluita contra la injustícia. És l' exterminadora dels dimonis i de tota força maligna. És la mare de la deessa Durga, deessa de la justícia.

Kali representa la feminitat en tot el seu esplendor (és a dir, entre molts altres aspectes, valentía, fortalesa...), allò indestructible, el poder, la capacitat d' enfrontar-se a la foscor, la sensualitat, la llibertat, el plaer...

Aquest mantra serveix per a invocar a Kali demanar a aquesta deessa protectora que ens ajudi a vèncer les nostres pors i inseguretats. Jai Kali!

Sempre m' ha agradat Nina Hagen, tan atrevida, original, divertida, atípica, rockera...el que no sabia és que també tenia interés per l' hinduïsme i els mantres. En aquest vídeo interpreta un meravellós mantra dedicat a Kali. Om kreem kalikayai namah.

Sarasvati és la deessa de les arts, sobretot la música i la poesia. També ajuda en els descobriments científics i dóna un cop de mà a l' hora d' estudiar i adquirir nous coneixements. Tothom necessita coneixement, tothom necessita alimentar el seu esperit amb art. Amb el bonic mantra que tenim a continuació, demanem a Sarasvati que ens ajudi a aprendre més i millor.

Om shrrem hreen saraswatyai namaha!

KOITZUKIHIME: FOSCOR DE PORCELLANA

2011-09-09T19:36:00.024+02:00

Sempre m' han agradat les nines de porcellana: tan delicades i misterioses. Algunes persones els hi tenen por, aquest fet s' anomena pediofobia i li he dedicat més d' un programa a la ràdio. Alguns artistes han anat més enllà i han creat unes obres d' art extraordinàries i que poden generar encara més por a les persones pediofòbiques (i més fascinacó a les persones diguem-ne, frikis, com jo).
M' agradaria presentar-vos una artista japonesa més que curiosa: Koitzukihime. La seva obra consisteix en nines de porcellana podriem dir que "gòtiques" ja que tenen un aire llòbrec i romàntic més que notable. La bellesa d' aquestes nines és sorprenent, es tracta d' obres d' art.

Moltes d' aquestes nines tenen un aire malaltís o ja podriem dir que en alguns casos o dormen o estàn mortes. Veient les imatges me'n recordo de la tradició de les fotografies post mortem que Koitzukihime sembla recrear.

En alguns casos les nines presenten curiositats a destacar: germanes bessones o siameses, una verge-màrtir-papessa, taüts, llàgrimes de sang, claus a les mans...

Cal fixar-se en l' expressió d' aquestes nines, el seu aire fràgil (en tots els sentits), el gust exquisit de la seva roba d' època tan ben confeccionada i els detalls de les mans amb les ungles tan perfectes.

La majoria de les seves nines representen nenes o adolescents entre lavida i la mort o que com hem dit, directament es troben ja en un altre món. Podria tractar-se de les heroïnes malaltisses dels relats d' Edgar Allan Poe.

Tràgedia, tristesa, mort, son, romanticisme, sensualitat, malaltia, màgia, nostalgia... es troben en les obres inquietants de Koitzukihime.

Em va impressionar molt veure per primera vegada algunes d' aquestes imatges en un vídeo del Youtube quan em trobava recopilant material per un programa de ràdio dedicat a les nines maleïdes. Aquest vídeo va desaparèixer del Youtube i em va saber greu perque les imatges estaven molt ben escollides i estaven acompanyades per una estranya versió chill

out d' El Cant dels ocells.

En fi, per no tornar-me boja recopilant fotografies del Google imatges (m' agraden totes), he decidit compartir amb vosaltres un altre video del Youtube amb una cançó molt bonica i misteriosa Canticle.

Aquesta entrada en tot cas, és una petita exposició de l' art de Koitzukihime, visiteu la seva web, la trobareu anunciada al vídeo.

MÉS ENLLÀ DE LA INDIGNACIÓ. SÓC ANTISISTEMA.

2011-09-05T17:44:00.013+02:00

El moviment dels indignats és necessari i just. Desgraciadament ha arribat tard i en forma massa lleu. El moviment ha de ser més actiu, més potent. El moviment, amb les seves acampades ha fet una demostració de resistència malgrat tots els inconvenients que ha trobat: la violència policial, els polítics imbècils que s' han acollonit però han seguit amb la mateixa imbecilitat de sempre, intrusisme (estic parlant dels mandrosos sense compromís, els aprofitats, els que es fan dir antisistema però que no són res més un producte del sistema realment, aquells que en realitat han boicotejat el projecte i han donat mala imatge (-la gent confón als compromesos amb els que no ho són-)...

Jo em considero antisistema, però antisistema de veritat, no de cartró pedra. Vaig contracorrent, treballo dur per tirar endavant, fomento el pensament propi lluny de les masses, m' ho qüestiono tot, utilitzo els mitjans de comunicació per fomentar idees noves, sobrevisc, em rebel.lo, m' esforço per aprendre tots els dies i compartir el que aprenc, poso en dubte els dogmes, quan trobo una injustícia lluito, defenso els meus drets, el meu vot és nul (per què votar als que ens arruïnen que són tots els partits?). Vull agafar el món i sacsejar-lo, replantejar els valors de la societat, dins de la mesura que puc i en la humilíssima posició en que estic. Sóc antisistema, vaig contra el sistema i faig el possible per canviar-lo.

El que NO és antisistema i jo no faig és cremar contenidors, robar, trencar aparadors, apallissar la gent pels carrers... Quina mena de canvi pot aportar una actitud així? Res de bo. No fa gaire Londres es trobava en una situació de violència als carrers brutal. Jo entenc que la gent protesti i cridi però res justifica les seves bretolades, robar-se entre ells, destruïr els negocis dels que lluiten per tirar endavant, matar, cremar edificis... Aquests van de víctimes i d' herois per la vida però són CRIMINALS.

Jo he patit tota la meva vida PRECARIETAT, així en majúscula i no robo ni mato ni trinxo res.

També em fa molta gràcia el típic "antisistema" que s'omple la boca parlant dels drets de la classe obrera quan ell és un pijo que no ha treballat mai a la vida (no perque no hi hagi feina sinó perque no li ha donat la puta gana) i es dedica a destruïr el negoci dels obrers i causant més problemes a la classe obrera a la que diu defensar tan.

Utilitzar la crisi com a excusa per sortir al carrer a matar gent no et converteix precisament en un heroi.

La rebel.lió no ha de ser entre nosaltres sinó contra els que han creat la nostra desgràcia: polítics, bancs, grans empreses... Lluitar contra la injustícia que està establerta per aquests grups és ser antisistema.

Anar contra el sistema està mal vist perque ens han ensenyat a ser submissos. Ens han dit què està bé i què està malament sense permetre que ens ho plantegessim i ho decidissim. Un dia algú va dir: "diuen que el que és antisistema està malalt, però com que el sistema és malaltís el que està malalt realment és qui segueix el sistema." Trobareu aquest missatge més ben expressat en una cita de Krishnamurt al documental Zeitgeist.

Sovint se' m té per la boja del poble, però sé bé el que em faig. Pensar no està ben acceptat socialment. S' ha muntat la societat perque la gent pensi el mínim possible i col.labori amb els més poderosos del planeta que sovint són també els més fills de puta.

Les interminables jornades laborals (partides a més a més) condemnen (a la minoria que té feina) al treballador a dedicar tota la seva vida a feinetes miserables sense poder viure la seva vida, pensar, estudiar... La qualitat del sistema educatiu és pèssim i cada vegada pitjor per culpa de tanta retallada. La medicina no avança per güarir malalties sinó per cronificar-les i crear-ne de noves. Els mitjans de comunicació podreixen el cervell dels ciutadans i les ciutadanes amb manipulació i tot tipus de tele-escombraria. L' art i la cultura es menyspreen. Es trepitja a aquell que té inquietuds i vol aprendre. Es fa creure a les persones que no valen res i que han de canviar per dins i per fora segons uns cànons equivocats. Cada dia els països s' empobreixen més, la gent no té accés a uns estudis ni a una feina (sobretot feina digna) a la sanitat, a l' habitatge... als drets més bàsics! I a sobre sembla que el polític és intocable, que no se' l pot criticar.

Doncs mireu, jo sí que els critico. No importa de quin partit siguin. Tots els partits són una porqueria i estàn formats majoritàriament per imbècils capaços de trepitjar el cap dels més pobres per quedar-se amb els seus diners. Robin Hood a l' inversa, roben als pobres per donar-ho als rics.

Ells diuen que no es pot acampar en una plaça i que no se' ls pot criticar, però en canvi si que es pot deixar a la gent sense casa, sense feina, sense cap dret?

Necessito una operació quirúrgica per un problema de salut que em fa patir però els polítics consideren que són més importants els seus cotxes oficials i la seva roba... que jo em foti i que el meu problema arribi a les pitjors conseqüències si cal. Però jo dic que no.

Tinc estudis i una professió que estimo però sovint he de fer feines espantoses per sobreviure i suportant tractes vexatoris per part d' unes empreses malignes i una societat sense educació, bondat ni sentit comú.

I jo critico tot això i més i la gent em mira escandalitzada i considerant que estic malament del cap. Reverencien els polítics considerant que si estàn on estàn és que deuen estar molt preparats (però la majoria no tenen ni cultura ni sentit comú i deixar tanta responsabilitat a les seves mans té conseqüències nefastes per a tothom com estem veient). Em diuen que s' ha de votar els polítics encara que no valguin una merda perque està fet així i no s' hi pot fer res. Em diuen que els polítics si estàn on estàn és perque s' ho hauràn currat i ja deuen saber què fan. Quines imbecilitats! Mireu els polítics: són cultes? són bones persones? són honrats? són intel.ligents? No, oi que no? I llavors? No veieu que són un perill? Han d' estar al nostre servei i no nosaltres al seu, però fan reformes i guerres sense la nostra aprovació, llençen els nostres diners i després diuen que la culpa de tot és nostra. Malparits!

Més temes per qüestionar-se: Què és hisenda i per què li hem de donar els diners que tan suem, sagnem i plorem? Hisenda no som tots, ens roba a tots. Per què els pobres paguem més que els rics? Per què pagar impostos si t' apunyalen al carrer, no pots accedir a la sanitat pública, els contenidors peten perque ningú els buida, el transport públic és una porqueria i cada vegada és més car, no pots tenir uns estudis...? Per què la vida barata ens ha de costar tants diners?

Per què hisenda persegueix a algú que cobra 400 € de l' atur i en cobra 300 € més treballant en negre per sobreviure quan els polítics tenen 3 ó 4 sous, tots ells desorbitats i per no fer res més que perjudicar la societat? I no oblidem els seus sous vitalicis i les seves enormes jubilacions per haver treballat molt poc. No has pensat mai això lector@ meu/va que segueixes obedient els dictats del sistema i a sobre te' n sents orgullós? Ja has pensat que potser quan siguis gran no tindràs jubilació gràcies al sistema amb el que tan col.labores?

Aquesta societat té uns valors de merda.

Et ridiculitzen quan penses per tu mateix. Diuen que estàs boig i et recepten un munt d' antidepresius tòxics que et maten el cervell i tot el cos a poc a poc i enriqueixen les fortunes de la indústria farmacèutica (en la que tu, ingenu/a també deus confiar). T' ensenyen que has de canviar només per adaptar-te als gustos absurds de la gent. Et diuen que has de fer tot el possible per que la societat t'accepti, però encaixar en una societat de merda significa ser una merda també... pensa-t' ho. S' ha de canviar el que està malament i no el que està bé.

Et fan creure que la vida s' acaba als 30, que les dones estiguin en l' edat que estiguin són un problema, que el que està per damunt teu és que deu ser millor que tu... en definitiva, seguir la corrent. Si veus una fila de gent tirant-se per un pont, posa-t' hi al darrere, no fos cas que et miressin malament.

L' èsser humà és un desastre, el seu pitjor enemic i el pitjor enemic de la Terra. Podia ser la millor especie i podriem considerar que és la pitjor. Som la pitjor especie. I el pitjor de tot és que ens creiem molt importants, molt evolucionats i anem amb una superbia insuportable. Però realment què hem fet? Com hem avançat? Ens sentim orgullosos de la tecnologia, això és tot el que hem fet? Crear unes màquines que per cert, funcionen fatal i ens impedeixen treballar a gust i amb la rapidesa que voldriem (penseu en la punyetera informàtica). La nostra tecnologia no és tan meravellosa com ens pensem i de què serveix aquest avenç mentre hi ha tanta fam i tanta violència? Evolucionar tecnològicament està molt bé però humanament no hem evolucionat gens. No em fascina tant dissenyar super-hiper-mega naus amb super-hiper-mega ordinadors com acabar amb la violència i la gana.

Mireu aquest desastre de món: és per sentir-se orgullós? Jo diria que no.

Fixeu-vos en algunes malalties: càncer, artritis, diferents tipus de demència senil... són algunes de les malalties més velles del món i amb prou feines les coneixem i en molts casos no les podem solucionar. En comptes de dir que en sabem tant, més valdria esforçar-nos per aprendre més i no negar el dret de la salut a la població.

Que avui dia estiguem tan malament, en una societat tan suposadament avançada i moderna és una vergonya. No hi ha drets!

No m' estranya que la gent s' entusiasmi amb les pel.lícules de zombies: de manera inconscient veiem la nostra societat apocalíptica reflectida: pobresa, miseria, cap lloc on anar, una societat morta en vida, que es mou infeliç, sense valors, sense esperança ni emocions ni res a fer o una rutina absurda, els laboratoris creant malalties, cada vegada més diferències socials...

Després parlem de la Fi del món. Però si el món ja està acabat! L' Apocalipsi ja és aquí, però ben mirat, alguna vegada hem deixat d' estar-hi?

Però de moment, mirem com és el drama actual: Cada vegada hi ha més gent barallant-se per les restes de menjar dels contenidors d' escombraries. Cada dia hi ha menys feina i en pitjors condicions. Hi ha poquíssima cultura, poquíssima ètica, poquíssim sentit comú. La indigència creix de manera alarmant. Tu cada dia pateixes més pels diners i les ONGS (suposo que n' hi ha de bones) pretenen fer-te sentir culpable com si tu haguessis creat aquesta situació quan ets una víctima més de la miseria, en una mesura més gran o més petita. Aquesta NO és una societat avançada.

Però deixa de pensar que no pots fer res. Pots fer molt. D' acord, sempre has volgut aportar molt al món i per això vas estudiar Medicina tot i que treballes en una cadena de fast food. No et deixen fer la teva gran aportació desde la greixosa cuina de la teva feina de merda. Penses que no hi ha sortida i segurament demà se' t acaba el contracte.

És igual, company. Independentment del teu sou miserable, la teva edat, la teva situació... has de lluitar. T' imagines que la majoria, a les eleccions votés nul? Els polítics se' n anirien a la merda i per força n' haurien de venir de millors. Si estàs en contra de qui et fa mal estàs en contra dels polítics. I si estàs en contra dels polítics per què seguir votant la mateixa merda de sempre quan ja has vist que és una desgràcia pel poble? (estic parlant de tots els grans partits, que són una porqueria).

T' imagines ser més ecologista? Boicotejar les grans empreses? Difondre idees revolucionàries? Pots lluitar. Has de lluitar. Prou submissió! La submissió és per als que no pensen!

A continuació us presento un gran documental en dues parts: Zeitgeist. Està subtitulat per si no sabeu anglès (amb algunes faltes d' ortografia, però). Aquí trobareu les mentides i les injustícies del sistema: les religions, la política, l' economia, els mitjans de comunicació, els espantosos atemptats de l' 11 de setembre (que ara tornaràn a ser el centre mediàtic)... A més a més de trobar alternatives molt interessants. Molt aconsellable.
Que comenci la revolució!

SUGGERÈNCIES MUSICALS

2011-08-08T19:33:00.035+02:00

La música és un gran consol. Sempre.

Hi ha qui em critica per gastar tan temps i diners en aprendre i escoltar música. Ja sabem què passa, la gent inculta considera l' art com una cosa frívola i més valdria que abans de criticar s' injectessin la música en vena, per veure si d' aquesta manera es tornen més persones. Perque l' art és el que ens dóna humanitat, el que ens fa millors i dóna sentit a la nostra vida.
Per què serveix la vida si no pots crear? Què vols que sigui la teva vida? Una merda de feina a canvi d' una merda de sou i res més? I menysprearàs als que tenen inquietuds?
Vivim en una societat plena d' ignorància, incultura i totalment cruel. I el pitjor de tot és que hi ha qui se sent orgullós de ser imbècil i no fa res per millorar...i resulta que després els imbècils som els que volem aprendre? Apa!

Afortunadament, encara pots trobar algú que val la pena entre tanta gentussa.
Dedico aquesta entrada a les persones amb intel.ligència i sensibilitat que valoren l' art, en aquest cas la música.

Curiosament, en aquesta entrada han coincidit principalment veus femenines, la gran majoria d' elles ben poc convencionals. També trobareu però, algún instrumental.

Començarem amb un compositor que crea una música meravellosa i molt inspiradora, sempre amb un toc gòtic, es tracta d' Adrian Von Ziegler. La peça que us ofereixo és Fatal Lullaby, Cançó de bressol fatal.

Tinc una història d' amor-odi amb les cançons de bressol ja que normalment m' entristeixen però també m' atreu el seu aire misteriós que en aquest cas és més que notable.
Sabeu que les cançons de bressol tenen sentit ritual? La paraula Lullaby significa "veste' n Lilith" i és perque es creia que Lilith, la primera dona d' Adàn -considerada maligna per la seva independència- era una diablessa que assassinava als nens al seu bressol. Quan els pares cantaven cançons de bressol als seus nadons, es creia que se'ls protegia de Lilith.
Escolteu atentament aquesta peça, és una barreja sorprenent de dolçor, melangia, màgia i cert aire maligne.

To France és una de les millors cançons de Mike Oldfield. Plena de força i d' il.lusió. En un anterior article de música d' aquest mateix blog podeu trobar una versió d' aquest tema interpretada per Blind Guardian. Aquí tenim una altra versió, també curiosa de sentir, interpretada pel grup Leaves eyes que compta amb la veu de Liv Kristine tan reverenciada per la seva època daurada a Theater of Tragedy. Una versió amb aires medievals i un videoclip teatral.

Només fa un parell de dies que vaig descobrir al grup Ataraxia, que barregen de manera magistral música gòtica amb música antiga. La seva cantant. Francesca Nicoli té una veu soprenent plena de registres, que en algunes cançons recorda a la gran Diamanda Galas (sorprenent similitud en la peça Medusa).
Les cançons d' Ataraxia són molt agosarades, expressives i teatrals. En aquesta que trobeu a continuació, Histrionia, trobem una reflexió sobre el pas del temps i la mort. La seva lletra ens parla de viure el moment i del final inevitable, ens recorda que absurd és a vegades tot plegat, les pèrdues que patim a la vida, els canvis que trobem, les emocions... Una de les línies de la cançó ens dóna un missatge senzill i revel.lador: riu que demà ploraràs...

També em resulta molt interessant el grup Narsilion. Us l' aconsello en aquests moments dolorosos que tots passem. Tant estrés, tantes situacions desagradables, tanta violència, tantes penúries, tanta incomprensió.
Feu callar aquest món podrit i sorollós, poseu una llum ben suau, atureu-vos i escolteu aquesta música meravellosa que us transportarà a móns màgics plens de dolçor. Hi ha vida més enllà del dolor.
Les melodies preciosistes de Narsilion ens conviden a sommiar i resulta difícil escollir entre tantes cançons belles.
Les seves cançons habitualment tracten temes molt màgics i poètics, resulten molt aconsellables ja que et fan sentir bé i et mostren una altra realitat, meravellosa i alegre.

Us ofereixo dos peces, una d' elles és en català Montserrat, nom de per si, màgic i la següent peça és A night in Fairyland, una nit al país de les fades. Bon viatge.

Entre les meves preferències musicals es troba el següent grup: Die Verbantten kinder evas, format per Richard Lederer i Christina Kroustali (Lady of Carnage). És difícil descriure la seva música, tan sorprenent i especial, però es pot considerar molt emocional, expressiva, fosca i ambiental. Les melodies impressionen per la seva sensibilitat, les lletres són poètiques i té un so encisador. De seguida t' arriba el seu missatge. El seu so és tan especial que sembla un somni. Aquí trobem dues peces Mistrust i In darkness let me dwell. Mereixen tota l' atenció. Deixeu-vos portar per aquest somni.

Dins de la música gòtica es repeteixen fòrmules i tòpics però segueix havent-hi una gran varietat: inclinacions més metal, més medieval, més sinfònic... Mephisto Walz queden molt lluny ara que es porta l' espectacularitat. Sense masses artificis acaben teixint un so sofisticat, hipnòtic i fosc. Aquesta cançó porta el mateix nom del grup: Mephisto Walz, el vals de Mephisto. Un elegant ball de saló, perfecte per a un dimoni i que és una curiosa barreja de rock i vals.

Una cançó fabulosa i sommiadora, a mitges entre el pop-rock més fresc i els tocs gòtics més subtils -molt subtils- és Leaves (fulles). Una melodia encantadora, una veu potent i expressiva i un so ple d' entusiasme. El grup holandès The Gathering són responsables d' aquesta peça nostàlgica i plena de força. La lletra ens parla d' una trobada casual, imprevisible entre dos desconeguts entre els quals es desplega una gran química, molta atracció... però que acaba en un record. Mai més es tornen a veure, l' esperança perd força però queda una gran il.lusió i el somni de tornar-se a veure. Us ha passat mai?

Vull mostrar una meravella: Qu' es de ti desconsolado, inoblidable obra del poeta i músic Juan del Enzina (1468-1529). Per als que us agrada la música antiga, aquí teniu aquesta peça plena d' emoció i inspirada en fets històrics. Us volia mostrar una versió meravellosa i molt intensa, interpretada per una coral mixta però que mai més he trobat al Youtube (aquestes coses que passen, que treuen els vídeos), arribava directe al cor. Però aquí tenim una altra versió, també meravellosa i a més a més, és molt coneguda, és la d' Hesperion XXI, format per Jordi Savall, Montserrat Figueres, Lorenzo Alpert i Hopkinson Smith. Creieu-me, val la pena.

A continuació, una suggerència d' un lector del blog. El grup Dead can dance, que compta amb una veu molt especial, exòtica i colpidora, Lisa Gerrard. Em van impactar molt la primera vegada que els vaig escoltar com a banda sonora de la pel.lícula The mist basada en una novel.la de Stephen King. No tenia ni idea de qui eren els responsables d' un so tan potent i dramàtic. Doncs es tractava d' aquest grup, Dead can dance. La cançó és The host of seraphim i és tota una experiència. Al cinema s' ha utilitzat per il.lustrar situacions apocalíptiques, com si es tractés d' un gran Requiem, aquí la trobem acompanyada d' imatges molt poètiques.

Una proposta d' una lectora del blog és Hagalaz' Runedance. Andrea Nebel Haugen és la cantant d' aquesta formació que posa música a les tradicions paganes. Les seves cançons ens parlen de tradicions i cultures del passat, divinitats paganes, màgia, natura... La seva música sóna a folk en moltes ocasions però també trobem càntics de gran solemnitat com a la peça que trobem a continuació, Mother of times. Amb aquesta música reviuen aquelles religions que van intentar destruïr per la força però que de mica en mica van ressorgint amb un bon nombre de seguidors. Els valors pagans han de tornar: espiritualitat, el poder de la dona, el respecte cap a la Natura, el poder interior de cadascú... Mother of times ens mostra una de les moltes cares de la Deessa.

Amb aquesta cançó deixem aquest recopilatori musical, agraïnt als lectors del blog les vostres suggerències i atenció.
Us desitjo una existència plena de molta música!

EXPERIÈNCIES ARQUETÍPIQUES

2011-05-28T18:33:00.016+02:00

Estic en un mal moment. No m´agrada parlar de temes gaire personals al blog però he de reconèixer que estic en un mal moment.
La salut em falla. La rinitis alèrgica que pateixo desde fa anys se m´ha complicat horrorosament i ha degenerat en pòlips nasals, sinusitis, bronquitis... Estic en llista d´espera per a que m´operin i pugui portar una vida més normal, però la trucada no arriba. En la meva professió, el nas obstruït no és bona cosa. A la ràdio se´m ha notat una congestió nasal horrorosa que m´ha disfressat la veu i m´ha impedit expressar-me com voldria, en el món de la interpretació, encara és més delicat el problema. També pateixo migranyes i respiro incorrectament -massa per la boca, ja que el nas està tapat- provocant ronquera, sequetat, falta d´oxígen i una fatiga que en una vida agitada com la meva és un escàndol.

Però jo no em conformo amb el que em dóna la vida. No he deixat de fer res. Estic acabant la cinquena temporada d´Arkanum i gràcies a algunes tècniques que he après i a alguns remeis provisionals m´he pogut destapar lleugerament el nas o dissimular en certa mesura la veu nasal.Sé que em curaré.

Per altra banda hi ha més reptes complicats a la meva vida. Ara s´ajunten d´una manera terrible. Sense cap mena de dubte, són els compromissos professionals i la meva relació amb els altres el que m´acaba de desestabilitzar. A la vida m´he trobat gent que m´ha trinxat i m´he convertit en una persona desconfiada. De tan en tan conec a algú diferent però em costa relacionar-m´hi per tanta mala experiència acumulada.

En el tema professinal he d´estar al 100% però a vegades em sento dèbil, les oportunitats són poques i difícils i una es pregunta per què diantre és tot tan complicat. Ja sabem com és la faràndula...

Però cal dir que tot això també m´està despertant. Entre tanta angoixa surt fortalesa també. A vegades vols tirar la tovallola, altres vegades vols sobreviure i lluitar més que mai.

Tinc molts malsons, dormo poc i malament. A vegades els malsons tampoc són tan mala experiència. És com passar la nit al cine veient pel.lícules de terror... no està malament. Però quan els malsons ja et toquen massa el tema personal la cosa canvia... Parlem però dels somnis més interessants: Curiosament en els meus malsons apareixen paisatges meravellosos i extraordinaris, recordo haver sommiat unes muntanyes sorprenents, amb una platja paradisíaca al costat i al mig de tot una catedral bellíssima i més que imponent. Ben estranya la combinació però meravellosa, m´encanta la creativitat que es troba en el subconscient. Llàstima que en aquell lloc meravellós van passar coses horribles (intentaven matar-me a trets, a cops de destral i estampant contra una paret el cotxe on viatjava). Per no parlar de les criatures deformes i cremades i el cadàver que trobava dins la taquilla d´una escola...En una altra ocasió em trobava en una sala decorada com en un palau i allà trobava a la meva doble, que per cert era sorprenentment malvada i perillosa, com si no n´hi hagués prou en veure el teu doble, cosa que en algunes cultures es considera un mal presagi... Quan em vaig aixecar del llit i vaig anar al lavabo, me ´n guardava prou de mirar-me al mirall...

Recentment vaig sommiar que estava en un lloc ple de gent, algunes persones les coneixia, altres no. En qualsevol cas m´hi sentia molt malament i veia que la gent que més m´agradava en realitat era bastant poc de fiar (una fobia que tinc, no poder confiar en els altres). El somni següent era completament diferent i meravellós. Estava en una sala luxosa, plena de mobles antics i daurats. Em sentia tranquil.la i feliç.

En el somni apareixia Ganesh, el déu elefant de la bona fortuna i el que elimina els obstacles (quina falta em fa ara que començo una nova etapa i que el tema es presenta difícil!). Ens posavem a jugar a cuc-i-amagar entre aquells mobles luxosos, ens sorpreníem un de l´altra i ens feiem farts de riure corrent i amagant-nos entre tantes coses meravelloses. Jo em sentia alegre i feliç. Hi havia una atmòsfera agradable i es respirava tendresa i alegria. Entre aquells mobles es trobava un àngel, també daurat, amb aspecte infantil que semblava reflexionar arrepenjat entre els armaris i les calaixeres. Jo m´amagava entre sofàs i cadires, amb una càmara fotogràfica a les mans, per fer-li una foto ben graciosa.

Quan em vaig despertar m´esperava un dia molt dur, però el somni m´havia deixat molt bon cos i la desesperació semblava haver disminuït. Era com si Ganesh realment hagués estat jugant amb mi, per fer-me riure i donar-me forces... i a més a més, hi havia un àngel a prop meu. He estat interpretant el somni de mil maneres diferents, em pregunto si no serà que la fortuna fuig sempre de mi ja que el déu de la fortuna s´amagava de mi... Però em dóna la sensació de que no és així, crec i vull creure que les coses aniràn bé. Ganesh no s´amaga, juga.

Les divinitats hindús sempre m´han cridat l´atenció. Ganesh em convé i veig en Shiva (pare de Ganesh) la fortalesa que cal perque tot es modifiqui (per cert, com si es tractés d´una altra senyal, veig la seva imatge per tot arreu, en un dels llocs més curiosos va ser en un estrany collaret hippie que duia una noia que vaig veure al carrer, el dia després del somni).

Però sense cap mena de dubte, una de les meves divinitats hindús preferides és la meravellosa Kali, tan fosca, tan poderosa... Convida a lluitar, a conèixer la pròpia força, a gaudir del plaer, a viure intensament, a no tenir por, a endinsar-se en allò desconegut i arribar al coneixement. No veig cap altre arquetip tan relacionat amb la feminitat com ella. Ens han vengut que la dona és fràgil i delicada però en realitat es tota fortalesa i energia infinita. Totes les dones som Kali. Jai Kali!

Us presento una cançó que és un himne metal a Kali. Val la pena. Que us agradi!

Aquí tenim una versió d´un mantra dedicat a Ganesh.

Com no, també vull dedicar un mantra a Shiva.

CINQUENA TEMPORADA D´ARKANUM: UN DOL POC CONVENCIONAL

2011-03-08T12:18:00.010+01:00

Aquesta cinquena temporada d´Arkanum està marcada per la presència de la Mort, una presència insistent i amenaçadora.

L´any passat, per uns temes personals relacionats amb la salut, aquesta presència era més intensa encara, però a Arkanum no es veia reflectida del tot... L´idea de la Mort m´obsessionava però em tenia tan angoixada que no podia ni parlar-ne, era un tabú.

M´atreuen els cementirirs. Sempre he estat molt lúgubre. Però l´any passat en el rodatge d´un curtmetratge, en una escena que es gravava en un cementiri, em sentia plena de por i pena. Aquell lloc em desesperava.
La vida va canviar per a millor i aquell pes al cor va anar difuminant-se, la Mort ja no era un tema tan personal i podia parlar-ne amb llibertat. Alguna vegada, aquesta figura amenaçadora havia tornat a desesperar-me però ara ja no sento el mateix, en puc parlar. Ella sempre està a prop. No entèn ni d´edats, ni de salut ni de res de res...

Cada temporada d´Arkanum, Ella protagonitza uns quants programes, regnant sobre tragèdies i fenòmens parapsicològics on la vida i la mort s´enllacen dramàticament.

Cada temporada de ràdio, els temes tractats són variats, però com que coincideixen en cada any de la meva inestable vida, s´hi reflecteixen més experiències personals de les que sembla.
No és cap casualitat que a la tercera temporada parlés de la importància de les petites coses i de les pors infantils per damunt d´altres temes... estava en un moment de la meva vida en que els records m´omplien i gaudia de detalls molt especials,. Qualsevol petit estímul podia aportar-me molta inventiva. La por i la il.lusió es fonien en el meu cor.

La passada i quarta temporada vaig viatjar al món de les religions, parlant de divinitats, àngels, dimonis... Va ser un passeig per la fe i els seus arquetips. La necessitat de creure. Va ser adonar-se de que petita és una en un Univers tan immens. Va ser veure com la teva fragilitat et porta a voler agafar-te a quelcom més gran que tu, a allò que pot salvar-te i que en alguns casos no és res més que el fruit d´una ment desesperada que inventa allò en que necessita creure.
Aquesta cinquena temporada -i gairebé sense adonar-me´n, de manera involuntària- la Mort apareix molt sovint. Fotos post-mortem, més cementiris, momies, reliquies... Aviat s´acosta Setmana Santa i molt em temo que la Santa Muerte ocuparà un lloc especial a Arkanum.
La Mort és el misteri més gran de tots i com a tal, ens espanta. Només la fe en la vida després de la mort ens tranquil.litza.
Intento mantenir una distància amb els temes que tracto i la meva vida personal, però està clar que no sempre és possible. Tanta pena m´encongeix el cor.
Alguns creuen que jo no tinc por. Que per a mi parlar d´aquests temes no és res. No és cert. A les nits, a casa meva, preparant els guions, qualsevol petit soroll m´espanta. Estic receptiva als fenòmens, però sempre tinc aquell punt racional que troba una explicació més convencional a tot. No sóc només una antisocial vestida de negre i depriment que viu envoltada d´espelmes, fotos paranormals i llibres de parapsicologia...

Al programa d´aquest divendres les momies seràn les protagonistes. Parlarem de tècniques de momificació, de les més antigues fins les més modernes i d´històries curioses on les momies han estat el centre d´anecdòtes sorprenents: recordarem el cas de Chonita, un maniquí que segons diuen és un cadàver embalsamat, parlarem dels viatges clandestins que va fer el cos embalsamat d´Evita, de les obres dels petrificadors de cadàvers, de la momia que el dr. Velasco amagava a casa seva, entre moltes altres històries.
Voler conservar un cadàver en perfecte estat forma part de no acceptar la Mort. Els egipcis creien essencial mantenir bé el cadàver per viatjar al més enllà...
Entre les hiustòries que tractarem, recordarem el cas del dr. Carl Tanzler que va desenterrar la dona dels seus somnis per a momificar-la i viure amb ella. Amor, necrofilia, bogeria...
Un tenebrós relat a mitges entre el romanticisme i el terror que em recorda a aquesta cançó sorprenent de Rammstein: Heiratte mich (casa´t amb mi), on un amant destrossat per la mort de la seva estimada, decideix desenterrar-la... Permeteu-me que us regali aquesta sòrdida joia.

Aquí teniu un petit avanç musical del programa d´aquesta setmana.

SOBRE LA VOCACIÓ

2011-01-17T19:20:00.020+01:00

Com sabeu els que hem coneixeu, sóc una persona amb les idees clares, sobretot quan es tracta de la meva pròpia vida. Si vull alguna cosa la vaig a buscar i els altres que diguin el que vulguin.
Trobo que en aquests aspecte sóc una especie en perill d´extinció. No paro de veure gent que parla del que els hi agradaria fer o el que els hi hagués agradat fer i no entenc per què no ho fan. No he tingut l´oportunitat diuen alguns. És cert que no sempre és té l´oportunitat, però l´oportunitat es busca. Vivim en uns temps en que l´oportunitat és cosa difícil per no dir impossible. Hi ha cada vegada menys gent que no té l´oportunitat de menjar, de tenir accès a una feina, a uns estudis, a una vivenda digna... Tot i així sempre cal lluitar.

Fa una anys jo no tenia l´oportunitat d´estudiar. No tenia ni un duro, ningú m ajudava i era impossible poder trobar una feina -i si la trobava era una porqueria mal pagada, temporal amb moobing afegit-. Estava destinada a la miseria. M´han programat per a estar a la miseria, per no tenir cultura, per a fer que els rics m´explotin i així ells ser rics a costa meva i de la gent com jo... No m´ha donat la gana. Per espantosa que hagi estat la meva situació he sobreviscut a feines fastigoses, amb l´aigua al coll, espavilant-me amb poquíssima pasta, renunciant a moltes coses... però sempre convençuda. He passat la mà per la cara bruta dels rics que em volien pobre i inculta. En les pitjors condicions he aconseguit accedir a uns estudis, estudiar una carrera en un centre privat, ser una estudiant pobre al costat dels rics i fent-ho millor que molts d´ells. El sacrifici m´ha deixat feta pols però m´ha servit per demostrar-me moltes coses a mi mateixa (i als altres).

La meva situació era bastant pitjor considerant que els estudis que jo he fet són artístics, ja que la gent considera llençar els diners a les escombraries això d´estudiar una carrera artística, tenint en compte com costa guanyar-se la vida dalt dels escenaris -o considerant fins i tot que per pujar a un escenari no cal estudiar res-. En fi, no tenia l´oportunitat ni el recolzament. Però és que quan a mi no em deixen fer una cosa la faig igual.

Imagineu, jo i tothom que hagi fet el sacrifici de treu-re´s uns estudis en tan males condicions, a sobre hem de veure com se´n´s considera uns ximples per estudiar una carrera artística. Vivim en un país on la cultura no agrada, ni interessa (fa pensar, això és perillós). Hi ha poquíssimes beques i ajudes perque es considera que aquests tipus d´estudis no són estudis realment sinó passa-temps o "pèrdues de temps" o capricis, directament.
Després és clar, tampoc es considera aquesta carrera, com a una carrera universitària, com a molt es considera "equivalent" o "superior".
En canvi, en un país civilitzat ningú es sorprèn de que estudïs dansa, teatre, música... ni ningú posa en dubte que això sigui una carrera.
Li vaig explicar això a un imbècil que em va fer una entrevista de feina -que no tenia res a veure amb els mes estudis- i es va escandalitzar. Vaig equivocar-me de persona. Aquell idiota també és dels que es pensa que l´art és una tonteria per a gent infantil i poc pràctica i que jo encara tenia la barra de voler considerar-ho uns estudis universitaris, quan segons el seu inexistent cervell no són res més que tonteries... i jo a sobre volia passar per una persona amb estudis. Francament, sé que he estudiat bastant més que ell...

Vaig haver d´estar temps treballant i estalviant, temps estudiant i treballant, saltant-me àpats, hores de son... però he aconseguit el que volia.
No podia entendre a aquells que no estudiaven el que volien perque els pares "no els hi deixaven". Em pregunto qui són els pares per decidir el futur dels seus fills, els fills no son una propietat. I alguns fills, com que tampoc els hi apassiona especialment la carrera que han triat si els pares no els hi deixen fer, doncs es conformen, i acaben perdent el temps amb un estudis que no els hi agraden però que els pares paguen, i només per això s´escaquegen d´haver de posar-se a treballar en qualsevol porqueria.

El meu cas és diferent. No he comptat amb el permís de ningú i amb sacrifici he estudiat el que he volgut, malgrat no tenir l´"oportunitat". Jo vaig donar-me l´oportunitat i vaig aixecar-me per damunt de tota l´adversitat (que no és poca).

Ara tinc la meva carrera d´Art Dramàtic acabada i tornaria a passar per la mateixa odissea de fer-la si fos necessari.
Avui dia, segueixo estudiant. La carrera la vaig acabar però hi ha altres coses que vull aprendre: cant líric, tocar l´orgue, dansa... i ho faig. Els meus recursos econòmics son limitats i estic amb la salut delicada, però jo faig aquestes classes i gaudeixo molt.
Hi ha qui no ho entèn i em critica. Si tant malament estic de diners que deixi aquestes activitats- diuen. Valents gilipolles els que pensen així! Primer de tot, el que faig jo amb la meva vida només es cosa meva. La pasta que suo, sagno i ploro com que em pertany faig amb ella el que vull. I totes aquestes activitats que he anomenta no son capricis (ni hobbies) sinó necessitats i lluito per elles perque tinc vocació. No són entreteniments. Són els meus amors. Només un inculte considera l´art com una cosa superflua. L´art és TOT.
Tinc diferents inquietuts artístiques i les cultivo totes. Són la meva raó per viure i estic cansada de que els altres ho considerein només "hobbies" però imagino que com la majoria de gent porta una vida miserable i buida, no poden entendre el que és ni l' amor, ni la passió ni la dedicació per a res.Mira a la gent, si es que davant d' una música meravellosa es queda igual, davant d' un poema sublim ni s' inmuten, davant d' una injustícia no s' indignen, viuen més pobrament que les amebes. Mai coneixen grans amors, no viuen grans passions, no coneixen l' entusiasme, tampoc es queden plegats de dolor davant d' un fet dramàtic (i creieu-me, jo prefereixo tenir el cor destruït abans que ser un zombi i no sentir res).

Vaig pel carrer i em sento en una apocalipsi zombie. La gent, quan és intel.ligent té una llumeta als ulls que brilla. Cada vegada veig menys aquesta llumeta, cada vegada veig més gent inexpressiva, més ulls mats, mirades mortes... no hi ha una intel.ligència brillant al darrere.

Però és que hi ha molta gent sense vida, ni aspiracions ni interessos. No volen aprendre res, no els hi interessa res, no volen saber res, no lluiten per a res, no senten res... Quina llàstima. Com es pot viure així? No puc entendre la vida sense passió. Alguna cosa hauràs de fer a la vida, a més a més de mirar "tele-escombraria", tenir una feina de merda i guanyar un sou miserable!
No entenen perque faig tantes coses i m´esforço tant mentre ells no fan res. Jo tampoc entenc perquè no fan res i com es pot viure sense fer res.

La gent s´avorreix. No sap què fer amb el seu temps lliure. No els hi agrada la seva feina, però tampoc no tenen res a fer quan en surten... que patètic.
L´avorriment és per a estúpids.

Però és que ens han programat així. Als polítics els hi va molt bé tenir una societat inculta, sense estudis de cap mena, robotitzats, que no es plantegin res, que tan els hi faci tot, que no tinguin interessos, ni objectius... aquesta és una societat d´esclaus. Gent estúpida que no vol lluitar per a res, que no es preocupa si no té drets, que accepta qualsevol injustícia amb total submissió -o normalitat-, que no volen aprendre res... Als polítics els encanta veure que estúpida és la gent -ells mateixos ho són molt, pobrets...-, així és fàcil robar al poble i manipular. Els hi va bé programar a la gent perque no es qüestioni res, perque no puguin accedir a uns bons estudis ni els hi interessi accedir-hi.

Llegir un llibre està mal vist. No mirar la T.V es considera un error. Jo mateixa per no participar en debats sobre realities i estrelles ridícules de la T.V, m´he vist envoltada de mirades de desaprovació. De quin planeta ve aquesta? Qui s´ha pensat què és per considerar que la santa televisió no està al seu nivell?

I tothom es pregunta que diantre faig tocant el piano o llegint un llibre quan podria estar veient Gran Hermano. Però a mi m´agradaria saber quin interés pot tenir un munt de gent escandalosa mandrejant i discutint en una casa, davant les càmares de televisió -ho definiré d´aquesta manera per no ofendre sensibilitats-.
La xafarderia no em va. No m´importa la vida dels altres i no vull que ningú es foti a la meva. Sí, els que no som famosos també tenim dret a la intimitat, que per cert, no venem.

Quin mal fa la tele! Els herois d´avui dia no son grans artistes, ni científics, ni grans personalitats. No s´admira als que fan grans coses. S´admira a gent estúpida i ridícula que no aporten res de res i que tenen fama simplement per fer l´imbècil a la tele.
Diga´m a qui admires i et diré qui ets.

Salvar vides no importa, només cridar-se i insultar-se en algún llardós plató de televisió.

I mentres, jo, tonta de mi, m´ho perdo, estudiant alguna cosa "inútil". Si total, ser artista és fàcil. Això creu la gent avui dia, gràcies a programes com Operación Triunfo. Ara resulta que cantar és fàcil. No cal estudiar res. Vas a un programa de la tele, fas quatre classes sense substància durant 3 mesos en una "academia" i ja ets artista... La gent no valora l´esforç. Creuen que O.T és real. No saben res de les academies de música de veritat, no saben que per a ser un bon músic no has d´estar 3 mesos a la tele, sinó dècades en conservatoris de veritat.
Ser artista no és fàcil. Ara, ser mediocre, sí que és fàcil, a més a més, avui dia surt molt rentable.

A qui li importa aquell gran artista ple de talent que porta anys al conservatori lluitant? Conformem-nos amb algún imbècil que només sàpiga cridar-li a un micro, portar modelets i remenar el cul en algún plató.
Alguns creuen que només el músic de veritat surt perdent. Però no és així. Sortim perdent tots.

I l´Art es segueix prostituïnt i menyspreant.
Es tracta com a un idiota aquell que es prepara, es considera l´Art com una cosa superflua i absurda, per no dir vergonyosa. Jo me´n he fet farts de veure al meu centre d´estudis, pares avergonyits dels seus fills. Sommiaven amb metges i advocats, no pas amb actors, cantants o ballarins... I dic jo: senyors pares, per què no heu estudiat vosaltres Dret o Medicina? Diuen ells: no vam tenir "l´oportunitat". Dic jo: És que no és fàcil, per tan, a moure el cul, mandrosos! Què còmode és no tenir oportunitats, collons. És l´excusa perfecte per a tot. Tothom seria un crack, però és clar com que no té oportunitats... Les oportunitats les hem de fer entre tots.
I senyors pares: admireu als vostres fills que sí tenen collons de fer el que ells volen.

Sense Art, sense esforç, sense passió, sense cultura, amics i amigues, no hi ha pensament. Sense pensament no hi ha res de bo.

Callem mentre els fastigosos polítics ens diuen que ens han de baixar els sous i les pensions i retallar allò necessari com la cultura, l´educació i la sanitat. Escoltem com ens diuen que sinó el país se´n va a la merda i que haurem de treballar fins que l´edat ens pesi en excés, mentre ells de ben joves es retiren amb abundats sous vitalicis -després de no haver treballat gaire-... Mentre, ells no es baixaràn el seu sou deorbitat, no pararàn de gastar en cotxes oficials, dietes i tot tipus de despeses inútils mentre nosaltres no tenim ni per menjar i ens retallen allò necessari que ens pertany. Apa! Busca´t la vida pel carrer, a les putes ETT´s o a "Infrajobs"...
Per cert, estimat/da lector/a: si encara creus que les retallades s' han d' anar suportant per que "tot sigui per sortir de la crisi", permet que et digui una cosa: cap crisi es soluciona generant més pobresa. La crisi és l' excusa per prendre més drets al poble. Hi ha molt empresari que amb l' excusa de la crisi paga menys sou als treballadors i el que s' estalvia s' ho queda a la seva butxaca. No sigueu ingenus pensant que les retallades són per sortir de la crisi!

La crisi no l´hem fet nosaltres, per tan no l´hem de pagar pas. Que els grassos porcs que es troben a la política robant-nos i pretenent fer-nos sentir culpables de la crisi, CALLIN!

Déu meu! He viscut sempre amb la pasta ben justeta i passant penúries i ara em treuen més drets encara i he d' aguantar que em diguin que la crisi és perque hem estirat més el braç que la màniga? Per favor! I que ho diguin els 4 lladres fills de puta que ho han provocat tot? Vinga home!
Per cert, estic cansada de que em fotin a la merda i encara pretenguin que jo no havent provocat el problema i sent-ne víctima encara l' hagi de resoldre jo! S' han equivocat de persona.

Encara hi ha gent que pensa. Això els horroritza. Què passaria si la gent tingués objectius, cultura i lluités? Els polítics no tindrien futur! No existirien!

Amics i amigues, culturitzeu-vos, estudieu tan com pogueu, no importa el que els altres diguin. Utilitzeu el cervell, tot això us donarà recursos per a enfrontar-vos a la injustícia actual i per no ajustar-vos al futur de merda que han escollit per a nosaltres.
Feu moltes coses, moltíssimes, apreneu sense parar, interesseu-vos per molts estudis, lluiteu contra la ignorància i gaudiu d´estar vius/vives perque els que viuen sense passió, són morts en vida i observen passivament com la seva vida i els seus drets són trepitjats.

FELIÇ YULE I FELIÇ ANY NOU 2011

2011-01-01T20:01:00.010+01:00

Tanquem una etapa i en comencem una altra. Així és el cap d´any, una època de canvis.

Després d´estar uns dies enfeinada i una mica apartada d´aquest blog, torno per posar-me una mica el dia i felicitar-vos aquestes festes de nou, com ja vaig fer amb l´últim Arkanum de l´any 2010. Vull començar l´any amb una breu reflexió i una mica de música.

Ara els dies seràn més llargs, aquest és el Solstici d´Hivern que celebraven els antics pagans (Yule). Després de la foscor i el fred que cobria la terra, reneixia la llum, les grans deesses parien a déus solars i el dia començava a ser més llarg i la nit més curta. Aquest solstici d´hivern es celebrava entre el 21 i el 23 de desembre. Amb l´arribada del cristianisme/catolicisme es va voler transformar aquesta festa i la gran deessa antiga va passar a ser substituïda per la Verge Maria i la divinitat solar va passar a ser Jesús.

A Arkanum, però celebrem la Yule i per aquesta raó, els nostres programes de Nadal són pagans i inclouen tot tipus de rituals. Aquest any, si escolteu el programa de Nadal d´aquesta temporada trobareu rituals per la Yule i cap d´any. Si aquesta passada nit de cap d´any no heu pogut fer algún d´aquests rituals, avui en aquest recent estrenat any 2011, en aquest 1 de gener, podeu fer aquests rituals i entrar en un any màgic. Com sempre, podeu trobar el programa al podcast http://arkanum.podomatic.com.

Arkanum felicita aquestes festes amb dues cançons que no van poder entrar al programa però que aquí us ofereixo en aquest grimori.

La primera cançó és una potent peça del grup de metal pagà rus Fferyllt amb la seva cançó Yule. Espero que us agradi i us faci vibrar. Aquesta cançó no té res a veure amb les empalagoses nadales d´avui dia i ens retorna la força dels nostres orígens pagans, orígens on la llum i la foscor prenien una gran importància.

La segona cançó és suau i agradable. Es tracta de la cançó del solstici d´hivern de Lisa Thiel, per als que preferiu un moment de calma i tendresa.

Després d´aquest any 2010 tan difícil, us desitjo un bellíssim any 2011 ple de màgia i felicitat. Que el poc que queda d´aquestes festes pogueu descansar i passar-ho bé, però sobretot que el 2011 us porti el millor en quan a amor, feina, diners, salut i màgia.

CINQUENA TEMPORADA D´ARKANUM: FOTOS POST MORTEM

2010-11-16T14:49:00.032+01:00

Sense acabar-m´ho de creure ja fa gairebé dos mesos que ha començat la cinquena temporada d´Arkanum. Qui m´ho hagués dit quan vaig començar i amb la meva vida complicada i caòtica! És que he fet tot el possible per seguir amb aquest programa que em dóna una hora setmanal per compartir tot allò que m´inquieta i que afortunadament veig que els oients segueixen. Gràcies a tots/es.

Aquesta temporada que pràcticament acaba de començar, destacaria el tema de les fotografies post mortem. És un tema que ens resulta estrany avui dia i que ens provoca curiositat però també rebuig.

La ràdio com a mitjà de comunicació és esplèndid i té moltes possibilitats, però resulta trist parlar de fotografies i no mostrar-les, haver de conformar-se amb una ràpida descripció. Aquesta entrada servirà per complementar una mica més el programa i exposar algunes fotografies.

La fotografia post mortem va néixer per recordar a la persona difunta (ja que no es feien masses fotos a les persones al llarg de la seva vida i després de la mort, apareixia la última oportunitat).

També és cert que en alguns casos la intenció de la foto era molt més que un record, també eren un experiment per "atrapar" l´ànima del difunt.

Aquestes fotografies post morten van anar evolucionant al llarg del temps. Al principi era corrent que la fotografia fos lúgubre, amb el difunt dins el taüt o al seu llit, estirat i amb els ulls tancats, envoltat de flors i estampes i a vegades en companyia de familiars...

Més endavant la fotografia podia incloure alguns ingredients artístics: unes flors seques o al revés o tallades com a metàfora de la mort i la brevetat de la vida. Per donar a la foto un aire més amable, es va començar a fotografiar als difunts com si estessin dormint tranquil.lament en comptes de morts. Les flors i les estampes s'apartaven i el difunt apareixia com si estés descansant, dormint la migdiada. Podem veure aquests difunts amb una expressió serena a la cara, al sofà de casa en comptes del taüt o als braços de la seva mare si es tractava d´infants.

La fotografia no mostrava una realitat tan crua com la de les màscares mortuories, era perfecte per amagar els signes de la mort gràcies a la il.luminació adeqüada, al maquillatge i altres recursos.

Més endavant, les fotografies post morten van voler reproduïr la normalitat i la quötidianitat de la vida del difunt. Per aquesta raó, el protagonista apareixia envoltat per les seves joguines, posant amb la família com si res hagués passat, dret, assegut a taula o al silló preferit... Els fotografs que es dedicaven a la fotografia post mortem van poder desenvolupar la seva habilitat per a crear aquestes escenes. S´intentava modificar l´expressió del difunt (cosa difícil pel rigor mortis) i es manipulaven els ulls dels difunts, obrint-los amb culleres de cafè i posant els globus oculars en la posició desitjada

(o en el pitjor dels casos pintant els ulls a sobre de les parpelles tancades, el resultat és estranyíssim). Algunes d´aquestes fotos resulten sorprenents per la serenitat i la naturalitat del moment. En altres ocasions i segons la causa de la mort, el resultat no era tan bo. Trobem casos en que l´expressió a la cara del difunt ens resulta molt desagradable, els ulls han quedat malament (qui sap per si per la causa de la mort, un problema físic o un error del fotògraf al manipular els ulls) i en algunes comptades ocasions es pot veure algún cos amb els primers signes de descomposició (qui sap si també és per la causa de la mort o una mala gestió que va retrassar el moment de la fotografia). També trobem fotografies especialment curioses com la d´un nadó amb dos caps, fotos on hi ha estranyes llums que semblen indicar la sortida de l' ànima, un nen que veiem a través d´una finestra, és a dir que va ser fotografiat desde fora de la casa (la causa de mort era una malaltia infecciosa i el cos estava en quarentena) i fins i tot fotos post mortem d´ànimals de companyia.

Afortunadament però, hi ha moltes d´aquestes fotografies que tenien un bon resultat i on es veia la bona intenció i el afecte de la família cap al difunt i per voler recordar-lo de la millor manera possible. Algunes fotografies resulten fins i tot belles i poètiques. Altres ens confonen ja que no sabem del cert qui dels presents és el mort ja que alguns dels difunts apareixen drets i agafats als seus familiars. Algunes fotos ens inquieten també, però pel cas contrari, sabem del cert qui és el difunt perque la seva rigidesa o els seus ulls massa oberts o entretancats el delaten. Les fotos ens produeixen una sensació de tristessa, enyor però també molestia pe

l fet de saber que es tracta de difunts i de familiars que es fotografien al seu costat amb una naturalitat ben curiosa.

Alguns d´aquests difunts no han estat "arreglats" amb suficient naturalitat i ens dóna la sensació d´estar veient maniquís.

En altres fotografies apareixen alguns retocs desafortunats i absurds, com ara posar un color rosat a les galtes del difunt, cosa que queda poc natural i gairebé resulta cínic sobretot en alguns casos en que l´emprempta de la mort és evident en algunes cares.

Un altre retoc desafortunat és pintar les pupiles dels ulls als ulls en blanc del difunt o sobre les parpelles tancades, cosa que donava un efecte estranyíssim com podem veure a la fotografia del bebé que tenim més avall.

Aquestes fotografies

circulaven de mà amb mà i sobretot aquelles on apareixien nens es portaven a sobre com a amulet protector, com si es tractés d´una estampa de sant. Era fàcil aconseguir aquestes fotografies ja que la gent les compartia i per desgràcia hi havia una alta mortalitat sobretot infantil.

La fotografia post mortem va anar perdent importància, ja no es feien tants esforços per simular que el cadàver tenia vida i les fotografies mostraven els cossos en els seus taüts sense gaire ornamentació.

A mida que la fotografia progressava i era més accessible, les famílies van fotografiar els seus membres en vida (que és millor record). Per altra banda, els avenços mèdics van reduïr la mortalitat. La mort es va anar allunyant de la vida quotidiana, les vetlles van passar a fer-se en tanatoris, les fotos post

morten es van anar oblidant...

S´ha parlat sobre la bellesa i la lletjor de la mort. Hi ha qui considera que la mort embelleix els cossos, asserena l´expressió i dóna sensació de pau, veient algunes de les

fotografies post mortem sembla possible gràcies a la bona obra dels fotografs i a algunes causes de la mort no especialment agressives. Aquesta bellesa de la mort també apareix reflectida en alguns quadres de Botticelli on una model malalta de tuberculosi Simonetta, ha quedat immortalitzada en rostres tan meravellosos com la famosa Venus o la Madonna del Magnificat. La malaltia li va donar una pal.lidesa, una fragilitat i una suavitat a les faccions que coincidia amb e

l cànon de bellesa de l' època. Aquesta suposada bellesa mortal també apareixia reflectida en una exposició de nines de porcellana anomenada Darrere les parpelles on l´artista representava en les seves malaltisses nines, nenes o noies mortes o agonitzant, sempre amb aire morbós però romàntic. Conec el cas d´una dona vidua que després d´haver vist durant molt de temps el seu marit malalt amb la pell grogosa i l´expressió de patiment a la cara, va rebre consol en veure´l ja difunt, la seva cara abans arrugada pel dolor estava serena i juvenil, la seva pell grogosa per la malaltia havia adquirit una pal.lidesa més agradable. En altres casos, però, passa just al contrari, les malalties i en casos extrems la mort, deformen el cos, fan que apareixin tot tipus de signes que no afavoreixen en absolut.

Tenint en compte la dimensió de la mort, sembla una frivolitat parlar sobre si un difunt és bonic o no, el cas és que aquest dilema sempre ens preocupa perque al darrere hi ha un interés més profund:l´afecte i el respecte cap a aquella persona, voler veure

-la bé. Tot i que el cad

àver és una closca buida, és objecte de respecte. En les fotos post mortem era important la bellesa del difunt i avui dia en els tanatoris, segueix sent important i més que justificable. Com hem dit, depenent de la causa de la mort, el difunt pot aparèixer més o menys afavorit. Els professionals que treballen als tanatoris fan tot el que és possible per donar un bon aspecte als cossos.

Avui dia les fotos post mortem estàn en el cinema, com podem veure a la pel.lícula Los otros d´Amenábar. El que costa de creure però és que la tendència està tornant lleugerament, com

veiem a l´obra The travellers d´Elizabeth Heyer on apareixen fotografiats els difunts d´un tanatori o l´associació Now I lay me down to sleep on un grup de fotografs voluntaris fotografien a nadons difunts per que els pares en tinguin un record, es tracta de fotos artístiques i commovedores, son de bon gust i en absolut lúgubres.

Un tema totalment oposat és l´obra de Joel Peter Witkin que crea estranyes composicions amb trossos de cadàvers.

A l´actualitat són molts els fotògrafs que s´han sentit atrets per aquest gènere fotogràfic i han creat falses fotos post mortem. És el cas del fotògraf Felipe Juan

que ha fotografiat persones que fingien estar mortes en fotos en blanc i negre d´aspecte una mica extravagant i fins i tot còmic, com veiem en un matrimoni al costat d´aquest text. També Ana Darder ha volgut recrear una fotografia post mortem amb la difunta al llit coverta per pètals de rosa i vetllada per dues germanes. La fotografia té una rèplica, un making off on veiem als 3 personatges rient en la mateixa situació.

També cal destacar a Eugenio Recuenco, creador excel.lent d´ambients fantasiosos i expressius: entre les seves obres hi ha una curiosa visió dels contes de fades, com ara una Bella Dorment envellida per tants anys esperant el petó que l´alliberi, una Blancaneus vigilada per un nan i una altra Bella Dorment amb un home modern disposat a tornar-li la vida amb les pinzes de la bateria del cotxe... De fet, aquests mites no tenen tots un aire post mortem? No està la bella Blancaneus morta al taüt de vidre i la Bella Dorment no té un son similar a la mort? Sí, es tracta de la mort exposada i convenientment "arreglada". Aquest sorprenent fotògraf ha recreat les antigues fotos post mortem, amb pàl.lides models fingint estar mortes en llits o assegudes com es feia antigament.

D´una manera o d´una altra, la mort ens espanta i ens agafem a la vida per molt que ens cridi l´atenció el tema de les fotos post mortem o volguem fer-les tornar o imitar-les com hem vist amb els anteriors fotografs o com van fer algunes estrelles de la faràndula com Sarah Bernhardt una gòtica de l´època que es va fotografiar en vida dins d´un taüt o James Dean que va fer-se unes fotos similars sense saber que poc temps després acabaria la seva vida de veritat.

En fi, aquesta és l´entrada d´avui, estranyíssima, una entrada on els morts fingeixen estar vius i els vius fingeixen estar morts...

La Blancaneus d´Eugenio Recuenco, autor també de la falsa foto post mortem

en color que hi ha a dalt a la dreta.

En aquests vídeos trobem una col.lecció molt curiosa de fotografies post mortem.

I ara una cançó. A aquestes fotografies també se les anomena Memento mori (recorda que moriràs) com un gènere poètic que reflexiona sobre la mort. La lletra d´aquest rap experimental de Sadistik és un memento mori.

BELCHITE

2010-10-01T21:42:00.019+02:00

Arkanum, aquesta vegada ha estat a Belchite. És una visita obligada per a tots els amants del misteri i com a tal, una experiència inoblidable. Belchite té una història veritablement tràgica. La Guerra Civil va ser, com totes les guerres, una font inesgotable de catàstrofes, el que va passar a Belchite és una d'elles.L'any 1937 aquest poble va ser bombardejat. L´exercit republicà volia recuperar Belchite a través d´ofensives i les represàlies de Franco van ser terribles: el bombardeig de Belchite, l´execució i l´esclavitud de presos republicans per a la construcció del nou Belchite...

Les bombes van destruïr moltíssimes vides, de manera completament indiscriminada. Una massacre, un crim espantós ple de covardia, perque només en nom de la covardia es pot bombardejar a un grup de gent indefensa. Però és que la covardia i la injusticia són ingredients imprescindibles en qualsevol dictador. En aquest cas, Franco, el Caudillo va voler fer gala de

la seva personalitat assassina.

Belchite és el testimoni. No calen paraules. Les imatges parlen per si soles. Aquest poble completament destruït en un bany de sang, mai més es va reconstruïr i va quedar com un monument, un record dels espantosos fets.

Es va aixecar un altre poble, un altre Belchite just al costat. El Belchite vell és una ombra de la Mort, l'escenari del crim, però al seu voltant tot és ple de vida. La gent continuament visita les cases destruïdes.Les ruïnes són de per si, molt interessants, però molt més interessant és el seu significat, la seva història. Qui eren les persones que havien viscut allà? A què es dedicaven, com era la seva vida?... i desgraciadament com debien viure aquella destrucció, aquella agonia inconcedible....? Quina culpa tenien? Per què els hi va passar tot allò?

Al llarg dels anys, molts investigadors han anat a Belchite, en moltes ocasions han gravat espectaculars psicofonies. Sembla ser que en molts casos, en llocs on s'hi ha desenvolupat un crim terrible, on hi ha hagut molt patiment es queda concentrada molta energia. Hi ha qui diu que queda com una gravació, un fet que es reprodueix en més ocasions (es reviuen els fets). Hi ha qui ho veu com l'expressió dels difunts que expressen el seu dolor, la seva experiència amb veus i sons: les psicofonies. Els difunts expliquen la seva història o es reprodueix en el temps com una gravació que repeteix una vivència ja passada?

Algunes de les psicofonies mostren veus que són molt clares en el seu context: Cerdos fascistas. També se senten sons com ara avions de l'època o bombes.

Hem comprovat que gravar psicofonies a Belchite és molt difícil: sempre hi ha molt vent i això produeix molta contaminació sonora, ja sigui el mateix soroll del vent, com sons llunyans que no tenen cap orígen paranormal però que el vent arrosssega. En el cas de les psicofonies on ha quedat el so d'avions enregistrat, es diu que poden ser avions que en aquell moment volaven per la zona, seria probable si no fos perque veritablement es tracta d'un so que no em

eten els avions d'avui dia i sí els dels anys 30.Resulta fascinant que veritablement avui dia es puguin gravar sons del passat. I en el món de les paraciències sembla que els morts es poden comunicar a través d'aquestes psicofonies. Sembla que expliquen la seva història a través d'aquests sons i de fet, tenen molt a explicar a Belchite.

Una de les psicofonies que a donat més de si és la que diu Pueblo español, que segons diuen es una veu que podria ser de Franco pel seu timbre i perque ell es dirigia al país en aquests termes.

La meva experiència a Belchite ha estat molt intensa i especial. No puc dir que hagi fet cap gran descobriment ni he vingut carregada de veus del més enllà a la meva petita gravadora. Tampoc he vist cap esperit ni he trobat cap figura fantasmal

en les desenes de fotografies que he aconseguit. Sempre que visito algún lloc per l'estil hi vaig amb peus de plom. Crec que és la millor actitud que pots tenir quan t'agraden aquests temes. Tens moltes ganes de veure coses... i et pots equivocar. Sovint visitem aquests indrets amb massa suggestió. Està clar que hi ha activitat paranormal a Belchite però no hem d'esperar que de sobte comenci a tenir tot una explicació sobrenatural.A la carretera ja es veu desde lluny la torre destruïda de l'esglèsia de sant Martí. La campana ja no hi és i la pedra és plena de cops i forats de les explosions. El paisatge desolador del poble en ruïnes contrasta amb els cartells publicitaris i les granges properes, plenes d'activitat i vida.

Ja d'entrada hi feia molt fred i hi havia un fort vent. Gravar psicofonies seria molt complicat.El meu company David i jo vam començar a caminar per sobre la runa de tantes cases ensorrades per la catàstrofe i també pel pas del temps. Sembla mentida que aquells munts de pedra hagin estat cases, que hi hagi viscut gent. Es distingia perfectament la forma dels carrers. És impressionant veure un poble sencer en ruïnes. Algunes cases conserven les seves façanes,

amb els seus balcons amb decorades baranes de ferro.

Es veuen alguns interiors, molt d'ells pintats de blau cel, un color que en aquells temps seria molt corrent. Podiem veure pisos sencers ensorrats amb les parets encara dretes on es distingeixen les habitacions, algunes enrajolades, que ben podien ser la cuina o la cambra de bany. També podiem veure les restes de les escales, fetes pols.La torre del rellotge encara té bastant bon aspecte i fins i tot manté les seves escales, malgrat que la foscor fa molt difícil poder-hi pujar. Un dels edificis conservava les persianes metàl.liques, una d'elles s'havia desenganxat i penjava produïnt un inquietant soroll cada vegada que la movia el vent.

Sense cap mena de dubte, el més interessants eren les esglèsies. La façana de l'esglèsia de sant Martí és de pel.lícula, molt deteriorada, però amb la seva solemnitat religiosa intacta. Les portes de ferro, estàn obertes a qualsevol persona i presenten un escrit ple d'enyor cap al que havia estat el poble.

Es respira un aire diferent en entrar a aquella esglèsia. És fàcil accedir-hi però dóna molta impressió... és la sensació contradictòria d'estar en un lloc obert a tothom però especialment sagrat no per ser una esglèsia sinó per ser un lloc on va morir gent i on s'hi respira un gran misteri. Les esglèsies, creguis o no en la religió, tenen quelcom especial ja de per si. Quan està en ruïnes imposa també un gran respecte. La nau principal mostra alguns relleus a les parets que formaven part de columnes i arcades. Algún mural es conserva, alguna creu... També es veuen a les parets marques d'on debien estar suports on estarien algunes imatges de sants. Les finestres tenen alguns relleus al seu interior. Les parets estàn esquerdades.

A la dreta es pot veure una petita cúpula que encara es manté. Els frecos són molt difícils de distingir, només es pot veure un agnus dei, dos querubins i algunes flors. Les arcades també estàn pintades amb interessants cenefes i a les cantonades trobem representats a evangelistes i àngels, molt deteriorats per la guerra i el temps.

És complicat descriure aquestes imatges per tant misterioses i belles que són, per la inquietud que provoca el seu estat, per la seva història... és millor que ho pogueu veure amb els vostres propis ulls.

És fascinant de veure i intentar imaginar com seria aquest edifici abans. És increïble sommiar en viatjar en el temps i poder veure a aquella esglèsia destr

uïda i sense sostre, en la seva foscor i cobertura originàries. Imaginar els bancs, l'eco, la gent xiuxiuejant, sentir les pregàries, la música d´orgue, veure els ciris encessos, contemplar els rostres dels sants, sentir l'olor de cera i encens. Reconstruïr mentalment aquells frescos, aquell blau, aquella inscripció, aquell àngel... recuperar aquell altar desaparegut totalment... Com havia estat abans? Un fort so et treu dels pensaments. Sóna a cop de porta, a cop de porta metàl.lica i allà no hi ha res ni ningú que pugui fer aquell soroll... tret d'una planxa metàl.lica amb unes quantes pedres al damunt que el vent va aixecant i llençant de nou contra el terra... per uns moments et sorprèn.

Desgraciadament, el paisatge està "completat" amb graffittis, escombraries... la gent també deteriora més el que ja està destruït.

A través d'alguna arcada completament buida i destruïda es veu l'edifici del costat, també amb aspecte de temple amb columnes d'inspiració grega molt ben conservades. Es tracta de l'esglèsia de sant Rafael, arcàngel de la salut, patró dels malalts i mutilats per la guerra, que horroritzat debia quedar davant la tragèdia. La façana es veu molt clarament i la porta està apuntalada per llistons de fusta que protegeixen l'edifici.

El seu interior és tot ple de runa tret d´alguna columna.

El cementiri és una fossa comú amb un epitafi esperançador: hi ha al cel un tron de llum per cada nit negra a la terra. Una fe en un més enllà que consoli de tant patiment.Les cases van repartint-se per tot arreu, algunes encara conserven les façanes, algunes d´elles a punt de caure.

Desde lluny es veu una altra esglèsia, la de sant Agustí d´aspecte més sofisticat i que de lluny sembla millor conservada.

Entrar val la pena. És imponent. Al terra hi ha les restes de la pica baptismal, és l´únic que queda tret de les parets escolpides.

No hi ha sostre, tan sols arcades. La cúpula ha desaparegut i en el seu lloc es veu el cel blau. A cada cantonada de la cúpula trobem a un Papa escolpit, tots ells emmarcant un cel extraordinàriament blau que es veu a través de les restes de la destrucció. No prometen el cel? No és aquella la casa de Déu? Tot pren un sentit molt literal en aquesta esglèsia on el cel es veu clarament i la Natura (autèntica manifestació divina) està ocupant la casa de Déu amb les seves plantes creixent a l´interior de l´obra de l´home i amb el cel blau i infinit com a única cúpula.

Aquesta meravella però, no deixa de ser el resultat d´un mal, d´una injustícia terrible.

Aquesta esglèsia és més temple que mai per haver estat l´escenari de tant dolor, es respira solemnitat. A la pedra encara trobem restes d´àngels escolpits, pintura... seria un lloc bonic i com diu en David ara com està, també ho és. És extraordinària la immensitat del lloc, la seva bellesa, la seva història... que petita i miserable se sent una en un lloc així.n En un moment, es va començar a sentir lluny però molt alt un cant coral, una melodia alegre i potent.

David i jo ens vam mirar sorpresos i vaig posar la gravadora en marxa, gairebé al final del breu cant.

Clarament no es tractaria d´una psicofonia (torno a dir, no pots esperar a que tot sigui paranormal per molt que estiguis a Belchite), se sentia massa bé, amb massa claredat i durava més del que solen durar normalment les psicofonies (habitualment breus tret d´algunes excepcions). David va dir que estant tan a prop del poble nou i amb l´hora que era, probablement es tractaria d´una Missa que s´estaria celebrant a l´esglèsia de Belchite nou. Així doncs, vam sortir per anar a l´esglèsia nova vigilada per uns estilitzats àngels de pedra. El que vam veure ens va sorprendre: a l´esglèsia només hi havia quatre gats, no pas la gentada que haviem sentit cantar. El que vam veure no ens va agradar gens: el capellà va pronunciar unes fastigoses paraules durant el poc sermó que vam sentir: ...porque Franco era un hombre inteligente, un caballero que se preocupaba por la nación... Prop de l´altar un tipus d´aire militar aguantava una enorme bandera espanyola.

-Això no penso tolerar-ho- vaig dir al David i vam marxar esgarrifats. De què estava parlant aquell tío? Franco no mereix cap el.logi, ni intel.ligent, ni caballero ni preocupado por la nación. Justament allà havien de sentir-se aquestes barbaritats? Allà mateix on els crims del Caudillo estàn més presents que mai gràcies al monument en que s´ha convertit el poble? Pobre nación!

Vam fer una parada per anar a dinar. Vam anar fins a Fuendetodos, a un hostal molt rústic. Després del dinar vam passar pel museu del gravat i la casa on va néixer Goya. Es tracta d´una casa molt senzilla on es conserven bé alguns objectes de l´època. Contemplar els seus gravats és tot un luxe per la categoria de l´artista i l´expressivitat que tenen. Allà hi ha plasmades diferents situacions, són especialment horribles les que mostren els horrors de la guerra amb tot el drama de la injustícia reproduït en els traços. Com hagués r

epresentat Goya la tragèdia de Belchite? Amb una cruesa extraordinària, sense cap mena de dubte.
Em va fer una especial il.lusió veure davant meu el famós "el sueño de la razón produce monstruos".

A la tarda vam tornar a Belchite per a fer més fotografies. Realment anava arribant cada vegada més gent que es passejava per les restes del poble. Desde dalt una muntanya de runa, al costat de l´esglèsia de sant Martí, un gat mimat ens observava curiós. Què sentiria un animal tan especial i sensible en un lloc com aquell?

Va ser un dia ben aprofitat en que vam recollir moltes fotografies, algunes d´elles espectaculars. De psicofonia cap, perque no crec que aquella coral fos una psicofonia, d´algún lloc proper vindria.
En qualsevol cas, Belchite és tota una experiència, un re

cord del passat terrible de la Guerra Civil que per molt que ens agradaria ni podem ni hem d´oblidar.

VACANCES 2010

2010-09-02T20:21:00.027+02:00

Aquest estiu com sempre, els meus somnis de viatjar a llocs exòtics han quedat frustrats. De tota manera aprop de casa sempre hi ha molt per veure i és cert. Volem conèixer el que està lluny però desconeixem moltes meravelles que tenim a prop de casa.

Aquesta vegada, a finals d´agost, el meu company David i jo hem fet una petita ruta per Catalunya, buscant aquells indrets bonics, apartats i misteriosos que hi ha a casa. Sovint desconeixem el nostre territori i és més trist del que sembla. Un exemple és l´estúpida creença que tenen alguns barcelonins sobre que fora de Barcelona, la resta de Catalunya és tan sols un grapat de zones pantanoses plenes de bandolers, gent deforme i analfabeta i casetes de fang... Quina ximpleria! Si no han sortit mai de Barcelona, a sobre inventen imbecilitats.

Aquest agost, el meu company David i jo hem passat per Rupit un poble digne de veure per les seves construccions rústiques i de bon gust, ambient agradable i paisatges sorprenents. Entre el bosc hi ha dues cascades ben belles, una de petita on t´hi pots mullar els peus i una de bastant alta d´uns 80 m. Un paisatge de pel.lícula on l´aigua és la banda sonora. Després de veure Rupit vam passar per Ribes del Fresser on hem vist els bonics rius i hem conegut els gegants inspirats en Terra Baixa d´Àngel Guimerà, Núria i Manelic.

També hem estat a la Vall de Núria, una experiència que val la pena. L´aire que s´hi respira és completament diferent al verí que respirem en zones industrialitzades. El paisatge és sorprenent, les muntanyes et mostren la grandiositat de la Natura, grandiositat que contrasta amb la lletjor de les ciutats. Núria és un lloc de moltes forces tel.lúriques i compta amb la presència de la Verge de Núria curiosa imatge romànica i venerada amb devoció.

Aquesta Verge va ser trobada com moltes altres imatges, de manera gairebé casual i amagada en una cova. Venia acompanyada per 3 curiosos elements: la creu, l´olla i la campana. Aquests objectes també s´han considerat sagrats i poderosos. La tradició ens diu que si poses el cap a l´interior d´aquesta olla i toques la campana, per intercessió de la Verge es c almen tempestes, migranyes i es resolen problemes d´infertilitat. També es diu que et lliures de migranyes durant un any i que si aconsegueixes un embaràs i tens una nena aquesta s´ha de dir Núria.
Si visiteu a la Verge de Núria, recordeu la gran similitud que té amb altres verges i amb les deesses antigues: Isis amb el seu fill Horus, Venus amb el seu fill Cupido... La mare amb el fill sempre ha estat una imatge venerada, el pilar de totes les societats... De fet es diu que les imatges marianes d´avui dia segueixen sent una nova interpretació de la deessa antiga.
Núria ha estat sempre un lloc on s´han donat fenòmens paranormals, co m ara gravacions de psicofonies.

La nit a Núria va ser difícil, feia molt fred i la incomoditat del ca mping no ajuda. Tenia mal de cap i no deixava de pensar en el ritual de l´olla, la creu i la campana ... potser no havia funcionat i això no és gaire agradable sobretot si tens migranyes molt fortes i estàs pas sant una mala nit en un camping... Afortunadament aquest mal de cap va durar poc i va anar baixant d´intensitat, just al revés de com em passa habitualment. Potser sí que el ritual funciona...
Com que m´era impossible dormir, a la matinada i sota la llum de la lluna minvant el David i jo vam entrar a l´interior d´un edifici on hi ha cafeteria, botigues, exposició... tot tancat. Almenys a dintre no feia tan de fred. A aquelles hores però, aquell lloc més aviat semblava l´Overlook Hotel d´El resplandor i semblava que en qualsevol moment un cambrer fantasma apareixeria a la barra i Jack Nicholson ens perseguiria amb una destral... Per fer el lloc més tètric vaig recordar els animals dissecats que hi ha exposats en una de les sales on es mostra la fauna de la Vall de Núria... No suporto els animals dissecats, sempre m´han semblat horribles i una font de gèrmens. Els animals han d´estar vius i feliços. Recordo una nit en una casa de colònies terrorífica, amb les parets plenes de miralls, fosques i fredes dutxes en fila en un passadís interminable i una horrorosa fura dissecada i ensenyant totes les dents al menjador. He de confessar que aquests llocs m´atreuen en part (no oblideu que sóc la mare d´Arkanum i se´m pot veure sovint amb vestuari gòtic) però ostres, un animal dissecat ja és massa fins i tot per a mi.

La Vall de Núria però aquella nit no ens va regalar cap psicofonia ni cap aparició espectral però la seva bellesa és un regal més que suficient...
En aquest viatge també hem passat per Toloriu, un altre poble on hem trobat una petita esglèsia amb una placa on s´explica que la princesa azteca Xipaguazin Moctezuma (rebatejada com a Maria de Moctezuma) va viure allà, casada amb Joan de Grau, baró de Toloriu.
Resulta bastant trist recordar que Moctezuma i el seu poble va ser esclafat per espanyols incultes i criminals i que avui dia es celebren les seves massacres en l´anomenat Dia de l´Hispanitat que jo mai celebro i que aconsello que no celebri ningú.

També vam passar per Sagà on vam poder veure una esglèsia plena de símbols alquímics i envoltada per una senzilla cripta. Aquesta esglèsia romànica és del s. XI i està dedicada a Santa Eugènia. La vam trobar tancada però l´arc de la porta ja mostrava símbols força interessants, a més a més del clàssic pantocràtor, tot el que s´hi veu representat és força hermètic.

També vam anar fins Andorra on vam gaudir d´un bany més que aconsellable a Caldea. Les aigües termals deixen una sensació molt bona a la pell, res a veure amb les piscines corrents. A Caldea no hi ha gaire misteri per veure, però els banys són veritablement terapèutics. Jacuzzi, dutxa, canvis de temperatura de calent a fred, gel, sauna, bany indo romà... i a més a més un espectacle d´òpera i acrobàcia força entretingut acompanyat d´efectes visuals amb l´aigua, les bengales i la il.luminació... Moltíssima gent això sí.

El viatge va acabar a Cervera on es celebrava l´XXXIII Aquelarre. En record a les antigues reunions de bruixes (molt plenes d´invencions i tòpics, cal dir-ho) l´aquelarre és un conjunt d´activitats esotèriques: conferències, correfoc, dimonis, bruixes, fira del Boc... Al pati de l´Universitat trobes tot tipus de parades: artesania, minerals, tarot, llibres, espelmes, fades, bruixes, encens... Em va sorprendre molt el diagnòstic amb radiestesia que em va fer un venedor de minerals. Va encertar moltes coses sobre el meu estat físic i anímic i cal dir que en aquest aspecte, jo sóc força escèptica. Tot i així aquest personatge em va convéncer. Vaig sortir de la seva bellíssima parada de minerals acompanyada per oli d´espígol (un dels meus preferits) un quars citrí i una aiguamarina... Per altra banda David es va endur una turquesa, una crisopasa i una fluorita verda. Els minerals són la nostra debilitat.

En fi, aquest ha estat un viatge senzill, no gaire car i no precisament lluny però també ha estat una experiència molt agradable.

EL CAMÍ DEL TAROT

2010-08-03T20:41:00.025+02:00

Sempre m'ha atret moltíssim el món de les paraciències, de l'esoterisme... Desde petita, malgrat la por que em feia aquest món, m'encantaven les històries de fantasmes, les bruixes, els vampirs... llegia llibres, escoltava llegendes de tot tipus, fullejava publicacions esotèriques i veia pel.lícules i programes sobre fenòmens estranys...després passava una mala nit, però mai era una nit prou dolenta com per a que l'endemà busqués més material. M'atreien especialment les cartes del Tarot. Sempre veia en aquelles làmines personatges amb molt per a explicar, aquelles il.lustracions em provocaven tot tipus d'emocions i volia conèixer tots aquells secrets que amagaven.

Per casa havia aparegut alguna baralla del Tarot que venia de regal en un diari... una baralla que vaig inspeccionar amb interés però que va acabar perdent-se per tornar uns anys després quan ja havia après el significat d'aquelles cartes. El Tarot sabia que jo estava preparada.
Alguna vegada pel carrer havia vist dones que s'oferien per llegir-te les cartes i malgrat el meu interés acabava per no preguntar mai res, sempre temia que m'enganyessin o que la suggestió em fes una mala passada. Sovint els temes sobre els que volia preguntar eren preocupacions massa grans com per remoure-les més...

En una petita botiga esotèrica hi havia una dona amb fama de bruixa que llegia molt bé les cartes... però tampoc vaig animar-me, jo no tenia ni un duro i el que poguessin dir-me em preocupava, a més a més de no estar gens segura de si m'estarien enganyant o no.

Veia les bruixes per televisió, anunciades a les revistes i de veritat que només m'inspiraven desconfiança les seves promeses de poder-ho veure tot i solucionar tots els problemes... El Tarot té un gran poder verídic i autèntic que no té res a veure amb aquesta gent aprofitada.

Fa uns anys em trobava en un greu problema laboral i econòmic. Feia una hora setmanal en un programa de radio sobre música i ensenyava unes poques classes de teatre en un col.legi però jo estava orientant la meva vida cap al món de l'espectacle... Buscava castings desesperadament i concertava entrevistes en agències artístiques. El panorama era molt negre i jo sentia una profunda tristor.

Recordo que a la biblioteca vaig trobar un llibre que em va atreure moltíssim, era Apunts de Tarot de la Mariló Casals. Vaig agafar-lo i més que llegir-lo el vaig cruspir. Al contrari que la majoria de tarotistes que sortien per televisió, Mariló Casals m'encantava. Era una professional seriosa i desprenia un gran afecte i unes grans ganes d'ajudar, era sincera, no era pretenciosa. Tenia un gran sentit de l'humor i molta simpatia. Les tarotistes joves, maquillades com a models de pasarel.la, operades de tot arreu i vestides amb túniques i enjoiades, amb les seves promeses de saber-ho tot i solucionar-ho tot, amb els seus suposats super poders, empal.lidien al costat de la senzilla Mariló Casals. Les tarotistes de pacotilla no tenien res a fer, les seves ridícules gales i les seves tonteries verbals aviat quedaven en el no-res. La Mariló podia amb totes. Ella era de veritat.

El seu llibre em va encantar, era amè i de seguida em vaig familiaritzar amb el Tarot. No vaig estudiar. La informació era tan interessant que se'm quedava gravada. Més endavant, vaig llegir tot tipus de llibres, alguns boníssims i molt complerts, però sempre recordaré amb afecte el llibre de Mariló Casals.

Recordo que malgrat empassar-me tot tipus d'informació sobre el Tarot, vaig tardar en animar-me a fer les meves pròpies lectures com a tarotista... entre altres coses gastar-me diners en una baralla de Tarot em resultava complicat. Mirava els aparadors esotèrics i em queia la baba davant de les meravelloses baralles temàtiques que hi havia, veritablement no sabia quina escollir i les trobava cares. Hi va haver un moment en que vaig pensar que compraria una versió del tarot celta en miniatura ja que m'encanta tot allo cèltic i en ser un tarot petit també seria més econòmic. Ja m'adaptaria a barallar unes cartes tan petites...

Un dia vaig decidir-me, adorava el Tarot,volia tenir la meva propia baralla i aprendre. Vaig anar a la petita botiga esotèrica on la dependenta et tirava les cartes. Vaig demanar un Tarot gairebé disculpant-me per no saber-ne gaire i no tenir clar quina baralla volia, tot i que preferia una baralla de símbols clars i fidels al Tarot.

La dependenta em va mostrar els Tarots més habituals (Marsella i Rider Waite). Tot i ser el Tarot de Marsella el Tarot autèntic, van cridar-me l'atenció les il.lustracions més amables del Rider Waite. El tarot de Marsella era l'original, d'il.lustracions primitives i més complexes (sobretot la lectura dels arcans menors, il.lustrats de manera entenedora).
La dependenta ja va mostrar-me la facilitat de lectura del Rider Waite, on els 2 de copes (per posar un exemple) era representat per una parella observant-se i gairebé fent un brindis, aquesta carta et fa pensar en una relació de parella feliç. El 2 de copes de Marsella, en canvi, en haver-hi tan sols dibuixades 2 copes era més complicat de llegir i entendre.

Vaig anar pensant que sí, per començar seria molt millor el Tarot Rider Waite. Volia un Tarot bellíssim però que al mateix temps pogués llegir-lo bé.

La dona va treure una altra carta, el 9 d'espases (uff!, com s'ha anat repetint al llarg de la meva vida) on apareixia un jove al llit, tapant-se la cara com si es trobés plorant, malalt i amb insommni. A a la paret, rere seu penjaven 9 espases.

-Depressió- va explicar la dependenta. Va cridar-me l'atenció com ho va pronunciar: de-prrrressssió.

La dona va dir-me que per entrenar-me estés al cas de la premsa rosa i tirés les cartes als famosos i la setmana següent compreś més revistes per veure si les meves prediccions eren encertades. Interessant, però mai vaig fer-ho, sento aversió per la premsa rosa, les xafarderies no m'interessen... practicaria amb gent més interesant, gent anònima...
La dependenta també em va dir que podia venir a la botiga per resoldre qualsevol dubte sobre les tirades, allo em va agradar però tampoc ho vaig arribar a fer.

Vaig decidir-me definitivament pel Tarot Rider. Vaig espantar-me quan la dona em va dir el preu i em sembla que vaig empal.lidir tant i vaig posar una expressió que no deixava cap dubte sobre quants diners eren per a mi en aquells moments.
Tot i així vaig pagar i em vaig endur el Tarot de Rider Waite. Era molt tard. Tenia el bolso a punt de petar i vaig decidir anar a casa a deixar la baralla abans d'anar a la ràdio.
Vaig fer-ho així, gairebé per protegir la baralla de la meva accelerada i depriment vida (que ja tindria temps de conèixer). Era hivern i duia un gruixut jersei però suava molt, estava nerviosa i poc després caminava depressa pel carrer, tenia un programa de ràdio en directe en poc temps. Sempre arrribo a l'estudi sobrada de temps per preparar-me i estar ben tranquil.la però aquell dia se'm va fer tard, no esperava tardar tan en comprar, però es que el tema m'encantava i a la dependenta també, vam estar parlant massa pel poc temps que tenia.

Vaig arribar a la ràdio, aleshores, Arkanum encara no havia nascut i el programa que feia era musical. El presentava al costat d'un company que havia començat a posar la sintonia quan vaig arribar. Vaig deixar el Tarot a casa (físicament i de pensament)i vaig centrar-me en el programa d'aquella nit.
Un cop acabat el programa i havent arribat a casa vaig estar observant fascinada les cartes. Vaig seure sobre el llit i vaig posar davant meu les cartes una a una. Realment el problema econòmic era una constant a la meva vida, causada per una brutal inestabilitat laboral, entre altres factors. Tot i així aviat vaig deixar de preocupar-me pels diners que m'havia gastat, era molt estrany que jo tingués algún detall amb mi mateixa, m'exigia molts esforços i privacions i el Tarot era molt important per a mi. Des d'aquell moment tenia un tarot meu, autèntic, de qualitat. Començava una aventura que no acabaria. El misteri s'extenia per damunt dels meus llençols, en forma de làmines de qualitat, il.lustrades amb molt bon gust, amb dibuixos suaus, antics, colors vius... explicant històries que ja mai més oblidaria.
Vaig començar la meva relació amb les cartes. Els personatges del Tarot sabrien totes les meves preocupacions, els meus anhels... el boig, la sacerdotesa, l'ermità... tots ells sabrien sobre mi, més que no pas jo mateixa.
Vaig embolicar la baralla amb una tela i vaig desar-la en un calaix a la meva tauleta de nit, vaig desar-la amb una petita fotografia meva i sovint les mirava i les tocava... vaig ritualitzar-les i les vaig consultar per primera vegada amb molta cautela, com si tingués una gran desconfiança sobre la meva capacitat per llegir el seu missatge. Però el missatge va aparèixer clar i de manera fàcil, vaig sorprendre'm. Estava entusiasmaada, era autèntica comunicació, obtenia respostes en un moment de la meva vida en que les necessitava més que mai.
Les consultava sovint, més que res, per aprendre i agafar agilitat. A vegades les respostes eren clares, altres vegades em resultava més difícil entendre-les. Mai creia al 100% tot el que jo interpretava, el Tarot no l'he usat mai per prendre decisions sobre la meva vida, sí per reflexionar sobre situacions i obtenir altres punts de vista. Sempre he cregut que el Tarot coneix la veritat però que el tarotista pot equivocar-se. He pres les meves pròpies decisions, sempre amb el cor, que sap més que qualsevol interpretació cartomàntica.
Les cartes van saber les meves angoixes aviat, vaig consultar sobre les meves pors, inseguretats, sobre la negror que hi havia a la meva vida en aquell moment, sobre les primeres entrevistes en agències artístiques...

Era una etapa molt difícil a la meva vida i em sentia totalment desamparada.
Un matí a la setmana anava a una escola a fer classes de teatre per als alumnes (nens i nenes d'uns 9 anys, entremaliats com ells sols. Preparava per a ells improvisacions amb factor sorpresa, petits textos, personatges per caracteritzar-se... sempre he cregut en el poder educatiu del teatre que desenvolupa la nostra capacitat per expressar-nos, per moure el cos, per parlar bé, per perdre la por al públic... per adquirir cultura i bones experiències. Els nens i les nenes es movien per entre arbres de cartró amb fulles de paper de seda, aprenent a memoritzar textos i amb més dificultat sentir-los. Disfresses de carnaval es reciclaven en caracteritzacions més serioses que qualsevol joc del pati. La diversió estava assegurada però potser per primer cop a la seva vida venia amb disciplina i responsabilitat. Els nervis i les grans emocions omplien l'escenari del gimnàs escolar. Una nit a la setmana presentava a Radio Nova un programa musical, una nit a la setmana anava a classes de cant, canviant els meus guions de ràdio i obres de teatre infantil per partitures plenes d'anotacions. 2 nits a la setmana actuava en un grup de teatre, interpretant tot tipus de papers, pujant a l'escenari, assajant amb fervor per acabar després estirada al llit feta pols.
Quan no feia res d'això escrivia històries en el meu petit ordinador i anava a Barcelona a fer entrevistes i castings. Amb els nervis a flor de pell i un bolso ple de maquillatge em passejava per la ciutat, sommiant amb una prometedora carrera d'actriu. Em posava maquillatge base (em costava trobar-ne un de tan blanc com la meva pell), em posava gloss i em perfilava els ulls amb khol negre, un maquillatge molt lleuger i discret que em permetia posar-me davant càmares i sota focus. Anava amb les meves fotos de book i petits textos que havia d'interpretar, recordo amb especial il.lusió i nervis el primer monòleg que em van donar per fer una prova de càmara. Estava tan entusiasmada per l'oportunitat que pel carrer assajava en veu baixa i no m'importava en absolut el que diguessin els altres.
Passava matins en llargues cues de casting, hores en sets de rodatge encara que la meva oportunitat fos tan sols com a figurant, recordo haver estat a les 3 de la matinada al carrer amb un vestit de gasa transparent curt i escotadíssim, caminant sobre uns botins blancs de taló d'agulla, esperant que fos el moment de rodar.
Quan arribava a l'autobús em desmaquillava i em posava crema hidratant. Tot plegat era esgotador però poc prometedor. El món de l´espectacle, ja de per si petit, està tancat hermèticament a les noves cares i els castings són top secret. Això no és Hollywood.

Quan arribava a casa trobava refugi amb les meves cartes, conselleres íntimes i reinvindicava les meves necessitats en amulets i rituals. A la meva vida l'encens, les espelmes, els minerals, els amulets i les oracions es van tornar una constant i un van ser un gran consol.
Aquestes pràctiques em donaven certa pau. Vaig agafar més confiança i vaig tirar les cartes a les meves amistats. M'entusiasmava. A la llum de les espelmes les meves cartes s'anaven extenent explicant històries, no necessàriament del futur, el present és més important i broda el futur. No sempre era tan important la llum de les espelmes, l'entorn... a vegades les lectures eren ben improvisades, al costat d'un plat d'amanida a mitges, en un banc de fusta a l'aire lliure, a l'autobús... sempre però protegint les cartes dels elements i desant-les amb cura a la seva capsa. La gent es prenia més seriosament les lectures del que jo esperava, treient conclusions a vegades inesperades, a les que potser no haurien arribat a través d'un altre mitjà. Ruptures amoroses, problemes laborals... tot hi tenia cabuda al Tarot però mai he volgut que ningú es prengui al peu de la lletra la meva lectura de Tarot, la vida va canviant i el destí no és una mena de càstig inevitable. La vida es un viatge ple de dificultats que podem afrontar millor amb valor i un consell ben escoltat i ben entès.

El Tarot em va donar encara més fama d'excèntrica. A part de la meva bijuteria extravant, la meva roba negre, la meva vida farandulera i caràcter antisocial, només em faltava ser bruixa. Prou me 'n he gruardat d'explicar les meves aventures amb el Tarot, no tothom està preparat per entendre-ho, però tothom acaba parlant-ne... També es cert que a vegades la gent més escèptica és després la que més interés té en saber que diuen les cartes.

A les nits em satisfeia dutxar-me, sopar ben lleuger i estirar-me al llit... llegia llibres de misteris de tot tipus, feia petits rituals i llegia les cartes, em posava música suau... era un microcosmos d'allò més agradable, consol de la meva vida d'eterna aspirant a actriu que va de casting en casting...
Duia les cartes amb mi sempre que podia i aquestes apareixien als meus somnis.

Un temps després vaig presentar a la ràdio un nou projecte, un programa que es diria Arkanum i on tractaria temes misteriosos. Va seu un part fàcil i em va coincidir amb els meus estudis superiors d´interpretació i les meves experiències mes intenses amb el Tarot,un amic ja consolidat.

Una nit em trobava fent un reportatge per a la ràdio en una fira esotèrica on vaig promocionar el meu programa repartint targetes, fents entrevistes i de pas deixant sobres amb el meu currículum en alguns stands de tarot. En un d´aquests stand es van posar en contacte amb mi en un moment especialment difícil en el sentit econòmic. Van entrevistar-me i em van oferir un lloc de feina com a tarotista. Vaig dir que sí, eufòrica i vaig viure l´experiència amb molts nervis. Aconseguiria més experiència amb el Tarot gràcies a aquella nova feina. Serien poques hores durant el dia, de manera que podria seguir amb la ràdio i els meus estudis. Vaig arribar un dilluns a un despatx fred il.luminat per fredes llums fluorescents (que jo mai utilitzaria per a les cartes)... Per arribar fins el despatx passaves per un món màgic gràcies a la decoració del lloc, ple de mobles elegants, suggerents quadres de fades innocents, imatges religioses i luxosos biombos de colors que separaven les adornades taules de consultes privades. Hi havia també un altar aromatitzat amb un fort encens... però quan arribaves al despatx per a fer les consultes telefòniques tot era molt diferent. Un lloc de treball com un altre. Com un altre? Tampoc volia dir això, era molt diferent a tot el que havia fet abans (i mira que he fet coses).
Era un despatx poc acollidor i menys místic, els companys i companyes de feina eren molt amables i molt corrents, sense estranyes vestimentes ni actituds inquietants... s´agraeix. Tenia una fitxa on omplir les dades de la clientela i un "pinganillo" per comunicar-me. Quan el telèfon va sonar per primera vegada em vaig espantar... La jornada va transcórrer sense incidents tret dels nervis que passava i que no podia evitar implicar-me personalment amb algunes històries... algunes molt tristes. La gent descarrega sobre teu els problemes i alguns d´ells són molt tristos. Quan es va acabar el meu horari vaig marxar encara nerviosa i recordo que en pujar a l´autobús vaig plorar. Sentia que molta de la gent que trucava realment no tenia ningú amb qui parlar a la seva vida quotidiana, sentia la seva soletat, la seva desesperació... que es sumava a la meva pròpia angoixa, llavors bastant considerable ja que era un moment complicat. El Tarot parlava, donava consells... però jo em sentia impotent davant moltes situacions de la gent... Veia gent gran demanar-me consell.... el món al revés! Jo que no sóc mitòmana no comprenc perque es considera que algú té poders només per tenir una baralla de Tarot a les mans. Jo simplement coneixia aquell llenguatge, però no curo malalties, ni esborro passats tràgics...
La meva nova professió està mal vista perque hi ha intrusisime. Jo puc dir en favor meu que jo no he promès res, cap miracle, he donat probabilitats i consol, he l legit les cartes, he encertat, no sempre, però ho he fet... i he plorat amb els problemes dels altres però després ,alguns d´ells abans de penjar el telèfon em deien gràcies m´has ajudat molt. I això em feia creure amb el que feia. Mai abans havia cobrat ni un duro per llegir les cartes, però m´ofen que alguns creguin que ens forrem amb el dolor dels altres.... Jo no m´he aprofitat de ningú i no m´he fet d´or precisament. I creieu-me no és fàcil escoltar el dolor dels altres (poca gent ho sap fer), és molta pressió i responsabilitat. A sobre et trobes amb gent que és molt desagradable i que et parlen malament o t´insulten (sempre hi ha algún desgraciat a l´altre banda del telèfon). Altres vegades et trobes amb casos molt dolorosos: una àvia a la que li havien assassinat el nét, una dona víctima d´abusos sexuals que no trobava recolzament en ningú, en dues ocasions m´havien trucat persones desesperades que amenaçaven amb suïcidar-se i que advertien de tenir les pastilles a punt... Qui cregui que això és fàcil és que és imbècil. Per a mi, malgrat tot, va ser una gran realització poder donar suport a aquestes persones i rebre a canvi el seu agraïment.
Consell per a tarotistes: empatitzeu amb el consultant, heu d´entendre que pateix, heu de tenir tacte perque la persona pot estar molt preocupada i a vegades insistirà en que li diguis el que vol sentir.
Primer de tot: suport moral i afecte, la persona ho necessita i s´ho mereix. Molta escolta.
Segon: lectura de les cartes, sincera, oberta i orientada a allò positiu a les opcions que té aquella persona, que sàpiga que ha d´agafar les regnes de la seva vida i que ha de fer-ho diguin el que diguin les cartes. Fer que la persona prengui decisions i mostrar les probabilitats que li mostren les cartes. Res de fer catastròfiques prediccions que no serveixen per a res.
Tres: Conclusió. Consell de les cartes. Molts més ànims i bons desitjos.

La meva experiència al telèfon anava desenvolupant-se entre disgustos i satisfaccions. Poc després em van proposar tirar les cartes per televisió. Ho vaig veure com a una molt bona oportunitat i vaig agraïr la confiança. Recordo haver passat molts nervis per la responsabilitat que implicava i per que em resultaria molt difícil alternar-ho amb els meus estudis. Vaig passejar-me per dos platós de televisió per veure com funcionava un programa d´aquests... Alguna companya d´estudis va advertir-me de que un programa així arruinaria la meva carrera d´actriu perque la T.V crema imatges i el Tarot té mala fama. Aquelles tonteries me la bufaven, aquell programa no em donaria precisament la fama (ni bona ni dolenta) i jo sé molt bé com separar una faceta d´una altra. La gent parla per parlar i tot són xerrameques i prejudicis. Jo faria el que sentís, com he fet sempre.
L´empresa però, no funcionava bé, els programes no tenien audiència i aquella hora de televisió es va retirar de les pantalles abans de que jo m´estrenés. De totes formes, no va ser una gran pèrdua, jo tenia els nervis destrossats i en aquells moments vaig aprofitar per centrar-me més en els estudis que eren la meva principal vocació.

Encara ara em veig amb una pesada motxilla a l´esquena plena de roba i llibres i una bossa violeta amb el Tarot al seu interior... actriu i bruixa. En aquells moments estava assajant al centre d´estudis una obra collage d´obres de Txekov. Jo era Natasha de "Les 3 germanes".
Va ser una bona experiència de la que vaig aprendre molt.
Allò artístic i allò esotèric tenien una forta presència a la meva vida. De fet, no són tan diferents, el guionista de còmics Allan Moore va dir que l´art i la màgia no són tant diferents, es tracta de crear alguna cosa del no-res.
Sempre he volgut fer quelcom per als altres, ser actriu i tarotista m´han satisfet en aquest sentit. La feina de tarotista va ser temporal, l´empresa (com totes avui dia) no anava massa bé. De totes formes he seguit llegint les cartes pel meu compte i sempre he vist en elles la saviesa de l´univers, una saviesa que ni amb una vida sencera s´hi arriba a acostar ningú. Un/a tarotista només és intemediari/a d´una força universal i desconeguda, és un error creure que el Tarot no té secrets per a ningú... que ridícula és la gent que et ven que té super poders... sovint són els que menys idea tenen.
A la meva vida han anat entrant tot tipus de baralles temàtiques: celtes, àrabs, fantasioses... però he anat veient que el Tarot de Marsella és l´autèntic amb més complexitat i més significats amagats en cada color, gest, mirada... El llibre La via del Tarot d´Alejandro Jodorowsky i Marianne Costa m´ha fet veure fins a quin punt el Tarot pot amagar saviesa i ajudar-nos.

He trobat en aquest món molts farsant, prepotents i incompetents que han utilitzat malament el Tarot. És perillós suggestionar-se. Utilitza el Tarot per avançar, no per retrocedir o estancar-te en prejudicis, ets lliure per a fer el que vulguis, fes-ho. Les cartes t´ajudaràn però ets tu qui s´ha de moure. A mi les cartes m´han ajudat en moments molt difícils però mai han estat el pas decisiu perque el pas decisiu l´he fet jo i tothom ha de ser responsable de fer-ho i no deixar el destí en mans d´allò intangible. S´ha d´anar amb compte per que en els moments més difícils de la nostra vida ens desesperem i és molt fàcil caure a les mans dels farsants que diuen que et salvaràn. A vegades, quan ja ho hem provat tot, busquem ajuda en allò sobrenatural i aquí entrem en un terreny perillós on qualsevol gurú o mag de pa sucat amb oli es pot aprofitar de nosaltres. Podem recórrer a allò sobrenatural però amb seny. Avui dia són temps molt difícils i la desesperació està a l´ordre del dia, cal desconfiar dels que et diuen que poden ajudar-te. Només cal veure com les sectes viuen en aquests moments una època daurada.
El Tarot pot aconsellar-te sobre com actuar però no esperis que et doni la solució definitiva ni que qualsevol personatge pseudo-místic les usi per manipular-te.
El Tarot no et diu que esperis el destí, el Tarot et diu que et moguis, ets lliure per fer-ho, fins i tot quan la teva vida està caient a trossos.

TAUROMÀQUIA NO! DRETS DELS ANIMALS SÍ!

2010-07-29T18:58:00.015+02:00

Estic orgullosíssima de que ahir es prohibissin les corridas a Catalunya. També estic molt orgullosa del meu granet de sorra, ja que jo vaig signar.
La tauromàquia és espantosa, un crim monstruós contra els animals. Un assassinat cruel i que a més a més compta amb públic. El toro acaba morint ple de ferides, mutilat... I el públic acaba aplaudint el seu assassí, el torero. Com pot ser això cultura? Com pot ser art? Això és un crim, una barbarie, una vergonya... Què té de culte? Què té d´art? L´assassinat és un art? La violència contra els animals és cultura? No! La música sí que és art, la literatura és art... la creació, no la destrucció.
Parlem ara del torero. És un artista? No. Sí que es prepara molt i ha d´aprendre tècnica, però no és un artista, el torero no és un ballarí, és un assassí. No té res d´heroi... tot el contrari. No el considero un personatge digne d´admirar, sinó que em resulta profundament odiós i menyspreable.La gent diu: Oh! Que valent! Cuantos cojones! I dic jo: Vaja cagat! Fotre´s amb un animal que sempre acabarà perdent, que entra a la plaça drogat pels veterinaris (perque un toro sense drogar destrossaria el torero en uns pocs segons i els seus cojones volarien per l´aire com delicades papallonetes).
També hi ha qui diu: Oh! És que es juguen la vida!
I dic jo: i un policia no es juga la vida? i un miner no es juga la vida? i un paleta en una bastida no es juga la vida?... i cobren el mateix que un torero? No pas i resulten bastant molt més útils que un miserable assassí d´animals que no aporta res de bo a la societat i que si es fot davant del brau és perque li dóna la punyetera gana.

Una societat civilitzada no vol tauromàquia.
Catalunya ha prohibit la tauromàquia, fantàstic, tan de bo aviat es prohibeixi a tot el món.
La postura de Catalunya ha rebut recolzament de bona part del món, excepte per part d´Espanya, ja que els seus fatxes incultes han posat el crit al cel en el seu nom.
La demagogia està a la boca de molts. Ara resulta que si Catalunya no vol tauromàquia és per allunyar-se d´Espanya. A veure, això és una imbecilitat. Catalunya no vol corridas perque la gran majoria defensa els drets dels animals i no volen aquestes festes cruels a la seva terra. Espanya no té res a veure. Acabar amb la tauromaquia és una salvació per als animals, no un atac contra Espanya i la seva cultura espanyola.
Però els fatxes, obsessionats amb Catalunya han hagut de dir tot tipus d´imbecilitats com ara, que Catalunya atempta contra la cultura espanyola. Resulta cínic que Espanya amb els seu comportament imperialista i nazi contra Catalunya ara es queixi de que Catalunya atempta contra la seva cultura. Els catalans portem tota la vida veient els nostres drets esclafats per l´Espanya més nazi: no poder parlar català, que ens insultin, que ens marginin, que se´ns exterminés durant el franquisme, que no es reconegui la nostra cultura, que no se´ns reconegui la història, els nostres drets, les nostres lleis...
I ara resulta que els catalans som persones cruels i malvades que estem destruïnt Espanya! Només perque no ens agrada la seva puta tradició d´assassinar toros. Quina ximpleria! A més a més, a Espanya què li importa si a Catalunya es prohibeix la tauromàquia? Ells poden seguir assassinant toros als marge del que diguem a Catalunya, però al nostre territori, precisament perque és NOSTRE, nosaltres decidim que volem i que no, i no volem tauromàquia.

Ha estat lamentable la reacció de molts diaris (desinformadors i manipuladors), com ara El Mundo on es creuen tan enginyosos posant una foto dels somrients polítics catalans i un titular que diu: Ganan los animales. Oh vaja! A qui se li hagi acudit segur que es creu molt llest, pobre ximple! O La Gaceta on apareix una horrorosa foto on Zapatero té un gest maquiavèlic ridícul a la seva cara i el pinten com un criminal que atempta contra Espanya, sent còmplice de la malvada Catalunya... tot amenitzat amb una nota ridícula: Bravo tontitos, una historieta ridícula on parla de l´Espanya perseguida per la cruel Catalunya. I ens considera com els tontos del poble i encara ens ho diuen per defensar-se! Defensar-se de què? De què, a veure? De que no siguem espanyols encara que a ells els hi faci il.lusió? Tan costa d´entendre que la cultura catalana no té res a veure amb l´espanyola i que no tenim cap obligació de ser espanyols? No estem decidint què ha de passar a Espanya, estem decidim que volem per a Catalunya, en els nostre dret estem.
Anar contra la tauromàquia no és pas anar contra Espanya ni ser separatista. Els espanyols que ens critiquen són els fatxes, els que sempre esperen qualsevol ocasió per a parlar malament de nosaltres.
A Canaries les corridas de toros estàn prohibides desde fa molts anys i ningú diu als canaris que siguin uns separatistes, i és que no ho són, ni els catalans tampoc, simplement defensem els drets dels animals. Si la tauromàquia fos cosa d´Alemanya, jo també la criticaria, què es pensen?
No estem prohibint el flamenco, les sevillanes, la paella... no, tot això pot continuar perque no fa mal a ningú.
A nosaltres els catalans ens han prohibit la nostra llengua en massa ocasions, ens han negat drets bàsics que no fan mal a ningú i ara que critiquem la tauromàquia, resulta que som nosaltres els que estem trencant la cultura espanyola... però si no estem obligant a Espanya a fer res ni a deixar de fer!
També diuen que marginem la seva llengua, hòstia, quin cinisme, quan durant el franquisme et podien matar per parlar català! Si a Catalunya l´espanyol no és la llengua principal és precisament perque tenim el català, perque som catalans, per què hem de parlar espanyol? I a mi personalment no em molesta que la gent parli castellà, a mi m´agrada i el parlo sovint però la meva llengua és la catalana i ningú té perquè retreure´m´ho, com jo no retrec a ningú que parli castellà.

Hi ha molta gent espanyola que també està en contra de la tauromàquia, és que això no té res a veure amb ser català o no ser-ho.
Ara tot es demagogia: ara ens diuen que hi ha coses més importants contra les que lluitar, a més a més de la tauromàquia. Ja ho sabem, però no per això hem de deixar de lluitar contra la tauromàquia, tot s´anirà fent.
Ahir vaig sentir a la ràdio algún polític estúpid dient que a qui no li agradin els toros per defensar els drets animals, doncs que també deixin de menjar foie gras, que segons l´aspecte d´alguns, els hi encanta. Què té a veure una cosa amb una altra? Quin argument de merda, quina poca classe i quina demagogia més ridícula. Els maltractaments a animals han d´acabar ja. Sobre aquests estúpids comentaris afegir que jo sóc pràcticament vegetariana, precisament també perque vull que els animals visquin i no és necessari menjar carn, però els escorxadors, les carnisseries i els productors de foie, no tenen res a veure amb la tauromàquia, el que passsa és que s´han de fer les coses bé i els animals han de rebre un tracte digne, sempre, també als escorxadors on la seva mort no hauria de ser terrible ni traumàtica com és a vegades (no en tots els escorxadors els animals pateixen maltractaments i per descomptat, de la seva mort no se´n fa espectacle), però és que no estem parlant de foie gras, ni d´embotits sinó de tauromàquia! Per què barrejar una cosa amb l´altra? Quina manera de fer demagogia! I per cert, el sobrepès té moltes altres causes a part del foie gras... però aquest tampoc és el tema d´ara.

És cert que cal conservar la identitat, la cultura i la tradició d´un país sempre i quan aquesta no faci mal a ningú, la tradició que fa mal, ha de desaparèixer. El flamenco no fa mal, si no t´agrada no escoltis, la tauromàquia fa mal, cal fer-la desaparèixer (i no és cultura). Per cert, recordar que Catalunya no és Espanya, per tan, no tenim perquè seguir la cultura espanyola ni tenim perquè compartir-la o celebrar-la: ja tenim la nostra. Qui no entengui això tan bàsic és que és imbècil.
I per què criminalitzar tant a Catalunya? Si els assassins precisament no som nosaltres!

Prou de fer política de tot, fa poc tothom parlava de Catalunya i la Roja, la polèmica de l´Estatut va coincidir amb el Mundial. Ser català no vol dir anar contra La Roja i ser antitaurí no vol dir anar contra Espanya.

A veure fatxes de merda, a veure si m´heu entès (al marge de que escrigui en català): La tauromàquia no es prohibeix per ser espanyola, es prohibeix per ser cruel.

MÓN LABORAL: UNA AUTÈNTICA CATÀSTROFE

2010-07-22T21:16:00.025+02:00

Segur que molts/es de vosaltres, en aquests moments esteu a l'atur, o coneixeu a algú que ho està, o millor dit, gairebé tota la gent que coneixeu està a l'atur. Parlem-ne. Podriem dir que aquesta entrada és una extensió de l'entrada que vaig fer sobre la crisi.

Sento molt aquesta situació i la conec molt bé ja que desgraciadament jo he passat la major part de la meva vida a l'atur. No pas perque amb la meva professió d'actriu i locutora sigui especialment difícil, ja que quan no puc dedicar-me a la meva professió bé que em dedico a fer tot tipus de feines... Quan he buscat qualsevol feina i m'he apuntat a totes les ofertes hagudes i per haver... també m'ha resultat extremadament difícil.

La crisi no és nova d'ara, no ha sortit espontàniament, anys d'incompetència l'han gestat i durant anys l'hem estat patint, el que passa és que ara se'n parla, sembla que estem arribant al cènit.
Jo porto 10 anys en el món laboral i han estat anys duríssims, desde que vaig començar a treballar fins ara, trobar feina m'ha resultat especialment impossible. Alguns diràn que és normal que em costi trobar feina amb els meus estudis d'Art Dramàtic, com si això tingués res a veure. Que quedi clar: no només he buscat feina d'actriu, no només he treballat com a actriu. No m'he pogut permetre el luxe de treballar només del que m'agrada. Desgraciadament he estat depenent de tot tipus de feines, algunes ben fastigosetes. Han estat anys de rebuig, explotació, injustícia, vexacions, lluita, supervivència... Fa deu anys trobar una feina ja era impossible, ara no pots ni sommiar-ho.

Alguns diuen que som la primera generació que viurà pitjor que els seus pares...Pot ser. Jo envejo el que ha tingut la generació dels meus pares. També han tingut els seus problemes, és clar, però... pot sonar fort el que diré, però jo hagués preferit començar a treballar als 14 anys i que mai m'hagués faltat la feina, que no pas haver començat als 17 i haver-me passat la vida combinant l'atur amb centenars de feines laborals, sense saber mai si demà tindré feina o no, si tindré diners o no, sense saber quina porqueria de feina em veuré obligada a fer per sobreviure...

Et trobes amb gent que ara té 60 anys i es jubila i la conversa és d'aquest tipus:
Sr.60 anys: jo treballava 12 hores diàries!
Jove: Ah mira, com jo ara.
Sr 60 anys: I de dilluns a dissabte!
Jove: Mira igual que jo, bé, alguna vegada he fet de dilluns a diumenge.
Sr 60 anys: Jo no tenia drets laborals...
Jove: Jo tampoc en tinc.
Sr 60 anys: Cobrava poquíssim!
Jove: Com jo. I ara a més a més, un pis costa més diners del que puc arribar a cobrar en un mes.
Sr 60 anys: I ara de jubilació cobro una merda.
Jove: Jo probablement no tindré jubilació mai a la vida. Per cert, quina sort jubilar-se ara que no hi ha feina.
El senyor es queda de pedra i el jove diu:
-Li va costar molt trobar feina?
-Oh, no... i si alguna feina no m'agradava canviava...
Jove: Jo no puc deixar la meva horrible feina, porto un any buscant-ne una altra i no surt. El mes que ve se'm acaba el contracte i estic molt angoixat. I tardava molt vostè a trobar feina? Com jo estic fent ara, vostè havia d'enviar centenars de currículums durant mesos i anys i mai li trucaven com passa ara?
Sr. 60 anys: No, anava a l'empresa que m'interessava i em posava a treballar aquell mateix dia.
Jove: Quina sort, senyor! I quan va independitzar-se?
Sr 60 anys: Jo als 20 anys ja tenia la vida arreglada, casa, cotxe i fills. No com ara, aquest jovent mai surt de casa dels pares, quina barra.
Jove: I com sortiràn sense feina? D'on treuràn cases i cotxes, com mantindràn fills? Vosté va tenir molta sort, senyor...
Sr. 60 anys: Vaig haver de fer molts sacrificis
Jove: jo també en faig, em dessagno de tants sacrificis! El problema és que aquests mai tenen recompensa. Depenc de la meva feina i no sempre en tinc i quan la tinc és per uns mesos com a molt i després no trobo cap altra feina i encara he de sentir gent que diu que qui està a l'atur és perque ho vol!
Sr. 60: Però jo no ho he tingut pas fàcil. Cobrava poc i tot era car.
Jove: Però els diners que cobrava li donaven per viure almenys, ara ja no, ara el sou baixa al mateix temps que els preus pugen, hi ha greus desequilibris. Cobres 800 € al mes però el pis te'n costa 1000 i les feines, per cert, son una merda. Una amiga meva treballava 8 hores diàries per 800 euros i ara treballa 8 hores per 400 euros i l'empresa li ha dit que si no li sembla bé ja sap on és la porta, és clar, s'aprofiten de la situació, els empresaris saben que el treballador acabarà acceptant el tracte injust perque no hi ha vida després de la porta, no hi ha feina i el treballador no pot deixar la feina que té ara perque no en trobarà cap més. Ara el treballador no pot fer com vosté d'anar a una altra empresa l'endemà i començar a treballar en un lloc nou el mateix dia sense curriculums ni res...

I que me'n dieu del govern? El preu puja i el sou baixa, així ningú tindrà per menjar, aquesta és la seva mesura anticrisi per no parlar de la reforma laboral: cal crear llocs de feina i l'unic que fa el govern és augmentar més l'atur abaratint acomiadaments. Quina merda. Això sí, els polítics no foten res de bo i cobren grans dinerals i molts sous mentre el país mor de gana.
I ara volen que la gent es jubili molt més tard. Terrible, això és explotar més als treballadors i també augmentar l'atur. S'explota a la gent que té feina malgrat la fatiga de l'edat i als joves no els deixen treballar! Quin gust però jubilar-se i no haver de patir mai més per si se t'acaba el contracte, si no trobes feina, si et fan fora... Tot i que m'he trobat algú que diu que està bé que la gent es jubili més tard, ja que també es comença a treballar més tard i la gent treballa menys perque passa llargues temporades a l'atur. Oh molt bé! Que torni el treball infantil ja de pas! En qualsevol cas és millor treballar a l'adolescència que no pas als 67 anys! I ara resulta que estar a l'atur és com estar de vacances! Ningú parla de l'angoixa que es passa, de que NO és culpa teva i del temps i energia i diners que gastes buscant feina! Ara desitges la jubilació amb més força que mai perque el món laboral és pitjor, doncs ara resulta que a sobre de que passes la vida patint per l'atur i les feines temporals, has de fer-te l'idea de que als 60 i tants anys encara estaràs pencant i/o buscant feina!Parlem arade l'INEM? Cobres quatre peles durant poc temps, mai t'ofereixen una altra feina i gairebé t'obliguen a perdre el temps amb un curset de merda que no té cap sortida laboral. I quines cues que hi ha sempre. No surts mai d'aquella oficina de tanta gent que hi ha a la cua, i a sobre encara perds més temps perque bastants dels funcionaris de l'INEM de 6 hores que treballen 4 estàn al bar esmorzant, davant dels pobres treballadors que necessiten feina i no poden tenir-la. I ara els funcionaris ploren perque els hi baixen el sou? Poc que treballen molts d'ells, tants privilegis que tenen, tant còmoda que és la seva feina, tant bon horari que fan, tant alts que són els seus sous, tant que falten a la feina, tan segura que es la seva feina...i ara els sindicats protesten a favor dels funcionaris? On eren quan tots els treballadors no funcionaris hem vist rebaixats els nostres sous, ens hem vist al carrer i mai més hem tingut una altra feina? On són els sindicats quan ens treuen el menjar de la boca a nosaltres? On estàn els sindicats quan els autònoms sobreviuen a unes mesures indignants?
Hi ha empreses senceres tancant, altres s'estàn forrant més que mai, exploten com mai als treballadors i estalvien més pasta que mai.

Les condicions per trobar feina són pèssimes. A més a més per accedir-hi has de passar per 50.000 proves i entrevistes ridícules i absurdes que poc tenen a veure amb la feina a realitzar i que ben poc diuen de com és el candidats. Està molt de moda entre els recursos humans més fashions, fer perdre el temps al pobre que necessita una feina.

Hi ha poca feina i de molt mala qualitat. Et demanen allò impossible: que siguis molt jove, que siguis una bellesa, que hagis estudiat moltes carreres, que tinguis molta experiència, que produeixis moltíssim, que cobris molt poc, que no mengis, que permetis que t'insultin i et fotin mà, que mai t'equivoquis, que llepis el cul dels "jefes"... ah! i que visquis justament al costat de la feina. Però que tenen al cap!? Tot això és impossible! De veritat, alguna vegada que he entregat un currículum no m'han preguntat si tenia experiència sinó si vivia aprop! Ostres! Això redueix més les possibilitats de trobar feina! Sobretot ara que hi ha carrers fantasma on no queden negocis, on tot són locals buits amb cartells de se alquila, se vende o almenys se traspasa, liquidación por cierre o me voy por la crisis com vaig veure un dia. A més a més, realment què importa viure aprop o no? Jo durant anys he viscut a uns 65 km de la feina i hi anava tots els dies i sempre era puntual. En canvi he vist gent viure al costat mateix i arribar tard a més a més de treballar poc i malament.
I no us ho perdeu, tenir molta experiència a vegades tampoc importa, sobretot si no has treballat SEMPRE de la feina que intentes aconseguir. Exemple: posem que vas a una entrevista per a ser comptable, si has tingut un "vergonyós" passat com a cambrer i dependent ja no et donen la feina, per vàlid que siguis. Jo personalment, si veiés un currículum tan complert el valoraria positivament a més a més de comprendre que avui dia les feines duren poc, no n'hi ha i un ha de guanyar-se la vida com pugui... Però no hi ha gent massa espavilada per a entrevistar aspirants... Els entrevistadors, en més d'una ocasió són gent inculta i maleducada que fan abús de poder i es creuen amb dret de trepitjar a l'aspirant. Li foten a vegades preguntes espantoses: tens fills? tens parella? i qualsevol gest que fa l'entrevistat es sobrevalora i es prejutja segons estúpids llibres de psicologia (exemple: si et rasques el nas t'etiqueten com a una persona insegura, quan probablement, simplement et pica el nas i ja està).
Després hi ha el problema afegit de que si treballes en un comerç reps una pressió horrorosa perque venguis. A mi almenys m'ha passat, en una de les botigues on he treballat cobrava 3 € a l'hora (no tenia contracte, ni estava assegurada ni se'm donava un tracte digne). La propietària de la botiga em fotia una bronca si no es venien els productes (caríssims) i constantment es queixava de que ja no hi ha bones venedores i que s'hauria de desfer de mi si no li venia. La molt imbècil hauria de saber que jo la meva feina la vaig fer prou bé, que si el client no té ni un duro o simplement no vol comprar jo no en tenia cap culpa. Molta gent va a les botigues només a mirar i moltíssima gent voldria comprar i no pot...i jo no puc pressionar al client ni posar-li una pistola al cap perque compri!

Cal anomenar les feines temporals. Abans no passava això. La gent entrava a treballar en un lloc i s'hi quedava, no vivia sempre amb la por de quedar-se sense feina. Ara si t'hi estàs un sol any sencer ja és un miracle. Així mai pots desenvolupar-te en cap empresa, ni progressar, ni ordenar la teva vida, ni tenir seguretat en si podràs menjar o no. Ara per a tenir feina fixa sempre has de fer exàmens (oposicions) i tot i així pot ben ser que no ho aconsegueixis (ara hi ha més competència que mai i acaben contractant al conegut del sr. Fulano amic de l'alcalde). El treballador per cert, empresaris del món, no rendeix tan si el contracten de manera temporal, hi ha estúpids centres d'estudis on ensenyen als seus alumnes d'empresarials que un treballador rendeix més si té contracte temporal (o de pas, si el fueteges literalment). Això no és cert, no et treballa igual algú que es nou de fa 3 mesos que algú que ja porta 3 anys! És de sentit comú! A més, el treballador està més motivat si sap que treballarà allà sempre, no només 3 mesos. El treball temporal és un crim per a la persona i per a l'empresa.

Aquest és el món avui dia, plagat d'atur i feines de merda amb sous i horaris de merda. Jornades interminables que t'impedeixen viure la vida, tenir experiències positives, pensar, realitzar-te, ser feliç... tot plegat per a idiotitzar més a la societat. I no t'ho perdis, el teu cervell es podrirà de l'angoixa, exprimint-se tot el dia per enginyar-se-les sobre com allargar els quatre xavos de merda que cobres.

Abans no tenies experiència ni estudis però treballaves del que fos, ara el que estudia periodisme mai és periodista, el que estudia medicina mai és metge, el que estudia arquitectura mai és arquitecte, el que estudia enginyeria mai és enginyer... tots a l'atur i amb una mica de "sort" alguna merda de feina temporal de tan en tan. Som una societat que viu en la pena més absoluta, sense futur i veiem com les professions desapareixen i només queden 4 feinetes repugnants per a milions de persones a l'atur (moltes més persones de les que ens diuen).

Trobo molta gent jove buscant la primera feina i mai li donen perque no tenen experiència, així no treballaràn mai. També veig gent jove però considerada vella per tenir tan sols 40 anys als que no els contracten mai més i malgrat la seva gran experiència i ganes de treballar, mai més tornen a treballar i més endavant ni jubilació poden tenir (això deu ser part de l'estrategia política per robar més diners al treballador).

Què tal el panorama? I tu que fas? Segueixes votant els mateixos imbècils (d'un partit o d'un altre)? Enviem-los tots al carrer com fan ells amb nosaltres i muntem un món on tenir una merda de feina no sigui un luxe i on la feina no sigui una merda.

Aquesta vinyeta generacional, és una aproximació al que veig avui dia:

SOBRE EL FET DE SER DONA: VERITATS I MENTIDES

2010-07-12T18:26:00.034+02:00

Avui voldria treure a la llum un tema tabú que no hauria de ser tabú i que escandalitzarà a molta gent. Es tracta de la menstruació. S'han dit tantes imbecilitats sobre la menstruació! I se'n segueixen dient tantes que dedicar una entrada al tema em resulta molt important.
Les mentides que hi ha a l'entorn de la menstruació. Destapar la veritat.

Avui dia, tot són ridículs anuncis de tampons i compreses on es veuen nenes tontes ballant vestides de blanc i comportant-se com si s'haguessin fumat un porro, alarmants campanyes publicitàries dient que la regla és una tragèdia terrible i que les dones durant la menstruació fem fàstig i desprenem molt mala olor... Religions que ens consideren impures, científics bojos dient que la regla fa que estiguem malament del cap i que som un perill públic, però que per això estàn ells, per salvar-nos amb les seves drogues que han arribat fins al punt de fer desaparèixer la menstruació. Les conseqüències de tanta tonteria són terribles: moltíssima gent convençuda de que les dones estem incapacitades per a tot pel tema de la menstruació, noies que esperen amb terror la primera menstruació, dones que creuen que són una porqueria...

Ben aviat ens ensenyen que la menstruació és una cosa molt dolenta. Moltes religions (grans difusores de mentides, ignorància, por i odi) s'han valgut de la menstruació per discriminar a la dona. En aquestes religions (patriarcals, com no) hi ha estúpids contes on la menstruació és una maladicció, un càstig diví, una marca que li queda a la dona per sempre, perque pateixi i perque sempre recordi els seus terribles crims. Però vaja, res en aquests contes és cert, ni dones percadores i criminals, ni déus que castiguen, ni càstigs. Perque ni la dona és una criminal, ni hi ha déu que castigui, ni la regla és un càstig. Però la gent ja va creixent amb idees errònies que s'instal.len en el seu subconscient i una gran repugnància vers la dona i la menstruació van prenent forma. En el Catolicisme, en el Judaisme i en l'Islam, es considera a la dona com a un èsser brut i inferior, possessió de l'home, sense drets propis, culpable de tot i amb una menstruació que tot ho contamina. S'ha prohibit a les dones entrar en temples, sobretot si tenen la regla, a vegades ni tan sols se les deixa sortir de casa, ni tenir contacte amb ningú i se les obliga a prendre banys rituals per "purificar-se", purificar-se de què? Doncs de la regla, la terrible regla, la bruta regla que fa a la dona més "immunda" del que ja és, segons aquestes religions que fan veure que prediquen amor i sabiesa...

Antigament es creia que si una dona que estava menstruant et mirava, podies patir el fenòmen de l'ullprès o mal d'ull. També es deia que tot el que ella tocava quedava contaminat i s'havia de destruïr després, es deia que els escorpins i altres especies animals poc amigables neixien de la sang de la menstruació, també es deia que si una dona amb la regla tocava menjar aquest quedava enverinat o que si un home tocava una dona que tenia la regla, aquest moria entre terribles convulsions... i més tonteries s'han anat dient. Alguns cultes mantenien que si la menstruació durava més dies del compte és que la dona estava posseïda per un dimoni... al qual treien amb una brutal pallissa.

Tots els problemes del món eren per culpa de la dona, impura i tòxica per la seva menstruació. Si algú emmalaltia, si la collita es perdia o si passava qualsevol desgràcia, segur que la culpa era d'una dona que s'havia fotut al mig (perque a sobre, la dona sempre ha quedat com una imbècil, una xafardera, etc, etc...). Aleshores els homes podien agredir a la dona com volguessin, que sempre podien inventar que ella li havia provocat una malaltia o qualsevol altre història absurda.

Avui dia, aquestes tonteries no han canviat gaire. El pijor del tot és que les pròpies dones ens hem arribat a creure totes aquestes imbecilitats. Ens hem pensat que som inferiors, que tenir la regla ens inutilitza i que ens converteix ens monstres. Pensem que la menstruació és terrible, que hem nascut per patir, que fem fàstig, que és normal que ens rebutgin...
Encara hi ha qui creu que la dona quan té la regla no pot banyar-se (podria morir-se, quedar estèril o fins i tot contaminar l'aigua!), que no pot tenir relacions sexuals (o que si en té no cal que es protegeixi contra embarassos i malalties), que no pot preparar segons quins menjars perque els contamina o els espatlla (la maionesa es talla, per exemple), que està intractable, que fa mala olor, que està especialment idiotitzada... Quantes gilipollades!
La menstruació és completament natural, no és res espantós i terrible (monstruació com diuen alguns) NO ES UNA MALALTIA!.

No cal amagar-se, ni avergonyir-se ni tampoc posar-se malalta. Venus de Bauguereau

La menstruació encara avui dia s'utilitza com una arma contra les dones. Missatges com: deus tenir la regla (quan estàs de malhumor o deprimida o has fet alguna cosa malament), o deixa'm tranquil.la que tinc la regla! o no puc fer això per que tinc la regla o això una dona amb la regla més val que no ho faci... Tots aquests missatges han servit per a que les dones es creguin unes inútils, per a que els empresaris no els hi donin feina o les acomiadin, perque alguns marits les peguin perquè segons ells, les dones són insuportables o fan fàstig ...
Les dones creuen que són un desastre, que no poden fer res correctament, que la regla és un drama i un motiu de vergonya... la seva autoestima cau pel terra i es deixen trepitjar.
La Medicina més perversa i manipuladora ha considerat el fet de ser dona com a una malaltia. Quan una dona tenia qualsevol problema com ara una depressió o malhumor, els metges consideraven que allò era propi de dones i que per curar-la calia fer que deixés de ser dona i per tan se li feien proves horribles i se li acabava extirpant qualsevol òrgan reproductor. Ara els metges dissenyen pastilles que atonten o que suprimeixen la menstruació.

L'anomenat síndrome premenstrual ha servit per discriminar a les dones, considerant que durant la menstruació (i abans) estàn greument malaltes, totes les seves funcions s'alteren i fins i tot es converteixen en éssers sàdics, rabiosos, ploraners, perillosos i estúpids. Una persona en aquest estat, ni pot treballar, ni estudiar ni res de res, millor que es quedi a casa fregant... podria ser molt perillós que una dona tingui un càrrec d'importància tenint en compte que durant el síndrome premenstrual es tornaria boja i faria moltes barbaritats. Fins i tot s'han justificat alguns assassinats perpetrats per dones amb el famós síndrome premenstrual.

És cert que la menstruació implica algunes molesties però d'això a considerar la menstruació com una malaltia és exagerar i és un gest ignorant.
La menstruació d'una dona és diferent a la menstruació d'una altra. Que una tingui forts dolors abdominals no significa que a totes els hi passi el mateix. I la mateixa dona pot tenir menstruacions molt diferents al llarg de les seva vida: un mes pot tenir una menstruació dolorosa, i al mes següent ni notar-la.
Cal deixar clar també que la menstruació no té per què ser dolorosa, ni provocar anemies ni totes aquestes molesties... aquests problemes són certs però no ocorren sempre i es poden remeiar. També destacaré que molts mals menstruals són purament psicològics: El subconscient que ha assimilat tot allò negatiu sobre la regla i les dones, està allà dient-nos que la regla és terrible, que és una malaltia, que és molt dolorosa, que som errors de la natura, impures, que avui no podem anar a la feina perque ho farem tot malament, que ni estem d'humor i més val que evitem el contacte amb els altres... Quan arriba la regla ens acomplexem i ens sentim com a individus de segona.
El famós síndrome premenstrual ha estat una excusa per a discriminar la dona i fer-li creure que és fastigosa.

La psicologia freudiana acompanyada de la pitjor ginecologia (si et trobes malament fem una histerectomía, és a dir :extirpem l'úter) no s'ha superat encara. Quan una dona protesta ja diuen que és perque té la regla o el síndrome premenstrual. Pura discriminació (i a sobre no es va a buscar la veritable causa del seu malestar, no es pren consciència del veritable problema, i per tan, mai es resol). Es considera que les dones som éssers inferiors i que estem malament del cap, que som defectuoses, que les hormones ens tornen boges. Vaja imbecilitat. Ni el síndrome premenstrual ni la regla són problemes. La dona té raons de sobres per estar indignada, furiosa, deprimida... Aquestes raons es troben en aquesta societat misogina i injusta: les dones patim tot tipus de violència en tot moment, discriminació, insults, precarietat laboral, excés de responsabilitats a casa i a la feina... Considerar que la causa del malestar de la dona és la regla és una autèntica frivolitat i una injustícia masclista.

Mirem bé el panorama: aquesta és una societat on la dona pugui sentir-se a gust? Tot són problemes i la regla no és un problema ni la causa del malestar.
El que passa és que és clar, la societat en comptes de reconèixer els seus errors i solucionar problemes, prefereix dir-li a la dona que és ella la que està malament i la que ha de canviar, que la seva condició femenina és la causa de tot mal. En comptes d'admetre la injustícia social i canviar-la, es droga a la dona perque canviï ella. Però les dones estem bé, la societat està malament. I la discriminació és un problema, la menstruació no ho és.
De totes les vegades que m'he sentit deprimida, desgraciada, furiosa o frustrada, mai en cap cas la menstruació ha tingut res a veure. Veritablement és impossible distingir quan una dona té la menstruació de quan no la té.
A més a més hi ha estudis que han demostrat que els trastorns menstruals són (en molts casos) de caire cultural (a Indonesia, per exemple, on mai hi ha hagut tantes campanyes contra la menstruació, només un 23% de les dones viuen la regla com un procés traumàtic).

Prou ja de considerar les dones com a monstres bojos i histèrics (de fet, histeria significa uter errant). Si les dones som perilloses per tenir la regla, com expliquem que la major part dels crims del món siguin perpetrats per homes? Què hi ha de les hormones dels homes? Molts d'ells deuen viure en una mestruació permanent si és cert que la menstruació porta a la violència i a la fúria. Però és clar, la societat mai diu res dels homes, tot en ells està bé, tot es justifica, res del que facin és tan greu com el més petit error d'una dona. La dona, en canvi, ha de sentir-se avergonyida pel sol fet d'existir i considerar-se ella culpable dels crims dels homes, segons sembla, i mentre, els homes poden desplegar tota la destrucció que vulguin sense que ningú els hi digui res.

Les hormones no ens converteixen en monstres. Això també va per totes les tonteries que es diuen sobre l'adolescència, en que pel sol fet de ser adolescent la societat et tracta com si fossis imbècil.

Una altra tonteria són els mites sobre la depressió post part, en que una dona quan acaba de donar a llum, suposadament es torna boja per tant desajust hormonal. Per favor! Que hi ha activitat hormonal és cert però d'aquí a considerar que la dona es torna boja hi ha un bon tros. No totes les dones es deprimeixen després de tenir un fill i la causa de la depressió no té perque ser sempre hormonal, hi ha factors de més pes: el fort canvi a la teva vida, les dificultats de ser mare, el poc recolzament que pots rebre, les nits d'insomni, la forta responsabilitrat, que tothom et tracti com si estessis malament del cap, la pel.lícula gore en que s'ha acabart convertint el part, on et lliguen a la llitera, t'escridassen si et queixes, et fan cesària encara que no calgui, aparten el nadó de la mare, etc, etc, etc... Qualsevol cosa que digui la mare es considera una tonteria pròpia d'algú que no està bé del cap i que té les hormones revolucionades... ostres, tractant així a la nova mare, no es tan rar que es deprimeixi. La Triple Deessa representa les 3 edats de la dona, totes elles,
bellíssimes però que la societat ha utilitzat sempre en contra seva.

La menopausa és un altre tema, però en la mateixa línia, és clar que hi ha canvis i molesties però en cada persona és diferent i no té perque convertir-se la menopausa en una pel.lícula de terror: Ni els efectes tenen perque ser tan espantosos, ni la dona passa a ser un monstre horrrible d'aspecte i caràcter que ja no sap ni el que diu de tan alterada que està. Una mica de seny! Quina obsessió amb les hormones! Passi el que li passi a la dona, estigui en l'edat en que estigui, sempre serà injustament criticada, espantada i discriminada.

La societat és injusta amb nosaltres i a sobre si ens queixem ens diu que estem boges, que les hormones ens estàn alterant. Això s'ha d'acabar i som les dones, les primeres que hem de trencar els tabús i deixar de pensar que les hormones es transformen en éssers intractables i/o irracionals. Aquests ridículs clixés només ens portaràn a tenir l'autoestima pel terra i no prendre consciència dels autèntics problemes que tenim, que no són pas pocs.

La menstruació és saludable i beneficiosa, qualsevol problema que pugui causar te solució natural.

Ara els científics pertenen fer desaparèixer la regla, jugar amb nosaltres i la nostra salut i com sempre, fent-nos creure que som un desastre, un error de la natura però que allà estàn ells per arreglar-nos i convertir-nos en gent com cal, en éssers humans com cal (com els homes). Per què canviar una societat injusta quan és més fàcil (i més injust), culpar a les dones i drogar-les fins al punt de que desapareixi la seva menstruació (com fan medicaments com el Lybrel). Ara et diuen que això de la regla és innecessari i que fins i tot és antiqüat i primitiu (vaja, nosaltres som les primitives, ara), que ja hi ha dones que han suprimit la regla de la seva vida (no les envejo). Diuen que la regla és un error, un caprici de la Natura (tant tonta ella), que es pot viure sense menstruació i et parlen de dones que antigament tenien poques regles perque sempre estaven embarassades o alletant, o et parlen de la falta de regla durant l'embaràs o la menopausa. Pura demagogia! Una cosa és quan les condicions naturals et predisposen a no tenir la menstruació i una altra cosa és suprimir-la de manera antinatural. Després, aquests mateixos científics acusen als detractors del seu invent com a retrògrades. Retrògrades ho són ells per considerar la menstruació com quelcom negatiu que no hauria d'existir. Per cert, per molt que diguin que la desaparició de la regla no té efectes secundaris, obliden que encara no se sap prou d'aquests medicaments i que la regla en sí és un indicador de la salut que si el perdem, perdrem amb ella molta informació valuosa sobre el nostre estat.

És comode considerar la regla i el síndrome premenstrual culpables de tot el que passa el món (treiem-nos responsabilitats) i usar-ho contra la dona. Regla i síndrome premenstrual són el calaix de sastre on tot hi cap i excusa per a oblidar-nos de resoldre discriminacions i injustícies. Si una dona té un accident de cotxe, li podem dir que degut a la seva menstruació és una imbècil incapacitada per conduïr... en canvi, si l'accident el té un home, tothom justifica que potser està molt estressat i té moltes responsabilitats (en comptes de dir que és un histèric, quan potser no té ni la meitat de responsabilitat que la dona, sobretot si és mare treballadora).

Canviem ja el punt de vista sobre la menstruació, el síndrome premenstrual, les hormones i la feminitat. Prou ja de sentir-nos com una merda per tenir la menstruació. La menstruació és una benedicció realment, un procés regenerador, saludable... un gran pas en l'evolució humana (i en la seva pròpia existència). Quan la dona va començar a menstruar, l'especie va fer un gran pas endavant, es va alliberar del zel, de l'estre... va passar a escollir quan volia reproduïr-se al marge de factors ambientals. El cos femení va deixar de guiar-se pel sol i va seguir els cicles de la lluna.
Prou de creure que estem incapacitades, que hem de prendre pastilles, sentir vergonya, no parlar del tema i amagar-nos...

Hi ha moviments espirituals i feministes que mostren una proposta oposada a la nociva actitud contra la menstruació. Aquestes corrents de pensament tracten la menstruació com un camí iniciàtic que ens connecta amb la Natura, la nostra espiritualitat, la creació, la vida, la sabiesa, la fertilitat, el poder de la feminitat... Aquestes dones viuen amb molta més felicitat la seva existència, s'omplen espiritualment i reinvindiquen la seva condició femenina com una manifestació divina, mai com una maladicció. La seva autoestima puja, viuen de manera saludable i sense prejucis i no hi ha síndromes que les turmentin. La menstruació passa a convertir-se en una meditació activa, una experiència enriquidora. La dona deixa de sentir-se una pecadora i descobreix una deessa al seu interior. Se sent part de la Natura de la que l'havien allunyat, se sent connectada a la lluna, també cíclica i directament relacionada amb la menstruació.
La rica cultura matriarcal torna en aquests grups, cultures que consideraven la regla una autèntica font de poder. En ambients esotèrics hi ha dues grans tendències a l'entorn de la dona:

-La pitjor i més influenciada per la religió, manté que la regla és maligna i que la dona ha d'allunyar-se de qualsevol pràctica màgica per no espatllar-ho tot.
-L'altra tendència és considerar que la menstruació dóna poder a les dones, que aquestes durant la regla tenen els sentits més desenvolupats, que estàn més en sintonia amb el poder universal i diví i que la sang menstrual té increïbles poders màgics.

Aquesta actitud de redivinitzar la dona i la menstruació ha tingut grans beneficis culturals: les dones en contacte amb aquestes tendències han augmentat la seva espiritualitat i la seva felicitat, s'han tractat millor a elles mateixes i han lluitat contra la misoginia.
L'arma més destructora del patriarcat ha estat convèncer a les pròpies dones de que són un problema i un error. Moltes dones mostren actituds masclistes, no es respecten ni a elles mateixes i són conformistes i còmplices davant l'espantosa situació de les dones.
Avui dia se'm trenca el cor quan una noia que té la regla diu que ser dona és una merda o que no fa les coses bé perque té la regla... aquestes idees ens han destruït i han fet del món un lloc més boig i equivocat on la dona, l'espiritualitat, la Natura i la Justicía no hi caben i s'han d'allunyar a base de maltractaments i química.

Un món on es beneri la menstruació i la feminitat és un món més just i pacífic, més feliç.
Les dones tenim un llarg camí per recórrer, alliberar-nos de tants missatges negatius que ens han ficat al cap desde la infància es molt difícil però anem fent. Ara reinvindiquem la menstruació, ja no ens fa tanta por parlar-ne, ni sentim vergonya ni ens pensem que som fastigoses i fem mala olor (invents de la publicitat, segons la qual realment mai estem prou netes i pures, al marge de la menstruació). Fins i tot estem lluitant contra la indústria dels tampons i les compreses que a més a més de donar una imatge menyspreable de les dones, les intoxica amb productes fabricats amb material nociu i antihigiènic (compreses i tampons es fabriquen amb dioxines i raió, materials que provoquen greus malalties fins i tot càncer). Aquests productes, entre moltes altres pegues, acaben desprenent males olors (no és la regla la que fa mala olor sinó els seus productes químics quan entren en contacte amb la humitat), deixen fibres a l'interior del cos, alteren el ph, contaminen per la química que porten i no són biodegradables, tota una amenaça pel medi ambient.
Ara les dones anem coneixent de mica en mica, alternatives com la Mooncup un recipient de silicona mèdica reutilitzable que s'introdueix a la vagina com un tampó. Emmagatzema la sang a l'interior de la vagina sense assecar-la ni infectar-la i es buida cada 6 ó 8 hores. És un producte ecològic, saludable i econòmic del que ja vam parlar a l'entrada "Tu decideixes...".

Hi ha qui considera aquest producte com una cosa fastigosa i antihigiènica, aquí tenim de nou els prejudicis socials. EI! Que ni el cos ni la menstruació són res repugnant! Els productes químics nocius mullant-se durant hores per la sang sí que són poc higiènics! Que un producte menstrual sigui reutilitzable mentre es vagi netejant correctament, no és pas res brut (que fem amb la roba interior? la llençem després d'utilitzar-la o la netegem correctament per a un nou ús?).

Cal que les dones deixem ja de considerar-nos errors de la natura i reconèixer la nostra gran vàlua. Deixar d'acomplexar-nos pel nostre cos i per la nostra menstruació serà un pas decisiu. S'acabaràn tants síndromes, tantes discriminacions, tanta tristesa i tants tabús. La regla i la sexualitat deixaràn de considerar-se malignes i seràn reconegudes com a factors naturals i positius. Si el cos, la feminitat, la menstruació i la sexualitat fossin coses realment fastigoses, aleshores tota la creació ho seria!

Mai més es considerarà a la dona com a bruta, mereixedora d'abusos. S'acabaràn molts mites sobre la sexualitat (masturbació deixarà de vincular-se a ceguera, himen deixarà de ser indicador de virginitat, la libido femenina ja no es considerarà malaltissa...).
S'acabarà la publicitat insultant.

Ens descobrirem a nosaltres mateixes i farem les paus amb el nostre cos i la natura. Deixarem de culpar-nos per tot i exigirem més justícia i respecte. NO creurem a cap estúpid que ens digui que som brutes i que estem boges, cap capellà, cap imbècil amb títol de metge, cap anunci publicitari, cap indústria farmacèutica, obsessionada amb inventar malalties i en fer negoci. La industria farmacèutica no ha de controlar el teu cos, el teu cos és més sabi que la indústria! Funciona correctament, no li han de dir com funcionar!
Lectora o lector: quina relació tens amb la menstruació? Et fa gràcia, fàstig, et traumatitza, et preocupa? Ens han enganyat i ara toca obrir els ulls.

La Natura va crear en la menstruació una obra mestra, quan la comprenguem, començarà una gran revolució.A continuació, un vídeo que mostra un recull de menyspreables frasses extretetes de la Biblia i l'Alcorà on es condemna la menstruació. És un vídeo crític que acaba informant sobre un gran descobriment: de la sang menstrual es poden recollir cèl.lules mare que regeneren òrgans vitals! La menstruació no només dóna la vida sinó que també la salva.

MÚSICA PER COMPARTIR

2010-07-10T18:45:00.030+02:00

Representació moderna d'Euterpe, musa de la música

Està ben clar que una vida sense música seria una vida trista i buida. La música ens cura, ens emociona, ens tranforma. Cada nota té un efecte sobre nosaltres. La música és una constant a la meva vida i de cap manera podia faltar en aquest blog.

El passat estiu vaig posar al blog algunes cançons que m'agraden, alguns descobriments musicals que havia fet i que volia compartir. Aquesta vegada tornaré a fer el mateix, ja que aquestes cançons formen part de la banda sonora de la meva vida i potser a algú més li agradarà escoltar aquesta música. Peces molt diverses, algunes noves per a mi, altres, velles conegudes.

Començarem per Enya, tot un clàssic a la meva discoteca particular. És una cantant i compositora nascuda a Irlanda, membre del grup coral Clannad, uns genis del folk cèltic. Enya s'ha convertit en la reina indiscutible de la música new age.
Són moltes les cançons d'Enya que valen la pena, de fet, la meva preferida ha estat sempre Caribbean Blue, cançó plena de referències mitològiques i un senzill conte sobre la investigació i la força de voluntat. Aquesta cançó ve acompanyada d'un videoclip ple de fantasia.
La segona peça que us mostraré es Aniron, un tema cantat en èlfic que forma part de la famosa banda sonora d'El senyor dels anells de Howard Shore. De fer, vull aclarir que no es tracta de la peça original de la banda sonora sinó d'una nova versió expressament gravada per a l'últim recopilatori d'Enya. Comprovareu que és una peça màgica, que remou moltes emocions i ens transporta a un món mític i brillant.

La meva segona suggerència musical és el ja conegut Mortiis, ex membre d'Emperor i que ha estat una sorpresa en diferents estils musicals: metal, rock, experimental, ambiental... Tot en ell és especial, fins i tot la seva imatge, la seva màscara que tan ens recorda als follets i als gnoms. Però Mortiis és molt més que una imatge, veient el seu impactant aspecte, no oblides que per damunt de tot, és músic. La peça que trobem a continuació és Parasite God, Déu paràsit, una crítica al fanatisme religiós.

Recordeu la famosa cançó The Riddle? Se n'han fet tantes versions de discoteca que ja haviem oblidat de que es tracta d'una cançó de Nik Kershaw, estrella dels anys 80. Una melodia enganxosa i un món surrealista on fins i tot apareixen personatges de la recuperada Alicia al país de les meravelles o Enigma, un dels més inquietants enemics de Batman. Aquí res és el que sembla però tot sóna molt bé.

Acabem de veure un original, ara escoltarem una versió. El més que reconegut Mike Oldfield va compondre entre altres peces inoblidables, To France. La cançó té una melodia agradable i sommiadora que ha trobat en el grup metal Blind Guardian una versió sorprenent. Blind Guardian destaquen per l'aire grandiloqüent que caracteritza cada una de les seves peces, però també mostren sovint un curiós sentit de l'humor. Aquesta vegada fan sonar un clàssic de Mike Oldfield amb una gran potencia, però sense traïr la seva essència.

Rammstein són un grup alemany inclassificable i versàtil. Tan bons en la cançó més dura com en la balada més intensa, sempre mostren un so inconfundible, fosc, potent, apoteòsic i fins i tot sòrdid. Tenen tot tipus de públic ja que a la seva música es barregen tot tipus de gèneres: metal industrial, goth, música electrònica... Tràgics, amenaçadors i perversos al mateix temps que còmics, imitats sense èxit, Rammstein són un grup únic i molt polèmic.

Lletres confuses i metafòriques, estètica sado i constants referències sexuals, els han posat sempre al punt de mira. El seu últim escàndol ha estat Pussy una crítica cançó de temàtica obertament sexual acompanyada pel primer videoclip pornogràfic.
Els videoclips cuidats, cinematogràfics i plens de curiosos detalls, també caracteritzen a Rammstein. El que veurem i escoltarem és Sonne, sol. Una cançó potent i èpica amb un videoclip que li fa justícia, pura poesia en cada fotograma, una versió molt personal del conte de Blancaneus. Digne de veure i escoltar.

Si us agrada el metal gòtic, coneixereu de sobres el seu màxim exponent: Theatre of Tragedy. Amb aquest nom tan ben escollit, van crear un gènere del que es van valdre tot tipus de grups posteriors, amb molt d'èxit. El contrast de veus els caracteritza, l'angelical i lírica Liv Kristine i el diabòlic i heavy Raymond Istvan. Música lúgubre, lletres poètiques i depriments... Res va tornar a ser igual després de Theatre of Tragedy. El grup segueix en actiu encara que no ho sembli. Theatre of tragedy van canviar de gènere i van començar a fer música electrònica sense tant d'èxit i expulsant a la seva cantant Liv Kristine, canviant-la per Nell Sigland, que mai ha agradat tan. El públic va allunyar-se del grup i les seves cançons antigues són les que segueixen agradant, com aquesta estranya: A Hamlet for a slothful vassal , plena de referències shakespeareanes.

Podriem dir que també Nightwish són fills de Theatre of Tragedy (T.O.T), tot i que la seva impressionant carrera plena de cançons inoblidables, els ha allunyat de T.O.T i sel's ha considerat una formació amb valor propi. Melodies irrepetibles, sentiment, lletres intenses i un aire mític són els ingredients perfectes. Com en Theatre of Tragedy, el canvi de cantant no va ser gaire afortunat. Van expulsar a la lírica i admirada Tarja Turunen i en el seu lloc van posar a Annette amb una veu molt bonica però amb un estil completament diferent que no ha agradat als fans més radicals. Nightwish segueix sent un bon grup amb bona música però han perdut part de la seva màgia. Anette ha rebut atacs injustos i Tarja ha començat una curiosa carrera en solitari.

La primera peça de Nightwish és la cançó Walking in the air, una cançó emocionant i poètica. Després, escoltarem Bless the child, amb el seu corresponent videoclip. Bless the child és una cançó encantadora, plena de nostalgia i tristesa sobre la infància que queda lluny i s'emporta els somnis. Va ser la cançó amb que els vaig descobrir i em porta precisament molts records personals de l'època en que vaig escoltar aquesta cançó i no me la podia treure del cap, juntament amb moltes preocupacions i somnis.

La cantant i compositora canadenca Loreena Mckennitt ha brodat cançons que convinen a la perfecció la música celta amb els ritmes més exòtics. Qualsevol de les seves cançons és aconsellable. La seva música és plena de lirisme, profundes reflexions, llegendes i històries inoblidables. Fascinada per viatjar i conèixer altres cultures, ella mateixa considera els seus àlbums com a llibres de viatges, realment. La seva música transporta a les autèntiques civilitzacions cèltiques però també a terres llunyanes i orientals. La instrumentació és impecable i la veu de Loreena és encantadora.

El seu gran èxit és la cançó The mummers' dance que ens parla d'un grup d'artistes ambulants. Vaig escoltar uns pocs segons d'aquesta cançó per televisió en un anunci publicitari i me'n vaig enamorar. Vaig buscar la cançó desesperadament i vaig poder tornar-la a escoltar a la ràdio. Sense saber el nom de l'artista, per instint vaig comprar l'àlbum Book of secrets i allà vaig trobar la cançó tant buscada que ara vull compartir amb vosaltres. En aquest videoclip però, la cançó no és l'original sinó un remix que sóna més suau i "sommiat". Música, tradició, teatre, celtes... tot es reuneix en aquesta partitura fascinant.

Ritchie Blackmore ja tenia una consolidada carrera com a guitarrista en el rock abans de posar-se al costat de la cantant Candice Night per a tocar música celta. El resultat és Blackmore's Night, un grup folk més que admirat. Aquest grup s'ha dedicat a recuperar temes clàssics i fer-ne noves versions (Greensleves, Stella splendens -looked within a crystal ball-...), també a estat component cançons que acaben convertint-se en clàssics. Alegres, líriques i amb un inconfundible aire cèltic, les cançons de Blackmore's Night barregen allò clàssic amb allò modern. Les seves melodies són aconsellables per a qualsevol bon oient de música celta. Escoltarem dues peces: per una banda, Shadow of the moon, una trista i màgica cançó de mal d'amors que ens transporta a altres temps. La segona suggerència és Worlds of stone, solemne i que convida a la reflexió.

Canviem radicalment de registre per conèixer a la gran Diamanda Galas: poetessa, compositora i sobretot cantant. Polifacètica com ningú i amb una veu inimitable, Diamanda és l'el.lecció perfecte per als melòmans més exigents. Maltractada per la indústria discogràfica, tot i així, Diamanda ha aconseguit tirar endavant una carrera sorprenent i meravellosa. Concertista de piano desde la seva adolescència, la seva carrera ha anat desenvolupant-se com a cantant. Les 4 octaves que la seva veu abarca estàn increïblement ben aprofitades. La seva veu és plena d'infinits registres. Desde el so més agut i líric fins les notes més cavernoses i aspres, Diamanda desplega tot el seu talent que no és poc. Diamanda ha estat cantant d'òpera, de rock, de blues... però ha estat en la música experimental on Diamanda ha pogut treure sense límits els seu potencial. Compromesa amb moltes causes (SIDA, pobresa, genocidis, situació de la dona...), els seus èpics àlbums inclouen sentides denúncies i terrorífiques peces plenes d'expressivitat i dramatisme.
Escoltarem Saint of a pit, una demostració de teatralitat i veu i també escoltarem My world is empty without you amb una franquesa i una expressivitat sorprenents.

Hi ha cançons increïblement encertades, que realment expressen emocions intenses. Suicide comando és responsable d'aquesta cançó fabulosa Love brings suicide, l'amor et porta al suicidi. Es tracta d'una cançó que té diferents versions, algunes molt heavies i sorolloses, no és el que escoltarem ara. Aquesta és una versió d'Anthony J, una gran balada plena de tristesa i amb una melodia que es queda dins del cervell, ruptures amoroses, desesperació, dependència... un conjunt depressiu però expressat amb una tendresa molt curiosa i nostàlgica. Un piano hipnòtic, una veu suau i una lletra plena de doloroses reflexions.

Un dels meus instruments preferits és l'orgue sense cap mena de dubte. Si tingués temps i diners, aprendria a tocar tots els instruments haguts i per haver. De moment però, després d'anys d'emocionar-me especialment escoltant gravacions per a orgue i anant a concerts d'orgue, vaig prendre una decisió molt atrevida (normal en mi): decidir-me a aprendre a tocar aquest instrument. He hagut de posar-me al dia tornant a repassar les lliçons de solfeig que feia una quants anys que ja no tocava. He aconseguit el privilegi de començar a tocar aquest instrument sense tenir un nivell alt de llenguatge musical i sense haver estudiat piano abans. Ara, val la pena, és una experiència increïble, tants registres, uns sons tan magestuosos i tanta diversitat, tanta solemnitat... L'Esglèsia ha escollit l'orgue per a il.lustrar els seus sermons per mediocres o grandiosos que siguin, per alguna raó la veu de l'orgue és divina. Però cal alliberar l'orgue de l'Esglèsia, és un instrument per al qual s'ha anat component tot tipus de música, no només peces religioses. La gent vincula excessivament l'orgue a l'Esglèsia.
Segurament resultarà desconcertant per a alguns que un grup de música rock tingui entre els seus instruments l'orgue. Doncs bé, la peça que escoltareu a continuació, precisament no és cap obra mestra de Bach... És d'un grup de rock experimental: Jacula. Deuen el seu nom a una història eròtica protagonitzada per la vampiresa Jacula.
La música d'aquest grup sóna molt misteriosa i esotèrica, en Absolution, sí que podem veure que el tema religiós hi és molt present, il.lustrat amb l'orgue i cants gregorians (!) i de tan en tan la guitarra elèctrica que li dóna el toc de rock satànic dels anys 70.
Una atmosfera més que inquietant.

Ara escoltarem una altra peça on l'orgue és protagonista. Tampoc és una peça convencional. El compositor Arvo Part (que precisament m'ha descobert el meu professor d'orgue) ha creat Annum per annum, una peça atrevida, bellíssima. Arvo Part sap molt bé com compondre música clàssica però donar-li també un toc vanguardista únic. Il.lustrar el pas del temps amb música i commoure cada fibra ha estat l'objectiu d'aquesta peça. Escoltant aquest tipus de música hem de donar-li la raó a Mozart i comprenem perque ell considerava l'orgue com a el rei dels instruments.

SOM UNA NACIÓ

2010-07-10T18:09:00.016+02:00

Mai he estat una catalanista d'aquelles que protesten perque no s'etiqueta en català, o que considera que no s'ha d'anar al cinema si la pel.lícula no és en català, ni em molesta que no em parlin en català. No m'agraden les banderes de cap lloc, parlo en català però utilitzo sovint el castellà i m'encanta ser bilingüe malgrat que l'espanyol s'ha imposat (cosa gravíssima).

Per a mi, ser català o no ser-ho no és tan important, totes les nacionalitats, totes les identitats són importants. Ser d'un lloc o no ser-ho, haver nascut en un lloc o en un altre, no és res més que una casualitat. Totes les cultures són respectables. Per aquesta raó, avui vull protestar, per que NO ESTÀN RESPECTANT LA MEVA CULTURA.
El govern d'Espanya, format per polítics que alguns d´ells no només són uns incompetents sinó que a més a més, fan una pudor de franquisme repugnant (d'un bàndol o d'un altre), ha decidit retallar el nostre Estatut, ha decidit que Catalunya no és una nació, que no reconeix la seva història i entre moltes altres imbecilitats, diuen que l'espanyol -i no el català- és la seva primera llengua.
Sincerament, el govern espanyol no ha de decidir per Catalunya, ni tampoc els seus polítics, alguns d'ells ben imbècils, per aquesta raó, més valdria que tanquessin la puta claveguera plena de merda que tenen per boca. I si creieu que m'estic passant amb el que dic és que no esteu entenent la postura del govern espanyol, perque aquesta repressió brutal i injusta contra Catalunya és perfectament condemnable i ofensiva i els està deixant com a franquistes zombis aixecant-se de les seves podrides tombes. Jo com a catalana, tinc dret a protestar i a defensar-me d'aquesta espantosa agressió, d'aquesta repressió insultant, indigna d'un govern democràtic i del segle XXI. Avui al meu balcó hi ha una senyera, a qui no li agradi que es foti.
Tenint en compte el lamentable currículum d'Espanya més valdria que aprenguessin d'una vegada (que ja tarden) i es comportessin com cal respectant les cultures alienes i deixant de comportar-se amb tanta xenofobia. Jo no els obligo a ser catalans, a mi no m'han d'obligar a ser espanyola.
El govern espanyol ha fet gala, una vegada més, d'una falta de cultura sorprenent ja que fins i tot no reconeixen la història de Catalunya, quan aquesta és una realitat objectiva, no una llegenda ni una opinió amb la que es pugui estar d'acord o no.
La cultura catalana, probablement és minoritària, però això no li resta pas valor.
Obriu els ulls i mireu qui ens està governant: individus incultes, ignorants, mandrosos, repressors, ridículs i corruptes que estàn portant a la ruïna el país que tan diuen estimar i que mostren la seva poca cultura pretenent esclafar la cultura dels altres. És un perill que personatges així de menyspreables tinguin tant poder i ja estem veient les conseqüències.
Fem-los fora!

NIT DE DANSA ORIENTAL I CONVERSES ESTÚPIDES

2010-06-14T16:13:00.053+02:00

Aquest passat divendres dia 11 de juny, s'ha celebrat al teatre Victoria del Paral.lel a Barcelona, un festival de dansa oriental, organitzat per l'escola Sarabi i que servia com a mostra de final de curs. Entre moltes de les meves inquietuds artístiques, la dansa del ventre ha estat en una llista d'espera mentre em dedicava a estudiar música i Art Dramàtic, però sempre sommiant amb voluptuoses coreografies, sensuals vels i mocadors amb monedes. La necessitat d'un actor o actriu per treballar el seu cos m'ha portat a aprendre diferents disciplines, com ara dansa contemporània, tècnica Alexander, ioga, expressió corporal o Pilates... Tota una necessitat però també un gust per a mi, ja que aprendre diferents tècniques és el que més m'agrada de tot, sóc molt inquieta.

Després de dos anys estudiant Pilates i conformant-me veient com a espectadora espectacles de bellydance , aquest any m'he decidit a fer realitat un dels meus somnis: estudiar dansa del ventre. Així que Pilates m'ha donat una formació molt enriquidora i saludable, però jo necessito quelcom que a més a més sigui creatiu. Així que m'he lligat un mocador de monedes a les caderes i m'he posat a moure el meu a vegades massa tens cos al ritme dels tambors àrabs, buscant la relaxació i una sensualitat que prometen ser tota una experiència. Necessito la dansa. És un altre mitjà d'expressió que jo adoro però amb el que he estat inconstant i això no pot ser.

Tot va començar fent dansa jazz i iniciant-me breument amb la dansa clàssica, però vaig canviar-ho tot pel teatre, per a estudiar per a ser actriu... durant els meus estudis d'Art Dramàtic, la dansa ha estat una assignatura més, però tot ha estat conèixer d'aprop la dansa del ventre, que aquesta ha passat a ser molt més que un suport als meus estudis teatrals. He fet dansa del ventre, pel gust de fer dansa del ventre.
Tot aquest curs m'he presentat a classe amb un mocador lligat a les caderes, entrant en una classe decorada amb un gust exòtic, il.luminada per una espelma, perfumada per l'encens. Ha estat la meva primera experiència i el meu consol en un any complicat. El meu cos rígid pels nervis i la tensió ha anat aprenent a desfer-se del bloqueig, a alliberar-se i a fluïr com no ho havia fet en cap altre tipus d'exercici físic.
Sempre amb ganes de saber més, he buscat tot el que he pogut sobre la dansa del ventre, veient a les grans ballarines, llegint sobre els seus orígens històrics que m'han portat cap a un altre dels meus llocs favorits: les religions antigues, la Deessa.
La dansa del ventre és una de les danses més antigues del món, es ballava en temples i era un ritual per a descobrir a la Deessa (no a Déu) en el nostre interior, ja que la Deessa també es troba dins nostre i el cos, la feminitat, la sensualitat i la sexualitat són manifestacions divines, pures i sagrades de la Deessa.
Avui dia hi ha molts prejudicis a l'entorn de la Dansa del ventre i voldria aclarir alguns punts amb aquesta entrada. Com sabeu, o això espero, vivim en una societat inculta, ignorant i estúpida que menysprea i ataca tot allò que és femení. La culpa és del patriarcat i les seves espantoses religions on la feminitat, la sexualitat i el cos són pecat i impuresa. Quanta infelicitat han provocat aquestes mentides! Quantes atrocitats, quantes injustícies!

Una ex companya d'estudis va venir a veure l'espectacle de dansa del ventre i al principi es va mostrar fascinada i amb ganes d'aprendre ella també (fins aquí bé) però després la il.luminada la va cagar del tot. Jo em mostrava feliç d'haver participat en l'espectacle i orgullosa de les meves professores (alguna d'elles, estrella internacional, com ara Devorah Korek). Li vaig dir a la meva companya que aquestes professores no són solament mestres sinó que actuen sovint com a ballarines.
-Sí, però serà en locals de prostitució...-va dir molt seriosa la meva companya.
Dins meu, els meus budells que s'havien col.locat tant bé durant el ball es van retorçar violentament.
-Què?- vaig preguntar esperant haver entès malament el comentari.
-És que... quina sortida pot tenir una dansa així?- preguntà l'altra, ben convençuda.
Vaig cabrejar-me.
-Què collons té a veure la dansa del ventre amb la prostitució?! Estàs dient que les ballarines de dansa del ventre són putes?! Informa't abans de parlar!
-És que és una dansa eròtica...
-És una dansa espiritual!- vaig cridar. Però l'altra em va mirar incrèdula pensant que jo m'havia tornat boja, la dansa del ventre una dansa espiritual?... m'ho estaria inventant, no? Com pot ser espiritual bellugar les caderes... a més a més, una senyoreta amb classe mai remenaria les caderes d'aquesta manera... Quina mena de dona puja a un escenari amb uns sostenidors de lluentons i movent la cadera de forma tant sensual... només una buscona...
De fet, em resulta sospitós que li interessi ballar dansa del ventre quan la relaciona amb la prostitució... què estarà buscant?
Li vaig explicar indignada que els locals on ballen les meves professores són teatres i cafeteries on es serveix un deliciós té àrab amb pastes i on hi ha músics i dansa en directe, en cap moment ningú es folla la ballarina. Es tracta de locals on es respira un ambient alegre, elegant, artístic i bohemi, no són locals sòrdids i degradants per a les dones.
Li vaig explicar que si els moviments són eròtics i sensuals és perque en les religions antigues la sensualitat, la sexualitat i la feminitat tenien un fort vincle amb l'espiritualitat i no estava renyit el sexe amb la religió, no com ara que la feminitat i el sexe es tracten com si fossin una porqueria pecaminosa i que ens han venut que tenir sexualitat és un crim i que les dones som totes unes putes. Aquestes mentides han sortit del catolicisme i d'altres religions patriarcals que s'han imposat amb la violència i han convertit a tothom en éssers pecaminosos, bruts i submissos a les tonteries religioses que prediquen espantosos criminals (és pecat masturbar-se però no ho és abusar d'un nen?). NO pot existir res sense energia femenina, el món sense feminitat seguirà ensorrant-se en la catàstrofe. La feminitat és divina, és sagrada i agredir-la és un crim imperdonable.

També vaig deixar ben clar que per a ser prostituta no cal aprendre dansa del ventre, per que obrir-se de cames no necessita tanta tècnica... Per cert, vull deixar clar que jo respecto a les prostitutes i les admiro profundament perque la seva feina és molt dura i arriscada i que la vida les hagi posat en una situacio límit no és culpa seva. Per a mi, les putes realment són aquelles que van de fines i després es tiren a tot el que passa per davant, tenint parella o no i no per necessitat...
Però senyores i senyors, una ballarina de dansa del ventre no és una prostituta. Tampoc és una stripper com creuen alguns i una stripper tampoc és una prostituta per molt que es despulli en públic... Una mica de seny! L'estupidesa i la ignorància em treuen de polleguera.

La terrorífica Salomé. Responsable de la mala

fama de les ballarines exòtiques?

Potser alguns creuen que la dansa del ventre és cosa de prostitutes per tots aquells tòpics dels harems àrabs que apareixen a les pel.lícules on les dones esclavitzades ballen dansa del ventre davant de sultans tirànics. Alguns creuen doncs, que la dansa del ventre és denigrant per a les dones, que s'ha inventat per a degradar-les i escalfar les braguetes dels homes més lascius i perversos. Res més lluny de la realitat, la dansa del ventre no converteix a la dona en una prostituta, ni en esclava ni en objecte sexual... només li mostra el que és: una deessa poderosa i bellíssima.
La dansa del ventre no es va inventar per a agradar als homes, es va inventar per a que les dones s'agradin a elles mateixes cosa que és molt més important. Les dones ballaven dansa del ventre per a sentir-se bé i adorar a les deesses... per desgràcia moltes d'elles van ser esclavitzades però en el drama de la seva captivitat seguien ballant i així se les va retratar, com a ballarines presoneres i prostituïdes.

Precisament, no gaire lluny del Teatre Victoria hi ha el Bagdad, decorat amb motius àrabs i amb un enorme cartell on una escultural dona exòtica amb poca roba es mostra ben sensual. El cartell posa: "El harén en Internet" o alguna cosa per l´estil. La sala Bagdad, tot un clàssic en espectacles pornogràfics, també explota una imatge oriental que alimenta les fantasies dels que sommien en ser sultans envoltats de dones al seu menyspreable servei. Potser la meva companya es va equivocar de teatre i es pensava que estava al Bagdad i no al Teatre Victoria i que el nostre ball no era sensual sinó pornogràfic (perque de tot en diuen pornografia avui dia). En qualsevol cas la pornografia i la prostitució tampoc no és el mateix.

Tot això em recorda a un capítol de The Simpsons, on el pare, Homer és fotografiat ballant amb una ballarina de dansa del ventre i la foto en qüestió provoca un gran escàndol on se´l considera a ell com un pervertit i a ella gairebé com una prostituta. Per cert, un nen del col.legi on estudien els seus fills, qualifica la foto de pornogràfica. Al final del capítol, Homer acaba fent un discurs on demana respecte i dignitat per a les dones, ja que no són objectes sexuals.

Potser ja va sent hora (que ja tardem) d´oblidar-nos d´aquest tòpic repugnant dels harems i cal que ens fiquem al cap d´una punyetera vegada que aquelles dones eren esclaves, no eren lliures però que el seu ball el van mantenir viu perque era seu i perque era en certa forma una manera de ser lliures dins la seva captivitat. Quan balles dansa del ventre NO estàs servint a cap home. Dansa del ventre és llibertat.

La Deessa malgrat tot els esforços del patriarcat per a destruïr-la sempre està present en cada dona, en cada un dels seus moviments, malgrat que aquesta es trobi presonera i submergida en la desgràcia. Una mica més d'informació abans de xerrar! Quina puta mania de parlar del que no sabem!

La meva companya aclaparada pel meu discurs (però sense entendre'l) va voler canviar les seves paraules dient que ella no deia que les ballarines de dansa del ventre siguin unes prostitutes sinó que la societat és la que ho veu així (això mateix, la societat, treiem-nos responsabilitat). Just en aquell moment va passar per davant nostre una noia que vestia uns shorts tan curts que semblaven calces.
-Per exemple- deia la il.lustrada- aquesta noia, què et penses que busca, què ha pensat en sortir de casa?
-Doncs mira, ha pensat que els shorts son bonics i que li queden bé- vaig dir jo cada vegada més emprenyada- Ha sortit de casa amb unbs shorts NO amb un cartell lluminós que sigui: sóc una puta, folla'm.
Si es pensava que sóc dels imbècils que creuen que la vestimenta és provocació, va fina, jo no sóc ni imbècil ni gilipolles. Això és pur masclisme i jo afortunadament, no formo part d'aquesta merda, precisament a mi m'agrada anar escotada però ho faig perque m'agrada veure'm així, ho faig per a mi no per als altres ni per a buscar res! Vaja societat de merda !

Una estona després la mateixa noia (li direm X) em va tornar a ofendre, estavem parlant d'una imbècil amb la que vaig treballar i que està denunciada per haver maltract físicament i verbalment a una companya de feina (i que a mi també em va fer moobing). X la justifica dient que el seu nòvio deu pegar-la per això es comporta així. Jo vaig trobar que dient això insulta a les dones maltractades i que deixi de pensar que quan algú pateix es torna dolent i fa mal als altres. Les circumstàncies poden influir-te però no et fan. Posa a dues persones en les mateixes circumstàncies i veuràs com reaccionen de manera diferent, no és l'ambient ÉS LA PERSONA el que s'ha de valorar. No es pot jutjar algú pel lloc d'on ve o per com es la seva família.
Ni el que és dolent ho és perque pateix ni el que pateix és dolent. Ella va dir que estava fent psicologia (d'aquesta merda de tòpics en diu psicologia, "ciència" que per cert va inventar un drogata que es dia Freud, que també considerava a les dones com a una merda, que estava obsessionat amb les polles, que es volia follar la seva mare i que creia que a tothom li passa el mateix).

Llavors X va dir-me que si de veritat em penso que a mi no m'influeix venir d'un lloc tan "tancat"... No la vaig deixar continuar perque em vaig tornar a ofendre: que vinc d'un lloc tancat i per tan jo sóc tancada? Jo sóc d'Igualada i ella de Barcelona, i la que diu que les ballarines de dansa del ventre són prostitutes és ella i no jo. Qui és la tancada? Ella, obsessionada en parlar dels pobles com a llocs primitius on els carrers no deuen estar esfaltats i la gent deu vestir amb pells de tigre i caçar amb javelines...ella que considera que la gent d'Olot es baixa i grassa (que jo sàpiga hi ha de tot com a tot arreu, no?). Ella que no pot parlar ni d'Igualada ni d'Olot ni de cap altre lloc perque no els coneix i que ve de Barcelona ciutat que pots recórrer sencera a peu, on la gent se't queda mirant si et desmaques una mica, on els carrers estàn plens de pixats, merda i preservatius de la gent porca i on no existeix ritme frenètic perque al metro una servidora "de poble" ha d'anar apartant zombies que baden pel camí per poder anar a fer moltíssimes coses mentre molts no foten res en tot el dia a la "gran ciutat". A Barcelona em trobo cada dia a gent tancadíssima que s'escandalitza per les meves idees massa progres... Qui és tancat? Després diu que no té prejudicis... Mare meva! Quina conversa! A tot arreu hi ha coses bones i dolentes. Ni Igualada és tan poble (sempre he dit que és massa petita per a ser una ciutat i massa gran per a ser un poble)ni Barcelona és tan ciutat, no es pot comparar amb París o Berlín per posar dos exemples.
Ja li vaig dir que Barcelona no és tan fashion.
- Sí que ho és!- va dir com una nena de 5 anys en plena pataleta.

Hi ha gent tancada a Igualada (no jo) però també a Barcelona, on molts imaginen que fora de Barcelona només hi ha jungles plenes de gent deforme i "tancada". De fet, Barcelona em preocupa perque allò que té de bo, els polítics ho estàn el.liminant: els artistes del carrer per exemple, cada vegada estàn més perseguits mentre els criminals més perillosos van destrossant vides sense que ningú faci res per a impedir-ho... A tot arreu hi ha allò bo i allò dolent i gent de tot tipus. Ho hem de veure amb els nostres propis ulls i no creure les tonteries que ens diuen els Ajuntaments per exemple amb absurdes campanyes publicitàries (us sóna el "visc a una ciutat on un filósof fa una roba que enamora"? o "visc en una ciutat on una professora d'idiomes sap el meu nom"... quan entro a una botiga a comprar el que sigui... Què ens diu aquesta campanya? Que a Barcelona no hi ha cap sortida professional a cap carrera que estudïs, que només pots aspirar a ser dependent, això si no estàs a l'atur? D'això ens sentim orgullosos? Carai, quina ciutat tan cosmopolita, no?).

I encara que sembli mentida la conversa va seguir degenerant... Quan jo vaig dir a X que vaig contra corrent ella va tenir que dir que no, que jo segueixo la corrent perque vaig dient que tot està molt malament, que no hi ha feina... i això és seguir la corrent. Vaig saltar indignada dient que tot això ho dic perque ho crec realment, porto anys veient-ho amb els meus ulls i perque ho he patit a les meves carns NO perque ho digui la (puta) societat que precisament està donant un missatge totalment diferent, negar la crisi i dir que tot va molt bé, de manera que així ningú farà res per a afrontar els problemes ni demanar responsabilitats.

La que segueix la corrent és ella i d'aquí venen els seus problemes: seguir tòpics, aguantar gent que la menysprea perque ells deuen tenir una vida difícil (cosa que normalment no és així i en cas de ser-ho, quina culpa en tens?), considerar a la feminitat com una cosa pecaminosa (l'ombra del patriarcat, i segur que després voldrà anar de feminista...), creure tòpics com ara que la gent de poble és tancada, dir als que no segueixen al sistema que han de viure amb la societat (això m'ho va dir a mi fa temps i ara es contradiu dient que jo segueixo la corrent), acceptar invitacions de gent que no m´interessa per compromís encara que jo no ho vulgui i/o estigui massa cansada per a cites, creure que als 40 anys ja és vella (una altra invenció del sistema que creu que als 18 anys comença el compte enrere, que als 20 ets molt gran, als 30 ja t'has de retirar i als 40 ja t'has de morir...). No! NO segueixo la corrent, no, i això escandalitza a la senyoreta X, una esclava de la corrent que només porta a la infelicitat. No segueixo la corrent i als que la seguiu us molesta i voleu castrar-me perque sou tots una colla de castrats. A mi no em domesticareu, faig el que em dóna la gana, he decidit ser feliç, si no us agrada us foteu que d'això en sabeu molt.

Un dia algú va dir que no es pot acusar de malalt algú que va contra el sistema, perque és el sistema el que està malalt i és de malalts seguir-lo.

En fi, voldria deixar aquesta lamentable conversa i centrar-me en algunes meravelles de la dansa del ventre. Fa temps que vull parlar d'aquesta dansa però no imaginava que ho faria en tan mal context.

A la dansa del ventre hi ha espiritualitat i sensualitat. Sí, totes dues coses. No són incompatibles. Considerar la sexualitat com a una cosa fastigosa és un invent de religions patriarcals, ja no sabien que fer per a convertir a tothom en submissos pecadors nascuts de la "bruta" sexualitat. Una dona per a acostar-se a la perfecció ha de ser verge però també mare (cosa complicada i absurda) i tot i així segueix sent una miserable pecaminosa. Aquesta estúpida obsessió per la virginitat en tantes (sub)cultures no és res més que una obsessió per controlar la sexualitat de la dona (però només ella ha de controlar-la perque li pertany només a ella). Altres monstruositats com ara els abusos sexuals, l'ablació, l'estúpid conte del "pecat original", l'obsessió per amagar la sexualitat o explotar-la vilment, l'odi cap a la menstruació i la menopausa... tot això són invents del patriarcat per a castrar la potentíssima energia sexual femenina que quan surt a la llum, provoca prodigis que els que són mitjos-homes temen profundament.

A la dansa del ventre, la dona descobreix que és mestressa i senyora de la seva sexualitat, del seu cos i de l'ànima que l'habita. Descobreix que el seu ventre no és res brut sinó que és diví, ja que dóna la vida. La dona que descobreix el plaer de ballar dansa del ventre descobreix que tota ella és bellesa, bellesa autèntica, una bellesa sense límit que no entèn de cànons ni publicitats ni ximpleries. És una bellesa sensual i poderosa que es troba en el seu cos, en el seu moviment però que també és una manifestació del seu interior, la seva ànima. La dona que comprèn la dansa del ventre, és perillosa en aquesta societat patriarcal i repressora, perque res ni ningú pot aturar-la, cap anunci la pot convèncer de que necessita ser una talla 38, cap home pot dir-li que és de la seva propietat, ningú pot introduïr missatges repulsius en la seva ment alliberada.
Dones del món, destruïu el patriarcat a cops de cadera!

Les religions antigues, les cultures i religions orientals no han volgut separar tan el cos de l'espiritualitat, un bon exemple és el tantra, on la sexualitat és sagrada i ens comunica amb la divinitat.
Déus i deesses hindús tenen parelles i sexualitat...

En el catolicisme i/o cristianisme després del fenòmen d'"El codi Da Vinci" molts s'han escandalitzat de pensar que Jesús hagués tingut parella i/o vida sexual i jo no entenc perque això és tan dolent. Canvia alguna cosa que Crist tingués sexualitat? Canvia això el seu missatge? No era un home després de tot? Més aviat en tot cas, resultaria encara més proper... I ja no entrem en l'escàndol que ha suposat que Maria Magdalena hagués estat tan important com sembla. De fet em resulta força creïble que hagin amagat i desprestigiat el seu autèntic paper en el cristianisme. Interessa castrar la dona, de l'Esglèsia catòlica no espero res de bo i si "El codi Da Vinci" només és ficció resulta sospitós que tants religiosos hagin posat el crit al cel.

Insisteixo: la sexualitat no és perversa ni la feminitat tampoc. Què és aquesta doble moral? Què és tanta censura? No entenc tonteries com les que hi ha a Youtube on no es pot veure una dona en top-less però sí es pot mostrar un homenatge a Hitler? Què està passant? Ens hem tornat bojos? Que tenen de dolent un parell de tetes? Així mateix ho dic. Per què no censuren les fastigoses apologies que fan del nazisme alguns gilipolles a Internet? Recentment vaig veure que havien censurat un video on una dona mostrava com era una revisió ginecològica, aquest vídeo també està censurat. Qui censura els vídeos? Aquell és un vídeo científic NO és porno. És dolent veure una vagina però no ho és veure vídeos horribles plens de violència que no tarden pas tant en treure de Youtube? En quin món vivim?

A la dansa oriental ser una dona no és pas dolent. No és cap crim tenir pits, vagina, caderes... ni tampoc és excusa per a cap crim. La dansa del ventre celebra la feminitat, no la censura ni la trepitja ni la prostitueix. La dansa del ventre és una fera que el patriarcat no ha pogut caçar ni fer seva. La dansa oriental també està lluny del feminisme enganyós i malentès que considera que per a ser lliure t´has de convertir en un home.

La dansa oriental és més antiga que l´Islam, una altra religió patriarcal on les dones no surten ben parades i fins i tot s´han d´amagar. A la dansa oriental els vels no són per a cobrir, censurar i avergonyir, són per a jugar, ballar, donar misteri, són seducció, li pertanyen a ella, NO als homes (si tapar-se és respectar a Déu i a la parella, per què no es cobreixen els homes també?).
A la dansa del ventre la dona no és obedient i no s´avergonyeix d´existir, mostra tot el seu esplendor i aquest és espiritual NO pecaminós.

La dansa del ventre celebra la vida, la feminitat, la sexualitat, l'espiritualitat... els seus moviments milloren la postura i donen grans beneficis als òrgans interns, millora molesties menstruals, evita mal funcionament intestinal, estimula el centre energètic hara i fa que els parts siguin més fàcils. De fet es diu que antigament les dones donaven a llum ballant, no és una idea meravellosa que s'ha perdut en un fastigós món de parir amb dolor, lligar les dones en lliteres, tractar-les com a bèsties i obrir el seu ventre amb presses....?

Hi ha un tresor ocult que hem perdut en el camí i cal tornar a buscar-lo. A les dones ens han pres el Nord i cal recuperar-lo.

Sents inseguretat? Algú et va dir que no valies res i t´ho vas creure. Deixa que la dansa del ventre et demostri que s´equivocava. Ets un tresor. Una joia incomparable. I no hi ha sobre la terra cap temple més sagrat i més ple de divinitat que el teu propi cos.

La dansa del ventre no fa a les dones atractives, els hi recorda que TOTES ho són. Totes som deesses, totes som atractives sigui quina sigui la nostra edat, el color de la nostra pell, el color dels cabells, dels ulls, la nostra talla, el nostre pes... Ens han contaminat amb missatges espantosos fent-nos creure que erem lletges i dolentes, que haviem de canviar, que hem de ser com ens demanen que siguem (i gastar-nos de pas, molts diners en fer aquests canvis). Això no va així. El que em hem de canviar és el cas que hem acabat fent a aquests destructius missatges i ser autèntiques perque en la nostra autenticitat es troba el millor de nosaltres.

Ha estat un curs complicat i on m´he trobat molts reptes: passos que no surten, assajos i classes a les que no he pogut assistir per problemes laborals, preocupació, presses d´última hora... Jo que sóc d´assajar molt no em veia massa segura de fer la coreografia de final de curs que no havia preparat com cal. He passat més nervis amb aquest ball que no pas en algunes obres de teatre que he fet.

Però per convicció he volgut participar en aquesta mostra de dansa (com sigui és el meu lema). He estat ressolent dubtes a última hora i he passat molts nervis però és que l´escenari m´agrada massa.

No sóc una gran ballarina però tinc allò imprescindible: m´encanta la dansa.

Aquest ha estat un any exòtic a la meva vida. Entre bambolines he esperat el meu moment, no cantaria cap cançó, no ballaria en cap musical, tampoc m´enfrontava a cap text de Txejov ni al gran Shakespeare ni a cap altra tipus de text més o menys bo, més o menys difícil. M´enfrontava a un espectacle completament diferent i nou a la meva vida. Les meves companyes i jo anavem vestides de vermell, el color de la vida, de la sang, de la força, el color que espanta als mals esperits. Entre les nostres celles brillaven bindis i a la nostra pell la purpurina s´escampava deixant rastre al terra i a la roba. Els braços i els turmells carregats de bijuteria feien joc amb els mocadors de monedes. La nostra professora, Johanna Lozada ens iniciava en un món màgic i entre perfums ens va fer visualitzar una llum blava beneïda al nostre voltant, una llum que portava alegria, bellesa, benestar...

A qui encomanar-nos? Laksmi, deessa hindú de la bellesa, Shiva el transformador senyor de la dansa, Kali l´energia femenina que treu la por i dóna els plaers... o Ganesha el déu dels començaments ja que aquell era el nostre debut, el començament de quelcom especial, la culminació d´un primer curs.

Els tambors van començar a sonar i una força invisible ens va empenyer a l´escenari. La dansa va fluïr. Errors? Sí. Som humanes. Tot es va anar ressolent. El públic va rebre el nostre entusiasme i la nostra alegria. La coreografia estava plena de vitalitat i va agradar. Tota una experiència. Una nit única. La dansa del ventre et canvia per dins i per fora. Res tornarà a ser igual.

Estic molt agraïda a tothom que ha fet possible les classes, l´espectacle de fi de curs i tot el que ha comportat. Ha estat un somni. Gràcies al públic per venir. Gràcies a l´escola Sarabi, a les professores i a les companyes.

Per acabar de fer la nit especial, a totes ens esperava un petit regal: unes arrecades o una pulsera. Vaig emportar-me ´n una d´amatistes (el meu mineral preferit), un altre bonic record, cada vegada que la duc a sobre em ve al cap l´experiència del ball. Els regals venien en bosses transparent amb cors brillants i una nota revel.ladora: La danza oriental es una meditación activa para disfrutar plenamente el presente. ¡¡ Vive con pasión esta noche magica!!...de parte de Devorah.

Tot un detall per part de Devorah Korek que com sempre va enlluernar al públic amb una dansa digna de recordar i una presència magnètica.

Aquest primer curs de dansa acaba amb aquesta primera experiència oriental a l´escenari. Si al final hagués fet cas dels meus dubtes i de la meva inseguretat i no hagués participat al final de curs m´hagués perdut una gran experiència, però la dansa del ventre també ajuda a ser més decidida.

Hi ha tant per a aprendre, tant per a millorar... L´aventura acaba de començar.

M´agrada saber que tanta gent s´anima a aprendre dansa del ventre, és beneficiosa en tots els aspectes, treu a la llum la bellesa que haviem oblidat, el nostre poder, la nostra autenticitat. És una dansa reinvindicativa de la feminitat, les caderes plenes de monedes fan pensar en l´abundància en aquests temps de penúria, els moviments ens recorden la nostra divinitat (la religió patriarcal ens ha intentat fer creure que la divinitat és masculina i ha creat l´home i que de l´home ha creat la dona). La dansa oriental desmunta aquestes estúpides i cruels creences. Ens recorda que la divinitat també és femenina, que la sexualitat no és motiu de vergonya i que el ventre de la dona és el poder diví de la creació. Sigues conscient d´aquesta força creadora.

PAGANISME I CANÇONS

2010-02-18T21:55:00.018+01:00

Ens han educat en una religió concreta, però has pensat alguna vegada si de veritat és la teva religió? La sents a dins teu? Creus?

Menysprees les religions dels altres i creus que la teva és "la vertadera"?
Què saps tu de les altres religions? Per què creus en algunes coses i no en unes altres?

Has investigat les altres religions o només et dediques a criticar-les sense saber de que parles només perque creus que la teva és la vertadera?

Potser ets budista i no ho saps o potser vas de budista i de budista no en tens res...

Tothom necessita l'espiritualitat, però també la raó.

Les religions que tan diferents et semblen tenen bastants punts en comú, després de tot les diferents religions són diferents punts de vista sobre el mateix.

A Déu (o Deessa) li deu importar ben poc en quin nom se li dirigeixin... però que es perpetrin crims en el seu nom probablement li provocarà ira...

Al Catolicisme s'han agafat mites pagans i s'han transformat per donar mala premsa al paganisme. El diable té banyes i potes de cabra per assemblar-se al generós déu Cernunnos...
Encara avui dia es creu que els seguidors de la Wicca són satanistes. Això és mala premsa per desprestigiar als pagans com s'ha fet sempre (recordem en el pitjor dels casos les cremes de bruixes, innicents torturats/des per pensar diferent i tenir una altra religió).
Al següent videoclip es veuen representats alguns rituals wicca i com les forces malignes no hi tenen cabuda. És un vídeo fet per fans per a una cançó molt i molt intensa de Nemesea. Wicca i satanisme no tenen res a veure!

Un altre vídeo sobre paganisme. Una cançó encantadora i acompanyada per imatges paganes, religions antigues, rituals... Espero que us agradi!

El satanisme també està voltat de prejudicis. Hi ha molts aficionats (en el pijor sentit de la paraula) que van fent barbaritats dient que són satanistes, però la violència contra innocents animals o humans no forma part del satanisme. Llegiu el llibre d'Anton La Vey La biblia satànica i veureu quina religió més curiosa va inventar. La verittat és que està orientada per a fer-nos feliços i no perjudicar als altres. Satanisme no és sacrificar nens, ni pintar pentagrames invertits, ni desenterrar morts... Deixem-nos estar de pel.lícules de serie B.
El satanisme de La vey no és literal, Satanàs no es representa com el diable catòlic sinó com una icona de rebel.lia.

Aquest és Anton La Vey un tipus interesant, teatral, còmic, complexe... fotograf de la policía, domador d'animals de circ, organista... Sovint deia que mentre tocava l'orgue en locals d'striptease i esglesies i observava la gent, tenia el mateix públic en tots dos llocs!

Aquí tenim a l'hinduïme. Kali és una poderosa deessa que destrueix allò dolent i que representa la força femenina activa i poderosa de l'univers. Aquella que el patriarcat ha volgut ofegar sempre. Kali Ma acaba amb les injustícies i ho fa de la única manera possible: lluitant amb força. A Occident no agrada gaire, el seu aspecte salvatge intimida i provoca prejudicis. Kali NO és malvada. Si t'informes veus que és una deessa extremadament bondadosa.
Aquí teniu un muntatge de fotografies d'imatges de Kali entre d'altres, també escenes d'una série de televisió i de pel.lícules al ritme del mantra de Kali Ma.
Kali Ma treu tot allò dolent de la meva vida! Kali Ma acaba amb el patriarcat! Jai Kali Ma!

Una altra divinitat hindú: Ganesha o Ganesh. El seu pare el déu Shiva va decapitar-lo en un atac de furia i va col.locar-li el cap d'un elefant.

Aquest déu inspira tendresa, du una destral per partir els obstacles, de fet l'anomenen "Destructor d'obstacles". Va ajudar a escriure el gran poema èpic Mahabahrata. Ajuda a escriure i ajuda en tot allò que comença. T'allibera dels obstacles i et mostra el goig de viure.
A continuació teniu un dels seus mantres més agradables.
Ganesha, ara gràcies a tu començo una nova vida. Fes que vagi bé! Treu del mig la por, la pena, la precarietat. Dona'm alegria, llibertat, inspiració, satisfacció, abundància i felicitat. Jai Ganesha!

TU DECIDEIXES: SOBRE LA TEVA VIDA, LA TEVA SALUT, LA TEVA PROFESSIÓ...

2010-02-01T20:40:00.043+01:00

Estic alarmada de veure tanta infelicitat en la gent, tanta insatisfacció, tant servilisme, tanta submissió. Em preocupa veure a tothom fent les mateixes coses i vestint-se de la mateixa manera... i jo em vaig convertint en una marginada social, però no ho considero un drama sinó un motiu d´alegria. Sóc lliure per a escollir, encara que estigui triant el camí que els altres troben equivocat i digne de criticar. Estic al punt de mira. Tota una experiència, però no sóc una víctima, en absolut. No és que tingui el món en contra, jo estic en contra del món, per tan, jugo amb avantatge.
Tinc una manera de fer bastant diferent i això està mal vist, no agrada. No hi ha problema: que no els hi agradi! A mi tampoc m´agraden les tonteries dels altres.
Si he de triar entre quedar bé amb els altres o ser feliç, sempre trio ser feliç.

Tinc un aspecte estrany: pell molt pàl.lida, cabell molt llarg i molt negre, roba diferent.

L´ésser humà és tan imbècil que no pot decidir per si mateix i necessita seguir modes. És tan increïblement estúpid l´ésser humà que fins i tot posa de moda coses insalubres: fumar, incinerar-se a la platja, constants operacions estètiques... A mi tot això em fa bastanta pena.

La gent critica constantment el fet de tenir la pell blanca (a mi m´encanta) i posen en perill la seva salut amb hores de sol i solariums. Ho sento però és que ho trobo estúpid. Avui dia per desgràcia gairebé ningú pot lliurar-se del càncer però és que anar-lo a buscar ja és massa. De veritat se sent atractiva la gent després d'hores de sol, amb aquell color tan escatològic que agafa la pell, les faccions endurides, les taques, les arrugues prematures i en el pitjor dels casos una terrible malaltia que per desgracia no cal que la busquis, que ja ve sola? Diuen que la pell blanca es veu malaltissa i la pell morena es veu sana, quin error, és just al revés.
A més a més, qui diu que s´ha de tenir la pell morena? La T.V? Mal anem. Qui decideix què és bonic o que no? Els cànons de bellesa són absurds i molt subjectius. Abans si no tenies la pell blanca la teva bellesa no valia la pena (imagineu als trovadors cantant: dolça dama, la teva pell és del color de la merda...?), ara és al revés. Però si vas a la Xina, la pell blanca es considera molt atractiva. En fi, tot plegat una tonteria. Cadascú que decideixi el que vulgui però que ho decideixi un mateix no la societat ni els mitjans i que la salut no estigui per sota d´una frivolitat com és la moda.

La gent s´escandalitza de veure´m tant blanca i arriba a preguntar-me sorpresa perque ni tan sols em maquillo. No et poses polvos ni res? Pregunten sense creure que jo no senti la necessitat d´amagar la meva "vergonyosa" pal.lidesa. Doncs, mira NO, ni sol, ni UVA, ni autobronzejadors, ni maquillatges ni hòsties... I a més a més, em vestiré de negre per a veure'm més blanca encara. L'aspecte final a mi m'agrada (és a mi a qui té d'agradar), té un toc llòbrec que em resulta interessant encara que no estigui de moda. Mai he volgut ser una "Vigilante de la playa" estúpida, ridícula, operada, de pell marró i cabell groc... prefereixo ser JO i això molesta. Que estigui desafiant a la societat amb aquesta actitud meva, escandalitza a molts. Tot son comentaris: potser que et posis al sol, ui! NO t'ha tocat gens el sol!, Però que no vas a la platja?, T'has de posar morena, eh? Ah, sí? M'he de posar morena? És obligatori? i SI a mi no em dóna la punyetera gana?

Companys i companyes, m'encanta la platja, però quan ja es fa fosc, no hi ha sol que incineri i les grans masses de gent ja han anat a casa seva. Aquesta és la platja que m'agrada. No vull que la meva pell agafi un color fastigós només perque està de moda, no vull passar més calor de la que ja fa, ni esgotar-me la vista amb tanta llum. El color de pell natural de cadascú és el més bonic i el més adeqüat, siguis més fosc o més clar, però el bronzejat és antiestètic.

Però la gent, estúpida i sense personalitat no es planteja si realment els agrada el seu aspecte, simplement fan el que han vist a la T.V que els resulta més important que el que diuen els dermatòlegs que pràcticament viuen del càncer de la gent que es creu guapa i moderna.
Sembla que avui dia no importa el que tu pensis,ni el que digui el dermatòleg, només importa la puta publicitat.

L'estiu és l'època de l'any en que sento més imbecilitats sobre el color de la meva pell i tothom posa el seu braç al costat del meu per comparar (senyors, que tenir la pell més fosca que la meva no té cap mèrit...!).

Un altre escàndol i motiu de polèmica: els meus cabells. S'han convertit en una veritable obsessió per a molts/es criticaires que no paren de dir- me que me'ls talli (i a mi m'agradaria saber qui cony són per dir-me que he de fer amb el MEU cabell, a mi els seus no m'agraden i no els hi dic pas que han de fer). Per què tothom ha de portat el cabell curt? Jo l'he portat llarg moltes vegades, fins la cintura, alguna vegada més curts però perque jo he volgut i tinc molt clar que si em tallo els cabells serà perque a mi em vingui de gust (o ho hagi de fer per qüestions professionals, un paper en una obra de teatre, per exemple) no perque els altres diguin. Qualsevol cosa que passi als meus cabells està en boca de tots: si algún dia estàn més bufats, això és converteix en el tema del dia (a mi em sorprèn que la gent tingui la vida tan avorrida com pe r perdre el temps amb aquestes tonteries), si em cauen cabells la gent es mostra especialment alarmista al respecte o si el vent bufa i em va tota la melena a la cara la gent es queda mirant com si descobrissin els efectes del vent per primera vegada a les seves miserables i soporíferes vides.
També es prenen com una provocació que jo dugui el cabell tan llarg i tan fosc (sobretot tenint la pell tan pàl.lida). Jo diria que tot plegat és enveja, a molta gent li agradaria dur el cabell llarg, però és clar o no els hi creix tan, o no tenen paciència o han obeït durant anys als que els hi diuen que es tallin el cabell que comença a ser "massa" llarg.

I ara parlarem de la roba. Tinc una mena de fòbia cap a les marques. A mi pagar una fortuna per uns pantalons de no-sé-qui em sembla una ximpleria. Uns pantalons només són uns pantalons. A més a més, tothom es vesteix igual. La meva actit ud ha tornat a molestar a la gent: la meva estètica molt sovint s'acosta al gòtic: negres, reixes, metall, blondes... Uff! Quina provocació!
Tampoc és que vagi així tot el dia (no vaig als castings així, ni vaig a classe de dansa amb un corsé victorià...) però és un look que m'encanta i amb el que m'identifico. Tampoc m'acaba de fer el pes que em considerin una gòtica (odio les etiquetes i els esteorotips) ni tampoc em gasto un dineral amb el tema (l'estètica goth pot ser molt i molt cara).

En fi, la gent em veu com una excèntrica que va disfressada pel carrer... que hi farem si m'agrada la creativitat fins i tot en el vestir... I que consti que crec que la roba pot servir per a expressar com ets, però de cap manera diu veritablement QUI ETS. Una cosa tan frívola com la roba no pot definir-nos veritablement al 100% ja que la personalitat és massa complexe com per a que la roba la defineixi amb exactitud. A més, la roba també va variant segons la necessitat, l'uniforme de la fàbrica, el vestit per al casament, el bikini, el xandall de la classe de gimnasia... Potser a la teva personalitat li escauen les minifaldilles de marca però si passes tot el dia treballant en una botiga de congelats i guanyes quatre peles, ni la situació ni la butxaca et permetràn mostrar-te massa com ets a través de la roba (o potser he de pensar que amb la teva olor de peix, les teves mans glaçades i el teu uniforme blanc ets una persona freda i poc coqueta? NO per favor, tonteries ni parlar-ne tot i que la gent té per costum fer aquests (pre)judicis, com ara relacionar la roba de color negre SEMPRE amb la depressió, cosa fàcil i bastant superficial).
També vull recordar que l'hàbit no fa al monjo (per exemple els pijos que van de hippies o els que porten cresta però no tenen ni idea del punk).
Una altra estètica amb la que també m'agrada moure' m és un look més exòtic, que ve del meu interés per les danses orientals i per la cultura hindú... (Vaja que crearé el look gòtic-exòtic, tot i que em temo que en el món de la dansa ja està inventat amb les fusions de dansa del ventre tribal i goth). Túniques, molts braçalets, mans güarnides i tikas i bindis al front... La gent em mira amb curiositat però també amb desaprovació cada vegada que duc un tika penjant al front (no sé si és un tema de racisme, ja que la gent odia tot allò diferent, cultures llunyanes que ni intenten comprendre. La font del problema és el mateix: ignorància i falta de personalitat).
La gent, acostumada desde petita a ofegar la seva autenticitat i a obeïr els altres (fins i tot quan no convé), s'enfada quan veu que algú decideix trencar els esquemes i fer allò que sempre ha sommiat en fer però mai ha gosat. Un altre exemple: malgrat la desaprovació gairebé mundial que hi ha hagut el meu voltant, he fet estudis artístics. "Oh! Teatre! Música! Dansa! Com he gosa t a fer activitats d'aquest tipus!?" es pregunta la gent que van abandonar aviat els seus somnis de ser actors o ballarins. Al centre on he estudiat Art Dramàtic, m'he fet farts de veure pares avergonyits dels seus fills artistes... quan haurien de sentir vergonya d'ells mateixos no dels collons que tenen els seus fills. En fi, enveja pura.
Sí, enveja. La gent veu una cosa diferent i la critica, però després també volen fer el mateix que tu. A mi m'ha passat alguna vegada de dur un accessori que se sortia una mica del que és normal, rebre moltes crítiques però l'endemà trobar amb que tothom ha decidit comprar-se el mateix accessori i utilitzar-lo... Falta de personalitat! Però vaja, no haviem quedat en que no us agradava, colla de copions?

Utilitzo maquillatge per a actuar. Curtmetratges, obres de teatre, espectacles de dansa... és un tema professional però durant el dia, mentre estic estudiant o fent altres feines, no duc maquillatge ja que em resulta còmode i saludable per a que la pell descansi i respiri bé. Doncs vaja això també està mal vist per a alguns tipus de gent que gairebé creuen que no maquillar-se és una falta de respecte cap a la gent que t'envolta, com si anessis deixada o bruta...! Això sí, si algún dia per a sortir també decideixo maquillar-me ales hores també m'agrada fer-ho de manera diferent, i la he liat alguna vegada maquillant-me els ulls platejats i els llavis daurats o utilitzant joieria adhesiva! La gent mira molesta, però que es fotin... jo m'ho passo bé, que és el que importa.

Malament anem si hem de fer el que diuen els altres. La gent té una obsessió estúpida amb el pes. La societat ens fica al cap que hem d'estar com esquelets, sinó serem un desastre i ningú ens acceptarà. (I dic jo, i per què volem que els altres ens acceptin?). La televisió ens mostra espantoses models anorèxiques a punt de morir i les mostren com si fossin atractives i un exemple a seguir! Les botigues de roba vénen talles cada vegada més petites, com si no pogués existir la gent que necessita talles més grans. I les talles que són "més grans" (en realitat "més normals") es mostren com a roba "especialitzada" que necessita gent "malalta" i "indesitjable" segons aquesta societat idiotitzada. Les persones amb sobrepès (i no tan sobrepès), pateixen constants discriminacions, tot tipus d'injustícies. No ser una top model anorèxica es castiga amb l'humiliació pública. Hi ha cada vegada més gent que porta un tipus de vida insalubre, destrueix la seva salut només per assemblar-se a la típica idiota que surt a l'últim anunci publicitari. Cada vegada hi ha més casos d'anorexia i bulimia, malalties molt serioses que sorgeixen gràcies a aquesta fastigosa pressió mediàtica sobre el teu pes, gràcies a la idealització dels esquelets de la moda, la tempesta d'operacions bikini, dietes miraculoses i imbecilitats per l'estil. A veure, pensem una mica. Això és com el bronzejat, maligne i antiestètic però com que t'han dit que és bonic has de bronzejar-te tu també? NO! Pensa si el que et diuen que és tan fantàstic ho és realment. Vinga, fes un esforç, ets una persona intel.ligent, no una persona estúpida com et fan creure els mitjans de comunicació: seràs més atractiva si converteixes les teves cames en filferros, si et surten les costelles i les clavícules i si et fots la vida enlaire? NO! NO!
Què passaria si tothom s'alliberés de tanta idea preconcebuda, de tants missatges horribles imposats? Què passaria si la gent pensés? Què passaria si la gent es rebel.lés contra tota aquesta merda de la moda, el cos ideal, la talla 38, l'operació bikini...? La gent seria més sana, més atractiva i més feliç! Rebel.lem-nos contra tanta imbecilitat publicitària!
Conec una noia que tota la vida ha estat preocupada pel seu pes. Tota vida ha sentit imbecilitats sobre el seu pes i ha tingut problemes per trobar la seva talla. Va decidir aprimar-se (espero que ho hagi per voluntat pròpia i no per satisfer als altres). La noia en qüestió ara està primeta (però bé, no és un sac d'ossos) i contenta perque el seu sacrifici dietètic ha donat bon resultat. Però ara li diuen que deixi d'aprimar-se... Joder! És que la gent mai està contenta. Un dia vaig dir-li que bé li havia anat la dieta i una tercera persona va dir alarmada (i buscant complicitat): però ara que deixi d'aprimar-se no? I jo vaig respondre: això només pot decidir-ho ella!
Cadascú ha de decidir per un/a mateix/a. Si ella ha decidit aprimar-se que ho faci, els altres no n'han de fotre res sobre si està prima o grassa, sempre i quan la seva salut no corri perill. Aquesta noia ha fet una dieta ben feta, amb constància i assessorament mèdic, no ha fet cap bogeria. A sobre, mentre seguia la dieta, si la convidaven a algún dinar sempre li sortien amb la tonteria de: per un dia que et saltis la dieta no passa res.
Joder, que poc respectem els objectius i els esforços dels altres.
Ja veieu, ara l'han de criticar perque està prima. Tota la vida putejant-la perque no està prima i ara que ho està, crítiques per estar-ho. Que absurda és la gent.
Us parlaré ara de com és estar prima. A mi em critiquen per estar prima. Jo sóc així de constitució i per cert no estic exageradament prima com diuen alguns individus amb seriosos problemes visuals.
Estiguis com estiguis, siguis com siguis, facis el que facis estarà malament no? Raó de més per a ser com vulguis!
Durant una temporada quan entrava en un restaurant em convertia en el punt de mira, sobre si menjava o no, si anava al lavabo o no, si el menjar m'agradava o no...
Recordo un dia que vaig agafar un enorme entrepà per menjar i algú va dir-me amb molts dubtes: tot això et menj aràs?
Ja fastiguejada pel tema vaig dir: doncs sí, per quina raó no m'ho hauria de menjar? Estic cansada de que una per estar prima ja hagi de ser per collons, anorèxica, bulímica o tenir la SIDA!

També hauríeu de saber que cada persona té unes necessitats alimentaries diferents, que no tothom necessita les mateixes quantitats ni els mateixos aliments...
I també hauríeu de saber, que la vostra "esquelètica" amiga, està molt orgullosa de NO ENTRAR en molts tops i pantalons de moda que es vénen a mo ltes botigues suposadament actuals.
I si us preocupen els meus problemes alimentaris dir-vos que ocasionalment tinc mala digestió com tothom en algún moment a la vida i que sóc vegetariana, com veureu a continuació.

Un altre motiu d'escàndol? Sóc abstemia i vegetariana.
La societat en la que vivim està tan malalta que està més mal vist ser abstemia que borratxa. Un alcohòlic encara resulta que fa gràcia (en realitat resulta lamentable i tràgic) però les persones abstemies caiem malament i quedem fatal a les festes on tothom ens acaba marginant i mirant malament com si fossim criminals o volguessim aixafar la festa als altres. No ho entenc.
El pitjor de tot és que ens tenen als abstemis com a gent avorrida, quan precisament els avorrits son els altres, que per divertir-se necessiten beure (!).
A sobre sóc una person a molt callada i això també està mal vist en la societat sorollosa. Molta gent s'acaba molestant de veure'm en silenci. Què hi farem si sóc més d'escoltar que de parlar? A la gent hauria d'agradar-li,no? Hi ha gent que no calla en tot el dia, només diu xorrades, i jo no els critico pas, per què han de criticar-me a mi? El meu caràcter és silenciós, no passa res. Quan vull exposar una idea ja ho faig, però llavors acabo dient alguna cosa que acaba molestant per ser massa contra-corrent i ja la tenim liada. En fi, faci el que faci està malament, callar o parlar... Per cert, recentment he conegut un noi que és també molt callat, gairebé autista i que per aquesta raó sovint se'l tracta amb rebuig, com si ser callat fos una ofensa per als altres, quan és ell el que pateix un tracte abusiu. Això em fa molta rabia, aquest noi val molt la pena i té un món interior molt ric, no com altres que tot el dia xerren i somriuen sense motiu. Això serà, quan una persona és tan extrovertida i xerra tant i està tant a fora és que a dins no hi té res.

Parlem ara dels prejudicicis a l'entorn de la meva dieta (gairebé) vegetariana (i dic gairebé perque ocasionalment menjo carn). Mai m'ha agradat la carn, no la trobo necessària per a viure i no crec que valgui la pena matar a tants animals, a més no és tan bona per a la salut com diuen. La gent em surt amb tonteries sobre les proteïnes, potser haurien de saber que en els vegetals i el peix també hi ha proteïnes no només a la carn. Es pensen que ser vegetarià és menjar malament, però en realitat és molt saludable i no entenc perque la gent s'ha de prendre com una ofensa personal que no mengi carn, cadascú ha de menjar el que vulgui no? Menys criticar o millor encara, menys xerrar i més pensar!
També es cert que s'ha descobert recentment, que la llet no és gaire saludable ja que provoca al.lèrgia, osteoporosis i fins i tot alguns tipus de càncer. És molt interessant i és important saber-ho, no? Doncs he volgut parlar-ne amb la gent però és impossible. Tothom es molesta i com sempre em tenen per una boja excèntrica. Com serà dolenta la llet que desde petits ens han dit que és tan bona per a la salut? Doncs mireu, és el qu e té la ciència que va fent descobriments que ens demunten idees i creences anteriors. Per desgràcia a mi m'encanta la llet i l'he reduït molt a la meva dieta, però em costa molt, gairebé prenc lactis com qui té una addicció, que sap que no és bo però ho pren per gust.

Parlem ara d'addiccions, parlem del tabac. També sóc anti-tabac (vaja una persona insuportable que estic feta, com fa estona que estic mostrant). Durant la meva adolescència molts/es companys/es de classe començaven a fumar, tot i saber que matava i que si algun dia ho volien deixar, ho tenen fotut. Tothom et diu el mateix, que van començar a fumar perque els altres ho feien i per tan, s'ha de fer el mateix que els altres, tot i que sigui dolent. Vaja raó per posar-se a fumar, no? Esc olteu: És més important la salut abans que l'aprovació dels altres (sobretot quan els altres no són gaire espavilats).
Una altra raó que e t d o nen és que volien mostrar que ja eren grans. Precisament el ser gran es mostra amnb la madur esa i la capacitat de pensar per un mateix. Una persona que se sap adulta no necessita posar-se un cigarret a la boca per demostrar res (en qualsevol cas el jove que fuma mostra un caràcter infantil, irresponsable i sense personalitat). Jo mai he fumat, per què fer-ho sabent que és do lent i que el primer cigarret ja pot enganxar-te? Algún ximple em dirà que s'ha de provar tot. Doncs miri, senyor, llençi's a davant d'un cotxe en marxa i també begui lleixiu, que tot s'ha de provar. El cas és que després no provem de llegir llibres, joder.

Mentre estudiava no només al meu entorn es fumava, també es prenien drogues il.legals. S'han fotut ratlles de coca davant meu, he tingut molta droga al meu avast i mai n'he volgut i a sobre em tenien per tonta, però jo sabia bé que feia. Els que diuen que controlen no tenen ni puta idea de que estàn fen t amb les seves vides. Jo desde la meva posició ja veia en els altres els devastadors efectes de les drogues. Havia de destruïr la meva vida només per aconseguir la seva amistat? NO.
Desde la infància ens foten al cap que hem d'agradar a tothom i quedar bé amb tothom. Això és fals. No és possible agradar a tothom i l'aprovació dels altres no importa tant. No cal fer el que ens perjudica per a caure bé, no val la pena, ni hem de fer veure el que no som per quedar bé. Jo sóc així i si no t'agrada et fots. NO CANVIARÉ per agradar-te.
Quan basem la nostra vida en satisfer als altres i a deixar de banda les nostres pròpies necessitats, només generem la nostra pròpia infelicitat.

Un altre tema amb que escandalitzo al personal és amb temes de Medicina. La societat està obsessionada amb prendre pastilles:
-Què suspens un exàmen? Una pastilleta
-què et deixa el nòvio? una pastilleta
-què es trenca una ungla? una pastilleta
-què tens un exàmen? una pastilleta
-què no dorms bé? una pastilleta
-què no estàs prou despert/a durant el dia? una pastilleta
etc, etc, etc
-etc, etc, etc? una pastilleta

Així el cos es va intoxicant i debilitant. Jo odio medicar-me i ho evito sempre que puc, això ha provocat un allau de crítiques.
Hi ha metges (els bons) que s'esgarrifen de que els pacients es molestin si surten de la consulta sense cap recepta. Si el metge no et recepta res, això no el converteix pas en mal metge, però és que la gent està obsessionada amb la medicació. Una grip es cura sola NO has de drogar-te sempre per curar-la, NO CAL. Els medicaments i els tractaments s'han d'utilitzar quan siguin necessaris i no en cap altre moment.
Jo tinc problemes d'al.lèrgia que a vegades em provoquen una congestió nasal horrible que em perjudica bastant (sobretot si he d'actuar o fer un programa de ràdio). La gent em diu: i no prens reeeeees? I s'escandalitzaen quan dic que no.
Van dir-me que l'al.lèrgia era crònica i que m'havia de medicar tota la vida però jo sé que ÉS MENTIDA i que el metge que té el cul venut a la indústria farmacèutica parlava per interés NO per professionalitat. Moltes al.lèrgies (cada dia hi ha més casos) de la mateixa manera que venen, se'n van. Si et mediques impedeixes que el cos es defensi contra aquesta al.lèrgia i s'immunitzi.
Aquell metge és el típic que si li dius que no pots tenir congestió nasal perque fas ràdio et diu que no facis ràdio, doncs, que no pots. Solucinar el problema no interessa realment.
Per altra banda em va preguntar si tenia animals, jo vaig dir que tenia un gat (gata en realitat). Vaig demanar vacunes per l'al.lèrgia però ell va dir que em deixes de vacunes i que em desfés del gat. No vaig desfer-me del gat perque no em donava la gana i és una crueltat haver-nos de separar per una raó així. El metge va negar-me soluci onar el problema amb les vacunes que tan bé diuen que van, això sí, no va dir res de deixar de prendre pastilles com una yonki durant tota la vida, no haviem quedat amb que la solució era negar-me la gran experiència de conviure amb animals?
Què va passar?
-Al exposar-me a un factor al.lèrgic (pèl d'animal) el meu cos va crear anticossos i sol, va superar la poca al.lèrgia que li tenia (en el meu cas, hi havia factors al.lèrgics més molestos).
-Ni la meva gata ni jo vam patir cap separació i va m seguir gaudint d'una feliç convivència que cap idiota podria entendre.
-Van negar-me les vacunes, negant una possible solució però van dir que sempre tindria al.lèrgia i que m'hauria d'inflar a pastilles tota la vida.
-Vaig deixar les pastilles i l'al.lèrgia va millorar, NO ÉS crònica ES FA crònica si amb les pastilles impedeixes que el teu cos es defensi i s'immunitzi sense químiques ni porqueries.
-L'al.lèrgia a vegades em molesta molt i a vegades no em molesta gens, va a temporades, varia segons les circumstàncies (més l'estrés i la falta de descans, que no pas el pol.len).
-Hi ha remeis naturals que m'ajuden.
-Les pastilles NO m'ajuden.

Voleu saber per què el "metge" volia que prengués pastilles? Perque algú que consumeix pastilles tota la vida dóna molts diners a la indústria farmacèutica que no sempre es preocupa de la salut més que de la pasta. Doncs mira, que es fotin. Que jo em curaré sense medicació.

COMPTE! Si tu, lector/a ets prou intel.ligent i entens el que estàs llegint, comprendràs que NO estic dient que tota la gent hagi de deixar de medicar-se, hi ha trastorns que s'han de tractar de manera imprescindible amb medicació, fins i tot algunes al.lèrgies de greus efectes. El que critico és el mal ús dels medicaments.

Aquesta postura meva davant la Medicina ha estat una altra provocació, doncs. De fet m'ha envoltat molta gent obsessionada amb inflar-s e a pastilles per qualsevol tonteria. I també gent obsessionada amb fer-se més revisions mèdiques de les que són normals. Encara que sembli mentida, hi ha gent que no vol curar-se, que inventa malalties, que vol medicar-se encara que no sigui necessari i que adora anar al metge!:surt d'una consulta mèdica per anar a una altra a buscar una segona opinió encara que el problema sigui un miserable gra al cul. No és broma, hi ha gent que és així, que s'avorreix molt i que necessita ser el centre d'atenció, per aquesta raó fan perdre el temps als metges i a vegades, es col.lapsen els serveis d'urgències (am b tot el que això comporta).

La Medicina ha pres un camí equivocat. Hi ha professionals boníssims que fan una gran feina però desgraciadament, en molts casos la Medicina es llença a fer qualsevol estupidesa per diners. INTOXICAR el cos amb medicaments innecessaris és un exemple: el cos es converteix en un inútil incapaç de defensar-se, es va debilitant i el problema es fa crònic (tot un negoci) o dóna peu a altres mals (més negoci encara).
Ara no es tracta de solucionar el problema si no de fer que el pacient s'oblidi de que el té. Depressió? Ja no es busca la causa ni menys la solució, es dóna al pacient un medicament que el converteixi en un zombi que no tingui consciència de res i que es passi la vida prenent medicaments ja que el seu problema en no resoldre's serà crònic.

Ara alguns científics que es creuen genis han creat una nova aberració: un medicament que fa desaparèixer la menstruació i un altre Seasonale, q ue almenys la redueix a un mínim de regles a l'any (3 ó 4). Pensant que havien fet un gran descobriment i que les dones es llençarien sense control a les farmàcies per emportar-se el medicament miraculós... s'han acabat menjant els mocs. Les dones NO volem aquesta porqueria. NO volem que ens robin la menstruació.
Els científics sense cap s'han deixat endur pel missatge patriarcal que diu que tot allò que té a veure amb la feminitat és dolent. El patriarcat diu que la regla és una malaltia, que és fastigosa, que és una vergonya, que t'impedeix fer una vida normal, fins i tot ha dit que és un càstig diví. Les dones hem après desde petites aquest missatge tan equivocat i realment algunes dones es senten malament amb elles mateixes i creuen que la seva menstruació és maligna. Tantes queixes femenines i tants ridículs anuncis de compreses han fet creure als científics que es farien d'or el.liminant la menstruació. Però no ha estat així, la majoria de dones, fins i tot les que més es queixen han rebutjat fermament la medicació i a mi aquesta postura em satisfà enormement: e ncara tenim sentit comú i cosnciència de que la regla no és cap malaltia.
Els científics han exposat que el.liminant la menstruació hi ha problemes que es resoldrien: síndrome pre-menstrual, l'endometriosi, les anemies que empitjoren per la pèrdua de ferro durant la menstruació... I dic jo: tots aquests problemes que són problemes ben REALS és poden resoldre perfectament sense el.liminar la menstruació o és que ells no són capaços de fer-ho que han d'inventar aberracions contra nat ura? L'anemia és una maltia, la regla no ho és.
Les molesties menstruals tenen solucions naturals i la menstruació no és el drama terrible que ens han fet creure. De fet algunes de les depressions i malestars menstruals són de caire purament psicològic, fruit d'anys de sentir: ui, aquesta està als seus dies, uff, aquesta ara deu tenir la regla, o estic de molt mala hòstia, deixa'm tranquil.la que tinc la regla, missatges imbècils que hem après i que són erronis.
La menstruació no és malvada, és senyal de poder, la dona no ha d'avergonyir-se de ser dona. La menstruació no és malaltia, és salut, regenera!

Ara es comença a parlar també de que perjudicials són les compreses i els tampons. Contenen productes agressius i cancerígens, com ara el rayon i la dioxina, que provoquen malalties, algunes mortals: infeccions, esterilitat, endometriosi, càncer o el síndrome de xoc tòxic entre altres. A més a més contaminen el mediambient perque no són biodegradables. Però hi ha alternatives: compreses i tampons fabricats amb productes naturals i un invent del que es parla poc: Mooncup. La Mooncup és un petit recipient fet amb latex o silicona mèdica que s'introdueix a la vagina com si fos un tampó i va rec ollint la menstruació de manera higiènica i natural, sense males olors, sense microorganismes infecciosos, sense deixar fibres a l'interior del cos. La Mooncup es pot buidar i netejar cada 8 hores i si fas un bon manteniment dura uns 10 anys. La Mooncup val uns 30 euros però dura 10 anys, penseu ara tots els diners que una dona gasta en compreses i tampons (que són caríssims) durant 10 anys! Molt més que 30 euros! Tot són avantatges però se'n parla poc de la Mooncup perque hi ha masses interessos... Us aconsello que us informeu i que no us escandalitzeu si algú parla de malalties provocades per tampons que heu utilitzat durant anys i que creieu tan útils i inofensius.

La Medicina a vegades no ens ha fet gaires favors a les dones, ja deixant enrere els tampons, parlem de la vacuna contra el càncer de coll d'úter. Una cruel MENTIDA per treure diners. Han alarmat a la gent dient que hi ha motls casos de càncer ginecològic i no n'hi ha pas tants, han dit que per impedir aquest càncer cal vacunar-se i han inventat una vacuna que el que ha provocat ha estat moure molts diners i provocar gravíssims trastorns en les nenes que l'han usat. AMB LA SALUT NO ÉS JUGA!
Per altra banda la ginecologia està molt deshumanitzada, entre altres cosses es tracta a les dones com a bestiar i se les obliga a parir en una postura antinatural, etirada panxa enlaire quan convé fer-ho dreta, asseguda, de genolls...i ja no es deixa ni parir a les dones, se l's hi fa una cesària (encara que no faci falta)a i apa! acabem ràpid i cap a casa. Podriem parlar de molts problemes relacionats amb la ginecologia on el patriarcat ha ficat massa les seves brutes grapes!
Durant anys als EUA, qualsevol problema que tingués una dona, una depressió, per exemple, es considerava que era cosa de ser dona (ningú es plantejava que la dona tingués problemes com ara que se la tracteś malament, cosa habitual ). Els metges consideraven que el seu problema era ser una dona i que si li treien els òrgans reproductors el problema es solucionava. El resultat? una dona mutilada. L'ablació no és exclusiva d'Orient.
L'admirat Freud (que no era altra cosa que un drogadicte i un imbècil carregat de prejudicis i ignorància)ha tingut en part molta culpa d'aquestes aberracions considerant a la dona com a un ésser inferior, culpable de tot i histèrica per naturalesa (de fet histèria significa "uter errant").
Han volgut destruïr la potent energia sexual femenina! Anem a recuperar-la!

Voler negar la menstruació a la dona no està tan lluny d'aquesta merda de mutilacions de les que acabo de parlar. Ja ens l'han presa prou fent-nos creure que era una porqueria i que ens fa patir...
Més desastres de la Medicina? No acabariem mai! Què tal la grip A? Un frau per a fer que la gent es preocupi i cregui que ha de posar-se caríssimes vacunes i/o prendre carísims medicaments. La grip A no és mortal, és més suau que una grip normal i els que han mort i tenien grip A en realitat tenien altres problemes de salut que s' han complicat. PROU MENTIDES! Que parlin els metges de veritat! Que callin els falsos! Que hi ha qui creu que per a ser metge té la veritat absoluta però hi ha molts gilipolles amb títol de Medicina que millor farien quedant-se a casa callats.

Per això, no creieu el que us diuen, penseu bé abans i informeu-vos, sigueu lliures per a escollir i decidir però abans penseu bé tot. Feu el que sentiu NO el que us diuen. Cal qüestionar-ho tot!
Analitza les estupideses que has fet a la teva vida només per ser acceptat per als altres: sabies que fumar era dolent però ho vas fer igualment perque t'ho van dir? T'incineres al sol perque t'ho van dir? Vas estudiar el que no t'agradava perque t'ho van dir? No et vesteixes com vols perque et van dir que no ho fessis? Això és perillós. La falta de personalitat és perillosa. Amb aquest panorama no m'estranya que els polítics manipulin i les sectes augmentin. Si fas sempre el que et diuen arribarà un moment en que un pringao d'una secta que va d'il.luminat et dirà que et suïcidis i tu ho faràs, ha passat en més d'una ocasió i digues ara: no et suicides cada dia a poc a poc, amb dietes, tabacs... etc?
No et preocupis tant per semblar, ocupa't de SER!
Pensa abans de decidir res, ningú pot fer-ho per tu!

VIDA D´ACTRIU 2

2010-01-21T11:54:00.023+01:00

Que passa quan decideixes ser actor/actriu (o qualsevol altre tipus d'artista?).

Passen moltes coses.

Jo sempre he volgut escriure, sempre he dit que volia dedicar-me a escriure, el que sentia escrivint, creant històries era massa gran com per deixar-ho córrer. Abans de saber escriure, dibuixava les històries que se´m acudien, era una necessitat, la gent que no ho ha viscut no ho pot entendre.

També volia ser actriu però això ho portava més en secret ja que sabia que seria una decisió polèmica així que vaig tardar molt en fer-ho públic (és una mica com sortir de l´armari, no té res de dolent però saps que t' has de protegir de la imbecilitat dels altres que no et poden compendre ni estàn preparats per a la notícia).

Durant molts anys vaig haver de conformar-me actuant en obres de teatre escolars, festivals de dansa, cursets extra escolars i experiencies amateurs... pero no era el que volia. Jo volia ser professional. Volia estudiar Art Dramàtic i guanyar-me la vida actuant.

Quant vaig acabar Batxillerat i tothom em preguntava que estudiaria, vaig dir-ho ben clar: TEATRE. I sí, les reaccions van ser com esperava: estúpides (de fet fins i tot van superar les espectatives).

Em trobava gent que es dedicava a riure estúpidament, altres que simplement deien ara sí que no ho entenc, gent que deia que allò era impossible, altres que s´enfadaven, altres m´intentaven convèncer per a que estudiés qualsevol altra cosa i hi havia gent que es sorprenia de que allò s´estudiés.

Vaig passar de tot, que la gent sigui inculta i ignorant no és culpa meva ni seria infeliç per aquesta causa. Mai he entès perque una cosa tan sagrada com la cultura es mira amb tanta desconfiança i menyspreu.

Vaig entendre que la Inquisició encara no havia mort, sobrevivia. Encara ara es considera el teatre com una cosa "diabòlica", als actors com gent de mala vida i no queden tant lluny els temps en que ens cremaven vius i no sen's enterrava en terra consagrada.

Desgraciadament vivim en una país on ser artista està encara més mal vist. Tenir cultura està mal vist! Ni Catalunya ni Espanya són terres on la cultura destaqui especialment (només cal que donis un cop d´ull als individus que formen la societat). Es fa poc teatre i poc cinema i de mala qualitat. El món de l´espectacle no és res més que un ghetto on només treballen els mateixos de sempre i mai deixen entrar a ningú nou. Fixa´t en les pel.lícules, les series i fins i tot els anuncis: son les mateixes cares de sempre. L´actor que veus allà (i que a sobre no és pas tan bo com diuen) és protagonista de la série, la pel.lícula, l´obra de teatre i l´anunci... de TOT! No hi ha gaires castings (per què? Si sempre treballaràn els mateixos/es!)

Una de les pegues que tenim a Catalunya i també a Espanya és que els estudis artístics estàn marginadíssims, no estàn reglats en tots els centres o si ho estàn tampoc es consideren una carrera universitària en la major part dels casos (cosa que a Alemanya o a França no passa a més a més allà no et miren com si fossis idiota quan dius que estudies una carrera artística i els estudis estàn subvencionats, no com aquí que pagues una fortuna).

Sí, et criticaràn molt per haver escollit ser actor o pintor o cantant... però tu fes-ho igualment, què importa el que diguin els altres mentre tu ets feliç?

Un dels arguments que utilitzaràn per desanimar-te és dir-te que del teatre no es viu i que per tan hauries d'estudiar una altra co

sa.

Doncs bé, jo responc: i de què es viu avui dia? Hi ha tants ingenus estudiant dret (o qualsevol altra carrera convencional) que creuen que tindràn un futur brillant però acaben fent feines de merda alternades amb llargues etapes d' atur! Quanta gent avui dia es guanya la vida en allò que li agrada o en allò que ha estudiat? Molt poca gent senyors i senyores. Benvinguts i benvingudes al nou ordre mundial on treballar és un luxe a les mans d´uns poquets. Us mostro el nou món on no tothom té dret a treballar i on les poques feines que existeixen avui dia són una merda (i temporals).

Sacrificar-te, invertir en temps, diners i esforços en uns estudis no és garantia de tenir futur professional en cap tipus de carrera. Tot i així val la pena fer-ho.

Després també et diràn que en cas de que aconsegueixis treballar com actor/actriu tampoc no és una feina segura ni estable perque quan se t'acaba un projecte pots estar un temps sense res més abans de que et surti una altra pel.lícula, obra de teatre... etc. si es que et surt.

Doncs jo contesto: vaja, i què és estable avui dia? Els gloriosos temps en que tothom tenia feina fixa i anaves fent carrera en una empresa han passat a la història! Ara tot son contractes temporals: 3 mesos en una proqueria de feina, 8 a l´atur, 4 mesos en una altra feineta fastigosa, 1 any a l´atur, 2 setmanes en una feina horrible, 10 mesos a l´atur... Vaja que bonic que és ser treballador en els temps que corren, on ser jove no serveix de res sinó hi ha futur i més val ser gran i haver-se jubilat encara que sigui amb una ridícula pensió (que és el que toca avui dia on haver treballat tota la vida es veu "compensat" amb 4 peles durant la 3a edat).

En qualsevol cas més val anar de pel.lícula en pel.lícula que no pas de merda de feina en merda de feina.

També pot ser que et vinguin amb la imbecilitat de que per a ser actor no cal estudiar.

Pobres ignorants! Ser actor demana molt esforç i hi ha una gran tècnicaal darrere! Has d'estudiar i molt i molt durament, has de preparar la teva veu amb un gran virtuosisme perque expressi cada matís i adquireixi una bona projecció en una sala teatral enorme, has d´entrenar durament el teu cos perque es deixi anar de tensions i s´adapti a cada nou personatge, has d'entrenar la teva ment perque comprengui fons fins la última característica del personatge i aprengui de memoria llarguíssims textos, has d' aprendre a controlar i expressar totes les emocions de l'èsser humà fins al punt de mostrar-les en tot el seu esplendor en el seu moment precis... i aquesta es una petitíssima part de la formació dels actors. Creieu que és fàcil actuar? Que tothom ho pot fer? Que els estudis són fàcils, més que no pas "les altres carreres? "Que simplement es tracta de pujar a un escenari i xerrar com si estessis al mercat? Això no va així.

Llavors em direu una llarguíssima llista d' actors que no han estudiat mai: bé, us he de dir que molts d'aquests actors no valen res (cal tenir criteri) i els que valen han après d'algú o tenen un gran talent però aquest igualment cal cultivar-lo. Afegiré també que com a totes les professions al món de l' espectacle hi ha intrusisme, actors que no ho són, famosets, amiguets de productors i gent que no ha volgut formar-se.
Aquells actors que renuncien a estudiar interpretació, segons ells perque la interpretació la porten a dins. Ridiculitzen els estudis artístics quan tanta falta els hi fan. M'he trobat molts actorets de pacotilla parlant malament dels estudis teatrals. Amics i amigues, renunciar als estudis teatrals és una barreja de prepotència i mandra. Prepotència perque creure't que has nascut ensenyat i que no et cal aprendre de tant gran que és el teu talent, és típic de superbs. I mandra perque estudiar interpretació és dur i hi ha qui no està disposat a esforçar-se ni a sentir males crítiques. Tot això d'il.luminats i pures qualitats innates és una pura estupidesa. El talent si no es desenvolupa ni es treballa només té una sortida: la mediocritat.

Una altra cosa que hauràs d'aguantar és la gent imbècil que creu que el que tu tens amb el teatre (o amb el que sigui) és una fantasia passatgera, quan els trobis pel carrer et preguntaràn allò de "encara fas teatre?" Encara? Què vol dir "encara"? No es prenen seriosament la teva gran vocació, creuen que ets un "tasta-olletes" com ells... que res t'agrada prou i tot et cansa i t'avorreix... També tindràn dins seu l'esperança de que "maduris" i finalment se't tregui del cap actuar i facis en el seu lloc alguna cosa "de profit" o cursis alguns estudis "normals".
També tindràn la barra de dir-te que ho deixis córrer, que tenint en compte que no t'hi pots guanyar la vida més val no gastar temps i diners estudiant teatre, però si tu vols estudiar teatre per quina raó no has de fer-ho? A més a més, potser sí que t'hi podràs guanyar la vida un dia d'aquests! Als més grans també els hi van dir que ho deixessin córrer!

És possible que a sobre encara s'atreveixin a posar en dubte el teu talent. En aquest cas els hauries d'engegar a la merda... Llavors és quan aquesta gent que no sap res d'art ni li ha interessat mai semblen transformar-se de sobte en grans crítics teatrals que es creuen aptes per valorar si pots actuar o no! Imbècils! Pobres rates incultes... Quin criteri tenen ells/elles si mai han estudiat Art Dramàtic i ni tan sols van al teatre regularment? En canvi ells sí que es creuen aptes per criticar?

Quan decideixes dedicar la teva vida a la interpretació tot canvia. Vius en un estat d´il.lusió i desesperació. Et mors per actuar. Sents una intensa emoció, has descobert allò tan gran que ha canviat la teva vida i li ha donat passió i amor. A l' exterior les coses també canvien, la gent et tracta de manera diferent, com si fossis una persona inmadura que tan sols té un caprici passatger, un somni ingenu, que no vius al món real, que no ets de fiar... Però tu els has de planyer: a la seva vida no tenen aquell entusiasme que tu tens. Viuen com amebes, sense sentir gran cosa, sense il.lusió, sense emoció, conformant-se amb vides monòtones en feines de merda i considerant que la teva passió, que allò pel que et mors no és res més que un hobby. Considerar l'art i l'amor com a un simple hobby per al temps lliure és típic de la gent primitiva i estúpida. L'art és sagrat.

Recordo una vegada que no podent-me guanyar la vida com a actriu buscava altres feines per alternar amb les meves primeres experiències cinematogràfiques. Vaig respondre a un anunci on demanaven una recepcionista per unes poques hores. Van trucar-me per a l'entrevista i molt em temo que només va ser per enriure-se´ n de mi. Em va rebre un tipus ridícul, falsament educat, amb els fums molt pujats i no massa intel.lígent malgrat els seus esforços per semblar-ho.

Era de recursos humans, alt, amb ulleres, amb calvície prematura i vestit de manera horrible: jaqueta americana de fosc color blau marí, camisa blanca, corbata granate amb fines ratlles blanques i pantaló de color marró molt clar. Ni un pallasso es vesteix així. Cadascú que es vesteixi com li doni la gana, però ho sento, amb aquests individus que viuen de prejutjar als altres, no penso tenir cap tipus de compassió. Haurien de mirar-se a un mirall i contemplar la seva condició miserable en tot el seu esplendor.

Durant tota l' entrevista no va fer altra cosa que criticar-me per haver estudiat Art Dramàtic (entre altres coses va preguntar-me exactament què era, si "això" s´estudia de veritat i si realment és una carrera). Arrugava el front preguntant-se quina mena de persona es posava a estudiar Art Dramàtic.

Li vaig explicar amb una educació que ja li agradaria tenir amb ell, que Art Dramàtic és formació teatral i que jo m´havia especialitzat en interpretació i que sí, es tractava d´una carrera en tràmits de fer-la oficial mentre que altres llocs d´Europa ja ho era sense cap dubte.

-Què vol dir en altres llocs d´ Europa?- preguntà.

I jo pensant: joder, vaja tío més curt!

Li vaig dir que per exemple a Alemanya la carrera d´Art Dramàtic està més ben valorarda i que s´ensenyava en diferents centres i que es llicenciava als seus alumnes.

Sembla que no li va acabar de convèncer (bé en realitat és que no ho va entendre).

També va preguntar si tenia sortides (l'altra típica imbecilitat envejosa que en cristià significa: ets imbècil per haver perdut el temps estudiant això perque no dóna feina).

Jo vaig dir-li que sí (en té i més de les que es creu, però totes elles complicades) però que en aquell moment jo buscava un altre tipus de feina per alternar-ho i que aquella era perfecta pels horaris.

-I tu fas teatre?- va preguntar fent un exagerat i buit gest amb el braç donant a entendre que "fer teatre" significa fer crits i moviments estranys.

Jo li vaig dir que sí, perque m´agrada. Vaja! Que sóc actriu, què hi farem!

-I des d' on et ve aquest interés pel teatre?- preguntà escandalitzat de que l'entrevistada es dediqués a coses tan extravagants i pecaminoses.

-Desde petita- vaig dir.

També es va sorprendre de que hagués treballat en un centre esotèric i em va preguntar per que ho havia fet.

Jo li vaig dir que era una feina con una altra de la mateixa manera que havia treballat en botigues i oficines, quan necessites feina i la trobes, treballes.

Vaig donar un cop d' ull als seus fulls, en un d' ells hi havia les següents paraules: killer question. Oh vaja quina por! Volia matar-me! Amb una pregunta assassina! Quins recursos més ridículs tenen els entrevistadors... Veritablement creuen que estàn per damunt teu, que tenen dret a fer-te passar per un moment agressiu, violent i incòmode. Creuen que la teva vida depèn d´ells i et fan perdre el temps amb proves absurdes i ridícules i preguntes estúpides que ells creuen que son "lo más"i tot per aconseguir una feina de merda amb un sou de merda. Crec que son els seus estudis els que resulten dubtosos per arribar a fer l´imbècil d´aquesta manera i arribar a nivells tan alts d´incultura.

Vaig adonar-me de que ridícul era tot plegat, un maleducat malvestit, sense cultura i creient-se algú només perque porta corbata (ben lletja per cert), menyspreant-me i sense mostrar cap interés sobre que podia aportar a la feina que oferien... i a sobre amb killers questions, però de què van? Ja n´havia fet proutes de preguntes impresentables!

Tampoc va entendre perque feia radio i perque volia seguir-ho fent en comptes de buscar "a la meva edat" una feina normal 8 hores diàries...

Jo vaig preguntar-me perque hòsties m´havia trucat per anar a l' entrevista si tan malament li semblava el meu currículum. Sabia que no em donarien la feina i que allò era un tracte purament discriminatori. Només li faltava preguntar-me si tenia parella o si pensava ser mare! (que encara avui dia encara t'ho pregunten, encara que sembli mentida).

Vaig fotre el camp d´allà molt disgustada i un dia li vaig explicar a un actor amic meu. La seva resposta va ser clara i sabia: aquell tío havia actuat per enveja. Té raó el meu amic. No hi ha una altra explicació, nosaltres, vivim una de les mes grans fantasies de l'ésser huma: actuar i hem tingut collons per fer-ho diguin el que diguin els altres. I la nostra vida resulta molt més interessant i plena. Realment jo no encaixava en aquella feina, busquen a gent gris i avorrida com ells, com aquell tipus carregat de prejudicis, complexes i frustracions, un artista frustrat que va fer cas als que van desanimar-lo (pel seu bé, suposadament) i que ara pretenia venjar-se putejant a una actriu que havia estudiat el que volia i havia disfrutat mentre ell s´havia consumit en uns estudis sense substancia fets sense amor...

Coses així et trobes quan actues, però no ets tu qui pitjor ho passa. Sento pena pels que critiquen, no tenen cultura, no tenen educació i viuen una vida buida i frustrant.

Després sense saber també et diuen que els actors acaben tots borratxos i drogats, pensant-se que tots som iguals quan un actor amb consciència sap que si vol treballar ha de cuidar al màxim cos i ment i no anar trompa tot el dia. Curisosament ningú parla mai dels homes de negocis que es foten de coca fins al cul, menyspreant els que tenen una posició més humil... Creieu-me hi ha molts executius que se'ls hi baixen els fums quan acaben amb res a les mans, en una clínica de desintoxicació abandonats per tothom (dona, fills, amant, amics d'empresa, socis...).

Creu-me, fes-te artista, és dur perque costa aconseguir-ho, però les satisfaccions són tan grans!

NO t'esgotis posan-te espectatives massa brutals, vés a poc a poc i aspira a fer-ho també com puguis a cada moment present, sense projectar-te en guanyar un Oscar per exemple (que tampoc és tan important). Que cada paper que interpretis sigui el de la teva vida. Estudia molt i amb molt bons professionals. Sigues autocrític/a. Si cal, treballa en altres feines, que tampoc passa res per fer-ho i et donaràn seguretat econòmica i tranquil.litat per seguir explorant, estudiant i seguir el teu veritable camí. Viu ARA i AVUI que sense present no hi ha futur.

Accepta els teus errors i aprèn. Prepara't per aguantar injustícies i crítiques destructives, aprèn i rebel.la't. Sigues cada dia millor.

Els que et diuen que mai et guanyaràs la vida com a artista tenen al seu favor les probabilitats i se'n aprofiten, però si tu segueixes lluitant se't obriràn més portes i en qualsevol cas la teva vida seguirà sent més plena que la seva. Mou-te en circuits alternatius, teatres poc coneguts, projectes de baix pressupost o treballs d'estudiants... què més dóna! El que importa és ACTUAR.

Passa dels que et diuen que la carrera d'Art Dramàtic no té futur, avui dia té un futur molt semblant al de la majoria de carreres! De veritat que creus que tots els que estudien periodisme seràn periodistes? El món laboral avui dia fa fàstig i no fas la feina que tries, treballes del que hi ha, sí és que hi ha alguna cosa. En aquests temps difícils només la gent que viu al passat pensa en el futur. Està bé ser una persona previsora, tenir somnis i projectes, però el món exterior és difícil i injust igualment i sense treballar durament avui dia poca cosa faràs demà. Si decideixes estudiar Art Dramàtic, ARA I AVUI toca ser un brillant alumne/a- actor/actriu res més.
Si no vas al darrere del teu somni te'n penediràs tota la vida, per molt esbojarrat que sigui aquest somni. De fet, abandona la paraula somni per molt maca que sembli. No tinguis somnis, tingues objectius, pensa en alta resolució! (ostres, parlo com si encara treballés a la botiga de fotografia).

L'escenari t'espera, tu l'has escollit però ell també t'ha escollit a tu, sap que l'estimes i els intermediaris intentaràn separar-vos. Aquest és un amor pel que val la pena lluitar, ets ACTOR/ACTRIU!

ANY POE, FOSC RECORD

2009-11-27T21:43:00.018+01:00

No vaig ser com els altres durant la infancia ni mai vaig veure com els altres veien. Les meves passions jo no podia fer-les brotar de les mateixes fonts que ells; i era un altre el motiu de la meva tristessa, i era un altre el cant que despertava el meu cor per a l'alegria. Tot el que vaig estimar, vaig estimar-ho sol. Així a la meva infancia, a l'alba de la meva turmentada vida, alçant-se desde el fons de tot bé i de tot mal, desde cada abisme, encadenant-me, el misteri que envolta el meu destí...

Així es va descriure en una ocasió Edgar Allan Poe, com un nen de sensibilitat extraordinària i que no podia trobar satisfacció en el mateix que els altres nens, el misteri el cridava i allò que els altres temien era el seu paradís. No podia tenir la mateixa vida que qualsevol altra persona, ell era diferent.

Abans d'acabar l'any vull fer una petita dedicatòria a aquest geni. Aquest bicentenari del naixement d'Edgar Allan Poe, he de parlar d'ell.
Edgar Allan Poe m'encanta. L'originalitat de les seves històries brodada amb tanta poesia, el dramatisme amenaçador, l'atmosfera asfixiant... no he trobat en cap altre autor res de semblant.

Recentment a Baltimore, 160 anys després de la seva mort, van celebrar un funeral en el seu honor i em pregunto si aquest enterrament seria la millor manera de recordar a un mestre del misteri com ell. Poe no ens inspira per a celebrar un alegre aniversari, en canvi sí que vénen ganes de tornar-lo a enterrar en el malson gòtic d'un sepulcre.
El que va ser el trist i solitari enterrament de Poe ha estat substituït aquest any, per un de millor on l'han acomiadat els seus admiradors, alguns d'ells vestits d'època o caracteritzats com personatges que el van conèixer com ara el gran poeta Baudelaire.

Rèplica d'Edgar Allan Poe dins d'un taüt
que es troba al Museu Edgar Allan Poe

Poe ens ha regalat històries tan terribles i meravelloses com La caiguda de la casa Usher on una família destruïda per la desgràcia s'extingeix i amb ella la seva casa, metàfora de la pròpia família. El retrat ovalat ens mostra com l'horror es sitúa sense problemes en un objecte quotidià com un quadre que arriba a llevar-nos la vida. El pou i el pèndul és una història que em posa molt nerviosa, la tensió és insuportable. El cor delator ens explica com un assassí es troba entre l'espasa i la paret gràcies a la seva bogeria i qui sap si sentiments de culpa (adoro que el protagonista digui que la bogeria ha aguditzat els seus sentits). El corb impressiona per l'inquietant presència d'un corb maligne. L'enterrament prematur em va donar una molt mala nit i em va sorprendre pel seu final imprevisible i el dramatisme de la seva reflexió sobre la catalepsia (em vaig valdre d'aquest text per al programa Catalepsia-Vudú). Recordo amb certa tendresa a Hop-frog el bufó que es veu obligat a utilitzar l'enginy i la violència per fugir de la injustícia. Són tantes les històries que m'han encantat!

Permeteu-me que per acomiadar-me d'aquest any Poe faci una breu biografia del mestre:

Edgar Poe va néixer a Boston l'any 1809, fill d'un matrimoni d'actors ambulants, tuberculosos i alcòholics, David Poe i Elizabeth. Orfe desde ben jove, Edgar va ser adoptat per un ric comerciant John Allan (que li va donar el cognom) i la seva dona Frances. Aquests pares adoptius van donar-li una infància segura.
Durant la seva adolescència Poe va estudiar Llengües Clàssiques i Modernes a la Universitat de Virginia però la seva vida d'estudiant plena de gresca i alcoholisme no agradava gens al seu padrastre que el va treure de la facultat i el va posar a treballar en un negoci familiar que no satisfeia gens les inquietuts de Poe.
L'any 1827, Poe va desvincular-se de la seva família i va començar una desordenada vida. Gràcies als diners que li envia la seva madrastra va poder publicar els seus primers contes, però aquests van ser un fracàs. Després d'una breu carrera militar a l'any 1827, Poe es va instalar a casa de la seva tieta Maria Clemm on es va enamorar bojament de la seva cosina Virginia.

El seu primer èxit literari va ser Manuscrit trobat en una ampolla l'any 1833 pel que va guanyar 50 dolars en un concurs i li va obrir les portes d'una feina de redactor al diari Southern Literary Messenger. Poe perdia ràpidament l'entusiasme per la feina el seu alcoholisme va ser decisiu per a que l'acomiadessin. Víctima d'una profunda depressió va aconseguir l'ajuda d'un dels seus admiradors, el cric J.P Kennedy que va intervenir perque tornessin a contractar a Poe.

L'any 1836 es va casar amb la seva cosina Virginia però poc després la infelicitat va tornar a assetjar-lo perdent la feina i veient morir a la seva dona de tuberculosi. En ella es va inspirar per al poema Ulalume i per al relat Eleanora.

LLuitant contra depressions i alcoholisme, Poe es va prometre amb 3 dones diferents: la sra. Shaw, Sarah Withman i la sra. Richmond.
Després de dos intents de suïcidi va aconseguir trobar una mica d'estabilitat prometent-se amb una dona anciana però molt rica, Elmira Royster amb qui va fixar la data de casament.

El 27 de septembre de 1849, Poe es va desmaiar en un viatge en tren cap a Nova York probablement per un coma etílic i el revisor el va fer tornar a Baltimore. La situació va ser desagradable i va despertar tot tipus de rumors sobre el caràcter conflictiu de Poe i el seu estat de salut.
Un dia d'octubre de 1849, Poe va ser trobat semiinconscient al carrer, víctima de l'alcohol, el seu gran enemic. A la matinada del 3 d'octubre d'aquest mateix any, Poe va morir ingressat a l'hospital. Amb aquesta mort es va perdre un gran autor que marxava com va viure, totalment turmentat.

I ara us deixo amb un vídeo amb la música del compositor Allan Parsons que va trobar en els contes de Poe una font d'inspiració.